La insurrecció dels joves que es negaren a anar al servei militar desfermà una revolta popular que provocà la intervenció de l’exèrcit i va estar a punt de destruir la ciutat.
Els dies 6, 7 i 8 juliol de 1845 esclatà a Sabadell l’anomenada revolta de les quintes, que també va produir-se a altres viles catalanes, però que a la nostra ciutat va tenir una excepcional virulència.
La insurrecció va tenir lloc durant la presidència del general Ramón María Narváez, “el espadón de Loja” que havia estat nomenat al càrrec l’any anterior coincidint amb la majoria d’edat de la reina Isabel II, que va avançar-se quan aquesta va complir el 13 anys. Narváez pertanyia al sector moderat del patit liberal i ha passat a la història pels seus mètodes sanguinaris i brutals d’esclafar els moviments revolucionaris i les revoltes populars.
L’origen de la revolta fou la introducció a Catalunya del sorteig de lleves per a l’exèrcit. El sistema consistia en triar per sorteig a un de cada cinc joves en edat militar. A Sabadell, que llavors comptava amb uns 6.000 habitants, li corresponien 32 reclutes. Fins al moment, el contingent de soldats que havia de proporcionar cada municipi podia cobrir-se amb voluntaris o substituts a canvi de diners. Per això era habitual que els ajuntaments arbitressin una quota que cada família pagava en funció del nombre de fills masculins per a sufragar la compra de l’igual número de substituts als reclamats per l’Estat; amb la circumstància que si el substitut desertava, el mosso quintat havia de complir el servei militar. Això va propiciar la creació d’empreses o mutualitats especialitzades en aquest negoci. Hem de tenir en compte que llavors el servei militar tenia una duració d’entre sis i vuit anys i això significava la pèrdua d’una important font d’ingressos de les economies familiars més modestes.
L’any 1845 el govern central va insistir en realitzar la lleva, denominada popularment la “contribució de sang”, malgrat que molts ajuntaments no havien pogut reunir la quantitat requerida per a pagar els substituts, en gran mesura per l’increment del seu preu que arribava a 22 unces d’or.
Esclata la insurrecció
Marian Burguès es fa ressò del malestar popular:
Les excepcions per a ésser lliure de quintes tenen molt a ensenyar. Els millors i més ben constituïts, destinats al sacrifici, a servir, a provar si resistien l’estatge a les casernes i les fatigues d’un exercici violent i a les infeccions de tota llei, que, al meu temps, eren el pa del que tenia la dissort d’haver d’anar al servei militar (…) En les classes, reenganxats pel servei militar, rarament trobareu un català (…) No som amics de l’uniforme ni del ranxo i no ens plau l’ésser numerats com un cosa de llit d’hospital o de jaç de presidi”.
El 6 de juliol havia de celebrar-se el sorteig. Segons explica Marian Burguès, els dirigents del clandestí Club republicà com ara Josep Duran Canyameres, Josep Serra Fontanet, Manel, marmanyer de la plaça de la Constitució, Punyigo, Basquinya i Marcet, fundador de l’herboristeria del Pedregar, aconsellaren als joves revoltar-se. Aquests, segons Andreu Castells, comptaven amb el suport de l’alcalde Salvador Alsina. El dia anterior al sorteig, 5 de juliol, la Corporació Municipal va aprovar per unanimitat, reunir els “6.000 duros” per tal de sufragar les despeses de la quinta i estalviar-se el següent:
Un día de luto y de amargura a todas las familias, por razón de ser aquella tan crecida y extraordinaria, de tal manera que es preciso para muchos o venderse o despojarse aun de lo más necesario para los comunes usos de la vida, o bien sufrir la suerte de soldado tan repugnante a la laboriosa juventud de esta villa”.
Però ja era massa tard. L’endemà, l’Ajuntament va rebre una comunicació del diputat Josep Maria de Gisbert informant que les operacions de lleva s’estaven realitzant amb normalitat a Barcelona, malgrat que a Sant Andreu havia esclatat una insurrecció popular contra les quintes que havia estat sufocada amb la mort de cinc insurrectes. Aquesta fou la senyal per a què es desfermés la revolta a Sabadell amb un repic de campanes. Els joves insurgents de Sabadell però també d’altres pobles de la comarca, principalment de Sentmenat, que s’havien concentrat a la nostra ciutat per al sorteig, assaltaren l’antiga casa senyorial dels Casadessús, on s’hostatjava la tropa. L’edifici travessava per un arc de volta el carrer de la Burriana i anava a parar al carrer Sant Joan on ara hi ha l’Acadèmia Catòlica.
La rendició de la tropa es produí el 7 de juliol sense gaire resistència ni vessament de sang. Els vencedors no maltractaren als soldats als quals els hi prengueren les armes i els cavalls. Tot seguit van aixecar barricades per defensar-se de la més que probable repressió militar. Sembla ser que, segons explica Josep Maria Benaul, van deixar en llibertat als soldats i a l’oficial que els comandava, Ignacio Segueira, i que aquests per justificar la seva rendició exageraren la dimensió i la violència de la revolta.
En qualsevol cas, el 8 de juliol, va aparèixer per la llera del riu Ripoll el Capità General de Catalunya, Manuel Gutiérrez de la Concha, futur marquès del Duero, amb 3.000 infants, 300 genets i artilleria amb la intenció de fer un escarment exemplar, “borrar a Sabadell del mapa” i acabar amb la revolta en altres municipis com Terrassa i Sentmenat. El guaita que estava a dalt de campanar va tocar a sometent i els revoltosos, alguns abandonant les armes, fugiren cap els boscos del rodal, molts d’ells acompanyats de dones, nens i ancians.
Arribats a aquest punt, Marian Burguès explica una anècdota que va ser molt popular a Sabadell durant anys: “quan les autoritats i gent representativa eren a rebre al general Concha i li pregaven que no entrés a la vila en so de guerra, algun revoltós encara tocava sometent. El general de la Concha, digué: -¿Cómo tocan a rebato, pues si está todo pacífico?- No, mi general repican por su llegada. Aquella sortida féu esclafir una rialla d’un present que fou premiada amb una solemne bufetada a part”.
El capità general de la Concha va ser sensible als arguments del seu cunyat, el diputat Josep Maria de Gispert, i del rector de Sant Fèlix, Josep Regàs, que el convenceren perquè no arrasés la ciutat com era la seva intenció. Tanmateix ordenà al brigadier Ramon Bohigas no tenir cap mena de contemplació amb els insurrectes refugiats als boscos que, segons Benaul, foren l’escenari d’una veritable carnisseria.
La vila es va salvar, però van morir dones, ancians i nens. Segons el mateix Capità General, van ser 40 els morts en la seva expedició a Sabadell i Terrassa. La immensa majoria d’aquests morts ho van ser a Sabadell”.
El 15 de juliol el governador publicà un ban demanant l’ajuda dels pares i sobretot les mares, però també de l’alcalde i del rector per tal que els mossos citats al sorteig es presentessin amb la garantia que no patirien cap mena de “vejación, pues estos no son los designios del paternal gobierno de S.M.”. El capità general oferí l’indult a tots els revoltats a canvi de lliurar les armes, encara que molts no en van fer cas.
El general de la Concha en sessió municipal, amb grans crits i gesticulació, va destituir a tot l’ajuntament, començant per l’alcalde Alsina, els va empresonar i amenaçar amb la pena de mort. Alhora que alguns presoners foren desterrats. Finalment els imposà una multa de 10.000 rals, el preu de les armes preses pels insurrectes, que després fou rebaixada a la meitat. L’autoritat militar va nomenar alcalde al fabricant Pere Turull Sallent, el rico catalán, que va oferir certa resistència a acceptar el càrrec, potser com observa Castells, en un “moment de record dels seus vells temps de milicià”.
A partir de llavors, el moderantisme es va fer amb el poder local. Turull es queixà que al capdavall serien els sabadellencs que no s’havien revoltat els qui haurien de pagar les despeses de la multa imposada pels fusells perduts “puesto que los que podrían considerarse culpables se hallan faltos de todo medio y recursos”. El mes d’octubre Turull rebé un escrit signat amb el pseudònim de José Libertad on se l’amenaçava de mort a ell i d’altres “que tenemos apuntados” si els desterrats no tornaven a casa.
En qualsevol cas, des d’aquell moment, com a la resta de Catalunya, la ciutat no va poder escapar-se de la recluta anual de soldats. Per evitar-ho s’implementaren diversos sistemes adreçats a les classes benestants. Es crearen mutualitats com ara la Sociedad Mutua de la Villa de Sabadell. Asociación para las quintas de 1854, 55, 56, 57, 58, 49, 60, 61, y 62. D’aquesta manera es podia eludir el servei militar amb la compra del “número alt” mitjançat la qual el jove que entrava en lleva no havia d’anar a la caserna per excés de soldats o a través del pagament de certa quantitat o “soldat de quota”, que l’exonerava del servei militar. Posteriorment es faria molt popular el joc del quinto concebut per a sufragar les despeses per pagar la quota i no anar al servei militar. Aquest sistema de recluta serà un dels permanents motius de malestar de les classes populars que veien com els fills dels rics no havien d’anar a la guerra i que seria el detonant de la Setmana Tràgica (1909).
El record d’aquests esdeveniments durà molt de temps. Encara el 1864, l’industrial Joan Sallarès i Marra acudia, com cada any, amb els seus obrers al Santuari de Salut el dia l’aniversari de la revolta “en tributo de gracias por haber salvado milagrosamente la villa de una catástrofe inminente y terrible”.
Bibliografia
BENAUL, Josep Maria. La revolta de les quintes, juliol de 1845 en Anecdotari històric sabadellenc, Ajuntament de Sabadell, 1984.
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent, impressor, Sabadell, 1929.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens. (1788-1868), Ed. Riutort, Sabadell, 1975.
