Foto portada: el col·legi de les Escoles Pies de Carles Gaurán (1881).Autor Vicens i Marti (AHS)

‘Història de Sabadell’: L’edifici de l’Ajuntament i els Escolapis

La història de l’edifici, on ara hi són les dependències de l’ajuntament de Sabadell, està inextricablement lligada a les Escoles Pies. Aquí relatem les vicissituds que menaren al col·legi d’aquesta ordre religiosa a convertir-se en la seu de la Corporació Municipal.

L’arribada de les Escoles Pies a Sabadell arranca poc després de la Guerra del Francès (1808-1814)El 21 de novembre de 1814 es reuní la Junta General municipal que acordà un increment de l’impost sobre la carn per tal de sufragar el col·legi. El 1818, el marquès de Ciutadilla, Antoni Cortès d’Andrade, va cedir a tal efecte el seu palau ubicat on ara està el solar de la plaça Sant Roc i conegut com a Casa Meca.

L’11 de juny del mateix any el pare provincial dels Escolapis va prendre possessió de l’edifici. Dos dies després es signava un contracte amb l’Ajuntament mitjançant el qual s’atorgava a l’ordre escolàpia 600 lliures anuals a canvi que mantinguessin quatre mestres: un per llegir, altre per comptar, el tercer per ensenyar llatí i el darrer per la retòrica. Tanmateix el Consistori es reservava el dret de recórrer a les autoritats superiors de l’ordre en cas d’abusos o incompliments per part dels escolapis sabadellencs. El centre docent gaudí d’un gran èxit a la ciutat i les poblacions veïnes i al 1828 estaven matriculats 500 alumnes. Aquest serà l’origen del monopoli de l’ensenyament que durant molts anys gaudirà l’Escola Pia a la ciutat.

Les Escoles Pies transformades en Ajuntament (1890). Autor desconegut (AHS)
Les Escoles Pies transformades en Ajuntament (1890). Autor desconegut (AHS)

Al darrera de l’edifici hi havia uns solars buits sobre els quals el 1856 es construí un pavelló per fer un internat que s’atribueix a l’arquitecte Miquel Garriga i Roca, justament on ara està l’Ajuntament.

No entrarem en les complexes vicissituds  per trencar amb el monopoli de l’ensenyament de l’Escola Pia  a la ciutat, que arranca amb la promulgació de la Ley Moyano (1857) i que posà les bases de la instrucció pública al país, a la que s’oposaren aferrissadament els Escolapis i que tractarem en una altra entrega d’aquesta secció. La Revolució Gloriosa (1869-1873) va suposar un altre enfrontament entre les autoritats municipals i l’ordre religiosa arran de la seva negativa a jurar la Constitució i pel plet que es desfermà arran de la construcció del nou edifici del col·legi que derivarà en l’expulsió dels Escolapis de la ciutat a la Primera República (1873).

El plet entre l’Ajuntament i els Escolapis

El 15 de març de 1871 el rector dels Escolapis, Agustí Casanovas, i el mestre d’obres Josep Lacueva Sant Feliu, presentaren una instància a l’Ajuntament per tal d’ampliar i reconstruir el vell edifici de l’internat. Malgrat les pèssimes relacions entre el Consistori i l’ordre religiosa, el projecte fou admès i ben considerat, encara que la resolució definitiva se suspenia fins que una comissió municipal s’entrevistés amb el rector a fi de conèixer les condicions i les garanties de l’ordre religiosa. El 29 de març, després de verificada la reunió, es va aprovar el projecte sense que s’oposés cap membre de l’Ajuntament i poc després els acords s’elevaren a escriptura pública.

Aquesta concòrdia va trencar-se el 15 de juny de 1871 quan els Escolapis lliuraren al Consistori uns plànols, que sota mà havien fet aprovar pel governador civil, Bernat Iglesias molt addicte als religiosos, que suposaven un greuge per l’Ajuntament ja que ultrapassaven els límits de l’edifici original i significaven un notable increment de la superfície que passava a les seves mans. Això va provocar una llarga batalla política i jurídica que durant molts anys enverinà les relaciones entre l’administració local i l’ordre religiosa. El 31 de juliol de 1871, l’Ajuntament ordenà l’aturada de les obres que fou revocada poc després pel governador civil que donava suport als Escolapis. Una situació que es repetí en diverses ocasions. Així doncs, la Corporació Municipal va acordar recórrer a la Diputació de Barcelona el 4 de setembre de 1871 i al Ministerio de Fomento el 29 de novembre del mateix any.  També es crea una comissió especial amb una junta de lletrats assessors.

Façana posterior de l'Ajuntament de Juli Batllevell (1904).Autor Joan Vilatobà.
Façana posterior de l’Ajuntament de Juli Batllevell (1904).Autor Joan Vilatobà.

Ara bé, cap d’aquestes gestions va donar resultat i els Escolapis no feren cas de les reiterades ordres de l’Ajuntament d’aturar unes obres que, per atiar més la polèmica, causaren la mort de dos paletes i ferides greus a altres tres a l’enfonsar-se l’escala. Això va provocar una gran manifestació a la plaça Sant Roc per condemnar la conducta dels religiosos. La Corporació Municipal, reunida en sessió extraordinària, va elevar la causa al jutjat de Terrassa i als ministres de Justícia i Foment.

Les gestions de Francesc Batlle i Manet, representant de l’Ajuntament a Madrid, aconseguiren que el Ministerio de Fomento decretés, el 21 de febrer de 1872, la paralització de les obres i el retorn de l’expedient al governador civil. Malgrat que l’alcalde Josep Cabané Sans del Partido Republicano Federal comunicà als Escolapis l’ordre ministerial, aquests no pararen l’obra i maniobraren davant el governador que l’1 de maig del 1872 va destituir el Consistori amb l’excusa que no havia proclamat l’estat de setge com a resposta a l’aixecament carlí encara que no havia tingut temps material per executar-ho. L’endemà accedia a l’alcaldia l’industrial Josep Antoni Planas Borrell, recolzat per fabricants i terratinents, que va acceptar el projecte dels Escolapis i, per salvar les aparences, decretà el pagament de 10 pessetes el metre superficial de la parcel·la ocupada il·legalment, en total 1.614 pessetes.

El 18 de juliol autoritzà l’acabament de l’edifici. Encarrilat el problema, el governador civil ordenà la reposició del Consistori. Ara bé, l’alcalde Cabané va declarar nuls els acords esmentats, ordenà ensorrar la part de l’edifici que sortia de la línia primitiva i que foren referendats per la Comissió Provincial. Els Escolapis van recórrer a l’Audiència Provincial que els hi donà la raó, oposant-se a l’enderroc parcial. Els plets continuaren fins el 1875 i acabaren amb la victòria de l’ordre religiosa.

L’Ajuntament compra el col·legi dels Escolapis

Aquesta picabaralla afavorí que, amb la proclamació de la Primera República (1873), els Escolapis foren expulsats de la ciutat i que els milicians dels Voluntaris de la República s’incautesin l’edifici que reconvertiren en la seva caserna. Amb la Restauració borbònica (1875) fou retornat als Escolapis i l’Ajuntament fou condemnat a pagar diverses compensacions per danys i perjudicis. D’aquesta manera es va tornar a l’elevar la tensió i des del Consistori s’arribà a plantejar l’expropiació forçosa de l’edifici. Andreu Castells es pregunta si aquesta amenaça, que no arribà a concretar-se, no amagava la intenció per part del Consistori de servir en “safata de plata” el terrenys del futur col·legi al seu actual emplaçament al carrer de l’Escola Pia, a l’època anomenat Moratín.

En qualsevol cas, l’administració local i l’ordre religiosa arribaren a un acord que fou signat per l’alcalde Pau Montllor i el rector Francesc Sallarès. El  20 de juliol de 1878 es va subscriure un conveni, ratificat pel Consistori el 20 de novembre, mitjançant el qual l’Escola Pia li cedia a perpetuïtat el col·legi de la plaça Sant Roc i altres dos que posseïa al voltant que serien destinats per a seu de l’Ajuntament. A canvi, el Consistori pagaria 285.000 pessetes per tal que els Escolapis poguessin construir unes noves dependències al carrer que ara porta el seu nom i que va començar a construir-se el 8 de febrer de 1880 amb plànols de Miquel Pascual Tintorer. La Corporació Municipal va aplegar aquesta suma mitjançant un emprèstit i amb la venta d’algunes de les seves propietats.

Les remodelacions

El polèmic col·legi dels Escolapis havia estat dissenyat per l’arquitecte Carles Gaurán. Després de ser adquirit per l’Ajuntament, el 1885 s’encarregà a l’arquitecte municipal Miquel Pascual Tintorer la seva remodelació per tal d’adaptar-lo a la seva nova funció. Així, a l’exterior, es va redissenyar la façana al davant de la plaça Sant Roc i els laterals, però no es va tocar la façana posterior que donava a un pati interior a l’actual plaça del doctor Robert. A l’interior, es va construir el despatx de l’alcalde i el Saló de Plens amb cadires dissenyades per Pascual Tintorer i encarregades a l’ebenista local Antoni Orobitg.

A començaments del segle XX, Juli Batllevell Arús, arquitecte municipal, va realitzar la definitiva remodelació de l’Ajuntament. El  projecte es va presentar al setembre de 1900 i les obres es perllongaren fins el 1903. El projecte va conservar els laterals i la façana de Pascual Tintorer i va concentrar-se en la façana posterior on va situar dues torres que s’unien a les façanes laterals existents. Al projecte original havien d’anar al capdamunt de les torres dos rellotges, però finalment només van quedar dos forats rodons en forma d’òculs amb altres sis més per tal  d’il·luminar les golfes. A més, va dissenyar un cos central més avançat que la resta de la façana i va afegir una sèrie d’arcades que inicialment estaven obertes.

Vista general de Els Jardinets amb el quiosc modernista cap el 1920. Autor Lucien Roisin
Vista general de Els Jardinets amb el quiosc modernista cap el 1920. Autor Lucien Roisin

Segons Josep Casamartina, Batllevell volia “donar a l’Ajuntament un aire acollidor, de casa del poble”, però que es va perdre al ser coberts els arcs per vidrieres. Al seu parer, l’estil de la reforma va ser molt eclèctic i té poc a veure amb altres obres seves de caràcter agosaradament modernista com l’Euterpe o El Marquet de les Roques: “segurament l’arquitecte no va voler fer una proposta més arriscada per evitar feina en va davant una Comissió de Foment recalcitrant i va proposar una obra d’ordre i continguda que encaixés amb la resta de Gaurán i Pascual Tintorer”.

La reforma de l’Ajuntament també incloïa la urbanització i enjardinat de l’espai a la banda posterior de l’edifici generat per l’enderroc de les escoles de música i bombers. Així va fer una plaça, amb parterres, flors i palmeres, que gaudirà d’un gran èxit popular i va ser anomenada Els Jardinets. Al projecte original hi havia d’anar el quiosc dels músics, però al seu lloc s’acabarà col·locant l’estàtua a Joan Sallarès i Pla, encarregada al 1915 a Josep Clarà. El seu successor al càrrec d’arquitecte municipal, Josep Renom Costa, reprendrà l’idea i construirà el 1911 el quiosc dels músics, però que s’instal·là més al nord del seu emplaçament original.

Malauradament aquest entorn va ser destrossat. Primer, a la dècada de 1940, per l’alcalde Marcet amb l’enderroc del quiosc modernista. Després, als anys 1990, per l’alcalde Farrés que remodelà i destruí el vell Saló de Plens, la mateixa sort que patiren Els Jardinets, arran de la construcció de l’aparcament soterrat del centre, substituïts per una plaça dura i sense gràcia.

Bibliografia

CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Juli Batllevell, un gaudianà oblidat. Fundació Museu del Gas, Sabadell, 2011.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa (1868-1904), Edicions Riutort, Sabadell, 1977.

Foto portada: el col·legi de les Escoles Pies de Carles Gaurán (1881).Autor Vicens i Marti (AHS)