Aquesta conflagració, coneguda com la Guerra del Francès per la historiografia catalana i Guerra de la Independencia per l’espanyola, afectà molt directament i durament a la població de Sabadell. A diferència de la Guerra contra la Convenció (1793-1795) es tancaren moltes fàbriques, hi va haver epidèmies, fam i destruccions que comportaren una notable davallada demogràfica. A més, la participació a la guerra va comportar reclutament de soldats, càrregues fiscals, fortes despeses per l’allotjament de soldats i cavalcadures que exhauriren les arques municipals.
El 9 de juny de 1808, tres dies després de la primera batalla del Bruc, l’ajuntament de Sabadell, com els altres del Vallès, va rebre una circular, emesa des de Lleida per la nova Junta Superior del Principat, perquè enviés un comissionat a la Junta Governativa per a l’organització del Sometent, ubicat a Molins de Rei on estava la caserna general. A partir del 1808, la Junta Superior del Principat fou declarada màxima autoritat de Catalunya, substituint l’Audiència i a la Capitania General, i va ser a la que va nomenar, fins a 1812, quan es va elegir el primer Ajuntament constitucional, els alcaldes i regidors.
L’Ajuntament va designar al síndic personer, Josep Salvany Oller, que fou el primer en acudir amb 46 homes, artesans, obrers i camperols que s’havien presentat voluntaris. Del 25 de juny al 9 de juliol el Sometent de Sabadell va servir al cordó format al coll de Montcada, pas estratègic de Barcelona cap al Vallès, juntament amb altres tropes, regulars i milicians. El dia 7 d’agost van passar per la vila les tropes, manades pel comte de Cadalgués, que venien de Martorell per Terrassa i es dirigien a Girona.
Al llarg de la guerra participaren en moltes operacions a Sant Cugat, Terrassa, Mataró o la Batllòria comandats per Josep Salvany o el regidor Damià Sanmiquel i altres personatges que havien participat en el motí del pa com ara l’il·lustrat farmacèutic Jordi Cassadesús, l’intel·lectual Josep Salvany Oller, el boter liberal Llorenç Juncà o el pagès Francesc Alzina de la masia de Ca n’Alzina, a qui se li va atorgar el títol de benemèrit per la pàtria en grau de heroic i sent eximit de contribucions fiscals de per vida. Segons l’historiador Andreu Castells la participació d’aquest prohoms liberals no fou per combatre “per se als francesos sinó que els combatien per instituir-se el govern que els mateixos es volien donar”.
Del 18 al 20 d’agost, el Sometent es va tornar a mobilitzar per ajudar Montgat. El 28 d’aquest mes, l’ajuntament va decretar talla per pagar-lo. Les primeres despeses havien estat cobertes amb avançaments que van fer els veïns acabalats, en resposta a l’ordre de la Junta auxiliar governativa de Granollers de fer un repartiment equitatiu entre les individus de les classes benestants, a raó d’una pesseta per lliura de la de contribució al Cadastre. Però, el 4 de setembre, es comunicava que el repartiment s’ampliava a tots els habitants de la vila, inclosos els forasters.
Del 15 al 17 de desembre, un altre Sometent de la vila, format per 108 homes, combateren sota el comandament de Llorenç Juncà amb les tropes dels generals Vives i Reding que foren derrotades per l’exèrcit de Saint-Cyr a la batalla de Llinars.
Sabadell, ocupada i saquejada
1809 fou l’any més dur. El 17 de gener van ocupar Sabadell 300 soldats napoleònics que no feren gaire mal, llevat del convent dels caputxins. A més, es va declarar una epidèmia de tifus que va fer estralls entre la població. Hi van haver enfrontaments dels Sometents de Castellar, Sentmenat i Sabadell a la riba de Can Puiggener on ferien de mort al comandant de les tropes franceses. El 25 de març del mateix any tornaren el francesos però van ser rebutjats per sometents de Sentmenat dirigits per Turull.
La venjança fou terrible. El 3 d’abril, Divendres Sant, 3.000 soldats napoleònics dispersaren els sometents i ocuparen Sabadell. El batlle, Bartomeu Salt Amat, feia poc nomenat pel càrrec per la Junta Superior del Principat, va fugir a Monistrol de Calders on va morir dies després.
Els francesos saquejaren totes les cases, robant i destruint tot el que trobaren i violaren a moltes dones. Ocuparen la vila durant 17 dies, temps en el que saquejaren els pobles de la rodalia, excepte Castellar on foren rebutjats patint diverses baixes. Així mateix cremaren els altars de Sant Julià d’Atura i Sant Vicenç de Jonqueres.
La segona part de l’any, si bé lliure de francesos, la població hauria de patir pels sacrificis exigits per a la despesa de guerra, tant de les tropes com de l’administració. El poble de Sabadell havia de fer continus bagatges, és a dir, servei de cavalcadures per al transport de les impedimentes de les moltes forces que anaven i venien cap a Girona. A més, es van haver de fer avançaments, en diners i espècies, per als diversos cossos d‘exèrcit i pagar les contribucions per mantenir els sometents. Aquestes freqüents despeses van buidar de cabals la població i van derivar en una gran pobresa per als veïns. El final del setge de Girona va alliberar Sabadell de gran part de les asfixiants càrregues militars per un temps. Les actes de l’Ajuntament recullen una abundant correspondència fiscal, un tira i afluixa constant entre les autoritats superiors i l’Ajuntament, ja sigui d’aquelles per demanar noves càrregues o d’aquest per raonar la incapacitat de complir-hi o per sol·licitar exempcions tributàries, justificar avançaments o devolucions.
A primers d’abril de 1810 les tropes napoleòniques que es retiraven des de Manresa cap a Barcelona, comandats per general Schwartz, patiren una dura derrota. A l’alçada de Sant Julià d’Altura foren atacats pels guerrillers a les ordres de Milans del Bosch i del prevere Rovira, amb el suport dels sometents locals i de Terrassa. 500 soldats francesos foren passats a ganivet, la tropa es dispersà i 300 foren fets presoners als murs de Sabadell.
El 31 de març de 1811, l’exèrcit francès del mariscal Mcdonald va acampar prop de la Creu Alta, destruïren els conductes d’aigua i ocuparen la vila de l’agost al setembre. Imposaren unes contribucions extraordinàries prenent com a hostatges a diversos veïns de la vila que foren conduïts a la Ciutadella de Barcelona. Els presoners foren alliberats després que el primer alcalde constitucional de Sabadell, Miquel Busquets, pagués el rescat. Finalment, el general Manso aconseguí derrotar a les tropes del general francès Mesniery, incendiar el seu campament i expulsar-los de Sabadell.
Napoleó, que s’havia endut les millors tropes a la campanya de Rússia i amenaçat pels èxits dels exèrcits aliats a Espanya, va signar la pau amb Ferran VII el 1814.
El nou cementiri
Els estralls de la guerra i l’epidèmia de tifus van delmar la població. Així el cementiri de l’església es va saturar i va ser necessari buscar un nou espai. Primer es va pensar al pati de l’hospital, però com es trobava roca gairebé a flor de terra, es va desistir del propòsit i es va decidir ubicar-lo al camp que tenia la comunitat en el Taulí, aproximadament a la cruïlla del carrer Vilarrubias i el Parc Taulí.
L’acord es va prendre el 4 de juny i al dia següent es va fer la cerimònia de beneir el nou cementiri. El febrer de 1810, una vegada votada l’erecció d’un nou cementiri, es van decidir les càrregues per pagar el cens per a la terra del cementiri: un total de sis lliures i cinc sous, que es pagarien a l’església a raó de dos sous i a mig per al funeral dels majors i sou i mig per als petits.
Efectes polítics i econòmics
Per a Mercè Renom un dels efectes de la guerra fou la fugida de destacats membres de l’oligarquia local i del clergat, que tindrà significatives conseqüències polítiques. Fins al 1812, l’oligarquia local formada per pagesos de mas i paraires va continuar rebent els nomenaments pels càrrecs municipals com havia estat habitual. Ara bé, com molts de notables de Sabadell no estaven lligats a la terra, tot i mantenir els càrrecs municipals, fugiren de la vila i es refugiaren a pobles veïns de la banda de la muntanya. Aquest buit institucional va donar l’oportunitat a que entressin al govern municipal gent nova, fora dels cercles oligàrquics, però que probablement mantenien la confiança dels absents.
Ara bé, el veritable relleu al govern municipal –com veurem en una altra entrega- es va produir amb les eleccions municipals constitucionals de 1812, sota el paraigües de la Constitució de Cadis, que poden ser considerades rupturistes ja que marginaren completament del poder municipal als representants de l’oligarquia tradicional de l’Antic Règim i marquen l’inici de la Revolució Liberal a la ciutat.
Per altra banda, Josep Maria Benaul ha analitzat els efectes de la guerra a l’activitat industrial a Sabadell i Terrassa on no només explica les estratègies dels fabricants per assolir els màxims nivells de producció i comercialització, sinó que observa una notable transferència de recursos econòmics dels sectors populars cap a les classes benestants, particularment els fabricants llaners. Un procés que va contribuir a incrementar la diferenciació social i a enfortir l’estructura industrial. De manera que s’accelerà la consolidació dels fabricants com a classe propietària i precaritzà l’accés a la propietat dels altres grups socials.
Bibliografia
ALZINA GIRALT, Joan. La Guerra del Francès a Sabadell. Diari de Sabadell, 1 de desembre de 1999.
BENAUL, Josep Maria. L’impacte de la Guerra del Francès en la industria tèxtil llanera de Sabadell i Terrassa. Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 1993.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens. Edicions Riutort, Sabadell, 1975.
RENOM, Mercè. Conflictes socials i revolució a Sabadell, 1718-1823. Eumo Editorial, Vic 2009.