Foto portada: Una de les conferències dominicals del Centre d'Estudis Psicològics al local del carrer Indústria.

Orígens i expansió de l’espiritisme (1870-1939)

A diferència d’ara, quan Sabadell està immersa en una profunda decadència econòmica, política i cultural, al segle XIX i fins a bona part del XX va ser una ciutat capdavantera a tots els nivells. Aquí tractem d’una de les doctrines més arrelades a la ciutat en aquella època.

Els orígens de l’espiritisme a Sabadell es remunten a la dècada del 1870. Es tracta d’una doctrina que va estar molt arrelada a la ciutat fins a la Guerra Civil i on participaren molts lliurepensadors, republicans i fins i tot anarquistes.

L’introductor de l’espiritisme a Sabadell fou August Vives i Vives (1835-1913) que militava en la Societat de Teixidors de Llana. Vives era seguidor de les doctrines d’Allan Kardec, pseudònim del francès León Hippolite Denizart Rival, fundador del moviment i autor de les obres El llibre dels mèdiums (1860), ¿Què és l’espiritisme? (1862) o L’Evangeli segons l’espiritisme (1864). Kardec creia que existia una regió espiritual d’ànimes immortals amb la qual era possible comunicar-se a través de les “taules parlants” o “l’escriptura automàtica” amb la intermediació d’unes persones amb especials facultats denominades mèdiums. A més, propugnava que l’ànima estava en constant evolució i experimentava diverses reencarnacions en el seu camí vers la perfecció. Per això, denominaven a la mort física “desencarnació” i argumentaven que un dia la ciència donaria una explicació més satisfactòria de la mort que no pas les proporcionades per l’Església catòlica. Aquestes doctrines van provocar la radical oposició de la jerarquia eclesiàstica. Els llibres de Kardec que gaudiren a l’època de una enorme difusió a tot Europa, foren inclosos en l’índex d’obres prohibides de l’Església. Així, per exemple, el 1861 el bisbe de Barcelona organitzà la crema de 300 llibres espiritistes.

A Sabadell, afavorit per la Constitució de la Revolució Gloriosa (1869) que permetia la llibertat de cultes, Vives es va lliurar a una intensa tasca de proselitisme de les idees espiritistes. A més, durant molts anys, va dedicar-se a una tasca curativa, doncs creia que podia guarir mitjançant l’homeopatia i l’hipnosi una sèrie de malalties incurables; particularment l’histerisme i altres malalties mentals.

Segons l’historiador Eduard Masjuan, existeixen nombrosos testimonis de les afeccions psicològiques que patien moltes dones degut al duríssim ritme de treball a les fàbriques amb jornades laborals interminables. “En realitat, algunes d’aquestes mèdiums venien a fer la tasca dels orientadors a les empreses actuals”. Al seu parer, les pràctiques espiritistes constituïen un “important element d’ajuda mútua en el terreny de la psicologia social i la persona”. A més, competien amb l’Església catòlica en el monopoli de la vida espiritual.

Segons el testimoni, recollit per Andreu Castells, d’un dels deixebles de Vives, Ermengol Farràs, aquest fou “insultado, apedreado por los chiquillos y maltratado de viva voz en las calles”, instigats pels sacerdots catòlics.

Centro Espiritista de Sabadell

La primera entitat del moviment fou el Centro Espiritista de Sabadell, presidit per Joan Bernades Tort, que en temps de la Primera República va posar a disposició de la Junta de Armamento y  Defensa, que lluitava contra els carlins, tot el suport que podien prestar els 43 espiritistes de la ciutat, entre ells els germans Josep i Tomàs Cusidó Juliana, Josep Castells Ubach, Joan Ausió, Josep Badia i Francesc Vila. Tal i com es recull a l’acta de la Junta de Armamento y Defensa del 26 de agosto de 1873, es va acordar “dar las gracias en nombre de esta Junta a los ciudadanos espiritistas que han ofrecido sus servicios a la misma”.

A l’entrevista que Fidela Renom, una destacada membre de l’espiritisme sabadellenc, va concedir a Andreu Castells el 1971, aquesta recorda que a més dels noms esmentats hi militaven en el moviment un tal senyor Nicasi, Rull, un carnisser molt conegut a la ciutat, Vallribera, pare i avui de metges, Esteve Vilatobà, pare del fotògraf, el seu avi Josep Soler, mestre d’obres i Josep Romeu Brujas, la primera persona a qui se li va permetre edificar un monument funerari al cementiri dels dissidents.

Al juliol del 1881, el Centre Espiritista de Sabadell redactà un reglament de funcionament intern de l’entitat. En ell s’especifica que l’objecte de l’associació és dedicar-se a l’estudi de les obres de Kardec, en especial les relacionades amb l’Evangeli. El reglament, tramés al Govern Civil, fou aprovat el 17 de gener del 1882. A l’octubre del mateix any va comprar, per 7.000 pessetes, un casa ubicada al numero 89 del carrer de Gràcia. Pel document d’escriptura de la compra sabem que la junta de l’entitat estava formada per Damià Romeu Llonch, jornaler, casat de 29 anys; Tomàs Cosidó Juliana, jornaler  de 50 anys; Josep Castell Ubach, jornaler, casat de 42 anys; Josep Petxamé Font, jornaler de 30 anys i Mateu Ballbé Gili, bracer, de 36 anys.

La Sociedad Espiritista la Fraternidad

Aquesta fou la segona entitat espiritista de la ciutat, creada a finals del 1877. Entre els fundadors hi figuren Miquel Sallarès, Pere Torra, Francesc Pera, Rosa Carner, Joan Chinchilla, Feliu Borgunyó, els germans Francesc i Vicenç Castells, Francesc Portabella, Esteve Vilatobà i el ceramista Marian Burgués. La seva seu estava al carrer d’Espirall, llavors anomenat Mendizábal, cantonada Les Planes.

Segons el testimoni de Burgués, l’entitat va assistir gratuïtament als malats de l’epidèmica de tifus i verola que es declarà a l’estiu de 1878.

Molt sovint ens pertocà de dos en dos, per a rellevar-se i qui podia tot sol, passàven la nit en cases on havia tres, quatre i cinc atacats de tan fastigosa malaltia. Els més pobres eren el més desemparats; la major part vivien mal acondicionats en habitacions esquifides, escofurnats, a voltes sense llit ni roba, amb companyia d’una ferotge munió de xinxes, que us prenien per assalt i se us ficaven per tot arreu (…) Es necessitava una abnegació d’il·luminat per a complir la humanitària tasca que ens havíem imposat. I la seguirem fins al fi del flagell sense que cap de nosaltres agafés la maleïda pesta (….) El que feu ‘La Fraternitat’ ho feren altres entitats de tota llei. Nosaltres quedarem satisfets de constatar que algunes confraries quedaren petites davant la nostra gesta”.

No obstant això, la primera constància documental d’aquesta entitat data del 19 d’octubre del 1882, quant es presentà el seu primer reglament, signat pel seu president, Josep Duran Carreras. Llavors el nom de l’entitat era Sociedad La Fraternidad, doncs no s’atreviren afegir la denominació d’espiritista i justificaven la seva existència per “el estudio de las ciencias en todas sus manifestaciones de las leyes morales, físicas, históricas y psicológicas”. Al 1887, ja sense por, inclogueren la denominació d’espiritista.

L’Aurora

Aquest grup espiritista, presidit per August Vives, era particularment actiu entre la joventut i en ell participava Fidela Renom. Els diumenges al matí recollien almoines per als pobres i a les tardes organitzaven sessions d’estudi, especialment dedicades a la literatura, però també a les ciències i on es convidaven a personalitats destacades com ara l’astrònom francès, Camille Flammarion. Quan no hi havia conferenciants es recitaven textos literaris.

El Centre d’Estudis Psicològics

Aquesta entitat es constituí l’1 de setembre de 1911, producte de la fusió dels espiritistes de l’Aurora i la Fraternidad. Els seus estatuts foren aprovats pel Govern Civil el 6 d’octubre del 1912 i el seu primer local de lloguer s’ubicà al carrer Indústria, al Despatx Lluch o ara hi ha el servei d’Atenció Ciutadana.

Sabadell era llavors uns del centres més importants de l’espiritisme a Espanya. Prova d’això és que la Federación Espiritista Española tenia la seva seu a l’esmentat local del carrer Indústria i estava presidida pel sabadellenc Martí Font que, a més era el director de la publicació quinzenal d’abast estatal Nueva Era. El cap de redacció era el també sabadellenc Àngel Aguarod, professor de l’escola laica Institució Integral i Harmònica, vinculada al republicanisme radical i l’administrador Joan Torras Serrà, funcionari municipal i republicà federal. Els espiritistes mantenien una relació cordial amb els teòsofs amb qui compartien la creença en la immortalitat de l’ànima, encara que discrepaven respecte a la reencarnació, però també amb protestants, maçons, naturistes (amb figures com Llum de la Selva) i esperantistes. Tractarem aquestes corrents en altres entregues d’aquesta secció.

Aquesta entitat fou un important focus d’activitats culturals obertes a tota la ciutat. Segons el testimoni, recollit per Masjuan, de Jaume Tricuera, al Centre d’Estudis Psicològics no s’hi feien debats ni conferències sobre l’espiritisme, ja que això es consideraven conviccions d’ordre personal. Pel contrari, Castells sosté que les sessions més abundants eren les relatives a l’espiritisme i a l’activitat dels mèdiums. En aquest sentit, esmenta a Teresa Oliver Folch, una de les mèdiums més famoses de la ciutat, que fins i tot sostenia haver mantingut converses amb Jesucrist.

A l’agost del 1923, el Centre d’Estudis Psicològics va adquirir un local en propietat al carrer de Colom 52-54, pagat amb 5.000 pessetes al comptat. Aquesta quantitat fou sufragada en base d’accions. A més es sol·licità un crèdit hipotecari de 25.000 pessetes a un 6 per cent anual d’interès, concedit per la Caixa d’Estalvis de Sabadell per a fer front a la construcció del local que fou bastit pel paleta de confessió protestant Francesc Jané.

El nou local fou inaugurat segons Masjuan al setembre del 1924 i segons Castells al 1926. En qualsevol cas, de seguida es constituí l’agrupació Joventut Artística Literària sota la direcció de Ramon Plans que representaren les principals obres teatrals de l’època. El quadre d’actors del teatre espiritista estava format per Conxita Tricuera, Aurora Farràs, Aurora Navarro, Francesc Barbany, Pere Mañalich, Joan Camps, Pau Soler, Enric Gadea, Ramon Bosch, Jaume Gabarró, Joan Romeu, Joan Bros o Josep Martí. El 1934 es creà una secció infantil on es representaren obres de membres de l’entitat com les de Josep Rocarol.

Rama Fides i Centre Cultural Recreatiu

A la dècada del 1920 el Centre d’Estudis Psicològics va patir dues escissions, la primera protagonitzada per un grup de persones que, al setembre del 1923, fundaren el que posteriorment es denominaria Rama Fides d’orientació teosòfica i espiritualista oriental. La teosofia vol ser a la vegada una filosofia, una ciència i una religió producte de la síntesi de totes les religions i amb el màxim ideal de la recerca de la veritat per damunt de tot, per la qual cosa postulen la plena llibertat de pensament.

El nucli inicial estava format per la mèdium i presidenta, Magdalena Calonge, Esteve Vilatoba i Josep Gomà Guitart (administrador), Josep Carbonell (secretari), Josep Torres (vocal), Emília Espau, Rosa Carné, Carme Guarro (vocal), Josepa Gall (bibliotecaria), Josep Bellavista, Àngela Ventanyol, Rosa Bellós, Engràcia Renom, Teresa Ventura i Assumpta Borell.

La seva primera seu s’ubicà al carrer Corominas, 109, al local de l’entitat Amics de la Cultura i posteriorment es traslladarien a una casa de la Serra d’en Camaró. A Rama Fides es realitzaren un seguit de conferències, cursos de formació teosòfica i d’ètica oriental. Des de l’impremta del sabadellenc Joan Sallent s’editaren les seves revistes El Loro Blanco (1916-1932) i Teosofia (1932-1933) que donen un indici de la rellevància de la secció local en el moviment teosòfic català.

L’any 1927 es produí una altra escissió del Centre d’Estudis Psicològics que trencaren amb l’entitat en desacord amb els seves teories espiritistes. Segons Masjuan, la maduració de política i cultural de l’obrerisme i la influència de les tesis materialistes i positivistes contribueixen a explicar els motius de l’escissió. El nucli inicial format per Josep Vall, Isidre Valls, Joan Bartomeu, Joan Solé i Joan Torras fundaren el Centre Cultural Recreatiu al cafè Delícies, al carrer de la Salut, 42, des d’on impulsaren classes del lectura, matemàtiques, gramàtica i pedagogia. L’any 1928 restauraren el teatre, on representaren diverses obres de teatre, la primera de les quals Reixes Obertes de Josep Maria Folch i Torres; a més, organitzaren vetllades literàries, musicals i culturals. El teatre continuà funcionant fins el maig del 1937, però des del 1934 ho feren a la seu que havia ocupat l’entitat esmentada Amics de la Cultura, al carrer Corominas 109. L’entitat arribà a tenir uns 60 socis on, a més dels dissidents del Centre d’Estudis Psicològics, s’incorporarà un grup important procedent de la Jove Atlàntida, una associació que tenia per objectiu eradicar l’analfabetisme de la ciutat.

La cacera de bruixes franquista

La victòria del franquisme va suposar una autèntica cacera de bruixes per a totes les doctrines espirituals no catòliques. El Centre d’Estudis Psicològics es considerà contaminat per la maçoneria i fou declarat fora de la llei. El gener del 1939 el seu local fou saquejat i la seva biblioteca destruïda. El 9 de febrer de 1940 l’Ajuntament va acordar destinar la seva seu  a Centro Sanitario i després va cedir-la a la Congregación Mariana. Posteriorment, va ser el local del Frente de Juventudes i el setembre del 1941 de la Hermandad Sindical de Labradores. El seu president, Joan Torras, va intentar saldar el crèdit hipotecari amb la Caixa d’Estalvis per tal de no ser acusat de deutor a l’entitat financera; però la seva petició no va ser atesa. Llavors l’edifici va ser posat a subhasta i fou adquirit per un corredor de finques de Barcelona per 40.100 pessetes. Després de diverses vicissituds fou enderrocat al setembre del 1972.

Als teòsofs de Rama Fides no se’ls confisca la seva casa de la Serra d’en Camaró, malgrat que alguns ‘incontrolats’ l’assaltaren i cremaren alguns llibres. Després d’entrevistar-se amb l’alcalde Marcet, aconseguiren que, mentre no fessin propaganda, podien continuar les seves activitats a l’interior de l’habitatge. L’última notícia d’ells és del 24 de gener del 1956. El cap de la Jefatura Superior de Policia de Barcelona els dóna permís per a que la casa es fes servir com a hostal amb capacitat per a tres persones.

Bibliografia

BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local, Joan Sallent impressor, Sabadell, 1929.
CASTELLS, Andreu.  Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936. Edicions Riutort, Sabadell, 1980.
· Sabadell, informe de l’oposició.Guerra i revolució 1936-1939, Edicions Riutort, Sabadell, 1982.
MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.

Foto portada: Una de les conferències dominicals del Centre d’Estudis Psicològics al local del carrer Indústria.

Comments are closed.