Tracem un esbós biogràfic d’Agnès Armengol, una artista sabadellenca considerada una de les més actives impulsores de la participació de la dona en les activitats de l’aleshores incipient moviment catalanista.
Agnés Armengol Altayó, també coneguda com Agnès Armengol de Badia pel nom del seu marit Josep Badia Ludríguez, va néixer a Sabadell el mes d’agost de 1852. Filla del fabricant tèxtil Francesc Armengol Bordas i Eulàlia Altayó Pla, cursà les seves primeres lletres a les Escolàpies de Sabadell i posteriorment al pensionat de monges Jesús i Maria de Barcelona. Acabada la seva formació en aquest darrer centre, els seus pares van matricular-la a la Pension Catalane de la localitat francesa de Castres on va romandre set anys.
D’aquesta manera retornà a Sabadell amb una sòlida formació cultural on destacà per la seva activitat literària. Des de ben jove va publicar els seus poemes en diverses revistes culturals i literàries com ara Llibre de la Renaixença, Lo Gai Saber, L’Aplec de Poesies, Lo Catalanista, Revista de Sabadell o La Llumanera, editada per catalans residents a Nova York. Així mateix, alguns dels seus poemes foren inclosos en l’antologia de poetes catalans Catalanische Troubadore der Gegenwart publicada a Leipzip el 1890 per Johannes Fastherath.
Agnès Armengol va mantenir relacions d’amistat amb moltes figures literàries de la cultura catalana de l’època com mossèn Jacint Verdaguer, el canonge Jaume Collell, Àngel Guimerà, Apel·les Mestres, Lluís Millet o Caterina Albert més coneguda per seu pseudònim de ‘Víctor Català’.
La seva obra poètica fou de caràcter molt tradicional com corresponia a les seves conviccions conservadores, catòliques i catalanistes. El 1879 publicà el seu primer poemari Lays, l’any 1891 la Revista de Sabadell edità el seu segon llibre Ramell de semprevives que la consagrà com a poetessa. Uns anys més tard, el 1913, la Il·lustració Catalana publicava el seu tercer llibre Redempció. El 1925 va aparèixer el recull Sabadellenques i altres poesies, publicat per la Biblioteca Sabadellenca que posteriorment també editaria els llibres Els dies clars i Rosari Antic (1926). El seu biògraf, Ricard Simó Bach, cita l’elogiosa valoració de la seva obra de la seva amiga Víctor Català: “Jo busco en tota obra les mels del gaudi i de les ensenyances que contenir puga: les poesies d’Agnes Armengol –ho sé de cert pel tast- seran per a mi un font de gaudi i d’ensenyança”.
A banda de la seva activitat literària fou una excel·lent pianista tan en la seva vessant com interpretadora dels clàssics com de compositora que recollí en la col·lecció de peces titulada Sospirs que està catalogada a la Biblioteca Central de Barcelona. Algunes de les seves composicions musicals foren premiades en concursos a Catalunya; a més, guanyà un diploma i una medalla al certamen de Chicago als Estats Units.
Un altre aspecte fonamental de la seva biografia radica en el seu compromís amb el catalanisme. Agnès Armengol fou una activa propagandista de la participació de la dona en el moviment nacionalista català. Així va endegar, el dia de Sant Jordi del 1900, una campanya per a la confecció de la bandera de la Unió Catalanista que culminà el darrer diumenge de maig de 1903 a Poblet en un solemne acte de lliurament de la bandera pel qual Joan Maragall va escriure el poema La nostra bandera. La bandera havia estat sufragada per dones de tota Catalunya i abans de l’acte de lliurament fou exposada a la Sala Parés de Barcelona.
El juliol de 1908, juntament amb el patrici local Enric Turull Comadran, presidí l’acte de benedicció de la senyera de l’Orfeó de Sabadell que va tenir lloc a l’Abadia de Montserrat. De fet, Agnès Armengol va escriure el poema Cant a la Senyera, musicat pel seu director Josep Planes Argemí, que fou adoptat com a himne de l’Orfeó de Sabadell.
Homenatge i sepeli multitudinari
El 19 de gener de 1930 fou objecte d’un acte d’homenatge al seu domicili del carrer Escola Industrial, 28. L’acte consistí en el lliurament d’un pergamí, obra de l’artista sabadellenc Josep Vives Bracons, enquadrat en un marc de fusta amb el següent text: “Pàtria, Fides, Amor. Els escriptors sabadellencs a la il·lustre poetessa Agnès Armengol, per l’obra cultural i patriota realitzada”, al qual seguien les signatures de 77 escriptors i periodistes de la ciutat.
Agnès Armengol va morir el 30 de gener de 1934, al seu domicili, a l’edat de 82 anys. L’endemà desfilaren per casa seva figures molt rellevants de les lletres, les arts, les ciències, el comerç i la indústria de dins i fora de la ciutat. Així mateix, es reberen nombrosos telegrames de condol de diverses personalitats i entitats d’arreu el país. Organitzacions catalanistes de la ciutat com el Centre Català, Lliga Regionalista o l’Acadèmia Catòlica posaren les seves banderes a mig pal.
El seu sepeli tingué lloc l’1 de febrer i un fou una gran manifestació de dol ciutadà. Davant del seu domicili s’aplegà una gentada per presenciar el pas de les despulles de la poetessa. A dos quart de quatre va sortir el fèretre embolcallat amb la senyera. L’enterrament va servir de punt de cita de les personalitats i entitats del catalanisme catòlic sabadellenc. L’acte fou presidit per sacerdot i poeta, Camil Geis, en representació del bisbe Irurita i dels seus marmessors Manuel Folguera i Duran i el doctor Lluís Carreras. Així mateix, assistiren representants d’entitats culturals i catalanistes com l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, l’Orfeó de Sabadell o de l’Acadèmia Miralles. Darrera del seguici venien diversos cotxes pels de flors. A l’arribar al mig del carrer de la Salut, l’Orfeó de Sabadell entonà el Cant a la Senyera la lletra del qual havia estat composat per la difunta.
L’Ajuntament de Sabadell decidí dedicar-li el 1935 un carrer a La Creu Alta que es conservà durant el franquisme, això sí castellanitzant el nom d’Agnès pel d’Inés.
Feminisme i primer catalanisme
Devem a Joan-Luís Marfany un brillant anàlisi de la relació entre el primer catalanisme i el paper de les dones en el moviment nacionalista. En principi, “les associacions i agrupacions catalanistes eren societats d’homes sols i els homes eren els protagonistes pràcticament únics de les activitats catalanistes”. En això es diferenciaven del moviment obrer on la dona tenia un paper cada cop més important. Ara bé, la creixent presència femenina en els seus mítings i actes menaren a que els dirigents catalanistes cerquessin atorgar un paper a la dona dintre del moviment.
En aquest sentit, l’autor cita els parlaments de dos líders catalanistes sabadellencs, Antoni de Pàdua Capmany i Manuel Folguera Duran. Així, el primer, en l’acte d’inauguració de l’Associació Democràtica Catalanista Lo Somatent, el juliol de 1899, segons la ressenya publicada per La Nació Catalana, “acabà dirigintse a las donas recomenantlashi pera catalanitzar la familia, dochs elles podien fer molt de bé a la nostra causa”. El segon, en un míting al gener del 1900 a Olot, segons la ressenya publicada a Lo Geronés, va explicar “a les senyoras y senyoretes que’s veya en molts palcos, que sa influencia per la causa santa del catalanisme podía esser gran dintre la llar”.
Progressivament, s’incrementà la participació de les dones en el moviment catalanista sobretot a les cantades de cançons tradicionals i, més endavant, ballant sardanes. Tanmateix, la forma més característica de participació femenina fou la confecció i lliurament de banderes a les societats catalanistes on, com hem vist, Agnès Armengol tingué un gran protagonisme. A parer de Marfany, les sabadellenques van tenir una iniciativa pionera en aquest sentit poc després de la fundació del Centre Català de la ciutat al 1886, encara que no va ser fins a final del segle XIX que aquesta pràctica va esdevenir habitual.
D’aquesta manera, “a través de l’ofrena de la bandera, les dones acceptaven que el seu paper era de no combatent i el seu lloc, a la reraguarda, però, a més de reclamar l’un i l’altre, en reivindicaven la importància fonamental, primordial: elles eren les dipositàries de l’ànima catalana”. En aquest sentit, cita el discurs d’Agnès Armengol, reproduït a la revista Joventut el 28 de maig de 1903, amb el títol Parlament a la dona catalana, on manifestà que elles eren “les arques sagrades de la Nostra Terra” de la qual el símbol era la bandera i, en posar-la en mans dels homes, els carregaven amb la responsabilitat de defensar-la, de manera que les dones esdevenien les jutgesses de la seva actuació.
Bibliografia
GEIS, Camil. Agnès Armengol. Quadern de les idees, les arts i les lletres, n. 5. Sabadell, 1978.
MARFANY, Joan-Lluís. La cultura del catalanisme. El nacionalisme català en els seus inicis. Ed. Empúries, Barcelona, 1995.
TOUS DE CIRERA, Pilar. Agnès Armengol. Biblioteca Sabadell, 1957.
SIMÓ i BACH, Ricard. 63 dones sabadellenques dignes de recordar. Gràfiques Agulló-Costa. Sabadell, 1988.