La família Brutau a la casa d'estiueig de Sant Feliu del Racó, entre 1925-1930. Francesc Casañas/AHS.

Bonaventura Brutau (1817-1878) i Successors

Esbossem el perfil biogràfic Bonaventura Brutau, qui va ser un dels principals fabricants cotoners de la ciutat i pioner de la indústria tèxtil local. Brutau va ser un dels primers introductor de telers mecànics a la seva fàbrica. Així mateix resseguim la trajectòria dels seus successors.

Bonaventura Brutau Estop va néixer a Sabadell el 16 de juliol de 1817. Fill del matrimoni format per Damià Brutau i Caterina Estop. Va casar-se amb Rosa Manent Camps amb qui va tenir set fills: Maria Àngels, Rosa, Àngela, Josepa, Bartomeu, Bonaventura i Jaume.  El seu pare tenia una petita fàbrica de teixits de cotó al carrer de Sant Joan, núm. 28, fundada el 1836, en la què a l’any 1850 funcionaven 56 telers manuals i treballaven 75 obrers. A la mort del seu pare va prendre el relleu generacional, possiblement en el mateix local.

bonaventura Brutau Estop, fundador de la nigassa de fabricants.
bonaventura Brutau Estop, fundador de la nigassa de fabricants.

Brutau inicià les seves activitats com fabricant el 1854 quan participà en la constitució de la la Sociedad Manent & Compañia que edificà el Vapor Gran del Cotó. El creixement de l’empresa l’obligà a buscar un nou emplaçament. Així, el 1856, canvià de denominació social pel de Buenaventura Brutau & Compañia i es traslladà al conegut popularment com l’Hort d’en Palà (carrer de Sant Oleguer, cantonada Bosch i Cardellach).

Allí construí el famós Vapor Brutau o Can Palà -on actualment hi ha el CEIP Joanot Alisanda- que realitzava el cicle complet del cotó: filat, teixit i acabats que esdevingué una de les indústries més importants de Sabadell. Tant pel que respecta al nombre de treballadors: 181 obrers (100 dones i 81 homes) com per la capacitat productiva amb una màquina de vapor de 60 cavalls, construïda per la Sociedad Navegación e Indústria Nuevo Vulcano de Barcelona).D’aquesta fàbrica, com en el cas d’altres vapors d’antigues empreses tèxtils, només s’ha conservat la xemeneia a l’esmenta escola.

Al costat de la fàbrica hi construí casa seva com era habitual en els industrials de l’època. El seu fill, Bonaventura Brutau Manent, al 1889, remodelà la casa per bastir una mansió senyorial al número 75 del carrer Sant Oleguer, on ara hi és el Conservatori Municipal de Música. El casal, obra del mestre d’obres, Gabriel Borrell, consta de planta baixa, dos pisos i golfes. L’edifici destaca per la seva sobrietat i equilibri de les obertures com era freqüent en els mestres d’obres.

La Casa Brutau, seu del Conservatori Professional de Música de Sabadell.
La Casa Brutau, actual seu del Conservatori Professional de Música de Sabadell, al carrer de Sant Oleguer, al Centre.

Durant els anys convulsos del Sexenni Democràtic (1868) i la Primera República (1873), molts fabricants sabadellencs decidiren instal·lar-se a Barcelona. Una incertesa política incrementada pels efectes econòmics de la Guerra de Secessió als Estats Units que provocà la denominada “fam del cotó”. En alguns casos fou un trasllat irreversible; en altres no, com Bonaventura Brutau, Domènec Buxeda, Pau Turull o els germans Casanovas Ferran.

D’altra banda, la mecanització de les operacions del tissatge del cotó provocaren el tancament de molts tallers manuals de Sabadell que proporcionaven el tissatge en cru per a les fàbriques de Barcelona. Al finalitzar el procés, a Sabadell només quedaren dos empreses cotoneres modernes: Jaime Manent y Compañía i Buenaventura Brutau a les quals s’afegiria més tard Prat, Carol y Compañía.  Aquest conjunt de circumstàncies van afavorir l’especialització en el tèxtil llaner de la indústria local al darrer terç del segle XIX.

Malauradament, existeixen escasses referències biogràfiques de l’industrial. No obstant això, per algunes d’aquestes, sabem que Bonaventura Brutau creà una fàbrica de teixits de cotó a Palau de Montagut, on visqué durant uns quants anys. Palau de Montagut és l’antic nom de Sant Jaume de Llierca, un poblet de la Garrotxa al costat del riu Fluvià. L’emplaçament de la nova fàbrica s’explica per aprofitar l’energia hidràulica que reduïa el cost de la producció industrial.

Bonaventura Brutau va morir el 16 de novembre de 1878, amb 61 anys d’edat, a la seva casa del carrer Sant Oleguer de Sabadell. El 4 de setembre de 1884, l’Ajuntament, presidit per l’alcalde Joan Vivé i Salvà, va acordar per unanimitat posar el nom de Brutau a un carrer al barri de l’Eixample.

Successors de Brutau

A la mort de Bonaventura Brutau, els seus fills Jaume i Bonaventura, juntament amb el seu gendre Bartomeu Terrades, assumiren la continuïtat de l’empresa. Així constituïren la societat Sucesores de Bonaventura Brutau a la qui donaren un nou impuls. Fabricaven filats i torçats de cotó jumel (tipus egipci). El seu mercat estava a la Península i a les darreres colònies espanyoles de Cuba i Filipines. La firma tenia un despatx a Barcelona, a la Rambla de Catalunya, n. 57-59.

Treballadors de ls seccio de filatura de Sucesores Viuda Brutau, cap a finals del segle XIX. J.Dangla/ ERP.
Treballadors de ls seccio de filatura de Sucesores Viuda Brutau, cap a finals del segle XIX. J.Dangla/ ERP.

El creixement de l’empresa es realitzà a partir de les seves dues fàbriques a Sabadell i Sant Jaume de Llierca. Tanmateix, en aquesta darrera s’havien exhaurit les possibilitats hidràuliques com demostrà el fet que hagueren d’instal·lar una màquina de vapor. Jaume Brutau Manent donà una resposta a aquest problema, tan aviat com els avenços tecnològics permeteren transportar de manera econòmicament competitiva l’energia elèctrica a llarga distància. A inicis del segle XX obtingué unes concessions d’aigua a la capçalera del riu Ter i inicià les obres de construcció d’una central hidroelèctrica a Sant Martí de Vilallonga on hi treballaren un miler obrers durant un any i mig. La resclosa es construí en el terme municipal de Setcases, així com un canal cobert de cinc km de llargada, més una canonada de ferro de 500 metres, amb un salt d’aigua de 185 m. La potència de la central hidroelèctrica era de 2.500 cavalls de força i produïa anualment més de tres milions de kw/h.

L’energia elèctrica generada es destinava principalment a la fàbrica de Sant Jaume de Llierca, a 32 km de distància. La línia exigí uns 700 pals metàl·lics, construïts per l’arquitecte i empresari Joan Torras. L’excés de producció es destinà a l’enllumenat públic i privat de Camprodon, Olot, Sant Joan les Fonts i Sant Jaume de Llierca. L’11 de febrer de 1910 es constituí a Barcelona Electra-Brutau SA per a gestionar aquests actius. El consell d’administració estava format pels dos germans Brutau, Bonaventura i Jaume, el seu cunyat Bertomeu Terradas i els enginyers Jaume Cruells i Emile Frène. La societat disposava d’un capital de tres milions de pessetes, de les quals es desemborsaren 2.335.000 pessetes, possiblement el cost de l’obra. Electra-Brutau SA repartirà un dividend anual del 6 per cent amb força regularitat durant els seus primers anys. Posteriorment, l’empresa construirà dues centrals més a l’alt Ter i una tèrmica a Olot. D’altra banda, l’any 1911, els Brutau participaren a Sabadell en la constitució de l’empresa electromecànica La Electricitat SA de la que serien uns destacats accionistes.

Marca registrada de Sucesores de Buenaventura Brutau (1903)
Marca registrada de Sucesores de Buenaventura Brutau (1903)

Successors de Bonaventura Brutau mantindria en l’àmbit de la indústria tèxtil la seva línia tradicional de producció de filats i torçats de cotó fins al núm. 150 (molt fi) i teixits com ara tovalloles, curats, semi-retorts. A les seves empreses hi treballaven més de 500 obrers, dels quals un centenar a Sabadell i uns 400 a Sant Jaume de Llierca. Al 1908, la fàbrica de Sabadell disposava de 8.600 fusos i 158 telers de cotó. Posteriorment, instal·laren una fàbrica cotonera a Montcada i Reixac on traslladaren progressivament la producció de la fàbrica sabadellenca.

Durant la Guerra Civil (1936-1939), com molts empresaris de la ciutat, Bonaventura Brutau Viloca, net del fundador de l’empresa, va fugir de la revolució que esclatà a Catalunya i s’instal·là a Zarautz on hi va residir una notable colònia de fabricants sabadellencs. Mentre esperava el desenllaç de la conflagració va demana l’ingrés al Requeté franquista. La fàbrica de Sabadell va ser confiscada per Tabacalera SA i s’utilitzà com magatzem de tabac. Acabada la guerra l’empresa cessà pràcticament la producció. No obstant això, els Brutau van mantenir la seva vinculació amb la ciutat. Un dels néts de fundador, l’esmentat Bonaventura Brutau Viloca fou membre del consell d’administració i president del Banc Sabadell entre 1967 i 1975.

El 1946 es constituí la societat anònima Sucesores de B. Brutau SA, amb domicili social a Barcelona, que abandonà la seva activitat industrial l’any 1978.

Bibliografia

BENAUL BERENGUER, Josep M.  (dir). Gremi de Fabricants de Sabadell. Organització empresarial i ciutat industrial (1559-2009).Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
BERENGUER, Arnau. https://historiadesabadell.com/2018/08/28/brutau-i-estop-bonaventura/
SIMÓ i BACH, Ricard. 100 Sabadellencs en els nostres carrers. Ed. Ausa, Sabadell, 1984.
Indústria tèxtil. Fàbriques i empresaris. Els Brutau i l’Electrabrutau a l’Alt Ter Enciclopèdia Catalana.

Foto portada: la família Brutau a la casa d’estiueig de Sant Feliu del Racó, entre 1925-1930. Francesc Casañas/AHS.

Comments are closed.