El Vapor Gran del Cotó (1852-1972)

Esbossem la història del Vapor Gran del Cotó, que fou una de les primeres fàbriques modernes de la ciutat. Es va construir un any abans de l’arribada del tren a Sabadell (1855). Una instal·lació industrial que seria la de majors dimensions durant la segona meitat del segle XIX. Deixà de produir a inicis de la dècada de 1970 i fou enderrocada per construir uns blocs de pisos a l’actual plaça de Daniel Sanahuja.

El vapor Gran del Cotó, entre els carrers Cervantes, Sant Pau i Ferran Casablancas va ser una de les primeres fàbriques mecanitzades de la ciutat. Primer es dedicà a la filatura i el tissatge, més tard s’hi afegí el blanqueig i el tint. Això en un moment, en el segon terç del segle XIX, quan les empreses cotoneres eren el sector capdavanter de la indústria catalana. Encara que Sabadell. com Terrassa, s’especialitzà en el sector tèxtil llaner, continuaren funcionant a la ciutat durant molt de temps importants industries cotoneres.

La construcció d’un vapor requeria afrontar una gran inversió de capital fix per comprar els terrenys, construir els edificis i importar la moderna maquinaria. Per això, sovint diversos empresaris s’associaven per finançar-ho.  La gran expansió dels vapors arranca a Sabadell a mitjan del segle XIX amb l’arribada del ferrocarril (1855) que permetia transportar les mercaderies al mercat i les matèries primeres a les fàbriques. A la dècada següent es construïren una desena de vapors que multiplicaren per nou la seva potència energètica. Aquesta expansió fou particularment intensa en la dècada de 1870-1880 quan el nombre de vapors es triplicà, impulsada per la mecanització del tissatge llaner, les llanes regenerades i la filatura de l’estam. Entre 1860 i 1900, els nombre de vapors passà de 14 a 40 amb les seves característiques xemeneies que tant contribuïren a perfilar la silueta de la ciutat. La màquina de vapor subministrava energia a una o varies naus industrials en les que podien treballar diverses empreses. D’aquesta manera, es creà un complex entramat empresarial format per un grapat de grans empreses i una munió de petites i mitjanes empreses especialitzades en una fase determinada del procés productiu: rentatge, filatura, tissatge, acabats, tints…

El creixement industrial va anar acompanyat per l’increment de la població que es duplicà. Entre 1860 i 1910, Sabadell passà dels 15.000 als 30.000 habitants, alhora que el nombre d’habitatges augmentava de 2.739 a 5.201. La formació de la ciutat-fàbrica exigí un esforç urbanístic, d’ordenació de la nova trama urbana. D’aquest període daten els plans generals urbanístics de Francesc Daniel Molina (1864) i de Miquel Pasqual Tintorer (1887) que han estat estudiats per Manel Larrosa.

Àrea de Vapors

El vapor Gran del Cotó està ubicat al sud del centre històric en un emplaçament delimitat per l’antic traçat del ferrocarril i la carretera de Barcelona a Terrassa. Justament en aquesta zona proliferaren aquestes instal·lacions industrials com el Vapor Buxeda Vell (1853), la fàbrica Prats i Benassat (1852), Vapor Buxeda Nou (1861), Vapor Ca l’Escardat (1862), Vapor de la O (1863), Jeroni Gibert (1878), Narcís Nunell (1880). Una mica més amunt, al carrer Alemanya cantonada Sol, es troba el vapor Pissit (1843), una altra de les fàbriques més antigues de la ciutat dedicada a la fabricació d’estam i llana. Actualment, és objecte de unes obres de “consolidació estructural i tancament de les naus interiors”, iniciades al gener de 2022, finançades per l’Ajuntament de Sabadell i el departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya,

El Gran Vapor del Cotó va començar a funcionar el 1854, un any abans de l’arribada del ferrocarril. L’any 1852 s’havia presentat a l’Ajuntament el projecte de construcció de vapor a càrrec de la societat Bonaventura, Manent i Cia. Els terrenys s’adquiriren el 1854 mitjançant la compra de tres finques amb una superfície de 7.814 metres quadrats.

Al final de la seva vida productiva, a l’any 1972 ocupava 11.593 m2, dels quals 9.252 estaven edificats. Tanmateix, el vapor Gran del Cotó no ocupava tota l’illa, en la cantonada entre els carrers Ferran Casablancas i Alemanya hi havia la fàbrica Prats i Benassat amb 1.700 m2, que esdevindria fàbrica de gas el 1878.

El Gran del Cotó no només seria el de majors dimensions durant la segona meitat del segle XIX. Glòria Soler Chic, autora d’una notable monografia sobre el tema, apunta a “una clara continuïtat entre les diferents empreses que treballaren dins del vapor”. Així fa una detallada relació dels seus diferents titulars on sobresurten les firmes dels Mandrí i els Poch. Dels seus fundadors només Bonaventura Brutau i Jaume Manent eren sabadellencs. Al 1874, a l’empresa Cortada, Mandrí i Cia treballaven 206 obreres i 147 obrers. La fàbrica dels Poch i Cia emprava al mateix vapor, al 1919, 296 treballadors. Llavors era la primera fàbrica cotonera de la ciutat i segona més gran de la ciutat només superada per Cuadras i Prim (Can Cuadras). 

L’any 1945, acabada la Segona Guerra Mundial, el vapor Gran del Cotó va passar a mans de la Sociedad Anónima Industrias del Algodón (SAIDA) constituïda aquell mateix any. Entre els seus principals fundadors i gerents hi trobem a Eric Moreno Salvador, Miquel Hostench Borgas, Carles Oliveras Badia, Jacint Esteva Vendrell i Josep M. de Sagarra de Montoliu. La secció de filatura es donà de baixa al 1968 i l’activitat industrial va cessar a començament de la dècada dels 70.

El gener de 1979, SAIDA va vendre la finca a Miguel Bosser Albanell que, al 1995, incorporà a PATERCA SA. Des del 1979 les instal·lacions foren arrendades per M. Bosser a SA Fibrosa, SAIDATEX i Fabricados Lana SL. Finalment, al maig del 2000, en ple boom de la construcció,  la finca, propietat de PATERCA SA, fou adquirida a Inmobilaria Colonial SA, filial de La Caixa, de la qual es va desprendre el febrer de 2014, per a construir uns blocs de pisos.  

Arqueologia industrial

El vapor Gran del Cotó, juntament amb l’antic vapor de Cal Marcet (1884) i la fàbrica de Gas Prats i Benessat (1851), va ser objecte d’un treball d’Arqueologia Industrial, publicat al 2003, a càrrec de Glòria Soler amb la col·laboració de Jordi Calvet, Ramon Gumà i Montserrat Llonch. Pel que respecta a aquest vapor es realitzà una tasca de documentació arqueològica en dues fases. La primera, durant el desallotjament de les naus, la segona a les diferents etapes de l’enderroc.

En el treball de Glòria Soler trobem una acurada exposició sobre els diversos elements de la instal·lació industrial com ara l’evolució de les calderes i les diferents màquines de vapor, així com de l’edifici i les seves successives reformes des de la segona meitat del segle XIX. També, es pot llegir un estudi arqueològic dels diferents espais el vapor: la sala de calderes, l’edifici de la màquina de vapor, les carboneres i espais annexos, el cobert, la xemeneia i fumerals, la torre de refrigeració i les basses.

Aquest estudi ens permet reconstruir detalladament el procés productiu de la fàbrica. El procés començava a les carboneres on s’emmagatzemava el carbó que anava a les calderes. En aquestes, ubicades en un subterrani al costat de la sala de calderes, la combustió del carbó escalfava l’aigua de les calderes que convertida en vapor es canalitzava fins a les màquines vapor situades a la planta baixa de l’edifici. Aquestes transformaven el vapor d’aigua en força motriu que era transmesa a les màquines tèxtil mitjançant un sistema d’embarrats.

L’any 1918 s’electrificà la fàbrica, de manera que progressivament s’anaren desplaçant tots els elements i espais associats amb el vapor. Soler cita el minuciós inventari de 1953 que descriu la vella sala de calderes: “edificio para uso de calderas, que consta de planta baja sobre sótanos, y cubre una superficie de 182 metros cuadrados y está construido con ladrillo y teja árabe”. També, la sala de màquines: “edificio destinado a la máquina de vapor, de piso sobre sótano, que cubre una superficie de 121 m2, construido con ladrillo y teja árabe”.

Un cop realitzada la primera fase de documentació arqueològica, l’empresa Demolición Total SL s’encarregà d’enderrocar la part més antiga de l’edifici. Només ha quedat la xemeneia, qui ni tan sols està senyalitzada.

Bibliografia

BENAUL BERENGUER, Josep M. (dir). El Gremi de Fabricants de Sabadell (1559-2009), Organització empresarial i ciutat industrial.  Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
DD.AA. Indústria i ciutat. Sabadell, 1800-1980. Fundació Bosch i Cardellach i Publicacions Abadia de Montserrat, 1994.
DEU i BAIGUAL, Esteve. Del vapor a l’electricitat. Estalvi de costos energètics en la indústria llanera sabadellenca. Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, 1995.
LARROSA i PADRÓ, Manel. La urbanització de la ciutat industrial. Sabadell, 1845-1900. Delegació de Sabadell del Col·legi de Doctors i Llicenciats, 1986.
SOLER CHIC, Glòria. Tres exemples d’Arqueologia Industrial a Sabadell. El vapor de Cal Marcet. El vapor Gran del Cotó i la fàbrica de Gas Prats i Benessat. Museu d’Història de Sabadell, 2003.

Foto portada: el vapor Gran del Cotó entre 1911-1918. Fermì Abad/Arxiu Fotogràfic UES (AFUES)