Resseguim les vicissituds de la primera instal·lació industrial, construïda al 1852, destinada a la producció i distribució de gas. Aquesta primera societat gasística experimentà nombrosos canvis de propietat fins el 1878, amb la constitució de l’empresa Gas Sabadell que durant molt temps tindrà el monopoli del sector.
La construcció de la primera fàbrica de gas de la ciutat va partir de la iniciativa del barceloní. Francesc Prats i del farmacèutic sabadellenc Felip Benassat. L’11 de desembre de 1851 constituïren la societat Prats, Benessat y Compañía amb la participació dos socis menors: Josep Antoni Arandes Cortadelles i Joan Rosell i Rosell, que no eren de Sabadell.
El projecte venia avalat per l’èxit de la il·luminació amb gas a Barcelona. El 24 de juny de 1826 s’encengué el primer fanal amb gas liquat a la casa de la Llotja de Mar, ara seu de la Borsa de Barcelona. Des d’inicis de la dècada de 1840, la capital catalana comptava amb una xarxa d’enllumenat pública amb gas.
El 30 d’abril de 1851 Prats i Benessat adreçaren una sol·licitud a l’Ajuntament de Sabadell per establir una fàbrica de gas destinada a l’enllumenat públic de la ciutat i per substituir els fanals d’oli pels de gas. Això requeria la construcció d’una xarxa de canonades des de la fàbrica als punts de llum. El projecte també contemplava subministrar la nova font d’energia als particulars que així ho sol·licitessin, pensant en els nombrosos vapors que s’estaven instal·lant a la zona on volien construir la fàbrica.
Els dos socis es presentaren a la ciutat en un dia tan assenyalat com l’Aplec de la Salut de 1851, amb una prova d’enllumenat amb gas a la plaça Major que va funcionar perfectament i que, mai millor dit, enlluernà la població. Dies després, el ple municipal del 27 de maig de 1851, autoritzava la construcció de les rases i les canonades a la via pública per la xarxa de gas.
La fàbrica s’edificà sobre la finca, anomenada l’hort de Josep Sardà, de 5.246 m2 dels quals 553 m2 no edificables, ubicada al carrer d’Alemanya (llavors Madoz) cantonada amb Ferran Casablancas (llavors Mina). Al “costat per costat del vapor Gran” del Cotó com figura en una escriptura de propietat posterior.
Amb la concessió a la butxaca, els dos socis s’uniren amb el barceloní Josep Gil, soci de l’empresa Gas Lebon de Barcelona, que s’encarregà de les canalitzacions pels carrers de la ciutat. Els treballs no finalitzaren fins el 1852. En una carta adreçada a l’alcalde, el 18 d’abril de 1852, se l’informava que el proper 9 de maig, coincidint amb l’Aplec de la Salut, la il·luminació amb gas començaria per la Rambla amb la substitució de vuit fanals dels 14 de petroli que hi havia. Així es volia convèncer a l’Ajuntament d’apostar per la nova font d’energia.
Després de l’èxit de la prova, de la qual es va fer ressò El Diario de Barcelona, el ple municipal de novembre de 1852, aprovà iniciar el procediment per substituir l’enllumenat públic de l’oli i el petroli pel gas. Llavors a la ciutat, amb uns 12.000 habitants, hi havia 135 fanals d’oli i petroli.
Finalment, el 3 de març de 1853, la citada societat obtenia el contracte per 18 anys, al final dels quals els materials instal·lats romandrien propietat de l’empresa. També, s’estipulava l’horari d’apagada i encesa dels fanals. A l’igual que els d’oli i petroli, s’havien d’encendre al fer-se fosc i apagar-se a les 11 hores d’octubre a març i fins a les 12 hores d’abril a setembre, excepte les nits de lluna plena. Així mateix s’establia que l’enllumenat s’havia de mantenir des de l’alba fins al vespre els tres dies de Carnestoltes, de l’Aplec de la Salut i de la Festa d’Hivern. Els primers fanals de gas que funcionaren de manera estable foren els vuit que s’havien instal·lat de prova a la Rambla i vuit més al carrer del Pedregar i la plaça Major.
Com explica Miquel Carreras, Sabadell, amb només 10 anys de retard respecte a Barcelona, fou la segona ciutat catalana que va incorporar la manufactura del gas a l’activitat industrial i que introduí l’enllumenat per gas. Fins aleshores la il·luminació pública consistia en fanals d’oli, descrits amb la seva acolorida prosa per Marian Burguès.
Canvis de propietat
Fins l’any 1878 l’empresa experimentà continus canvis en la seva titularitat. El 1856 va entrar en la propietat el sabadellenc Joan Gorina Folch, que comprà la part de Prats alhora que Arandes li cedia l’administració de la seva. La societat passà a denominar-se Gorina, Bennessat y Cia. El 1866 el capital era completament sabadellenc amb l’entrada dels pesos pesats de la indústria local com Antoni Casanovas Ferran, Pau Turull Comadran, Pau Turull Salas, Joan Casanovas Sallarès, Antoni Roca Ancas i Rafael Cruz Brujas. Tots els quals, llevat del darrer, importants fabricants llaners.
Quan estava a punt d’exhaurir-se el contracte municipal, el març de 1871, l’Ajuntament va convocar un concurs públic amb dues noves condicions. Primera, la concessió de l’enllumenat per gas seria de 15 anys, en els quals no podria modificar-se ni el preu ni les clàusules del plec de condicions. Segona, l’empresa adjudicatària estava obligada a subministrar el gas a empreses i particulars a un preu no superior al 10 per cent del de l’enllumenat públic. Finalment, no s’admetria cap oferta a un preu de més de 50 cèntims el metre cúbic.
La resposta a les noves clàusules fou que cap empresa es presentà al concurs en les dues convocatòries de juny i juliol de 1871. Finalment, decidí prorrogar el contracte existent amb Gorina y Cia. El setembre de 1872 va haver un altre canvi en la propietat i l’empresa es denominà Canalies y Cia que va negociar amb l’Ajuntament un augment del preu argumentant la pujada de preu del carbó. Així li fou concedit un contracte de 10 anys de durada. Uns anys després aquesta empresa tornaria a canviar de propietaris i a denominar-se Roca y Cia.
L’any 1878 la situació s’estabilitzà amb l’entrada en el negoci de Josep Mansana Dordan, gerent de la Sociedad Catalana de Alumbrado por Gas. Mansana va sol·licitar a l’Ajuntament, a títol personal, permís per muntar una nova fàbrica de gas a Sabadell que incorporaria una sèrie de millores tècniques. Això quan sovintejaven les queixes per la qualitat i el preu del servei. L’amenaça d’aquest competidor provocà que Roca y Cia procurés millorar el servei i rebaixar les tarifes.
Gas de Sabadell
La nova fàbrica no es va construir mai. Josep Mansana constituí la societat Gas de Sabadell que va comprar Roca y Cia, incloent-t’hi la fàbrica, les instal·lacions i els contractes d’enllumenats públics i privats. El canvi només comportà uns nous accionistes, però no una renovació de la fàbrica ni de les seves instal·lacions, amb la qual cosa continuaren les queixes per la mala qualitat del subministrament del gas.
Model de fàbrica gasística
Totes les fàbriques de gas funcionaven de manera molt similar. Constaven d’uns magatzems pel carbó de coc que era portat als forns on el carbó mitjançant la combustió i la destil·lació es convertia en gas. Al costat dels forns, una xemeneia evacuava els fums de la combustió. El gas així obtingut era conduit a uns dipòsits de calç on es purificava i netejava. Després de passar pel comptador, el gas es canalitzava fins al gasòmetre on s’emmagatzemava. Els gasòmetres eren unes estructures esfèriques i cobertes per una cúpula que s’obria o tancava en funció de quantitat de gas dipositada. Finalment, el gas anava a les canonades subterrànies i passava per diversos reguladors que disminuïen progressivament el diàmetre de les canonades que anaven cap a la ciutat. A l’escriptura de compra de la fàbrica per Joan Mansana hi figura una descripció detallada de les instal·lacions:
“Consistiendo la parte mueble en dos campanas de gasómetro con sus accesorios, un condensador, cuatro purificadores con su válvula, un lavador, un contador, cañerías en la fábrica y en la ciudad, faroles, candelabros, repisas y demás útiles, enseres y materiales para la elaboración y explotación de gas para el alumbrado; y la parte inmueble consiste en un terreno circundado de paredes dentro del cual se hallan construidas las cisternas para el gasómetro, los hornos, los almacenes y oficinas de la fábrica”.
A partir de la dècada de 1880, la fàbrica de gas començà a sentir la competència de l’energia elèctrica. Per assegurar el negoci va pactar amb l’Ajuntament una pròrroga del contracte en vigor per 12 anys més a canvi d’una rebaixa de 12 cèntims del preu per fanal i hora. La concessió s’inicià l’1 de gener de 1883 i acabà l’1 de gener de 1895.
Malgrat alguns intents d’instal·lar altres fàbriques gasístiques, Gas de Sabadell va continuar exercint el monopoli del sector. Això malgrat les reiterades queixes dels usuaris que menaren a una revisió de la potencia lumínica dels gas fabricat a la ciutat, però que restaren per a sota de l’estipulat al plec de condicions pactat amb l’Ajuntament.
A banda de la concessió municipal, Gas Sabadell subministrava energia a les fàbriques tèxtils que empraven el carbó com la principal font. El motor de gas tenia els seus avantatges i inconvenients. D’una banda, el gas era més car que el carbó; però, en canvi, la inversió inicial i el manteniment era més barat. La primera empresa que es té notícia que utilitzà el gas com a força motriu és la de Joan Guardiolas que, el 26 de març de 1885, va demanar permís per construir un edifici amb un motor de gas al carrer Lacy.
Durant molts anys els fabricants preferiren les màquines de vapor. Els avanços tècnics en el subministrament i la qualitat del gas propiciaren que lentament alguns industrials apostessin pel gas. L’any 1894 es sol·licitaren els permisos per a muntar dos motors de gas d’una gran potència a la fàbrica de Duch i Ferrer al carrer Brutau. Un any abans, s’havia instal·lat per primera vegada l’enllumenat elèctric.
Fins a començaments del segle XX la xarxa del gas s’anà ampliant. No només per l’enllumenat, sinó per il·luminar edificis públics, fàbriques i domicilis particulars. Els primers edificis públics que disposaren d’enllumenat per gas foren els baixos de l’Ajuntament, la caserna dels bombers i el col·legi de segon ensenyament. També, a la dècada de 1880, s’introdueix entre la burgesia la calefacció per gas que no produïa fums i ni precisava proveir-se de carbó o llenya.
L’arribada de l’electricitat
A partir de 1893, l’electricitat va plantejar una forta competència al gas com a font d’energia (més info: ‘Els orígens de l’electricitat a Sabadell‘). Progressivament els fanals, la il·luminació dels domicilis i dels establiments públics i privats, així com les fàbriques acabarien apostant per l’electricitat. Els darrers fanals de gas de Sabadell funcionaren a la plaça Sant Roc fins al 1958.
Arqueologia industrial
A l’enderroc de la vella fàbrica, a l’octubre del 2001, es va fer un seguiment arqueològic de la fàbrica de gas a càrrec de l’empresa Arqueociència Serveis Culturals SL, dirigit per l’arqueòleg Jose A. Cantos Rueda. Es documentaren tres gasòmetres de 17,40, 13,20 i 11,20 metres de diàmetre respectivament. Estaven construïts amb totxos i amb un arrebossat interior. Així mateix es documentà una galeria subterrània de 43 m. de llargada per 1,10 d’amplada, també de totxo.
A més dels tres gasòmetres i la galeria subterrània es van documentar una sèrie de sis pilars en forma de cub, fabricats cadascú en un sol bloc de formigó, un dipòsit rectangular bastit amb una filera de maó
Bibliografia
ALAYÓ i MANUBENS, Joan Carles. La introducció del gas i l’electricitat a Sabadell, 1852-1930. Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach LXXXVII-LXXXVIII, Sabadell, 2000.
ALSINA i GIRALT, Joan. Els inicis del gas a Sabadell, Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, XLVII, Sabadell, 1984.
BURGUÈS Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent impressor, Sabadell, 1929.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell, Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
DD.AA Juli Batllevell, un gaudinià oblidat, Museu del Gas, Sabadell, 2011
SOLER CHIC, Glòria. Tres exemples d’arqueologia industrial a Sabadell. El vapor de Can Marcet, el vapor Gran del Cotó i la fàbrica de gas Prats i Benassat. Ajuntament de Sabadell, 2003.