Resumim les vicissituds de la implantació d’aquesta font d’energia en el context de l’arrencada de la industrialització a mitjans del segle XIX en el període de formació de la ciutat-fàbrica.
L’origen del gas manufacturat, a partir del carbó d’hulla, es remunta al 1792 i des d’inicis del segle XIX va començar a ser utilitzat en algunes ciutats europees. A Catalunya va ser introduït a Barcelona el 1826 per Josep Roura i Estrada, titular de l’Escola de Química de la Junta de Comerç de Barcelona que realitzà la primera prova la nit de Sant Joan del mateix any. Tanmateix no seria fins el 1842 quan l’Ajuntament de Barcelona decidí canviar l’enllumenat per oli pel de gas ja que aquest proporcionava una superior lluminositat.
Sabadell fou la segona ciutat catalana que va incorporar la manufactura del gas a la seva activitat industrial i introduí l’enllumenat per gas, deu anys després que la capital catalana. Fins aleshores la il·luminació pública consistia en fanals d’oli que començaren a instal·lar-se, com explica Miquel Carreras, entre 1839 i 1841. Devem a Marian Burguès una vívida descripció de la il·luminació abans de la instal·lació del gas:
“La nostra vila sempre fou aficionada al ball de parella. Quan no hi havia altre mitjà d’enllumenat públic que esmorteïts fanals d’oli i petroli, sovintejaven els balls de carrer, les vigílies de festa, il·luminats per les típiques teieres. Aquestes consistien en un engraellat de ferro clavat dalt d’un pal on s’hi encenien estelles seques de pi resinós i que calien ésser refegides a mida que es cremaven. Les violències de clar i obscur eren tan crues que semblaven balls fantasmagòrics. Algun que altre carrer que volia lluir bona luminària hi afegia gresolets de terrisa plens d’oli i amb ble, que ajudava a fer la fosca menys fosca. Els gresolets d’oli eren, també, la il·luminació dels pessebres”.
La iniciativa de portar el gas fou promoguda pel barceloní Francesc Prats i Felip Benassat, farmacèutic i veí de Sabadell. Abans d’embarcar-se en aquesta empresa els dos socis van fer, a l’Aplec de la Salut de 1851, una prova d’enllumenat amb fanals de gas a la plaça Major que va funcionar perfectament. Dies després els dos socis adreçaren una sol·licitud a l’Ajuntament de Sabadell per tal d’establir una fàbrica de gas dedicada a l’enllumenat públic de la ciutat. També demanaven que els fanals alimentats per oli fossin substituïts per altres de gas, la qual cosa implicava construir una xarxa de canonades des de la fàbrica fins al punts de llum. El projecte també contemplava proporcionar aquesta nova font d’energia als particulars que així ho sol·licitessin. El 27 de maig de 1851, el ple municipal autoritzà la construcció de les rases i les canonades per la via pública per tal d’implementar la xarxa de gas.
Després de l’autorització, els dos socis acordaren la construcció de la fàbrica per la producció del gas i s’uniren amb el barceloní Josep Gil, soci de l’empresa Gas Lebon de Barcelona, que s’encarregà de les canalitzacions pels carrers de la ciutat. L’11 de desembre de 1851 es constituïa la societat Prats, Benessat i Compañía amb la participació d’altres dos socis Josep Antoni Arandes Cortadelles i Joan Rosell i Rosell que no eren de Sabadell. La fàbrica s’instal·là al carrer Madoz, ara d’Alemanya, cantonada Mina, ara Ferran Casablancas. El gas s’obtenia mitjançant la destil·lació en sec del carbó d’hulla. Aviat, el propietari local, Joan Gorina Folch, va comprar la part de Prats i Arandes li va cedir l’administració de la seva participació. Així la societat va passar a denominar-se Gorina, Bennessat y Cia. El 1866 el capital fou completament sabadellenc amb l’entrada en l’empresa d’Antoni Casanovas Ferran, Pau Turull Comadran, Pau Turull Salas, Joan Casanovas Sallarès, Antoni Roca Ancas i Rafael Cruz Brujas. Tots els quals, llevat del darrer, eren importants fabricants llaners.
Els treballs per a la instal·lació del gas no finalitzaren fins el 1852. En una carta adreçada a l’alcalde i datada el 18 d’abril de 1852 s’informava que el proper 9 de maig, coincidint amb l’Aplec de la Salut, començaria l’enllumenat per gas començant per la Rambla. D’aquesta manera es volia convèncer l’Ajuntament de la conveniència d’apostar per aquesta nova font d’energia. La prova va consistir en el canvi de vuit fanals dels 14 de petroli que hi havia a la Rambla.
El ressò a la premsa de Barcelona
La premsa barcelonina, tal i com ha recollit Josep Ache, es va fer ressò d’aquesta novetat. Així, el Diario de Barcelona, en la crònica sobre l’Aplec de la Salut de 1851 ja havia esmentat “el ensayo en la plaza mayor del proyecto de iluminar con luces de gas las calles”. En la notícia referida a l’Aplec de 1852 es podia llegir:
“Lo que más ha llamado la atención de los forasteros, y forma el orgullo de los naturales por la idea que da de la cultura la población es el alumbrado con gas”. En particular, citava que “por la noche (…) se han dado diferentes bailes, siendo notable por la deslumbrante iluminación del gas el que se dio en el salón de la Casa Cruz, en el que vimos una societat distinguidísima compuesta por los notables de esta villa y de forasteros de Barcelona, Terrassa, Caldas y otros puntos”. Així mateix, es referia a la fàbrica de gas de la societat Prats, Benessat y Cia.
L’èxit de la prova va conduir a que, al ple municipal de novembre de 1852, s’iniciés el procediment per tal de realitzar el canvi de l’enllumenat públic de l’oli i el petroli pel gas. Llavors a la ciutat, que tenia al voltant de 12.000 habitants, hi havia 135 fanals d’oli i petroli. Finalment, el 3 de març de 1853, l’esmentada societat obtenia el contracte per una duració de 18 anys, al final dels quals els materials instal·lats romandrien en propietat de l’empresa. També, s’estipulava l’horari d’apagada i encesa dels fanals, el mateix que els d’oli i petroli. S’havien d’encendre al fer-se fosc i s’apagaven a les 11 hores d’octubre a marc i fins a les 12 hores d’abril a setembre, excepte les nits de lluna plena. Així mateix s’establia que l’enllumenat s’havia de mantenir des de l’alba fins al vespre els tres dies de Carnestoltes, els de l’Aplec de la Salut i els tres dies de la festa d’hivern.
Els primers fanals de gas que funcionaren de manera estable foren els vuit que s’havien instal·lat de prova a la Rambla i vuit més al carrer del Pedregar i la plaça Major.
L’expansió del gas
A partir d’aquí el subministrament de gas va anar expandir-se per la ciutat tant pel que respecta a l’enllumenat públic com als particulars. No obstant això, fins el 1870 es mantenien 80 fanals d’oli i el 1872 60 de petroli. Els primers edificis públics que disposaren d’enllumenat per gas foren els baixos de l’Ajuntament, la caserna dels bombers i el col·legi de segon ensenyament.
El març de 1871, quan estava a punt d’exhaurir-se el contracte, l’Ajuntament va convocar un nou concurs públic amb aquestes noves condicions. Primera, la concessió de l’enllumenat per gas tindria una duració de 15 anys, en els quals no podria modificar el preu ni les condicions establertes en el plec de condicions. Segona, l’empresa adjudicatària estava obligada a facilitar el subministrament del gas a empreses i particulars a un preu que no hauria de superar el 10 per cent del de l’enllumenat públic. Finalment, no s’admetria cap oferta per un preu superior als 50 cèntims per metre cúbic de gas.
Aquestes noves clàusules motivaren que cap empresa es presentés al concurs en les dues convocatòries que es van realitzar, al juny i juliol de 1871. Finalment, es va decidir prorrogar el contracte existent a favor de la societat Gorina y Cia. El setembre de 1872 va haver un altre canvi en la propietat i l’empresa passava a denominar-se Canalies y Cia que va negociar amb l’Ajuntament un augment del preu del subministrament argumentant la pujada de preu del carbó i va concedir-li un contracte de 10 anys de durada. Uns anys després aquesta empresa també canviaria de propietaris i passà a denominar-se Roca y Cia. Segons Miquel Carreras:
“La il·luminació per gas no va extingir la vella i per oli, que va continuar en els carrers apartats i de poca importància, fins l’any 1870. En 1872 es va introduir el petroli per tal de complementar la il·luminació del gas que, massa cara, no podia estendre’s a tot Sabadell”.
Durant aquests anys foren mot freqüents les queixes per mal funcionament del servei. Particularment en el tema de la pressió massa alta que provocava un major consum de gas i una factura més elevada o massa baixa que donava una il·luminació molt escassa. En aquest context, Josep Mansana i Dordan, gerent de la Sociedad Catalana de Alumbrado por Gas, va sol·licitar a l’Ajuntament, a títol personal, permís per muntar una nova fàbrica de gas a Sabadell que incorporaria una sèrie de millores tècniques.
L’amenaça d’aquest competidor va provocar que Roca y Cia procurés millorar el servei i rebaixar les tarifes. Tanmateix, la nova fàbrica no es va construir mai. Josep Mansana va constituir la societat Gas de Sabadell que va adquirir Roca y Cia incloent-t’hi la fàbrica, les instal·lacions i els contractes d’enllumenats públics i privats. De fet, el canvi només comportà uns nous accionistes, però no una renovació de la fàbrica ni de les seves instal·lacions, amb la qual cosa continuaren les queixes per la mala qualitat del subministrament del gas. A partir de la dècada de 1880, aquesta empresa va començar a sentir la competència de l’enllumenat elèctric, de manera que per tal d’assegurar el negoci va pactar una pròrroga al contracte en vigor per una dotzena d’anys més i una rebaixa de 12 cèntims del preu per fanal i hora. Aquest contacte s’inicià l’1 de gener de 1883 i finalitzava l’1 de gener de 1895.
Tanmateix, malgrat alguns intents d’instal·lar altres fàbriques, Gas de Sabadell va continuar exercint el monopoli del sector. Això malgrat les reiterades queixes dels usuaris que menaren a una revisió de la potencia lumínica dels gas fabricat a la ciutat, però que restaren per sota de l’estipulat al plec de condicions pactat amb l’Ajuntament.
L’ús industrial del gas
En aquest període el carbó era la principal font d’energia per a impulsar la maquinaria tèxtil. Ara bé, el gas va començar a ser emprat a tal efecte. Això presentava avantatges i inconvenients. D’una banda, el preu del gas era més car que el carbó; però, d’altra banda, la inversió inicial i el manteniment dels motors de gas era d’un cost més reduït.
La primera empresa de la que es té notícia que va utilitzar el gas com a força motriu és la de Joan Guardiolas quan, amb data del 26 de març de 1885, va demanar permís per per construir un edifici amb un motor de gas al carrer Lacy. Tanmateix, encara durant molts anys els fabricants preferiren les màquines de vapor, alimentades per carbó. Els avanços tècnics en el subministrament i la qualitat del gas propiciaren que lentament alguns industrials es decantessin pel gas. Així, el 1894, es sol·licitaren els permisos per a muntar dos motors de gas a la fàbrica de Duch i Ferrer al carrer Brutau amb un gran potència.
Fins a inicis del segle XIX s’anà ampliant la xarxa del gas. No només pel que respecta als número de fanals, sinó com sistema d’enllumenat dels domicilis particulars i de les fàbriques. Així mateix una sèrie d’edificis públics optaren per la il·luminació per gas com ara l’Ajuntament, l’escorxador i l’escola pública. També, a la dècada de 1880 començar a popularitzar-se la calefacció per gas que presentava les avantatges de no produir fums i no tenir que proveir-se de carbó o llenya, però que llavors només estava a l’abast de les classes benestants.
Entre 1872 i 1893 Es verificà un augment dels fanals de gas a la ciutat. Si al desembre de 1872 n’hi havia 202, al desembre de 1893 es comptabilitzaven 447; tot i que encara hi havia d’altres amb oli o petroli allà on no hi arribava les canalitzacions del gas. D’altra banda, en aquest període molts domicilis particulars optaren per il·luminar-se amb llum de gas. Segons els càlculs de Joan Carles Alayo, la mitjana de llums de gas per una casa es xifrava entre quatre i sis, encara que en alguns casos excepcionals podien arribar fins al 14.
Tanmateix, a partir de 1893 l’electricitat va començar a plantejar una forta competència al gas com a font d’energia i, com hem explicat en una article d’aquesta secció, progressivament els fanals, la il·luminació dels domicilis i dels establiments públics i privats, així com les fàbriques acabarien apostant per l’electricitat. No obstant això, durant molt de temps van mantenir-se els fanals de gas, els darrers dels quals funcionaren a la plaça Sant Roc fins a una data tan tardana com 1958.
Bibliografia
ACHE, Josep. Entre els llums de gas i els elèctrics. Diversions i transformacions culturals a Sabadell entre 1851 i 1911 dins Juli Batllevell, un gaudinià oblidat, Museu del Gas, Sabadell, 2011.
ALAYÓ i MANUBENS, Joan Carles. La introducció del gas i l’electricitat a Sabadell, 1852-1930. Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach LXXXVII-LXXXVIII, Sabadell, 2000.
ALSINA i GIRALT, Joan. Els inicis del gas a Sabadell, Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, XLVII, Sabadell, 1984.
BENAUL BERENGUER; Josep Maria. Formació de la ciutat industrial i organització de l’empresariat dins El Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009. Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
BURGUÈS Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent impressor, Sabadell, 1929.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell, Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.