Tracem una perspectiva panoràmica de la introducció d’aquesta font d’energia a la ciutat que implicà una autèntica revolució en la seva indústria, però també en la vida quotidiana dels sabadellencs.
La gènesi de la introducció de l’energia elèctrica a Sabadell es remunta a l’any 1863 amb motiu de la concessió de la categoria de primera classe al col·legi dels Escolapis. El laboratori de Física i Química va muntar un arc elèctric que, mitjançant piles, va il·luminar la plaça Major durant tres dies.
Tanmateix, la primera utilització permanent d’aquesta font d’energia fou a l’any 1876 quan es realitzà la primera instal·lació elèctrica a la fàbrica de Miquel Buxeda, ubicada entre els carrers de Sant Pau i Alemanya (llavors anomenat de Pascual Madoz en honor al polític liberal).
El primer intent d’instal·lar l’enllumenat públic per electricitat data de 1881, proposat per l’empresa Compañía General de Electricidad, Telefonia, Fuerza y Luz eléctrica que s’adreçà en aquest sentit a l’ajuntament de Sabadell. Hem de tenir en compte que tradicionalment l’enllumenat públic de la ciutat es feia amb 135 fanals d’oli, fins que el 1852 s’inicià la il·luminació amb 16 fanals de gas a la Rambla, el carrer del Pedregar i la plaça Major. Progressivament s’anaren substituint els fanals d’oli pels de gas i encara el 1872 hi havia 60 amb aquest combustible, alhora que funcionaven 202 amb gas. Justament el temor a la competència de l’electricitat motivà que l’empresa Gas de Sabadell, que tenia contractat amb l’Ajuntament el servei, oferís al consistori una rebaixa del preu de 15 cèntims per fanal i hora a canvi de prorrogar la concessió des del febrer de 1883 a l’1 de gener de 1895. Aquesta circumstància i la manca d’informació sobre aquesta nova font d’energia motivaren que l’Ajuntament rebutgés aquesta oferta i continués apostant per la il·luminació pública amb fanals de gas.
Malgrat això, una altra empresa, Sociedad Española de Electricidad, havia instal·lat, segons consta al seu catàleg de 1884, l’enllumenat elèctric a les fàbriques de Llonch hermanos, Viuda e hijos de Buenaventura Brutau i la més important, Cuadras, Feliu y Cia ubicada a la llera del Ripoll i que disposava d’aquesta font d’energia des de la construcció de la fàbrica al 1882. Posteriorment, s’enllumenaren amb electricitat les fàbriques de Martí Morral, a la Rambla, del pare de l’anarquista Mateu Morral, Duch y Ferrer, al carrer Brutau, y Cros y Casulleres al carrer Jovellanos. D’altra banda, el 1886 a l’Ajuntament s’hi van instal·lar timbres elèctrics, alimentats amb piles, que foren la primera instal·lació elèctrica a un edifici públic. El servei de telèfons va començar a funcionar al novembre de 1888 i la centraleta estava situada a l’Ajuntament.
Al juliol de 1893, a proposta del regidor Francesc Comadran, es va tornar a plantejar el tema de l’enllumenat públic elèctric mitjançant un concurs. Dos mesos després, Joan Brujas i Pelliser, el veritable introductor de l’electricitat a la ciutat, va sol·licitar a l’Ajuntament el permís per a instal·lar una fàbrica de fluid elèctric i estendre una xarxa de cables aeris i subterranis. La resposta municipal fou realitzar una prova d’enllumenat a la fira d’hivern que es feia pels volts de la Puríssima Concepció el 9 i 10 desembre. A més, Brujas que era membre del Círcol Republicà Federal (CRF), va il·luminar amb electricitat la sala de ball, el cafè i les jardins els dies de Nadal del mateix any.
Brujas va enllestir la seva central d’energia elèctrica el mes de gener de 1894 a la plaça del Gas, llavors anomenada d’Espartero o Duque de la Victoria, que proporcionava enllumenat elèctric a domicili i que començà a distribuir-se l’1 de febrer de 1894. La iniciativa va tenir un gran èxit. Als primers mesos s’instal·là l’enllumenat elèctric a la rectoria de Sant Feliu, al Banc Sabadell o als jardins de l’Ajuntament. A primers de maig de 1894, el Consistori proposà a Brujas muntar làmpades elèctriques a diferents punts del centre de la ciutat per fer proves de consum durant les festes de l’Aplec de la Salut, els dies 13 i 15 de maig. Així es col·locaren dues làmpades la plaça Sant Roc i quatre a la Rambla.
El 1896, Brujas va crear una empresa dedicada a la fabricació de material elèctric de tota mena en societat amb els tècnics francesos de Grenoble, Emili Frêne i Rafael Agazzi amb la denominació de Brujas, Frêne i Agazzi.
L’enllumenat públic
Després d’aquestes proves, la comissió de Foment municipal va elaborar les bases del concurs per a la contractació de l’enllumenat públic que s’aprovaren al ple del 17 de juliol de 1894. L’Ajuntament oferia la contractació 22 làmpades per la il·luminació de la Rambla, els carrers del Pedregar i Sant Joan i les places Sant Roc, Major i de l’Àngel per un termini de deu anys, a comptar des de l’1 de gener de 1895, els cinc primers obligatoris i els altres cinc voluntaris. El mateix plec de condicions no imposava cap arbitri per la venta de fluid als particulars.
Al concurs només es presentà Joan Brujas i la concessió li fou adjudicada el 8 d’octubre de 1894 al preu màxim de 25 cèntims per punt de llum i hora. Com només li restaven tres mesos per complir amb el termini, Brujas va sol·licitar dues pròrrogues a l’Ajuntament, la primera fins al 31 de març i la segona improrrogable fins el 11 de maig, a fi que l’enllumenat coincidís amb l’Aplec de la Salut.
Els treballs d’instal·lació dels fanals i del cablejat elèctric suscitaren una enorme expectació ciutadana que fou recollida per la premsa local. La nit de l’11 de maig de 1895, la vigília de l’Aplec de la Salut, es procedí a la inauguració de l’enllumenat. Com a mostra de la satisfacció del Consistori, es celebrà un banquet en honor de Joan Brujas a l’ermita de la Salut que comptà amb l’assistència de la Corporació Municipal i els caps dels negociats.
La Energia SA
Després de la inauguració de l’enllumenat elèctric, aquest s’utilitzà en moltes festes ciutadanes com ara l’envelat de la Festa Major de 1895. Així mateix, l’Ajuntament es plantejà ampliar el nombre de carrers amb il·luminació elèctrica. D’aquesta manera, el 1896 es col·locaren quatre fanals al carrer de l’Estació, llavors anomenat de Luisa Fernanda. El 1897 quatre més a la carretera de Manresa, un a la plaça de les Marquilles i quatre més a la plaça del Gas. Tanmateix, a banda d’aquests carrers, la majoria de vies públiques encara estaven il·luminades amb fanals de gas o de petroli allà on no arribaven les canonades del gas.
Abans d’acabar el segle, el subministrament elèctric s’estengué a diverses dependències municipals: el Mercat a finals de 1896, els safareigs de la Font Nova a començaments de 1897, les escoles municipals a la tardor de 1897, l’escola del carrer Llobet el 1898 i als safareigs del carrer Horta Novella a principis de 1899.
La demanda d’electricitat va provocar que al cap de poc temps la central elèctrica de Joan Brujas acusés una manca de potència que li impedia ampliar la xarxa. L’empresari va concebre el projecte de crear una societat que englobés el gas i l’electricitat; una operació afavorida pel fet que la concessió d’enllumenat de l’empresa Gas de Sabadell finalitzava el 1901. Així, el febrer de 1899, va constituir-se la societat Juan Brujas en Comandita amb el subtítol La Energia amb un capital d’un milió de pessetes. Una de les primeres accions d’aquesta societat fou demanar permís a l’Ajuntament per muntar una fàbrica de producció i distribució de gas, ubicada entre els carrers Samuntada i Buxeda; també per construir una central elèctrica de major potència, alimentada per gas, entre la plaça del Gas i el carrer Sant Pere. La fàbrica de gas es posà en funcionament l’agost de 1900 i poc després la central elèctrica dissenyada per l’arquitecte Juli Batllevell on ara hi és el Museu del Gas.
L’octubre de 1901 es convocà una junta d’accionistes de l’empresa Juan Brujas Sociedad en Comandita per a tractar de la fusió amb Gas Sabadell i la conversió de la companyia en societat anònima. Després de tres sessions, el 10 novembre de 1901 es tancava el procés de conversió en societat anònima sota la denominació de La Energia S.A. i el 1903 la fusió amb Gas Sabadell després de llargues converses amb el seu propietari el barceloní Josep Massana i Terrés. D’aquesta manera, La Energia SA esdevenia l’única empresa de producció de gas i electricitat a Sabadell. Al 1912, la companyia Brujas, Frêne i Agazzi també esdevenia societat anònima amb el nom La Electricitat S.A., ubicada on ara hi és la Fira de Sabadell. L’empresa va canviar de nom en diverses ocasions fins el 1962 va ser absorbida per la multinacional ABB.
L’era de l’electricitat
Tanmateix, a partir de 1912, comencen a introduir-se a la ciutat grans empreses del sector contra les quals La Energia SA no podia competir ni en potència ni en preus. Justament aquest any s’implanta a Sabadell la Compañía Barcelonesa de Electricidad S.A., que l’any següent passaria a ser controlada per Riegos y Fuerzas del Ebro S.A. Al 1914 s’instal·la Energia Elèctrica de Cataluña, al 1917 Catalana de Gas y Electricidad i el 1920 Cooperativa de Fluido Eléctrico. De fet, el 1913, La Energia va quedar vinculada com a filial de Catalana de Gas y Electricidad i va continuar funcionant fins l’agost de 1944 quan aquesta va prendre directament la gestió del subministrament de gas a la ciutat.
Justament en aquest període Sabadell entra de ple en la era de l’electricitat. Llavors es construïren estacions transformadores entre Sabadell i Terrassa i a la carretera de Prats on es transformava l’energia tèrmica produïda a les centrals del Paral·lel i Sant Adrià del Besòs a Barcelona o la procedent de les centrals hidroelèctriques dels Pirineus. Això va comportar que algunes empreses comencessin a substituir l’energia de vapor per l’electricitat.
L’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914) va comportar un enorme increment del preu del carbó de manera que l’energia elèctrica d’origen hidràulic resultava més barata. Això va propiciar que la major part de les empreses electrifiquessin les seves instal·lacions.
L’any 1915 tocava la renovació del contracte de l’enllumenat públic. Al concurs hi participaren La Energia i Energia Eléctrica de Cataluña. Va guanyar la primera. Tanmateix aquesta va començar a partir greus problemes econòmics que repercutiren en la qualitat del seu subministrament amb nombrosos talls. Això era degut que generava l’electricitat a partir del carbó, mentre que Energia Eléctrica de Cataluña ho feia amb l’energia hidràulica procedent dels Pirineus. Això comportà que el 1918, l’Ajuntament rescindís la concessió i contractés l’enllumenat públic amb aquella. Aquesta decisió fou afavorida per la demanda del govern civil per tal de reduir el consum de carbó, amb que es fabricava el gas, i substituir els fanals de gas per l’enllumenat elèctric generat per energia hidràulica. De manera que el 1917, durant uns quants mesos, tota la il·luminació pública va funcionar amb energia elèctrica.
Acabada la Gran Guerra, i després de moltes converses amb l’Ajuntament, La Energia va obtenir el 1925 un contracte d’enllumenat per gas per deu anys. Tanmateix progressivament els fanals de gas anaren essent substituïts pels elèctrics, els darrers dels quals van funcionar a la plaça Sant Roc fins el 1958.
Bibliografia
ALAYÓ i MANUBENS, Joan Carles. La introducció del gas i l’electricitat a Sabadell, 1852-1930. Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach LXXXVII-LXXXVIII, Sabadell, 2000.
ALSINA i GIRALT, Joan. Els inicis del gas a Sabadell, Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, XLVII, Sabadell, 1984.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell, Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
DEU i BAIGUAL, Esteve. Del Vapor a l’electricitat. Estalvi de costos energètics en la indústria llanera sabadellenca 1910-1924, Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach LXXV, Sabadell, 1995.
– Sabadell a cavall entre dos segles, 1890-1910 dins Juli Batllevell, un gaudinià oblidat, Museu del Gas, Sabadell, 2011.
– Creixement industrial en temps convulsos 1914-1939 dins El Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009. Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.