Ressenyem un dels episodis més obscurs i desconeguts de la postguerra relatiu als presumptes intents dels guerrillers anarquistes per acabar amb la vida de l’alcalde Marcet.
Després de la victòria de Franco i l’esclat de la Segona Guerra Mundial, un nombre important de sabadellencs va participar en els exèrcits dels Aliats o en la resistència francesa contra els nazis. Respecte als primers sabem que dos sabadellencs de la Joventut Socialista Unificada (JSU), Rogeli Soler i Manuel Santín, combateren amb l’Exèrcit i Roig i un altre, Rafael Barrera, al Nord d’Àfrica on va ser internat en un camp de concentració. També d’un altre, del qual desconeixem el nom, va morir durant la invasió alemanya a Noruega.
Més important va ser la participació dels sabadallencs en els moviments de la Resistència francesa com ara Joan Bartomeu, del Partido Obrero de Unificación Marxista (POUM), qui va morir víctima d’una emboscada a Ambernac (Charente), el 27 de juliol de 1944. També lluitaren al maquis Jaume Massagué del POUM, Llorenç Aragay del Círcol Republicà Federal (CRF), Paco García del Partit Comunista de España (PCE), Dionis Osorio d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), les germanes Casajoana de les JSU, Jordi Xicola del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i Magí Colet i Mateu del Front Nacional de Catalunya (FNC).
Aquest darrer, nascut el 1909, s’instal·là el 1946 a Sabadell i tindrà un paper destacat en l’oposició sabadellenca al franquisme. Colet va combatre en el grup guerriller 423, format per exiliats republicans i dirigit pel capità gallec Barreiros, amb base al centre de França. Enquadrat en aquest grup, va participar en l’aixecament dels maquis contra els nazis després del desembarcament de Normandia i en els durs combats per alliberar els pobles d’Egletons, Tulle, Brive-la-Gallarde i Agen, al Canal de Midi, i Condem. Posteriorment, amb el grup 423, va formar part de la fallida invasió de la Vall d’Aran, amb 4.000 homes de la Agrupación de Guerrilleros, la majoria comunistes.
A l’interior, es constituí el 1942 el Front de la Llibertat, format quasi exclusivament per catalans, la majoria militants del POUM, encara que també hi havia socialistes i anarquistes. Un dels seus membres destacats fou el sabadellenc, Jaume Viladoms. El Front de la Llibertat col·laborava amb els serveis d’intel·ligència francès (Deuxième Bureau) i anglès (Inteligence Service) amb missions com ara fer passar per la frontera a pilots, polítics, intel·lectuals, militars que escapaven dels nazis o fugitius de les presons i camps d’extermini nazi.
Un altre personatge que participar en aquestes tasques fou Josep Tramunt i Bussom, nascut a Barcelona el 1906. Va ingressar de molt jove al grup independentista Nosaltres Sols, posteriorment a Estat Català, del qual arribaria ser secretari general, i va estar molt vinculat als germans Badia. Exiliat a França després de la derrota de la Segona República, va formar part del Servei Militar d’Informació de Catalunya (SMIC) d’Estat Català, que feia tasques pels serveis d’intel·ligència de la Marina francesa i va ajudar a passar la frontera a diversos aviadors aliats. El 10 setembre de 1941 va tornar a Catalunya, sota la falsa identitat de Luis Rodríguez, amb l’objectiu de millorar aquests serveis. Sis dies després fou detingut per la secció policial franquista de Asuntos de Espionaje y Otras Actividades, a càrrec del tinent coronel Leopoldo Castán, on se li va trobar un plànol del camp d’aviació de Sabadell amb tots els seus dispositius de defensa. Traslladat a la Jefatura de Policia de Barcelona va patir unes fortes pallisses que li causaren lesions a tres vèrtebres i la fractura del braç esquerre. A més li fan un simulacre d’afusellament. Confinat a la Modelo passa 211 dies incomunicat. Posat en llibertat, és intervingut a l’Hospital Clínic de les lesions a la columna. Més tard s’instal·la a Sabadell on reprèn les relacions amb el seu amic i camarada Magí Colet, que treballava de responsable d’un magatzem de material elèctric, al carrer de la Borriana conegut com “la barraca” i punt de cita de l’oposició al franquisme. Colet compaginava aquesta feina amb l’ensenyament del català.
Els intents d’atemptats contra Marcet
A les seves memòries l’alcalde Josep Maria Marcet explica la inquietud generada entre els jerarques del règim per la derrota del Tercer Reich. Llavors es va estendre la impressió que la dictadura cauria arrossegada per la seva estreta vinculació al nazisme alemany i al feixisme italià, sense el suport dels quals no hauria pogut guanyar la guerra. Escriu Marcet:
“La noche en que los rusos ocuparon la Cancillería del Reich en Berlín y pasada la medianoche, sonó el teléfono. Una voz sarcástica, amparada naturalmente en la cobardía del anonimato, me dijo en tono amenazador: ‘¡Alcalde, átese las alpargatas y prepárese, que ha llegado su hora!’ No recuerdo en detalle mi respuesta, pero de todas maneras sería impublicable. Tratábase, en conjunto, de un delicado recuerdo a su honorable familia”.
Segons Andreu Castells aquesta amenaça tenia cert fonament, ja que des de Toulouse un escamot anarquista es va desplaçar cap a Sabadell amb l’objectiu de liquidar als sindicalistes, com Ferran Peralva i Pere Sisquella, que s’havien sumat a l’operació “mandos rojos para la CNS”, impulsada per l’alcalde de Sabadell, per tal d’integrar al sindicat vertical quadres de l’anarcosindicalisme. També venien a Sabadell per a realitzar un atemptat mortal contra Marcet. Una operació que finalment no es va materialitzar. En qualsevol cas, segons explica Marcet, a la zona de Sant Llorenç de Munt operava una partida de maquis, al paratge anomenat del Dalmau, que fou desarticulada per la Policia Armada i la Guàrdia Civil.
Petronio, El Metralleta i Fiaschi
El 15 d’agost de 1957 un grup de tres membres del Movimiento Libertario: el cèlebre militant i guerriller anarquista José Luís Facerías, anomenat Petronio, pels seus modals elegants, nascut a Barcelona el 1920, Luis Agustín Vicent08e, El Metralleta i l’italià antifeixista Goliardo Fiaschi, sortiren de Toulouse per a executar una sèrie d’accions armades. El mateix dia, durant la nit, travessaren la frontera.
Antonio Téllez, guerriller anarquista i historiador de la resistència armada àcrata contra el règim franquista, reconstrueix minuciosament les vicissituds de l’escamot. El 22 d’agost, a Sant Quirze de Besora, Facerías i Goliardo Fiaschi es separaren d’Agustín, el Metralleta, i acordaren reunir-se a Barcelona. El diumenge 25 d’agost, Agustín va arribar a Sabadell cap a les nou el matí, s’allotjà al domicili d’Emilio Tena Gorrito, en la Avenida José Antonio Primo de Rivera, n. 337 (l’actual Avinguda de Barberà). Dilluns, a les 9 del matí, va sortir de la casa dient que anava a Barcelona i retornà a les 3,30 de la tarda. A la matinada del dimarts 27, abans que els seus dos companys arribessin a Barcelona, la policia va irrompre al domicili d’Emilio Tena. Agustín, el Metralleta, que en aquell moment estava al lavabo, va saltar per una finestra a l’hort i d’allí al colindant, vestit només amb uns calçotets. La policia, sens dubte ben informada, havia encerclat la casa i El Metralleta va rendir-se sense oposar resistència. El agents no obriren foc, doncs tenien ordres de capturar-lo viu.
Per la seva banda, Andreu Castells explica -en base al relat que van fer-li Colet i Tramunt- que Facerías, Antonet Franquesa Fonoll, el Toni, guerriller anarquista i ex militant del POUM, i un altre militant del que no donen el nom, es personaren a Sabadell amb bicicletes robades i es dirigiren al magatzem de Colet on deixaren les metralletes i uns paquets. Segons aquesta versió, Franquesa li va dir a Colet que el motiu del viatge era “pelar el Marcet” i que la seva missió era fer-los passar davant de casa de l’alcalde. Després tots quatre van anar a l’Hotel Urpí, conegut popularment com cal Sacs, on van menjar una paella. Acabat el dinar marxaren al Cafè Musical on prengueren cafè i conyac i anaren a veure a Tramunt, el qual al reconèixer-los va marxar de seguida.
Colet va mirar de convèncer-los que no era bona idea matar Marcet “perquè era un home que havia fet deslliurar un pila de gent de la presó i a la seva fàbrica hi tenia treballadors que eren elements sindicalistes significats i que, per tant, l’efecte seria contraproduent”. Franquesa, el Toni, va assentir, però va replicar que tenia unes ordres molt concretes que havia de complir. “D’aquí una setmana tornarem i tu ens hauràs de designar a una persona per substituir Marcet”. Per la seva banda, Tramunt va explicar a Castells que, després de parlar amb Colet, Franquesa va entrevistar-se amb ell. “Li vaig dir que atemptar contra Marcet era inoperant. Però ell venia per matar a dues persones i em va forçar que digués dos noms, una persona de Sabadell i una de Terrassa. L’alcalde Marcet escriu a les seves memòries referint-se a aquest afer:
“En aquel periodo de incertidumbre vino a verme un hombre significado en el campo sindical, de ideología opuesta al Régimen. Me dijo que el día anterior había recibido a tres jóvenes procedentes de la escuela terrorista de Toulouse, con la consigna de eliminar al alcalde de Sabadell. Venían armados de metralletas procedentes de la resistencia francesa. Mi amigo les convenció de que aplazaran para más adelante el cumplimiento de esta orden. Di gracias al sindicalista y cuál no sería mi sorpresa al día siguiente cuando leí en la prensa que, después de haber atracado una panadería de Montcada y haberse apoderado de diez mil pesetas, habían tenido una refriega con la Guardia Civil, en la uno de ellos perdió la vida y los otros dos pudieron escapar”.
Castells assegura que Colet i Tramunt pactaren no parlar amb ningú del tema, però que Colet va explicar-li a Sisquella que, al seu parer, seria qui va posar sobre avís a Marcet. Respecte a l’incident de Montcada, Castells –continuant amb el relat de Colet- afirma que Facerías, Franquesa i un altre company després d’atracar el forn de pa, sostingueren de nit un tiroteig amb la Guàrdia Civil on Franquesa va resultar mort. Facerías i el seu company van poder escapar emportant-se tots el documents que duia Franquesa. La benemèrita no es va adonar que havien mort a Franquesa ni que Facerías i el seu company es van escapolir.
Pocs dies després, Colet fou detingut i traslladat a la comissaria de Via Laietana on passà vuit dies incomunicat. Tramunt va entrevistar-se amb Marcet per intercedir pel seu amic i company, que va ser alliberat poc després, i al qual l’alcalde va espetar-li, tot ensenyant -li un fusell: “-Si vénen em trobaran a punt”. Una prova addicional, diguem-ne, de la cordialitat entre Colet, Tramunt i Marcet és que amb motiu de l’enterrament de l’alcalde, a l’abril de 1963, no va faltar una corona de flors de Colet i la seva colla.
La versió de Téllez té poc a veure amb el relat de Castells. Segons la seva minuciosa reconstrucció del fets, en base a l’entrevista que va fer-li a l’italià Goliardo Fiaschi, explica que Agustín, el Metralleta, fou detingut per la policia a Sabadell, ell, a la carretera entre Cerdanyola i Horta, i Facerías va caure cosit a bales en una emboscada que li va parar la policia a l’entrada del manicomi de Sant Andreu, segurament delatat per algun del seus contactes. Téllez no esmenta l’incident de Montcada, ni que entre els seus plans figurés atemptar contra Marcet.
El 12 de agosto de 1958, el Tribunal Militar Especial de la Plaza de Barcelona va jutjar a Goliardo Fiaschi, Luis Agustín, El Metralleta i el sabadellenc Emilio Tena. El procés va quedar liquidat en una hora. L’italià Fiaschi va demanar la paraula, en breus minuts va defensar la seva condició de lluitador per la llibertat i lloà la figura del seu company Facerías. Tres dies després se’ls hi comunicaven les sentències: Goliardo Fiaschi, 20 anys i un dia; Luis Agustín Vicente, El Metralleta, a 21 anys i quatre mesos; al sabadellenc Emilio Tena Gorrito, 4 anys i sis mesos de presó.
La mort de l’escamot de l’altre cèlebre guerriller anarquista, Quico Sabater, al gener de 1960, després d’un enfrontament amb la Guàrdia Civil posà punt i final a la lluita armada del moviment llibertari a Catalunya.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976), Edicions Riutort, Sabadell 1983.
MARCET COLL, José María. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía (1940-1960). Duplex, Barcelona, 1963.
SURROCA i TALLAFERRO, Robert. La Catalunya resistent. Allò que la transició ens ha amagat. Pagès Editors, Lleida, 2006.
TÉLLEZ SOLÀ, Antonio. Facerías. Guerrilla urbana (1939-1957). La lucha antifranquista del Movimiento Libertario en España y en el exilio. Virus, Barcelona, 2004.