Tracem el perfil biogràfic d’un músic polifacètic, de la tercera generació d’una família de músics. Criat i format a Sabadell. va ser alumne de Pau Casals a Barcelona. Després de viure onze anys a l’Índia i amb la nacionalitat britànica, s’instal·là a Londres com violoncel·lista de la London Symphony Orchestra. Fins al final de la seva vida participà en centenars d’enregistraments per la televisió, ràdio i cine. També, ho fa fer en les gravacions de vinils de tots els estils musicals. Entre elles destaca el seu solo de violoncel a Yesterday de Paul MacCartney.

Devem a Simon Berrill, periodista anglès resident a Catalunya des de 1999, la biografia d’aquest músic. Francesc Gabarró i Soler va néixer el 21 de desembre de 1914 a Verdú (Urgell). Va ser el segon dels quatre fills del matrimoni format per Pere Gabarró i Victòria Soler, tots dos de famílies pageses molt arrelades al municipi. Quan es casaren, ben joves, van abandonar el poble i s’instal·laren a la Via Massagué de Sabadell, al tocar de la Creu Alta on Victòria va obrir una botiga on es venia una mica de tot i també dues parades al mercat a l’aire lliure de la Plaça Major. De la mateixa manera que va fer amb el seu fill gran, Jaume, va anar a Verdú a parir a Francesc, amb l’ajuda de sa mare. Una pràctica molt habitual en una època de l’elevada mortalitat femenina en els parts. En tots dos casos, després de donar a llum, Victòria, va tornar a Sabadell on els nadons foren batejats.

Jaume Gabarró, l’avi de Francesc, Franciscu, con li deien els seus amics i familiars, havia estat a finals del segle XIX un reconegut mestre de música a Verdú i havia fundat la petita orquestra, Els Gabarrons, que actuava per tota Catalunya. A cadascú dels seus cinc fills els hi va fer aprendre un ofici i tocar un instrument diferent. A Pere se li va assignar fer de sabater i a tocar el trombó. Quan arribà a Sabadell va entrar  a treballar a la famosa Orquestra Muixins, fundada a la dècada de 1810 pels germans ceramistes Pere i Joan Baptista Moixí. Posteriorment, va aconseguir una plaça en l’orquestra oficial del Gran Teatre del Liceu de Barcelona on feia de multi-instrumentista ja que tocava la corneta, el trombó i el violoncel. Tanmateix, observa Berrill, la principal font econòmica de la família provenia dels negocis de la mare en comparació amb els ingressos més irregulars del seu marit. Una dona de caràcter fort i arrelades conviccions republicanes.

El petit Franciscu va cursar les seves primeres lletres al Col·legi de la Immaculada Concepció dels Germas Maristes de Sabadell i amb sis o set anys començà els estudis de música. Dedicà el primer any a la teoria musical i cantar les notes fins a fer-ho perfectament, sense tocar cap instrument. Després, durant altre anys, només li van deixar fer escales amb el violoncel i va aprendre a llegir les partitures musicals. El seu primer concert, quan tenia 12 anys, ho va fer a l’auditori de l’entitat espiritista, Centre d’Estudis Psicològics, al carrer de Colom 52-54, que també tenia una secció de teatre d’aficionats. Aviat seria un habitual en els concerts d’aquesta entitat que seria prohibida per la dictadura franquista (més info; Orígens i expansió de l’espiritisme 1870-1939).

El seu pare, que coneixia a Pau Casals, famós per estar considerat el millor violoncel·lista del món, va demanar al mestre que acceptés com alumne al seu fill. Feia dues dècades que Casals realitzava gires per Europa, Rússia, Estats Units o Sud-Amèrica. L’any 1920 decidí instal·lar-se a Barcelona i comprà una casa al número 440 de la Diagonal on va fundar amb el seu germà Enric, un excel·lent violinista, l’Orquesta Pau Casals i l’escola Institut Musical Català. Abans d’admetre’l, els germans Casals li van fer passar un examen. El jove els va impressionar a l’executar sense dificultat totes les partitures que li posaren pel davant. Francesc fou admès al quart curs de violoncel i començà les classes de piano. Pare i fill anaven sovint plegats en tren de Sabadell a Barcelona, Pere per anar al Liceu i Francesc a l’escola dels Casals.

A inicis de la dècada de 1930 ja era un músic molt competent. El 22 de març de 1932, amb 17 anys, va donar el seu primer concert important a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, acompanyat al piano pel mestre Adolf Cabané, on executaren peces de Bruch, Saint-Saëns, Chopin, Rimski-Korsakov i Enric Granados. Aquest, podria dir-se, va ser el seu comiat de la seva ciutat. La família decidí instal·lar-se a Barcelona, així pare i fill no havien de desplaçar-se cada dia, també per aprofitar les oportunitats que per a uns músics oferia la metròpoli. Victòria va liquidar els seus negocis a Sabadell, va comprar una pròspera lleteria i una casa annexa a la Gran Via de la capital catalana.

Passió pel jazz

Acabats els seus estudis a l’Institut Casals, va cercar feina com músic professional i la va trobar no en l’àmbit de la música clàssica sinó en el jazz que havia arribat a Barcelona al 1919, i que seria una de les passions de la seva vida. Un estil trencador que es va fer molt popular des del 1924, ara fa un segle, per les retransmissions de Radio Barcelona- EAJ1. Francesc Gabarró va formar part, amb el trombó de vares que li havia ensenyar a tocar el seu pare, a l’orquestra del Hot Club de Barcelona, amb qui actuà per primera vegada al teatre Tívoli al 1935. El 29 de gener de 1936 va tocar al Coliseum i el 31al Palau de la Música Catalana amb Francesc com trombonista de jazz. Unes actuacions amb èxit de públic i crítica com testimonien les ressenyes de La Vanguardia de l’època recollides per Berrill.

Aquesta prometedora trajectòria va quedar estroncada amb l’esclat de la Guerra Civil al juliol de 1936. Llavors, el seu pare va enviar una carta a Francesc Casanovas, líder de la banda de jazz que llavors estava de gira per França, a qui potser havia conegut en el Liceu, per demanar-li que cridés a Francesc a incorporar-se a la seva orquestra. Casanovas, nascut a Barcelona, però s’havia criat a Carcassona, amb estudis de música clàssica, havia fundat a finals de la dècada dels 20 l’orquestra que portava el seu nom, on tocava el saxo i el clarinet. Aviat actuaven amb èxit per tota Europa i des del 1930 feien gires regulars a l’Índia, llavors colònia britànica. 

Al complir els 20 anys, Francesc havia estat declarat “inútil temporal” pel servei militar per trastorns estomacals, però amb la guerra aquesta condició podia ser revisada i ser cridat a files. El seu germà gran, Jaume, s’havia allistat voluntari a les milícies republicanes. Després de superar moltes dificultats burocràtiques va obtenir el passaport i el 7 d’agost de 1936 era acomiadat per la seva família a l’Estació de França.

A Marsella es reuní amb l’orquestra de Francesc Casanovas amb la que actuà durant els següents mesos a França. A finals de 1936 va embarcar-se amb l’orquestra, formada per set músics, rumb a Calcuta contractada pel Great Earstern Hotel un dels establiments de luxe de la ciutat on estaven allotjats i cada músic disposava d’un criat al seu servei. Tots eren multi-instrumentistes i tocaven peces de ball, jazz o clàssica. Amb els anys l’Orquestra Casanovas va actuar als establiments més selectes de la ciutat com el l’hotel Canos o el restaurant Firpo’s. Paral·lelament, Francesc, a qui tothom deia Gabby, va entrar a l’Orquestra Simfònica de Calcuta com solista de violoncel on va actuar en nombrosos amb gires per l’Índia. Aquests concerts,  retransmesos per ràdio, gaudiren d’una gran audiència. Gabby va participar en una vintena d’enregistraments de concerts i peces de ball pel segell Columbia Records.

L’any 1947, després de viure onze anys a l’Índia, que estava a punt de proclamar la seva independència, va decidir marxar a Gran Bretanya. Gabby va adquirir la nacionalitat anglesa i s’instal·là a Londres on va estar un any preparant les oposicions per la prestigiosa London Symphony Orchestra, fundada al 1904, que va superar i on va entrar com a segon violoncel·lista.

Vida familiar

El 23 d’abril de 1949, amb 34 anys, va casar-se amb Carletta Cockburn, molt més jove que ell, de només 18 anys, amb qui va tenir dos fills: Peter i Carl Gabarró. Amb motiu de la boda va tornar a Catalunya per retrobar la família i presentar a la seva esposa.

Durant els anys de separació, Francesc va mantenir des de l’Índia una assídua correspondència amb la seva mare que continuava regentat la lleteria. La família havia patit molt a la guerra. El seu germà gran Jaume va morir a conseqüència de les ferides provocades per un bombardeig quan estava de permís a Barcelona i la seva dona estava embarassada de la seva neboda Vicky. El seu pare s’enfonsà en la depressió malgrat trobar feina tocant sarsueles al Tívoli. Durant els primers mesos de la postguerra, a través de la Creu Roja, Francesc enviava dos cops per setmana paquets amb queviures i productes com el sabó molt cotitzat al mercat negre.

A partir dels anys cinquanta viatjava regularment a Barcelona per visitar la família i al seu amic i també músic Patrick Halling que tenia casa a Cambrils. Posteriorment va llogar una casa a Sant Pol de Mar on passava els estius i que esdevingué una tradició familiar.

Violoncel·lista de The Beatles

A Londres, ja només al violoncel, va formar part de moltes formacions musicals de jazz com Hirsch String Quartet o de clàssica com la Philarmonie Orchestra. En aquest àmbit va treballar amb els millors directors de món com Karajan, Toscanini, Stokowski, Furtwängler… També va fer centenars d’enregistraments a ràdio, entre les que destaquen els quartets de corda per la BBC, cine i televisió. Així mateix, va participar en nombroses gravacions de vinils de clàssica, jazz o pop. Entre ells, Sinatra Sings Great Songs from Great Britain, del popular cantant nord-americà. 

Des de la dècada del 1960 moltes pel·lícules produïdes a Hollywood, s’enregistraven la BSO a Londres. Les sessions es feien “a primera vista”, en molt menys temps i més barates que a Califòrnia. Els músics procedien habitualment de la London Symphony Orchestra i de la London Festival Orchestra. Això va esdevenir un filó de feina inacabable per Gabby que va treballar en les bandes sonores de films com Els canons de Navarone, El violinista sobre la teulada o en Goldfinfer i From Russia with Love de la saga de James Bond.

L’any 1965, George Martín, arranjador musical de The Beatles, va convèncer a Paul MacCartney, que llavors tenia 22 anys, d’incorporar un quartet de corda a la cançó Yesterday, per acompanyar la guitarra i la veu. Finalment, després de provar diverses opcions, Gabby va interpretar el solo de violoncel a Yesterday. Com transcriu Berrill, citant una entrevista a MacCarteny: “Se’m fa difícil triar el millor record amb en George, en tinc tants, però em ve a la ment la vegada que vaig dur la cançó Yesterday a l’estudi i la vaig cantar en solitari, acompanyant-me amb la guitarra només. En George em va dir aleshores que tenia la idea d’afegir un quartet de corda. Jo li vaig respondre que érem una banda de rock and roll i que no em semblava una bona idea. Però ell hi va insistir molt suaument i em va dir “provem-ho, i si no funciona ens quedem amb la versió en solitari”. […] L’enregistrament del quartet de corda a Abbey Road va funcionar, perquè Yesterday va esdevenir una de les cançons més gravades mai, i amb versions de tot tipus de música”

L’èxit de Yesterday va propiciar altres col·laboracions de Gabby amb la banda de Liverpool. Així va participar en la gravació, entre d’altres, de temes com A day in the life o All you need is Love. També, va ser-hi en l’espectacular gravació, l’any 1967, del LP Sergeant Pepper’s Lonely Hearts Club Band.

Al jubilar-se, es retirà a la seva acollidora casa de Cavendish. Va morir poc després l’1 de desembre de 1990.

Bibliografía

BERRILL, Simo. Francesc Gabarró (1914-1990). Un músico entre dos mundos. Editorial Arpegio, Sant Cugat, 2020.