Tracem una semblança biogràfica de Jaume Massagué. Serveix de mirall de la trajectòria d’una generació dels joves sabadellencs que militaren en l’esquerra revolucionària del POUM i que patiren doble la repressió de l’estalinisme i del feixisme

Jaume Massagué Rodríguez va néixer el 5 de maig de 1912 a Sabadell, fill del matrimoni de treballadors format per Agapit Massagué Pujol i Francesca Rodríguez Llorens. Va cursar els seus primers estudis als Germans Maristes de Sabadell, llavors ubicat a La Rambla. Completà la seva formació a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i a les classes del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI).

Com era habitual a l’època, entrà a treballar amb 14 anys com ajudant de despatx a l’empresa Llorens i Torra SA, propietat de Josep Llorens Borrell i Antoni Torra Guarro on desenvolupà tota la seva vida laboral fins l’esclat de la Guerra Civil.

Pioner del bàsquet

Jaume Massagué fou un apassionat de la pràctica dels esports. Amb una colla d’amics, entre ells, Josep Vilarrubí, va aprendre a esquiar a Santa Fe del Montseny i al Pas de la Casa a Andorra. També pràctica l’excursionisme, l’atletisme, el futbol…però per a sobre de tot el bàsquet.

El primer partit d’aquest esport es celebrà a la ciutat l’any 1926 entre dos equips de Barcelona i es disputà al camp de futbol del Centre d’Esports Sabadell (CES), llavors ubicat a la Creu Alta. L’any 1927, sota la presidència de l’industrial licorer Josep Germà Homet, llavors president del CES, es constituí la secció de bàsquet formada per J. Abril, J. Busquets, J. Mir, T. García, E. Girbau i Petit.

El primer partit es jugà al camp de futbol el 9 de maig del 1927 contra l’Espanyol. Els sabadellencs portaven samarretes amb grans ratlles blaves i blanques i el pantaló blanc. L’any següent es fundà el Juventus Atlètic Club amb els membres de la secció de bàsquet del Centre d’Esports al qual s’hi sumaren ràpidament Jaume Massagué, que seria un dels jugadors més importants, els germans Esteve i Joan Mir, Joan i Albí Sangrés,  Pere i Joaquim Armengol, Jaume i Joan Aspachs, Tomàs García, Albert Novas, Guillem Barquet, Joan B. Castellví, Planas, Àngel Arch, Pons, Domínguez, Pont, Cruells, Teixidor, Comabella, Estop, Massó…

Aquest mateix any, 1928, el Juventus construí en una horta del carrer de la República (aleshores d’Alfonso XIII), una pista de bàsquet i un frontó. De seguida van venir els èxits esportius, després de guanyar el campionat de segona divisió de Catalunya, ascendiren a primera. A la temporada de 1931-32 es proclamaren campions de Catalunya i quedaran sots-campions d’Espanya al perdre a doble volta davant el Rayo Vallecano. Formaven el combinat sabadellenc: Novas, Comabella, Estop, Armengol, Massagué, Morral i Barquet. L’any 1933 va ser el seu debut internacional en el partit contra l’equip francès Societé Atlétique Bourse de París on també va jugar Massagué.

Hem de tenir en compte que no eren jugadors professionals. Tots treballaven en altres oficis; de fet, entrenaven a les cinc de la matinada fins a dos quarts de vuit per anar a treballar. La seu social estava en una de les penyes de l’Euterpe i el club es finançava amb les aportacions dels socis i dels jugadors que es pagaven els desplaçaments.

Posteriorment, va sorgir el Basquet Club Sabadell format amb jugadors juvenils que no entraven el primer equip del Juventus.    

El compromís polític: d’ERC al POUM

A banda de l’esport, Massagué fou un home compromès políticament. Molt jove s’afilià al Casal Republicà d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), ubicat a la Via Massagué cantonada carrer Garcilaso, que havia estat el local de la societat recreativa La Americana. Aquí forma part de la junta directa en representació de les joventuts del partit. El 6 d’octubre de 1934 va anar a Barcelona amb altres companys d’ERC de Sabadell responent a la crida del president Lluís Companys de defensar la Generalitat de Catalunya. A Barcelona fou detingut, amb d’altres companys, i traslladat al vaixell-presó Uruguay ancorat al port. Allí romandrà fins els eleccions de febrer de 1936 que donaren la victòria al Front Popular.

Al tornar a Sabadell participà en la formació del Sindicat d’Empleats i Tècnics amb seu en el CADCI, amb altres companys alguns, com ell procedents de les joventuts d’ERC i de l’equip de bàsquet com ara Albí Sangrés, Joan Baptista Castellví o Ignasi Amorós. El sindicat estava dirigit Maria Gispert, militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i després del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), notable escriptora i directora del setmanari Impuls òrgan de premsa local del partit.

La junta directiva estava formada per militants del POUM com Joan Vila, Miquel Casablancas, Evarist Ribell, Jaume Santandreu i Camil Formosa amb Antoni Calsina de secretari. Ben aviat, Massagué s’incorporà en aquesta junta directiva amb altres companys com Antoni Sala, Albert Gispert, Ramon Morera o J. Ugas.  A l’esclatar la guerra civil la majoria d’ells s’afiliaren al POUM.

D’altra banda, el fet que la majoria d’ells s’allistessin a les milícies del partit per combatre en el front d’Aragó, facilità -indica Andreu Castells- que acabés sent controlat per la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) d’obediència estalinista.

El 12 de març del 1937 publicà a Impuls l’article titulat Perquè soc del P.O.U.M. on va explicar els motius que l’havien portat a abandonar ERC i ingressar en el partit marxista. El cop d’Estat contra la república burgesa i la guerra civil havien demostrat que per vèncer el feixisme, l’única alternativa era la república socialista dirigida per la classe treballadora.   

Comissari i comandat al front

El POUM va ser el primer partit polític sabadellenc que envià milicians al front d’Aragó. El 2 de setembre de 1936, Joan Bartomeu Valls, dirigent sabadellenc del partit i comissari general d’artilleria 7’5 de la 29 Divisió, va venir a Sabadell per reclutar voluntaris per al front d’Osca.  La 29 Divisió estava formada majoritàriament per milicians del POUM, comandada per Josep Rovira Canals amb Jordi Arquer Saltor com a comissari polític. En aquesta unitat va combatre l’escriptor britànic George Orwell, una experiència a partir de la qual va escriure Homenatge a Catalunya on denuncià la repressió estalinista contra el POUM.

La crida de Bartomeu va ser molt efectiva  i s’allistaren molts militants i simpatitzants del partit, així com molts membres del Sindicat d’Empleats i Tècnics com el mateix Massagué, Albí Sangrés, Antoni Sala, Ignasi Amorós, Joan B. Castellví o Ramon Morera. En el front d’Osca, Jaume Massagué fou nomenat comissari d’artilleria 7’5 de Montflorite on també combatien els sabadellencs Carné, Salanguera, Moya o Morera. Antoni Sala i Albí Sangrés ostentaren el mateix càrrec a Cuarte i Tardienta, respectivament. Joan B. Castellví fou destinat a l’estat major de la 29 Divisió.

Posteriorment, Joan Bartomeu -fundador del diari de campanya Artillería Roja– va encarregar a Massagué, Camil Formosa, Evarist Ribell i Ricard Simó, la direcció, redacció i edició del diari que s’imprimia a la Impremta Linograf de Pere Castañer, ubicada a la Rambla de Sabadell.

Arran dels fets de maig de 1937, que comportaren la il·legalització del POUM, l’assassinat del seu dirigent Andreu Nin, el ministre socialista de Defensa, Indalecio Prieto, ordenà la dissolució de la 29 Divisió. Posteriorment, el 17 de febrer de 1938, mitjançant un decret, el ministeri rectificà. Els milicians d’aquesta divisió que havien estat oficials o comissaris polítics eren reconeguts en la seva graduació i reincorporats a diverses unitats militars. D’aquests- escriu Ricard Simó- una cinquantena eren sabadellencs, una dada indicativa del gran esforç bèl·lic d’aquest partit.

Massagué fou nomenat comandant i destinat al quadre Eventual de l’Exèrcit de Llevant amb el seu company de partit i divisió, Jesús Mañé Pascual. Davant l’ofensiva de l’exèrcit franquista a Catalunya, es presentà voluntari per la defensa de Barcelona i fou ascendit a tinent coronel. A Barcelona, mentre esperava les ordres del comandament militar, va fer una visita a Sabadell ver veure a la seva família i amics que per a molts seria la darrera.

Exili, resistència i mort accidental

Massagué participà en la retirada de les tropes republicanes cap a França. La primera quinzena de febrer del 1939 travessà la frontera i fou internat al camp de concentració de Sept-fonts. Aviat aconseguí evadir-se i s’instal·là a Montpeller on residia una nodrida colònia d’exiliats catalans, molts d’ells companys seus del POUM. Allí va trobar l’acollida i el suport de la Residència d’Intel·lectuals Catalans, presidida per Pompeu Fabra, per tramitar la documentació per residir legalment a França. Mentrestant, s’instal·là a la mateixa pensió que els seus amics i companys de partit Joan Bartomeu, Antoni Sala i Amadeu Navarra.

Una carta adreçada a Sala va ser considerada sospitosa per la censura establerta pel règim de Vichy del mariscal Pétain, que col·laborava amb les forces d’ocupació nazis. Arran d’això la policia francesa irrompé a la matinada a la pensió per detenir i portar a la comissaria a tots quatre on foren durament interrogats. Bartomeu i Navarra, que tenien la documentació en regla, foren posats en llibertat provisional i a disposició de la policia. Sala i Massagué, que no tenien papers, restaren a comissaria fins que Massagué confessà ser l’autor de la missiva. Sala fou posat en llibertat a les 4 de la matinada.  Massagué fou traslladat a un camp de concentració prop de Perpinyà.

Per segona vegada, tornà a escapar-se. Va buscar aixopluc a Toulouse on residien els seus amics i companys sabadellencs Sangres i Castellví. Gràcies a ells contactà amb els jugadors de bàsquet de l’equip local, mentre que Sangres, que treballava a les oficines del diari Le Dépêche, tramitava la documentació de Massagué. D’altra banda, Castells l’inclou en la relació dels sabadellencs que lluitaren a la resistència francesa com Joan Barmoteu, mort en combat el 1944, Llorenç Aragay (Círcol Republicà Federal), Dionís Osorio (ERC), les germanes Casajuana (Joventuts Socialistes Unificades), Jordi Xicola (PSUC) i Magí Colet (Front Nacional de Catalunya).

Sembla una cruel paradoxa del destí que un home que havia sobreviscut a tants perills, morís atropellat accidentalment per un camió a Toulouse l’agost de 1944. Castellví va morir a l’exili a Buenos Aires el 1978, amb 66 anys. Sangres també va  morir exiliat a Buenos Aires el 1979, amb 70 anys d’edat.

Bibliografia  

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca i (1939-1976). Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
DEU BAIGUAL, Esteve. La Guerra Civil a Sabadell 1936-1939, Repressió, conflicte intern i obra social a la rereguarda. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2018.
SIMÓ i BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Ed. Agulló-Costa, Sabadell, 1986.
DD.AA. Què saps de l’esport a Sabadell? Una ullada històrica. Ajuntament de Sabadell, 2010.

Foto portada: equip del Juventus. De dreta a esquerra: Novas, Comabella, Espop, Armengol, Morral, Massagué i Barquet.