Tracem la semblança biogràfica de José López Montenegro. Un personatge amb una vida novel·lesca que deixar una forta petjada en la formació del moviment obrer sabadellenc d’ideologia anarquista.
No es coneix a ciència certa ni el dia ni el lloc de naixement de José López Montenegro. Segons el seu biògraf, Miguel Iñiguez, va néixer a Burgos l’any 1832, encara que altres fonts afirmen que ho va fer a Menorca. Militar de carrera, va ser oficial del cos administratiu de l’exèrcit espanyol. De conviccions republicanes, es negà a jurar lleialtat al rei Amadeu I de Savoia, un fet pel qual empresonat i apartat temporalment de la carrera militar. A la Revolució Gloriosa (1868) va formar part del Comitè Local creat pels republicans federals de Saragossa. L’octubre de 1869 mateix any va participar en un partida armada republicana a Gallur que va ser derrotada. Posteriorment, va dirigir a la capital aragonesa la publicació El Republicano Federal.
Montenegro va evolucionar des del republicanisme federal a l’anarquisme vinculant-se així al naixent moviment obrer. Així, el 4 d’abril de 1871 inaugurà el Casino Obrero La Fraternidad, considerat el nucli fundacional de l’anarcosindicalisme a Saragossa, enquadrat en la Federación de la Región Española (FRE), adherida a la Asociación Internacional de Trabajadores (AIT) o Iª Internacional. La seva intervenció va ser decisiva per la fundació del nucli internacionalista d’Osca.
A l’efímera Primera República fou un ardent partidari del cantonalisme. Quan el cantó aragonès va ser derrotat al juliol de 1873 es traslladà a Cartagena on fou comissari de guerra. A la caiguda de Cartagena va fugir a França en el vaixell de guerra La Numancia. Arran de la seva participació en el cantonalisme va ser expulsat de la carrera militar.
Sense recursos econòmics va viure en la misèria a París on estudià les doctrines dels teòrics àcrates Proudon i Bakunin sobre l’abolició de la propietat privada i l’extinció de l’Estat. El 1878 representà a la FRE en el Congrés Obrer francès que fou prohibit.
Los Desheredados
López Montenegro abandonà l’any 1882 l’exili francès cridat per José Hernández Ardieta per exercir de professor de la Institución Libre de Enseñanza (ILE) de Sabadell. Hernández Ardieta venia des de Madrid per crear una escola laica i racionalista, la segona d’Espanya. L’escola comença a funcionar en el curs 1882-1883. Ardieta i Montenegro impulsaren la publicació del setmanari Los Desheredados, órgano de todos los que aman la verdad y el bien, el primer número del qual va aparèixer el 6 de maig de 1883. Tant l’ILE com el setmanari s’enfrontaren a la ferotge oposició de la premsa conservadora de la Revista de Sabadell i del Diario de Sabadell en una campanya orquestrada per l’integrista Fèlix Sardà i Salvany. També foren objecte de la persecució implacable de les autoritats governatives que desembocaren en el seu tancament el novembre de 1886, després de 234 números publicats.
López Montenegro va substituir a Marian Burguès com a director de Los Deshererados i apareix formalment com a director des del 5 número de juliol de 1884 fins a la seva clausura. Des del 12 de març de 1885 s’obre un segon període on el setmanari passa a subtitular-se “periódico anárquico-colectivista”, on es formarà la generació de dirigents del moviment obrer sabadellenc radicat a l’Obrera com Josep Miquel, Rossend Vidal, Josep Miquel Clapés o el matrimoni format per Antoni Gurri i Teresa Claramunt que entomarà la seva primera prova de foc a la Vaga de les Set Setmanes. Alguns autors apunten, recollint testimonis orals de l’època, què Montenegro i Claramunt havien mantingut una relació sentimental en els temps de Los Desheredados i que fins i tot s’haurien casat 20 anys després el 1900. Tanmateix, Laura Vicente Villanueva, biògrafa de Teresa Claramunt, desmenteix aquests rumors.
Montenegro va estar empresonat per delicte d’impremta gairebé durant tot l’any 1885. El ministeri fiscal el denuncià per incitació a la violència i terrorisme que menaren al seu tancament. La contraportada del darrer número del setmanari s’informava que el director es trobava a Madrid i que probablement, marxaria a França.
A més de les seves ocupacions a l’ILE i a Los Desheredados, Montenegro va participar en diversos actes públics i mítings a Terrassa i Sabadell on el novembre de 1882 va llegir el seu assaig Catecismo de la república federal on plasma el seu ideari. També era membre de la lògia maçònica Los Hijos del Trabajo, formada per obrers. Casat amb Faustina Tomás, una de les seves filles, Federación López Montenegro Tomás, va ser, amb Teresa Claramunt i Gertrudis Fau, les fundadores, l’octubre de 1884, de la secció femenina del sindicat, sota la denominació de Sección Varia de Trabajadoras Anarco-colectivistas de Sabadell.
De Sallent a Asunción
López Montenegro residirà a Sabadell -escriu Masjuan- fins l’any 1895. Durant aquest temps s’abocarà en la seva tasca docent a Sabadell i Sallent. Aquesta darrera localitat, on treballà de mestre laic i fundà la primera biblioteca pública, serà el centre dels seus desplaçaments en la seva incansable tasca propagandística com en els mítings de Manlleu i Manresa amb Enrico Malatesta (1891) en record dels màrtirs de Chicago.
Justament, López Montenegro residia a Sallent quan fou arrestat i conduit al Castell de Montjuic per la seva suposada implicació en l’atemptat anarquista del carrer Canvis Nous a Barcelona el 7 de juny de 1896 que desfermà el que Castells, qualifica de “ràtzia” contra el moviment obrer. A més de Montenegro foren empresonats els sindicalistes sabadellencs Josep Miquel Clapés, el matrimoni format per Antoni Gurri i Teresa Claramunt, dirigents de la Vaga de les Set Setmanes, Esteve Vallribera, filador, Jacint Melich, els anarquistes Josep Fainé i Josep Fo, els mestres laics Angel Rodríguez González i Isidor Miró, i l’espiritista Vicenç Castells Ricart. Alguns com Miquel i Claramunt foren cruelment torturats amb seqüeles físiques que arrossegaran tota la vida. El juny de 1897 Montenegro va ser absolt, tot i que se’l va conduir a la frontera francesa. Durant un temps viure a Perpinyà per retornar a Barcelona el gener de 1898. L’any 1900 fou membre de la comissió pro revisió del procés de Montjuïc.
A finals d’abril de 1901 va intervenir en el míting amb Teresa Claramunt i Torner a Barcelona, on va llegir les seves poesies i defensà la vaga general. Dies després, arran del successos de l’1 del maig a Barcelona, va ser arrestat, tancat en el vaixell Pelayo i conduit a la temible presó del Castell de Montjuic. Només ser alliberat, el novembre de 1901, va intervenir en el gran míting barcelonès, celebrat al teatre Circo Español amb els germans Claramunt, Bonafulla, Samsot i Castellote. Va tornar a la presó el gener de 1902, amb el sindicalista sabadellenc Antonio Gurri. Només sortir-ne, va tornar a ser processat, el febrer del mateix any, per la seva actuació a la vaga general de febrer del mateix any.
El novembre de 1902 fou citat per comunicar-li l’indult i a l’expedient consta que es trobava en “paradero desconocido”. Probablement, escriu Íñiguez, ja s’hauria exiliat a Sud-Amèrica, via Londres. Durant un parell d’anys va residir a Asunción (Paraguai) on col·laborà en la publicació Tierra y Libertad, i La Protesta de Buenos Aires.
Va tornar a Barcelona i col·laborarà activament amb el periòdic La Huelga General fins a la seva mort el 15 de febrer de 1908. “La vejez, la enfermedad, las privaciones y la ingratitud pusieron punto final a una existencia dedicada al bien de la humanidad”, en paraules del seu amic i company Anselmo Lorenzo .
Notable orador, poeta i bon escriptor va col·laborar i dirigir nombroses publicacions àcrates com La Alarma, El Corsario, Humanidad Libre, El Porvenir del Obrero, La Huelga General o La Revista Blanca. També fou autor de llibres on resumia el seu ideari, que Masjuan qualifica “d’utopia obrera” com La Aurora Catecismo de la República Democrática Federal (1882), El Paro General (1900) o El botón de fuego (1902).
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell informe de l’oposició. República i acció directa 1868-1904. Ed.Riutort, Sabadell, 1977.
IÑIGUEZ, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español, Asociación Isaac Puente, Vitoria, 2008.
MASJUAN, Eduard. Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral 1879-1906, Icaria, Barcelona, 2009.
VICENTE VILLANUEVA, Laura. Teresa Claramunt (1862-1931): pionera del feminismo obrerista anarquista. Fundación Anselmo Lorenzo, Madrid, 2006.
