Resseguim el moment fundacional de l’històric edifici que fou la seu física i motor del moviment obrer sabadellenc des del darrer terç del segle XIX fins a l’ocupació de la ciutat per les tropes franquistes al gener del 1939. Així mateix, resumim les circumstàncies que menaren al seu enderroc a l’estiu del 1992, tal dia com avui fa 30 anys.
El mes de setembre de 1868 esclatà l’anomenada Revolució Gloriosa, liderada pel general reusenc Joan Prim, que enderrocà la reina Isabel II. Es tractà de l’intent frustrat de la burgesia progressista de dotar a Espanya d’una constitució democràtica i emprendre la tasca de modernització econòmica del país.
La revolució política anà acompanyada pel sorgiment del moviment obrer al voltant de la Iª Internacional, objecte de la pugna entre Marx i Bakunin. Entre el 18 i 26 de juny de 1870 es celebrà el Primer Congreso Nacional Obrero al Teatre del Circ de Barcelona. A la reunió assistiren 15 societats obreres de 36 localitats que representaven a 40.000 membres. Pel moviment obrer sabadellenc participaren Josep Rosell i Pablo Sampere en nom de la Societat de Teixidors de Llana i de Filadors de Llana. En aquest congrés es fundà la Federación Regional Española (FRE) de la Asociación Internacional de Trabajadores (AIT)T d’ideologia anarquista.
L’estiu del mateix any les diverses societats obreres de la ciutat s’unificaren, sota la denominació de Centro de Sociedades Obreras de Sabadell y de sus Contornos, que incloïa sobretot a treballadors tèxtils, però també paletes, fusters, serrallers o rajolers. Aquesta entitat, sol·licità permís a l’Ajuntament de Sabadell per constituir-se i actuar legalment. Josep Cabané Sans fou elegit el primer president i seria l’alcalde que tres anys més tard proclamà la Primera República a Sabadell. La petició anava acompanyada del Reglament de l’entitat on les principals reivindicacions consistien en la reducció de la jornada laboral i prohibir el treball mecànic i corporal dels menors d’edat. Així mateix, es plantejava crear una caixa de resistència amb les quotes de les societats obreres “para cubrir las necesidades de los vaguistas á cuyo objeto se les proporcionarà comestibles y dinero”. La petició es va respondre en sentit positiu el 5 de juliol de 1870, acollint-se al decret del 20 d’abril de 1868 que permetia el funcionament de les organitzacions obreres.
En aquest context es publicà el setmanari, El Obrero, el primer número del qual aparegué el 26 de novembre de 1871, autocalificat de “republicano, socialista y federal” i amb redacció al carrer de Lacy, 6. A la capçalera es podia llegir un dels lemes del congrés del Teatre del Circ: “no más derechos sin deberes, no más deberes sin derechos”. Aquesta va ser la primera de les moltes publicacions de caràcter obrerista de la ciutat.
L’Obrera va integrar-se a FRE el 21 de juny de 1872, llavors pertanyien a aquesta organització 107 treballadors sabadellencs, a l’acabar l’any ja eren 130. La majoria són teixidors amb una jornada laboral de 12 hores i un salari de 72 setmanals (equivalents 18 pessetes). En d’altres oficis es cobrava la meitat. Gran part d’ells abonen una quota mensual al sindicat. Andreu Castells assenyala que la quota no era obligatòria i anota la quantitat de 17 pessetes i 90 cèntims per a les quotes dels mesos d’octubre, novembre i desembre de 1872. A més, s’obtingueren alguns ingressos per venda de fullets i propaganda.
Comença la repressió
El 3 de gener de 1874 el general Pavía, amb una dotació de la Guàrdia Civil, va dissoldre les Corts republicanes. Es formà una breu dictadura republicana liderada pel general Serrano que finalitzà al desembre del mateix any amb el cop d’Estat del general Martínez Campos que proclamà rei a Alfonso XII, iniciant la Restauració borbònica que s’allargaria fins al 1931 amb la Segona República.
A la dictadura de Serrano es va fer efectiva la prohibició de l’AIT, “disolviendo todas las reuniones y sociedades políticas que, como la Internacional, atenten contra la propiedad, contra la familia y demás bases sociales”. Davant d’aquesta situació, la FRE transmet una circular a totes les federacions locals que recomana assegurar la documentació i preparar-se per a la clandestinitat i la lluita revolucionària:
”Las federaciones locales (…) si quieren continuar con local abierto, presentarán a la autoridad (alcalde o gobernador) un reglamento que sólo tenga por objeto establecer un ateneo, escuela o sociedad de socios mútuos, pudiendo por este medio burlar la vigilancia de los gobiernos”.
El sindicalisme anarquista a Sabadell va continuar sota la denominació de Centro de Sociedades Obreras, com a «ateneo, escuela o sociedad de socios mútuos”. que malgrat això les dificultats insistiran en la lluita per la reducció de la jornada laboral a 69 hores setmanals (tres menys de les que s’hi feien) que foren rebutjades per la patronal i reprimides pel govern. El 27 de febrer de 1874 el Centro es reestructurà i passà a denominar-se Sociedad Cooperativa de la Clase Obrera de Sabadell, presidida per Jaume Xercavins qui, amb Gabriel Morral i Isidre Tous, redactà els seus estatuts.
En plena Restauració borbónica, al juny de 1877, la Societat de Teixidors Mecànics donarà la denominació per la qual serà coneguda a la ciutat Cooperativa de la Obrera Sabadellense, L’Obrera, que manté el caràcter de cooperativa de producció i d’ajuda als aturats i invàlids. La seva primera junta directiva estava formada majoritàriament per teixidors.
La construcció de l’edifici
La nova cooperativa va comprar, el 4 d’agost de 1878, un solar de “terra campa” al carrer de l’Estrella, 110, segons es pot llegir a l’escriptura signada davant el notari Antoni Capdevila Gomà, per valor de 1.400 pessetes. Ràpidament s’aixecaren les parets i les bases d’una entitat de resistència. Les primeres activitats foren dirigides a empreses industrials per donar feina als aturats. El fracàs fou rotund. Al 1879 s’acumulaven les pèrdues i l’entitat estava paralitzada. Encara al 1881 l’Obrera estava inscrita com a fabricant de gèneres de Jacquard, amb tres telers, manufactura de rajoles i fusteria. Per fer front a les deutes, va haver de vendre el mobiliari i hipotecar la finca.
“Malgrat tot -indica Andreu Castells- vindran temps millors. El número del carrer que va correspondre a aquesta finca va ser el 110, xifra que serà el crit de guerra en moltes manifestacions laborals i polítiques fins el 1936”.
Per la seva banda, Marian Burguès, en la seva acolorida prosa, ens ha deixat aquest testimoni:
“L’Obrera Sabadellenca havia estat fundada per la societat de teixidors per a donar feina als vagants de la societat. Emplearen el capital per a fabricar i degut a la poca experiència del negoci, o a la incapacitat dels directors, prompte deixaren de fer-ho. Compraren la casa del carrer de l’Estrella, avui de Pérez Galdós, 110, i allí es debateren amb les noves concepcions del socialisme, dominant ara els uns ara els altres i essent un niu de raons contínuament. De totes maneres devem estar agraïts als Lladó, Vallhonrat, Cabané, Xercavins, Vives i altres entusiastes els quals aconseguiren obrir pas a altres concepcions del socialisme. Allavors no era tan marcat l’egoisme humà i es creia que l’honradesa i la bona voluntat bastaven per a triomfar”.
Malgrat les esmentades dificultats, l’Obrera no va deixar mai de cotitzar a la Federación de Trabajadores de la Región Española (FTRE), que havia substituït la FRE. Tanmateix, sis anys després de la compra, el 23 gener de 1884, la Obrera Sabadellense presenta a l’Ajuntament de Sabadell els plànols d’un edifici, signats pel seu president José Tiana, acompanyat de la demanda del permís per construir-lo. Aquests plànols i les escasses fotografies de l’època mostren un edifici d’una gran senzillesa. A la planta baixa hi havia un portal central d’entrada amb rails per al pas de carros, dues entrades laterals i tres balcons en una primera planta.
El sindicalista, Josep Rosas, evoca a les seves memòries l’ambient que es vivia a principis del segle xx: «La casa pairal dels sindicats, ubicada al carrer de l’Estrella, 110, (…) movia la maquinària de fer soroll i gatzara revolucionària i creava al voltant dels fets una espècie de prestigi fantasmal d’autosuggestió pel qual els quatre gats agremiats prenien el volum de força poderosa (…) traspassar la porta gran de l’Obrera equivalia a temeritat, audàcia i coratge de córrer el risc d’ampliar la llista negra de la patronal i l’arxiu antropomètric de la policia”.
El permís d’obres municipal recull l’existència d’una primera edificació en aquell solar comprat el 1878, ja que anota que les obres es portaran a terme «en el solar edificado en parte». Al cap d’una setmana, José Tiana signava l’acceptació dels permisos en un doble informe: l’acord de l’arquitecte municipal i el permís de l’ajuntament –previ pagament de 45 pessetes, a part dels timbres corresponents als arbitris municipals. Es va donar el vistiplau per iniciar les obres, tot i que l’arquitecte municipal adverteix que estarà amatent a que “las obras se ejerciten con arreglo a lo prevenido”. Així mateix, la policia urbana emet un informe positiu per endegar la construcció d’acord amb totes les condicions de l’arquitecte municipal, previ pagament de 45 pessetes que era la tarifa habitual.
L’any 1901, l’Obrera s’incorpora a la Federación Obrera de Sabadell (FOS) amb qui havien col·laborat estretament a la publicació Germinal i amb les mobilitzacions obreres. A partir de llavors, deixa ser estrictament una cooperativa obrera per convertir-se en la seu física i motor del sindicalisme local. Al 1915 s’intentà crear a l’Obrera, sense èxit, una escola racional i laica sufragada per la FOS, anomenada Escuela Moderna en un moment en què la immensa majoria dels 34 centres docents de la ciutat estaven regentats per ordres religioses o eren privats.
A banda de la seva implicació en les reivindicacions laborals de la classe treballadora, l’Obrera va participar en el moviment insurreccional de caràcter polític com succeí a la Vaga General Revolucionària (1917) quan fou bombardejada per l’artilleria militar.
El 23 de novembre de 1918 es celebrà una junta general extraordinària de la Societat la Obrera Sabadellenca, fent de secretari Francesc Borràs Massagué, per tal de cedir a la FOS la finca del carrer de l’Estrella. El 24 de desembre del mateix any, el president de l’Obrera, Josep Castells Hugas, jornaler, signava l’escriptura de la cessió de la propietat a favor de la Unión Local de Sindicatos Obreros y Bolsa de Trabajo, pantalla legal de la FOS. La cessió estava subjecta a dues condicions. La primera, atendre les prestacions dels seus dos únics pensionistes, Francesc Borràs Massagué i Francesc Trias Busquets, amb 0,50 pessetes cada dia per a cada un i fins a la seva mort. La segona, diu textualment:
“No podrá ser nunca de propiedad particular de persona natural alguna, debiendo servir siempre para albergar entidades que representen el mayor número posible de sindicatos obreros o instituciones sociales semejantes, pues la voluntad de esta cooperativa (es) que pueda considerarse siempre la casa de los obreros de Sabadell.
Com a dada curiosa, el 22 de desembre de 1916, en plena Primera Guerra Mundial, Lev Trotski arribà a Barcelona procedent de França, d’on havia estat expulsat. La FOS el va rebre a l’Obrera on sembla ser que va protagonitzar un acte polític del qual no ha quedar rastre ni a la premsa local, ni a la nacional. Llavors Trotski era un de tants refugiats polítics russos. El 25 del mateix mes embarcava cap Nova York. Dos mesos després, al febrer de 1917, esclatava la revolució democràtica que enderrocà el tsarisme. A l’octubre del mateix any Trotski esdevenia en el número dos de la revolució bolxevic del nou poder soviètic, presidit per V. I .Lenin i posteriorment seria el fundador de l’Exercit Roig.
Vicissituds d’un enderroc
Excedeix àmpliament la matèria d’aquest article resseguir la dilatada història de l’Obrera com a organitzador del moviment obrer sabadellenc fins a l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat el 27 de gener de 1939 i sense la qual resulta impossible entendre la història de la ciutat.
Així l’Obrera va tenir un fonamental en la gran Vaga de les Set Setmanes (1883), la lluita contra la Casa Harmel (1892) les vagues de Seydoux (1899 i 1910). Entre la vaga general del 1902 i la Setmana Tràgica (1909) va patir amb duresa la repressió. L’Obrera va ser clausurada i reoberta en nombroses ocasions, una constant a la llarg de la seva historia. Llavors, el bosc de Can Feu esdevindrà el punt habitual de les reunions clandestines de la FOS i l’Obrera, amb vigilants escampats pels voltants per donar la veu d’alarma.
L’Obrera va ser ocupada des del primer moment per les tropes franquistes i pel sindicat vertical. El 26 de febrer de 1943 la Comisión Calificadora de Bienes Sindicales Marxistas, va adjudicar els locals del carrer de l’Estrella a la Delegación Nacional de Sindicatos de la FET y de las JONS. El 31 de gener de 1959, el ministre Secretario General del Movimiento resolia cedir-la gratuïtament a l’Ajuntament de Sabadell amb escriptura autoritzada, amb data 17 de juny de 1960 que fou inscrita al Registre de la Propietat de Sabadell el 3 de maig de 1961. Des de llavors, el vell edifici pateix un ràpid procés de degradació.
Què fer amb l’Obrera a partir de 1979?
Al final de la dictadura es planteja la qüestió de què fer amb l’Obrera. El 28 de juny de 1980 fou ocupada per un centenar de membres de la CNT que reclamaven el retorn de l’edifici que consideren de la seva propietat. L’11 de juliol de 1980 una setantena de cenetistes, amb el suport de Nacionalistes d’Esquerra, tornen a ocupar l’edifici davant l’incompliment de l’alcalde Antoni Farrés de tractar el tema en el primer ple ordinari del mes. Finalment, intervé la policia municipal, que va tancar els carrers del voltant, entrà a l’edifici de l’Obrera i els desallotjà.
Llavors CC.OO, CNT i la UGT defensaren els seus drets sobre la propietat de l’històric edifici. CCOO criticà l’escassa representativitat de la CNT entre l’actual classe obrera sabadellenca i reclamà una part de l’Obrera. La CNT argumentà que els pertanyia des de 1918, segons consta a l’esmentada escriptura notarial de cessió. La UGT també reclamava els seus drets ja que al 1936, la Federació Local de Sindicats (FLS), successora de la FOS, va incorporar-se a la UGT. Encara que, segons Andreu Castells, acaba renunciant-hi a canvi de 8 milions de pessetes.
Així els coses, el ple municipal del 22 de juliol de 1980 tracta la petició de la CNT per tal que l’Obrera, propietat de l’Ajuntament de Sabadell, fos retornada a la central anarcosindicalista. Tots els grups municipals, PSUC, PSC, CiU i PP voten en contra i la CNT presenta un recurs contenciós-administratiu contra aquest dictamen.
Durant set anys, l’Obrera romandrà tancada. Mentrestant, els dos sindicats majoritaris, UGT i CC.OO, hereten els locals del sindicat vertical a la Rambla cantonada Lacy. CNT es compensada amb part dels que havien estat els seus locals a l’actual passatge d’Edgardo Ricetti.
Enderroc olímpic
A la primavera de 1992, l’Obrera és ocupada pel Grup de Dones i el col·lectiu antimilitarista de Sabadell Mili KK amb l’objectiu de crear un centre d’activitats culturals, anomenat El Lokal. El 26 de de juny de 1992 la policia municipal desallotja els ocupes. Farrés, que no vol ocupes a la seva ciutat, tira pel dret. El 24 de juliol, en plenes vacances estivals i dels Jocs Olímpics, en una operació llampec, procedeix a l’enderrocament de l’edifici al·legant raons cautelars motivades per un suposat perill atès el seu estat ruïnós.
Paradoxalment, la seu històrica i emblemàtica de la classe obrera sabadellenca era demolida per ordre directe d’un alcalde que provenia del moviment sindical i del partit comunista. Així l’Obrera s’afegia a la llarga llista d’edificis del nostre patrimoni històric i arquitectònic destruïts sense pietat. En record a la seva memòria, al finalitzar la manifestació de l’1 de maig de 2015 de l’esquerra anticapitalista, fou ocupat un local de d’avinguda Barberà cantonada Sant Sebastià que fou batejat amb la denominació de Centre Social l’Obrera, ara pendent d’una imminent resolució judicial.
Actualment, el solar del carrer Estrella on s’alçà l’Obrera està ocupat per Associació Vallès Amics de la Neurologia (AVAN), una entitat al servei dels malalts neurològics.
Bibliografia
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Sabadell. Joan Sallent, Impressor, Sabadell, 1929.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa (1869-1904). Ed. Riutort, Sabadell, 1977.
– Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918). Ed. Riutort, Sabadell, 1978.
ESTEBAN SASTRE, Marina. Carrer de l’Estrella, 110. L’Obrera-AVAN. Llar del Llibre Edicions-AVAN, Sabadell, 2018.
MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions. Bellaterra, 2006.
ROSAS i VILASECA, Josep. El ciutadà desconegut: del Llobregat al Mapocho. Sabadell: Arxiu Històric de Sabadell, 2005.