La creació d’aquest barri al nord de la ciutat fou una de les primeres i més importants realitzacions de l’Ajuntament democràtic, mitjançant l’empresa municipal VIMUSA. Una operació de creació d’habitatge públic que s’inscriví en la línia estratègica del PSUC d’Antoni Farrés de “relligar” els barris amb el centre històric per articular una autèntica ciutat.
La construcció del barri de Torreguitart, a la dècada de 1980, fou la primera gran realització de VIMUSA en l’etapa democràtica. El barri prengué la seva denominació de l’antiga masia Torre de Guitart, actual desapareguda. Segons Manel Larrosa, regidor d’urbanisme entre 1979 i 1987 i peça clau del urbanisme de la ciutat en aquest període, l’habitatge públic formava part del “somni d’una gestió d’esquerres” inspirada en els models dels barris populars construïts per la socialdemocràcia a Viena i Amsterdam.
Antoni Farrés i el PSUC arribaven al govern del ciutat en un moment d’una profunda crisis industrial que també afectava de ple al sector de la construcció i amb elevades taxes d’atur (més info: ‘La crisi industrial del 70 o la mort de la ciutat-fàbrica‘). Segons Larrosa, llavors VIMUSA estava pràcticament en suspensió de pagaments, sense una reserva de sòl que li permetés funcionar i amb una mínima capacitat per demanar crèdits a les entitats financeres.
Tanmateix i manera paradoxal, la situació de crisi va afavorir que l’Ajuntament pogués adquirir sòl a preus baratissíms (600 pessetes el metre quadrat) i acceptar el 1980 una cessió de terrenys a preu simbòlic del Banco de Santander, que n’era el seu propietari, arran de la fallida de la junta de compensació creada per urbanitzar la zona compresa entre els barris de la Concòrdia i Ca n’Oriac.
L’actuació a Torreguitart es desenvolupà trencant el vell esquema de construir habitatge públic en els límits perifèrics de la ciutat, doncs en aquest cas es feia al bel mig de Sabadell. A més, aquesta operació s’inscrivia en una línia estratègica del PSUC en matèria d’urbanisme. Segons el seu anàlisi, Sabadell, més que una ciutat pròpiament dita, era un conjunt de barris aïllats al voltant d’un centre històric. Així molt habitants dels barris, quan es desplaçaven al centre, deien que “anaven a Sabadell”. Per això, resultava de la màxima prioritat “relligar” aquest conjunt de barris dispersos per tal d’articular una autèntica ciutat.
Continuïtats i recances urbanístiques
D’aquesta manera va néixer el Pla Parcial de Torreguitart, el primer redactat a Sabadell segons les prescripcions de la Llei del Sòl de 1975, però que va ser dissenyat sobre la base del Pla Parcial de la plaça d’Espanya que tanmateix va poder ser esmenat.
El Pla Parcial de Torreguitart recuperava el traçat concebut per l’arquitecte municipal Josep Renom i el seu soci i deixeble Joaquim Manich en el Pla d’Eixampla i Reforma de Sabadell, elaborat entre 1925-26 i aprovat al ple municipal l’any 1928, però que no es va dur a la pràctica. Aquest pla dissenyava, entre d’altres coses, un eix entre els actuals places d’Espanya i Catalunya, així com el projecte dels vials del que ara són l’avinguda alcalde Moix i l’Eix Macià. També, es dibuixava el que actualment és el passeig Sant Bernat i es projectava la creació del barri de Ca n’Oriac.
Aquesta recuperació, com explica Larrosa, del Pla de Renom i Manich anava més enllà del seu aspecte purament tècnic, sinó que existia una “motivació cultural d’arrelament a la història urbanística de la ciutat”. Així mateix, en consonància amb el caràcter progressista del projecte, “no és cap casualitat que el nom de l’alcalde Moix s’honori en la via principal d’aquest barri i que en els laterals hi aparegui també el de l’alcalde de la primera República, Feliu Crespí”.
A parer del mateix Larrosa, en la construcció del barri va experimentar dues “recances”. D’una banda, la derivada que el seu disseny no es a poder fer de bell nou, sinó a partir de Pla Parcial de plaça d’Espanya que van haver de modificar. Si ho haguessin pogut traçat de manera original s’hagués fet “amb menys alçada i amb els espais lliures situats al davant dels blocs de l’avinguda Moix i no al darrera”. També, assegura que només van aconseguir rebaixar una planta l’alçada dels edificis de la plaça d’Espanya, així que li va quedar la “recança” de no haver-la pogut escapçar d’un parell més.
La segona “recança”, que considera “completament superada”, radica en el fet “d’haver de fer un barri de venda i no de lloguer. Els models ortodoxos de gestió d’esquerres indicaven que era el lloguer el desideràtum i no la venda. Però, sense capital, no es podia fer més inversió i sotmetre-la a lloguer i comprar, a més, amb tots els problemes de gestió futura…A fi de comptes, les reduïdes mensualitats de l’amortització dels pisos venien a resultar el valor d’un lloguer. Però, sobretot, el temps ha deixat clar que el que a principis de segle representava el lloguer, avui ho és la venda”. Hem tenir en compte, per avaluar correctament aquesta cita, que està publicada a l’any 1995.
Les obres d’urbanització
El Pla Parcial de Torreguitart cobria una superfície de 191.833 metres quadrats, de les quals la gran majoria (167.935) eren de sòl públic. La primera promoció fou fruït de complexes i llargues negociacions amb el Ministeri d’Obres Públiques i de diversos viatges a Madrid del gerent de VIMUSA i dels arquitectes Esteve Borrell i Josep M. Gil. Finalment, es signà un conveni que havia de permetre el finançament de 450 pisos a la plaça d’Espanya.
Tanmateix, la signatura del conveni coincidí amb el traspàs de competències en matèria d’habitatge a la Generalitat. Això obligà a reiniciar les converses que menaren a la signatura d’un segon conveni amb l’Institut Català del Sòl (INCASOL) que assegurà la construcció de 900 habitatges. Paral·lelament, l’Ajuntament continuava amb la compra de sòl fins arribar al 82 del total del Pla Parcial, la qual cosa li garantia la presència majoritària de l’administració local en la junta de compensació.
El Pla Parcial va començar a executar-se amb l’obertura dels vials i la urbanització de les parcel·les edificables. La junta de compensació va assignar als diferents promotors dels blocs de pisos els costos de les obres d’urbanització. Aquests costos, que eren molt importants, foren repartits en terminis a mesura que es realitzaven els projectes per tal de facilitar els pagaments.
L’obra secundària consistí en la pavimentació de les voreres de la plaça d’Espanya i dels seus contorns posteriors, també de part del passeig Sant Bernat i de l’avinguda alcalde Moix, així com de les seves respectives zones interiors i tot l’arbrat. D’igual manera, es realitzaren les connexions entre tots els accessos, tant de vianants com els destinats al trànsit de vehicles. Respecte a l’arbrat, per a la plaça d’Espanya i el passeig central de l’avinguda alcalde Moix s’elegiren els til·lers, seguint l’exemple d’altres ciutats europees. A les voreres de l’avinguda alcalde Moix, lagerstremias i per l’indret que travessà el passeig Sant Bernat, l’àlber.
La tasca principal d’urbanització del barri culminà entre 1988-1989 amb la connexió de l’avinguda alcalde Moix amb la carretera de Prats concebuda per tal de posar les bases de la connexió des de la plaça d’Espanya amb l’autopista C-58. En aquest punt es construí una rotonda on al 1994 es col·locà una escultura de Joan Vila Puig, guanyadora del concurs convocat a tal efecte per l’Ajuntament.
Les promocions d’habitatges
Finalment, al barri de Torreguitart s’edificaren un total de 1.308 habitatges, les obres dels quals s’iniciaren l’any 1983.
Els primers blocs de pisos foren els construïts a banda i banda de l’avinguda alcalde Moix entre els carrers Pau Abat i alcalde Crespí. Es tractava de 216 habitatges, un local comercial i 145 places d’aparcament amb un total de 25.717 metres quadrats de superfície construïda. Els arquitectes foren Àngel Figuerola Solà i Rafael Llonch Soler i les obres anaren a càrrec de la constructora Hispano Alemana de Construcciones SA.
Entre 1984 i 1985 es continuaren les obres a l’avinguda alcalde Moix (21-31) amb 70 habitatges, 63 places d’aparcament i 5 locals comercials amb una superfície edificada de 10.109 metres quadrats a càrrec de l’arquitecte Octavi Torres Rosell i la constructora Cubiertas i MZOV, SA. Entre 1984 i 1987 s’aixecaren els pisos dels números 16 al 28 d’aquesta avinguda amb 91 habitatges, 52 places d’aparcament i 5 locals comercials, amb un superfície edificada de 12.274 metres quadrats, obra de l’arquitecte Isidre Fusté Climent i de la constructora Fomento de Obras y Construcciones, SA.
Entre 1983 i 1985 es construïren la meitat dels pisos de la plaça d’Espanya (números de l’1 al 16) amb un total de 224 habitatges, 116 places d’aparcament i 30 locals comercials. Les obres foren signades pels arquitectes Esteve Bonell Costa i Josep M. Gil Guitart i per la mateixa constructora Hispano Alemana de Construcciones SA. La resta dels habitatges de la plaça d’Espanya (números 17-20 i 26-31) foren construïts entre 1984 i 1987. S’edificaren 133 pisos amb 101 places d’aparcament i 17 locals comercials. Les obres foren signades per l’arquitecte Lluís Ruiz Cortina i executades per Fomento de Obras y Construcciones SA. Respecte la plaça d’Espanya, Larrosa indica que “s’efectuà un joc subtil de coordinació dels diferents equips d’arquitectes que hi intervingueren. Uns mateixos materials i algunes solucions replicades d’un projecte a l’altre serviren per disposar d’un grau d’unitat i, alhora, d’un resultat variat. El resultat és notable i digne”. Els materials de construcció es triaren segons el criteri de bon envelliment i poc manteniment, jugant amb diferents tipus de totxo vist. A més es seguiren, per estalviar costos, els criteris d’estadardització i simplicitat amb la supressió dels elements superflus.
Entre 1985 i 1986 es va fer la primera promoció de cases unifamiliars al carrer Corones, al costat de la ronda Collsalarca. Es tracta de 33 habitatges edificats en tres fileres que ocupen una superfície de 4.738 metres quadrats de l’arquitecte Octavi Torras Rosell i executades per Fomento de Obras y Construcciones SA.
Posteriorment, entre 1990 i 1992 es construïren 24 habitatges, amb 40 places d’aparcament i dos locals comercial, amb un total de 4.222 metres quadrats al darrera de la plaça d’Espanya als carrers Bujaruelo, 7, Noufonts, 2-4 i de l’Artiga de Lin, 8, obra de l’arquitecte Feliu Llobet Dalmases i de la constructora Construcciones Roviras SA. Així mateix, entre 1991 i 1993, l’arquitecte Joaquim Comet Vergés i la constructora, Construct 2000, SA edificaren els 16 pisos i dos locals comercials de la Ronda Collsalarca 41-45m amb un total de 3.355 metres quadrats.
El procés de construcció del barri de Torreguitart continuà, fins a pràcticament quedar completat, entre 1992 i 1995, amb quatre promocions que foren de protecció oficial de règim general, a diferencia dels anteriors que ho havien estat de promoció pública. Entre 1992 i 1993 es bastiren, al carrer del Maestrat (112-120,) els 75 habitatges, amb 84 places d’aparcament, quatre locals comercials i una superfície construïda de 8.956 metres quadrats; obra dels arquitectes Josep Maria Fargas Postius i Jordi Font Bereguer a càrrec de la constructora Dumez-Copisa.
Als anys 1993-1994 es construïren, al carrer d’Antoni Forrellad, 125-130, 42 habitatges, amb 26 places d’aparcament, 3 locals comercial, amb un superfície de 4.913 metres quadrats de l’arquitecte Pere Mogas Maresma i Construcciones Roviras SA. Entre 1993 i 1994 s’executà la promoció al carrer Felip Pedrell, 127 i passatge Ribatallada n.1, consistent en 12 habitatges amb traster i dos locals comercials amb una superfície de 2.065 metres quadrats de l’arquitecte Lluís Ruiz Cortina i Construcciones Roviras SA.
Entre 1993 i 1995 s’aixecà el darrer edifici de Torreguitart construït per VIMUSA entre la Gran Via i la carretera de Prats, al carrer d’Antoni Forrellad 101-105, es construïren 90 habitatges amb 192 places d’aparcament i 12 locals comercials amb una superfície edificada de 18.352 metres quadrats obra dels arquitectes Jaume Blanch Núñez i Gabriel Mora Agramunt a càrrec de la contructora Fercaber SA. L’empresa municipal, al tractar-se de la darrera promoció, va voler atorgar-li una certa singularitat visual amb una disposició més complexa i jugant amb el desordre de la cruïlla de carrers on s’ubicava.
Bibliografia
CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Josep Renom arquitecte. Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 2000.
DOMÈNECH, Xavier i SERRANO, Jordi. Antoni Farrés. Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament. Angle Editorial, Barcelona, 2015.
FORASTER GIRAVENT, Manuel. Antoni Farrés i Sabater, tal i com l’hem conegut. Amics del Toni. Sabadell, 2012.
MERCADÉ i MATEU, Josep. 40 anys de VIMUSA. Ajuntament de Sabadell, 2007.
MASCLANS, Miquel (coordinador). L’habitatge públic a Sabadell. Fer Habitatge, fer ciutat VIMUSA uns nous conceptes, actuacions 79-94. Propostes de Futur. Ajuntament de Sabadell, 1995.