Foto portada: un dels blocs construits per VIMUSA a Can Rull, prop de l'actual Parc Catalunya.

Orígens i consolidació de VIMUSA

La qüestió de l’habitatge és un problema recurrent de la ciutat. Durant el franquisme, per la manca d’habitatges per allotjar als immigrants; ara per uns preus inassequibles per amplis sectors de la població. Aquí esbossem la gènesi de les diverses iniciatives municipals durant la dictadura per pal·liar el problema.

Durant els primers anys de la postguerra Sabadell va patir un gravíssim problema de manca d’habitatges derivat de la confluència de dos fenomens. D’una banda, el flux migratori d’aquest període. En 1930, segons les dades del padró municipal, la ciutat comptava amb 45.000 habitants; el 1940, 47.000; el 1945, 52.000; el 1950, 60.000; el 1955, 79.000 i el 1960, 105.000.  Com consta a la memòria del Gremi de Fabricants del 1947, s’estimava que cada setmana arribaven a la ciutat unes vint persones fugint de la gana, la misèria i la repressió que dominava al sud d’Espanya.

Foto portada: Panorámica Cuevas de Sant Oleguer (1950). Autor: Ramón Bardés/AHS
Panorámica de les coves de Sant Oleguer (1950). Autor: Ramón Bardés/AHS

D’altra banda, a aquesta onada migratòria s’afegí la carestia i inflació dels preus dels materials de construcció degut a la política d’autarquia econòmica. Això va afavorir, segons Eduard Masjuan, l’especulació immobiliària a través de la gran revalorització del parc d’habitatges existent, com a conseqüència de la baixa activitat constructora que restà reduïda a la demanda solvent. Així doncs, els escassos recursos públics es destinaren als sectors de la burgesia fidel al règim. Els miserables salaris impedien als treballadors amb ingressos més baixos pagar un lloguer i únicament podien allotjar-se en pobres cases d’autoconstrucció, estades, barraques i fins i tot coves com les de Sant Oleguer. De fet, el franquisme no recuperà els nivell d’edificació d’abans de la guerra fins l’any 1954.

Les fortes pluges d’octubre de 1951 provocaren l’enfonsament de diverses coves de Sant Oleguer, que no causaren víctimes mortals però sí ferits de diversa gravetat, els habitants de les quals hagueren de refugiar-se a l’Ajuntament. La situació va adoptar un caràcter dramàtic amb el temporal del 2 de juliol de 1953 amb l’enfonsament de 18 coves i la mort de dos infants.

El Pla Marcet d’Habitatges

La gravetat de la situació, tal com explica l’alcalde Josep Maria Marcet a les seves memòries, Mi ciudad y yo, el conduí a proposar un pla per tal de pal·liar aquest greu problema. El projecte consistia en la constitució d’una Junta Ciudadana para la Construcción de Viviendas formada per les entitats econòmiques, socials i polítiques de la ciutat amb l’objectiu de construir dos mil habitatges en cinc anys. El finançament del pla aniria en part a càrrec d’una contribució directa de les empreses en funció del nombre de treballadors que tinguessin en nòmina i de l’aportació econòmica dels beneficiaris que haurien de pagar un lloguer d’entre 175 i 200 pessetes mensuals amb una entrada de 5.000 pessetes o una amortització de 50.000 pessetes pel cost de l’edificació. L’altra part del finançament aniria a càrrec dels crèdits facilitats per l’Estat i l’Ajuntament. La Junta es responsabilitzaria de gestionar els crèdits i les expropiacions dels terrenys al preu de dos pessetes el pam per evitar les especulacions.

A tal efecte, Marcet, el juny de 1952, es desplaça al Palau de Pedralbes on s’entrevistà amb el general Franco per exposar-li el seu pla i obtenir les ajudes econòmiques necessàries. Amb el vistiplau del dictador va convocar, el 30 d’octubre del mateix any, a l’auditori de la Caixa d’Estalvis Sabadell als principals empresaris i les entitats financeres de la ciutat per explicar-les el seu pla i recavar la seva col·laboració. La reunió va comptar amb la presència del governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, per mostrar el suport polític al seu projecte. Marcet va entonar un vehement discurs, adreçat als empresaris on afirmà:

“Si durante estos años de notoria falta de viviendas no han ocurrido graves conflictos y no se han producido incidentes es porque existen las fuerzas de Orden Público ¿Es que alguno de vosotros tiene sus camiones al aire libre y a las inclemencias del tiempo? ¿Podéis decir lo mismo de vuestros obreros y sus familias?”

Tanmateix, malgrat que l’esmentada Junta es constituí al mes de novembre, mai va funcionar de manera efectiva. Els empresaris de la ciutat no mostraren el menor interès en col·laborar. Únicament el mateix Marcet i Garcia Planas es mostraren sensibles i construïren habitatges pel als seus treballadors.

Patronato Municipal de la Vivienda

La inoperància de la Junta Ciudadana para la Construcción de Viviendas menà Marcet a crear, el 15 de juliol de 1954, el Patronato Municipal de la Vivienda com a un òrgan especial de l’administració local que, a la pràctica, implicava la municipalització del Servicio de Construcción de Viviendas de l’esmentada Junta. El ministeri de Governació va aprovar aquesta mesura el 3 de maig de 1955 i la constitució oficial del Patronat va tenir lloc el 4 de juliol del mateix anys.

Cases d'autoconstrucció a Ca n'Oriac (1959)
Cases d’autoconstrucció a Ca n’Oriac (1959)

 

Als estatuts del Patronat, aprovats el 3 de febrer de 1955, van establir-se els seus objectius: construir el major nombre d’habitatges econòmics, gestionar les ajudes de l’Estat, concertar la compra de terrenys, fixar les condicions i normes per l’adquisició dels habitatges i administrar-los, així com fer-se càrrec de les subvencions, donatius, anticipis i altres consignacions.

El Ple municipal ostentava la direcció del Patronat i es constituí un Consell de Gestió format, per la banda de l’administració local, pel tinent d’alcalde de Foment, dos membres de la Corporació Municipal, el secretari, l’interventor i l’arquitecte en cap. A més, hi figuraven representants de la Caixa d’Estalvis i del Gremi de Fabricants. D’altra banda, tots els bens del Patronat es consideraven de propietat municipal, així com els fons provinents del pagament dels lloguers, les subvencions i aportacions provinents de l’Ajuntament o dels diferents ministeris de l’Estat.

El Patronat inicià les seves activitats el 15 de juliol de 1955, acollint-se a la llei coneguda com de “renda limitada”. Segons aquesta normativa les industries amb més de 50 treballadors estaven obligades a construir habitatges per als seus treballadors. En aquest sentit, es requerí el 1956 a les empreses metal·lúrgiques de la ciutat a que complissin amb aquesta llei. A proposta de Marcet, s’arribà a l’acord que fos el Patronat l’encarregat de construir-les en el seu nom. Per aconseguir aquest objectiu, el mateix any s’incorporà al Patronat el delegat comarcal del sindicat vertical com representant de les empreses del metall obligades a construir habitatges. Finalment, es construïren una vuitantena d’habitatges, coneguts popularment com els “metal·lúrgics”.

Així mateix es redactà, el 1956, una normativa, sota la denominació de Estudio para distribución de viviendas, on s’establien les condicions per accedir als primers pisos. En principi, tenien prioritat els habitants de les estades, barraques o coves en funció del nombre d’anys de residència en la ciutat i amb una superfície de l’habitatge proporcional al número de membres de la família. Tanmateix, en el llistat del 1961, es presentaren 96 recomanacions per a l’adjudicació d’habitatges adreçat alts càrrecs  i funcionaris de l’Ajuntament, del govern civil, personal de diverses empreses i sacerdots.

Ben aviat es van posar de manifest les dificultats per obtenir els crèdits adients que conduïen al retard i fins i tot a la paralització de les obres. Per intentar solucionar el problema es contractaren els serveis d’advocat de Madrid per tal de realitzar gestions en els organisme oficials del govern.

Un exemple d’aquesta situació es troba, encara que no depenia del patronat municipal, en la construcció dels 486 pisos anomenats de Sant Pau al barri de Campoamor a càrrec de l’organisme estatal Instituto Nacional de la Vivienda. Les obres, iniciades al 1956, quedaren paralitzades un any després per l’esgotament de la dotació pressupostària. Finalment, després de moltes gestions de l’alcalde Marcet, s’aconseguí que el Patronat s’encarregués de l’administració d’aquests pisos i poder cobrar les quotes dels residents.

A finals de la dècada de 1950 era evident que el Patronat no podia resoldre el problema del dèficit d’habitatges que l’any 1958 es calculava que afectava a 5.000 famílies. El Patronat no disposava de la suficient autonomia per fer inversions i les despeses s’havien d’abonar a través de l’Ajuntament, circumstància que contribuïa a retardar l’execució de les obres.

Per pal·liar aquest problema es proposà reconvertir el Patronat en una fundació pública, amb personalitat jurídica pròpia, amb un patrimoni propi, l’obligació de destinar els beneficis a la millora de les seves activitats i amb llibertat per estructurar els seus òrgans de govern. Finalment, el 30 d’abril de 1964, s’aprovà una modificació dels estatuts del Patronat que permeteren incorporar la figura d’un gerent. Aquestes modificacions foren aprovades pel ministeri de la Governació el 13 de maig del mateix any.

El dèficit d’habitatges

Entre 1950 i 1964, des del sector públic es construïren 3.628 habitatges, dels quals 1.587 corresponien a l’Obra Sindical del Hogar, 2.014 a l’Instituto Nacional de Vivienda i 248 al Patronato Municipal de Vivienda que en total significaven un 7,2% del total d’habitatges construïts en aquest període.

Des de l’iniciativa privada cal destacar les promocions dels 717 habitatges de la Caixa d’Estalvis a Can Feu i la Concòrdia; la Caixa de Pensions ,78 a la Creu Alta; l’empresa Artextil de García-Planas va edificar 420 casetes al barri de Nostra Llar i Marcet, va construir-ne més d’un centenar. D’altra banda, la promotora VISASA, impulsada per la Asociación Católica de Dirigentes va fer unes 500 i la immobiliària Gambús, 305.

Bloques de la Via Alexandra en construcción (1974), Autor: Antoni Carbonell/AHFUES.
Blocs de la Via Alexandra en construcció (1974), Autor: Antoni Carbonell/AHFUES.

L’any 1965 es redactà un estudi sobre el dèficit d’habitatges a la ciutat elaborat per Rafael Pujol en col·laboració amb Joan Bosch, Dionís Torruella, Montserrat Obradors i Josep Maria Brunet. Segons les dades recollides en aquest informe, a l’any 1960 hi havia 26.243 habitatges i 2.069 barraques. El 65 per cent dels habitatges eren cases unifamiliars i existia una densitat de població de 127 habitants per hectàrea. Respecte als habitatges del Centre s’observava que, malgrat el deteriorament d’alguns d’ells, la pràctica totalitat eren habitables. Respecte als barris de la perifèria, els suburbis en la terminologia de l’època, s’assenyalava el predomini de les cases d’autoconstrucció d’una planta, de les quals un 3 per cent es consideraven inhabitables. Tanmateix, s’advertia de les pèssimes condicions sanitàries d’aquests habitatges amb casos d’amuntegament totalment inadmissibles, com a Torre-romeu, on arribaven a conviure quatre i cinc persones en 32 metres quadrats. A més, s’indicava la manca de clavegueram a barris sencers com Ca n’Oriac, Can Rull, Plana del Pintor o Torre-romeu, però també a molts carrers del Centre i parts dels barris de Campoamor, Can Feu i Arraona. Així mateix, s’assenyalava l’absència d’aigua corrent en zones dels barris de Can Rull, Poblenou, Can Puiggener, la Plana del Pintor i Cifuentes com també la manca generalitzada d’il·luminació nocturna adequada.

L’any 1964, Sabadell tenia 137.000 habitants i els autors de l’estudi estimaven que existia un dèficit d’uns 5.000 habitatges, prenent com criteri la ratio d’un habitatge per cada quatre persones. Aquesta carestia venia avalada per les dades oficials del Ministerio de Vivienda. Entre 1950 i 1960 la població havia crescut en una 42% per cent, segons les prescripcions del Plan Nacional de Vivienda a Sabadell s’haurien d’haver construït 22.337 habitatges i només s’havien fet 12.032. De manera que per a complir amb les normatives del ministeri s’havien d’edificar entre 4.000 i 8.000 habitatges.

La constitució de VIMUSA

A parer dels gestors del Patronat la principal causa de la seva inoperància radicava en la dificultat per aconseguir el finançament adient per a la construcció d’habitatges. Per això es considerà que l’alternativa més eficaç consistia en la seva conversió en societat anònima.

La proposta va sorgir de José Luis Bardají Jiménez, aleshores president de la Mutualidad Laboral Siderometalúrgica de Barcelona, mitjançant l’emissió d’obligacions per valor de 150 milions de pessetes. Aquestes obligacions, avalades per l’Ajuntament, tenien un valor de 5.000 pessetes cadascuna, amb un interès del 8,22 per cent, amb un venciment semestral i amortitzables en 15 anys.  L’emissió fou coberta íntegrament per les Mutualidades Laborales, especialment per l’esmentada siderometalúrgica que aportà 100 milions de pessetes. A més, la possessió que 30 títols donava dret a l’adjudicació d’un habitatge.

Primera memòria de VIMUSA, l'any 68.
Primera memòria de VIMUSA, l’any 68.

D’aquesta manera, el 6 de novembre de 1967 es constitueix Viviendas Municipales de Sabadell SA. VIMUSA, que s’inscriví en el registre mercantil el 14 d’agost de 1968. La reconversió en societat anònima no va estar exempta de certs problemes jurídics que retardaren l’inici de les seves activitats. Aquestes dificultats provingueren dels entrebancs burocràtics alhora d’adquirir terrenys de la quota d’habitatges subvencionats de l’any 1967 derivats del canvi de denominació i de personalitat jurídica. Finalment, segons consta en la primera memòria de VIMUSA de l’any 1968, aquestes dificultats van poder superar-se gràcies a la col·laboració del Registre de la Propietat i la intervenció Tomás Garicano Goñi, governador civil de Barcelona.

El primer pla bianual de VIMUSA contemplava la construcció de 1.260 habitatges i 62 locals comercials, encara que també s’assumí el 1969 la construcció d’una escola en una finca de la seva propietat en el barri de la Roureda.

D’altra banda, el 10 de juliol de 1969, es realitzà una nova emissió d’obligacions per valor de 50 milions de pessetes en les mateixes condicions de la primera que fou subscrita per la Caja de Compensaciones y Reaseguros de las Mutualidades Laborales (37,5 milions de pessetes) i la citada Mutualidad Siderometalúrgica (12,5 milions).

Les primeres promocions

Durant la primera dècada d’existència, en la fase final de la dictadura franquista, VIMUSA va construir 3.539 habitatges que representaven el 7,1 per cent dels edificats a la ciutat.

L’any 1969 es construïren 356 pisos a la plaça Ròmul de Can Rull. El 1970, 266 al mateix barri, entre els carrers Sarasate i Juli Garreta. També, el mateix any, es construïren 200 habitatges a la Ronda Roureda i 287 a Via Alexandra, aquests darrers de renda limitada, a diferència dels anteriors que estaven subvencionats. El 1971 s’aixecaren els primers 115 pisos del passeig de Sant Bernat, a Ca n’Oriac, i l’any següent es bastí la primera promoció de 86 habitatges al carrer Sant Isidor de Can Rull.

Detalle de uno de los bloques de Can Deu.
Un dels blocs de Can Deu.

Justament, aquest any, 1971, fou el de major intensitat en l’actuació de VIMUSA ja que s’inicià la construcció de dues importants promocions que comportaren la creació de dos nous barris de la ciutat: la Roureda i Can Deu. En efecte, el 1972 començà la primera fase dels 500 habitatges, denominats de la carretera de Matadepera, al nou barri de la Roureda i el 1975 va finalitzar la segona fase, amb 480 més.

Certament, la promoció més ambiciosa de VIMUSA en aquest període fou la construcció del barri de Can Deu. El complex residencial va ocupar 6,6 hectàrees i es construïren 1.201 habitatges dels 1.600 inicialment previstos. El barri va néixer, cosa inèdita en aquells anys, totalment urbanitzat, amb un centre cívic, piscina, comerços, farmàcia, parada d’autobús i tres cabines de telèfon. No obstant això, no disposava d’una escola, malgrat haver estat projectada pels arquitectes, i que no va construir-se fins anys després en el marc del Pla d’Urgència del construccions escolars.

Despassa àmpliament la temàtica d’aquest article les realitzacions de VIMUSA en l’etapa democràtica on destacà la construcció del barri de Torreguitart, la compra de sòl i les grans operacions urbanístiques que seran objecte d’una altra entrega d’aquesta secció.

Bibliografia       

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposicióEl franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976). Edicions Riutort, Sabadell, 1983.
MARCET COLL, José María. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía, 1940-1960. Duplex, Barcelona, 1963.
MARIN CORBERA, Martí. Franquisme, suburbalització i dictadura a Catalunya: Sabadell 1939-1963, un cas paradigmàtic. Dstoria Edicions, 2019.
MERCADÉ i MATEU, Josep. 40 anys de VIMUSA. Ajuntament de Sabadell, 2007.
MASCLANS, Miquel (coordinador). L’habitatge públic a Sabadell. Fer Habitatge, fer ciutat. VIMUSA uns nous conceptes, actuacions 79-94. Propostes de Futur. Ajuntament de Sabadell, 1995.
MASJUAN, Eduard.  Abocats a viure a la llera del riu: el problema de l’infrahabitatge a Sabadell, 1939-1970. De l’habitatge protegit al negoci immobiliari. Documents d’Anàlisi Geogràfica, 2015.
SANTAMARIA, Antonio. Història del moviment veïnal de Sabadell. Cinquanta anys de lluita. FAVS, Sabadell, 2019.

Foto portada: ramat de cabres amb les obres del barri de Can Deu al fons, l’any 1973.