El Teatre Principal fou el segon de la ciutat i el més antic que encara es conserva. Aquí relatem les circumstàncies que menaren a la seva construcció, al mateix indret que el Teatro de la Vila, així com la seva funció inaugural.
Els propietaris d’El Casino dels Senyors, el Cercle Sabadellès, fundat el 1856, s’havien interessat per bastir un nou teatre, atès el deteriorament del Teatro de la Vila. Així, el 15 de febrer del 1861 el notari Tomàs Viladot aixecà l’acta notarial de la cessió de la part no edificada del teatre que la junta d’aquesta societat havia fet a la Junta del Casino. En aquesta reunió hi foren presents, per la Societat del Teatre, Camil Mimó, president; Joaquim Casanovas, Josep Duran i Feliu Moratonas, vocals, i Esteve Aguilar,secretari. Pel Casino hi havia Josep de Calasanç Duran, president; Pere Bulbena, vicepresident; Pere Quer, comptador; Francesc Armengol, tresorer, i Joan Casanovas, secretari.
D’altra banda, la Junta General de Propietaris de la Sociedad del Teatro, reunida el 13 de maig de 1863, va decidir enderrocar el vell Teatro de la Villa i construir-ne un de nou. S’encarregà el projecte a l’arquitecte a Francisco Daniel Molina, el mateix que havia ordenat l’enderrocament de l’anterior edifici.
El nou teatre havia de ser el símbol de nova i puixant classe social, de manera que va reproduir-se l’estructura del Gran Teatre del Liceu, inaugurat el 1847 a Barcelona. Llavors Sabadell havia duplicat la seva població en pocs anys i el 1857 ascendia a 13.945 habitants. La indústria es consolidava i la màquina de vapor es propagava ràpidament. El 1862 es comptaven 142 fàbriques de teixits de llana. Tres anys abans s’havia fundat la Caixa de Sabadell i només aquell any es crearen quatre noves escoles per a nois i es constitueix el cos de bombers de Sabadell. També, es començava a il·luminar la ciutat amb llum de gas i s’assisteix a un gran creixement de les societats d’esbarjo com el Círcol del Jardí Sabadellenc i el Círcol del Centre les dues l’any 1857, i el Círcol Central (1859). Apareixen noves societats benèfiques com la Sant Jordi (1857), Mont de Pietat Sabadellès i Santa Llúcia, totes dues el 1860. Així mateix sorgeixen les primeres associacions polítiques de la ciutat com El Club Federal o El Centre Democràtic Constitucional, ambdues del 1869.
Les obres de construcció
L’autorització oficial per a iniciar les obres no va arribar fins a l’abril del 1864. Al mes següent es procedia a la subhasta de concessió per l’execució de les obres. S’hi presentaren els següents mestres d’obres: Baldiri Mord, amb 300.000 rals de pressupost; Ramon Estany amb 295.000 rals; Pere Manich, amb 295.400 rals; Francesc d’Assís Gallart, amb 286.000 rals i Josep Morella, amb 285.700 rals. L’obra fou adjudicada a Josep Morella qui presentà el pressupost més baix.
Les obres començaren ben aviat. L’agost del 1864, El Eco del Vallés publicava: “Se trabaja con notable actividad en las obras de construcción del nuevo teatro de esta villa”. L’1 de desembre del 1865 ja s’havia fet la recepció definitiva de les obres, però mancaven la pintura i la decoració. Marian Burguès explica:
“El nostre Teatre Principal compta amb unes quantes decoracions de notable valor artístic –d’en Soler i Rovirosa-, fou ben bé ocasional. La febre groga flagel·lava Barcelona i els fugitius s’escampaven pel Vallès. En Soler i Rovirosa i algun altre pintor escenògraf pararen a Sabadell. Ells descobriren en el bosc de Can Feu, roures i arbres centenaris dels quals prengueren apunts; i com que s’avorrien de no saber com passar el temps, proposaren a la Junta del Casino que els deixessin pintar les decoracions del nou teatre, pagant tan sols els materials. El teló del bosc és tot d’apunts de Can Feu. Llàstima que estigui tan atrotinat i no pugui restaurar-se. És un valuós record d’aquell gran mestre, el qual, d’haver estat més ben tractar el podríem mostrar amb orgull així com ho hem de fer amb vergonya”.
Segons Josep Ache, en realitat la decoració i els decorats foren obra de Joan Ballester i Marià Carreras, confeccionats en un taller de Gràcia, el lloguer del qual els escenògrafs facturaren a part. Diverses cartes de Ballester i Carreras a la Junta Constructora esmenten un únic esbós de Soler i Rovirosa, un dels més prestigiosos escenògrafs de l’època, de les pintures murals del sostre del pati de butaques.
D’altra banda, el teatre amb una capacitat per a un miler d’espectadors, es va dissenyar amb un escenari molt reduït , segons Ache “a extrems impracticables”, que provocaria una limitació de la seva programació. Tanmateix, la critica lloà, el “rico cortinaje en cuyo centro se ve una matrona que representa la industria, emblema de la población”. Així mateix s’al·ludia a les pintures del sostre “primorosamente ejecutadas al escorzo” i la cúpula on es veien els retrats de Lope de Vega, Calderón de la Barca, Tirso de Molina i Moratín. També, s’hi feia menció a “las magníficas barandillas” de ferro forjat, les quatre columnes del vestíbul i les “grandes mesitas o descansos de cada piso”.
Per contra, es criticà la qüestió dels seients i de l’aforament: “el público que no paga más que la entrada queda relegado a la cazuela o paraíso, en la que pueden acomodarse 300 espectadores. Quizás no sea este el sistema más acertado desde el punto de vista de las utilidades pecuniarias; el tiempo lo dirá”. De fet, aquesta disposició del teatre reflectia fidelment la jerarquia de l’estructura de classes de la societat sabadellenca.
La inauguració
La inauguració del Teatre Principal va tenir lloc el dissabte 13 d’octubre de 1866. A El Eco del Vallès es pot llegir una vívida crònica de l’esdeveniment:
!Cuatro años sin teatro! Cuatro años sin teatro son cuatro siglos! Esto se hubiera exclamado al cerrarse el antiguo coliseo, si se hubiese presumido el largo paréntesis que reclamaba para sí la reedificación del presente. I sin embargo los cuatro años han pasado como pasa todo… ¿Verdad que es bonito el teatro? ¿Verdad que parece una monada?” I continuava: “a las siete y media de la noche; los asientos del teatro estaban completamente ocupados por una distinguida concurrencia, entre la cual se veían un buen número de forasteros. A las ocho en punto levantose el magnífico telón de boca y apareció una bien pintada decoración de bosque que arrancó numerosos y justos aplausos”.
La funció inaugural va comptar amb la incorporació d’una orquestra titular del teatre i una companyia titular dirigida pel sabadellenc Fèlix Ribot. La vetllada començà amb un simfonia, com era costum a l’època, composada per l’ocasió pel sabadellenc i director de l’orquestra Joan Escalas. Acte seguit el cor del Cercle Sabadellès va escenificar l’homenatge a la Junta constructora, ara directiva del teatre, que consistí en la interpretació d’un himne escrit per l’apuntador Tomàs Bosch i musicat per Escalas. Seguidament el mateix Bosch, el fabricant Pere Falgueres, l’escriptor terrassenc Pere Antoni Ventalló i el pare escolapi Joaquim Sallarès recitaren composicions escrites per l’ocasió i impreses per Pere Vives. La primera part finalitzà amb l’estrena d’una nova simfonia composada pel sabadellenc Pere Ubach. La segona part consistí en la representació de l’obra teatral de El Toison roto d’Antonio Hurtado que havia estat governador civil de Barcelona el 1865.
De coliseu burgès a teatre popular
Malgrat que feia ja força anys que el Teatre funcionava, es trigà a inscriure l’edifici al Registre de la Propietat. Ho féu el notari Antoni Capdevila i Goma el 27 de desembre del 1879.
“El edificio propio de la Sociedad es toda aquella finca urbana denominada ‘Teatro Principal de Sabadell’, situado en esta ciudad con entrada por la calle de San Pablo terreno propio de la Sociedad propietaria del Casino Sabadellés … por haberse así convenido por mutuo acuerdo de ambas Sociedades al verificarse la reconstrucción de dicho Teatro en el año 1864, tanto para la recíproca conveniencia de los Socios de una y otra Sociedad como para mejorar el ornato público.”
En aquesta acta, s’hi dona una llista dels components de la Societat de Propietaris del Teatre, la quantitat d’accions que cada un tenia -de 581 que n’hi havia- així com el detall de la llotja o llotges que en propietat. També s’inclou en l’acta un plànol de les plantes del Teatre, realitzat el 1878 pel mestre d’obres Josep Antoni Obrador. Les llotges de primera classe, al primer pis, eren setze; les de segona, a la planta baixa, divuit i les de tercera classe, dotze al segon pis. En total hi havia 27 propietaris, tan sols dos més dels existents a l’inici de la Societat, l’any 1839, però amb la presència predominant dels fabricants llaners, que representen més del 70 per cent dels propietaris. Entre els 25 fundadors de 1839 només hi havia nou fabricants llaners.
Al començament el Teatre s’anomenà simplement Teatre de la Vila i es fa difícil determinar quan va passar a denominar-se Teatre Principal. Possiblement la inauguració del Teatre dels Campos de Recreo, l’abril de 1867, originés el nom de Teatre Principal per tal de distinguir-lo. De fet, la inscripció al Registre de la Propietat el 1879 fou feta ja amb aquest nom.
A començaments i durant anys, l’activitat del teatre va recaure en una companyia mixta de professionals i aficionats dirigida per Fèlix Ribot. Estava basada en un model de teatre de societat sotmès a un predomini burgès que patrocinava les funcions a canvi de controlar la programació. A partir de 1880, el Principal va perdent el caràcter elitista i va deixar de funcionar com a teatre de societat, amb companyia pròpia i va acollir sessions d’altres professionals, compartint programes amb els dos altres teatres que s’obriren amb posterioritat, els Campos i el Cervantes. Des d’aquell any, pràcticament totes les funcions líriques amb companyies professionals de sarsuela i òpera, van anar a càrrec de les dues orquestres més famoses i rivals de la ciutat: Els Muixins i Els Fatxendes.
Entre les funcions que van tenir lloc aquells anys destaquen les companyies d’Isidoro Valero (1886), un homenatge al músic Francesc Tàrrega (1892), la visita del famós prestigitador Fruitós Canonge, anomenat el Merlí Català (1880), el ballet del Gran Teatre del Liceu (1880), la compañía Enric Borràs del Teatre Romea de Barcelona (1892), la de Ricardo Calvo (1893) o sopranos com Concepción Cubas (1893) i Sofía Romero (1895), per a les funcions líriques.
No podem entrar en les vicissituds de la llarga història d’aquest teatre, des de la seva conversió en l’Eden Salon dedicat a la music hall o la seva reconversió com a cinema el 1919 que tractarem en altres entregues d’aquesta secció.
Bibliografia
ACHE, Josep. Teatre Principal, Ajuntament de Sabadell, 2006.
ALSINA i GIRALT, Joan. Les dues construccions del Teatre Principal 1839-1866, Arraona, n. 14, primavera 1993.
BEORLEGUI i TOUS, Albert. Sabadell i els seus teatres (fins el 1965), Arraona, n. 25, 2015.
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local, Sallent impressor, Sabadell, 1929.
CARRERAS i COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.