Teatre Principal. Autor: David B.

El Teatro de la Villa (1840-1862)

Repassem les vicissituds del primer teatre modern del que va disposar la ciutat i que va funcionar durant dues dècades. El Teatro de la Villa o Teatro de Sabadell s’alçava en el mateix indret on ara hi ha el Teatre Principal.  

Les primeres referències a una activitat teatral a la ciutat daten del segle XVII. Es tractava del quadre escènic format pels joves de la Confraria de la Mare de Déu de Gràcia que tenien un local al carrer del Pedregar n. 10 i que havia estat inaugurat l’11 de setembre de 1624 amb l’obra Amor, firmeza y porfía de Francisco Fontanella amb motiu del trasllat de la imatge de la Mare de Déu de Gràcia des del Portal nou de la Barrumera (actual carrer de Gràcia) a l’església de Sant Feliu. Hem de tenir en compte que aleshores Sabadell tenia entre 1.200 i 1.300 habitants amb un nucli urbà amb quatre carrers al voltant de Sant Fèlix ( llavors capella de Sant Salvador d’Arraona) i la font i abeurador del Passeig de la Plaça Major. La ciutat havia patit diverses epidèmies de pesta (1607, 1624 i 1631) i la guerra contra França (1636) comportava que la població hagués d’allotjar i mantenir a les tropes.

Un segle més tard la ciutat havia prosperat, alliberant-se dels vestigis de la senyoria feudal, amb una activitat manufactura al voltant del tèxtil i una població d’uns 2.000 habitants. Segons explica Albert Beorlegui, en base a les dades proporcionades por Antoni Bosch i Cardellach i Ramon Ribera Llovet, el 1750 comencen a fer-se representacions teatrals a la caserna ubicada a la plaça Sant Roc, quan no hi havia tropes, amb obres con Los pastorcillos adorando al niño Jesús, que continuaren amb intermitències fins el 1814 quan les tropes napoleòniques destruïren la caserna. Llavors els afeccionats al teatre es traslladaren a un local annex a la casa-fàbrica de Pere Turull (seu actual de Museu d’Art) que per això va prendre el nom, que encara conserva, de carrer de les Comèdies.

Burgesia i teatre

Tanmateix, el teatre tal i com ho coneixem actualment és un producte de la revolució burgesa i un signe de llibertat i progrés. Segons l’anàlisi de Josep Ache, “l’establiment de la societat burgesa, que va tenir als teatres el seu centre més significat, va acabar de consolidar aquesta expansió, més enllà de l’impuls produït en el cicle revolucionari del liberalisme. Els teatres van ser el seu lloc de relació i, també, de representació de valors i gustos, on es reflectien afanys i conflictes. Un ordre social i polític que s’hi emmiralla en el seu imaginari”.

L’11 de març de 1839 una comissió de veïns es reuní amb els alcaldes primer i segon, Pere Turull i Jordi Casadesús, amb el projecte de construir un teatre públic per tal que “instruyendo y deyletando particularmente a la juventud, distrayéndola y alejándola de otras diversiones y pasatiempos que podrían serle perjudiciales”. D’aquesta reunió s’acordà constituir una Societat i aprovar un Reglament, amb catorze articles, i una nota addicional. Així, s’estableix que el teatre funcionarà sota la protecció de l’Ajuntament i que la futura Societat es compondrà de 25 persones, dividides en tres classes, a les quals se’ls cedirà una “camarilla o palco”. Els sis accionistes de primera classe aportaran 80 duros, els set de segona 65 i els quinze de tercera 50 duros. A més es vendran 25 “lunetas” (butaques de platea”) a sis duros cadascuna. És a dir 1.685 duros, considerats suficients per a construir i proveir de tots els elements el Teatro de la Villa.

En vuit dies es reuniren els 25 socis que el 20 de març triaren la Junta Directiva formada per Jordi Casadesús, Antoni Grau, Pau Tauler, Antoni Casanovas i Macari Bochs, sent Pere Turull tresorer. Josep Ache observa la preponderància, en les dues primeres classes dels fabricants i oficials de la Milícia Nacional , tres a la primera classe, quatre a la segona i tres a la tercera; encara que en aquesta darrera potser alguns havien estat sotsoficials o milicians rasos.

En una nota addicional s’estableix que. si aquesta quantitat no fos suficient, els socis haurien d’avançar una quantitat proporcional a la seva classe. Així, el 12 de juliol de 1840 un protocol notarial confirma que, com les quantitats aportades pels socis no havien estat suficients, cada accionista havia de pagar 25 duros per la compra del mobles i vestuari “del altre teatre que per temps havia existit en esta vila”, que no es concreta, però que segurament és l’esmentat del carrer de les Comèdies.

El 29 de març de 1839 s’aprovava la Societat i el Reglament on especificava que l’Ajuntament havia de disposar d’un palco de primera classe a expenses de la Societat. També que el director del teatre  haurà “de preferir para ejecutarse, aquellas piezas en que aparezca y luzca el heroismo, virtud y gloria de los españoles en favor de la patria, cuidando siempre muy particularmente de excluir aquellas cuyo argumento ofenda las buenas decencias y la sana moral.”

Francesc Viladot, notari, que formava part dels socis de la segona classe i que al 1836 havia estat primer comandant de la Milícia Nacional, aixecà acta de la cessió del terreny on s’havia de construir el teatre i que havia estat ocupat des del 1565 pels estricadors del Gremi de Paraires. Es tractava del procediment de la producció tèxtil preindustrial mitjançant el qual un cop rentades les peces de roba eren esteses i clavades, estricades, sobre unes estructures de fusta anomenades estricadors per evitar que a l’eixugar-se s’encongeixin. En dita acta s’explica que la construcció de cases als actuals carrers de Sant Pau i Sant Pere i al no tocar el sol com abans havia fet que el Gremi de Paraires “porten sos panyos a estricar a altres paratges”. La cessió es feia a canvi d’un cens de 22 lliures i 10 sous a l’any.

El teatre original constava de dos pisos, en 1851 es construí un tercer pis per encabir més públic, anomenat “galliné” que va ser parcialment sufragat mitjançant un crèdit de Pere Turull. Encara que s’ignora la data de la seva inauguració se sap que al novembre de 1840 ja s’hi feien funcions.

Invitació a Pere Turull a una funció del teatre (1860)
Invitació a Pere Turull a una funció del teatre (1860)

La distribució de l’espai s’atenia a criteris estrictament classistes. El públic burgès a les llotges o la platea i el públic popular al galliné. Això provocà constants tensions i aldarulls com recullen els documents de l’època.  Així el 4 de novembre de 1840, sent alcalde constitucional Antoni Casanovas, l’ajuntament prenia un acord al qual es donava publicitat en forma de ban que es fixà a la part inferior de l’edifici, on mostra la seva preocupació por atès “los abusos que se nota cometerse en el Teatro de esta villa por aquellos que concurren á él siempre que se dan funciones, cuya continuación, si se toleraba podría dar margen a faltas de más gravedad y trascendencia en menoscabo del orden, del aseo y de la sensatez y delicadeza de aquellos aficionados que lo frecuentan al objeto de divertirse con toda honestidad y conveniencia”. Per tal d’evitar-ho, es nomena un delegat municipal que presidís les funcions i vetllés pel manteniment de l’ordre i amb una “fuerza armada” a la seva disposició. Malgrat això,   els incidents d’aquesta mena van ser una constant en la història d’aquest teatre.

Posteriorment, el 12 de gener de 1845, el “gefe superior político” (equivalent a governador civil) nomenava a Josep Salvany, “censor dramático” amb les atribucions de que “con la antelación debida le presenten las piezas que intenten poner en escena en el Teatro de esta villa” per tal que de “poner especial cuidado en que no se varíe, corte, ni se añada frase o ni expresión alguna y menos que tenga alusión a lo político o tienda a vulnerar la sana moral, de cuya falta de cumplimiento le exigiré la más seria responsabilidad”.

Actors, actrius i funcions

En un carta de l’Ajuntament adreçada al governador civil el novembre de 1851 que havia recavat informació sobre el teatre, s’explicava que els actors que representaven les funcions a Sabadell eren jóvenes aficionados de esta villa entre quienes existe una muy fuerte competencia para ver cuál de entre ellos podrá lucirse más” i  es queixava de la dificultat per a cobrir els papers femenins “es preciso un ajuste puesto que no hay en esta villa de aficionadas. Segons explica Marian Burguès, un dels actors més populars era Fèlix Ribot, “vulgarment conegut com En Capeta, fou un bon director i un bon actor. Quan ell feia de protagonista, el teatre s’omplia de gom a gom”. També, segons indica Ache, en les capçaleres de les cartes del teatre hi figuraven ocasionalment primers actors i directors professionals com  Antoni Comas i Francisco Simó.

Únic programa conservat del Teatro de Sabadell del 27 d'octubre de 1844.
El programa del 27/10/1844.

Dels primers anys del funcionament d’aquest teatre, Ache només ha localitzat el programa d’una funció, de 27 d’octubre de 1844, a benefici de Josefa Fonbuena “actriz de este teatro” que seria una actriu professional contractada per alguns mesos i que rebria l’import íntegre de la taquilla d’aquesta funció com era habitual a l’època. El programa consistia, “después de una hermosa sinfonía”, en la representació El eco del torrente “el drama en tres actos y en verso (nuevo en este teatro)” de José Zorrilla que aquell mateix any havia estrenat l’obra que es faria molt popular Don Juan Tenorio. Després d’un entreacte de “baile nacional”, que segons Ache segurament serien seguidillas boleras que rebien el nom genèric de baile bolero o baile nacional. També, es representà la peça d’un acte, Mi secretario y yo, de Manuel Bretón de los Herreros.

Així mateix s’ha conservat la invitació impresa al diputat i accionista del teatre Pere Turull, per assistir a la funció del 22 d’abril de 1860, consistent en el drama en cinc actes, Diana de Chivri, i de la peça Furor parlamentario que havia estat estrenada el 1854 en ple Bienni Progressista però de contingut reaccionari i monàrquic.

Decadència i enderroc

A la dècada de 1850 comencen a detectar-se seriosos problemes en l’estructura i el funcionament del Teatro de la Villa. Així, el 1853, el secretari municipal adreça una nota al president de la Societat del Teatre on l’adverteix que “después de inspeccionado el competente facultativo el palco de este teatro llamado ‘galliné’ y ha manifestado la falta de seguridad que ofrece”.

D’altra banda, la publicació local Eco de Sabadell criticava, en dos articles publicats l’agost i desembre de 1860, l’escassa activitat del teatre:

Estrañeza nos causa que este teatro sea mirado con descuido por unos y otros hasta el punto de llegar al nuevo año cómico sin saber si se darán o no funciones”. Així mateix indicava: “esta es la historia de nuestro teatro. En ella figuran socios cuya pequeña propiedad produce grandes y quizás excesivos lucros, pero que presencian malas funciones; una empresa que cobra dos cuartos por entrada y no se expone á pérdidas, y unos aficionados que arriendan por los dichos dos cuartos el teatro á la empresa, y que reducidos sus ingresos por entradas personales y no personales de los señores propietarios (…) no les queda otro recurso que escatimar los gastos aunque sea dando funciones que no lleguen a medianas”.  A més, “la parte material está en el peor estado que imaginarse puede (…)  en algunos pasadizos se levantan los ladrillos, de las luces algunas están apagadas y  todas cubiertas de polvo y telarañas, sutiles cortinajes más propios de un pesebre y no de un teatro.” En conclusió, “creemos preciso también, si no se quiere construir un teatro nuevo, que se recomponga el actual”.

El 15 de maig de 1862, els tècnics (peritos) municipals inspeccionaren el teatre i emeteren un informe segons el qual aquest s’havia de rehabilitat o reedificat. L’octubre del mateix anys, Joan Sallarès, president de la Sociedad del Teatro, informava a l’alcalde de la impossibilitat d’efectuar les obres de reparació i per sol·licitar-li que ho comuniqués al governador civil per tal que aquest encarregués l’arquitecte de la província, Francisco Daniel Molina. que inspeccionés el teatre i emetés un informe. Per la documentació disponible, estudiada per Joan Alsina, després de la revisió de l’esmentat arquitecte, la Junta General de Propietaris de la Sociedad del Teatro, celebrada el 13 de maig de 1863, va decidir enderrocar-lo i construir un de nou. De fet el teatre havia deixat de funcionar el 1862. El 1864, Eco del Vallès, valorava aquesta decisió en els següents termes:

“No correspondía a la cultura de nuestra población, ni mucho menos al servicio cuyo destino demandaba. Defectuoso en su forma y distribución interior, poco cómodo para los espectadores, afeado por obras anecsionadas y en diversas épocas construidas, y por último el estado ruinoso de sus muros y techumbre (que) ofrecían por cierto una triste idea de nuestra cultura y civilización”.

Aquest mateix any l’Ajuntament autoritzava les obres per a la construcció del nou teatre, els plànols del qual s’encarregaven a l’arquitecte Francisco Daniel Molina que havia fet la citada inspecció. El nou teatre s’inaugurà el 7 d‘octubre de 1866 que, a partir de la dècada de 1870, s’anomenà Teatro Principal, per distinguir-lo dels altre teatres que van aparèixer a la ciutat, la història del qual serà objecte d’una altra entrega d’aquesta secció.

Bibliografia

ACHE, Josep. Teatre Principal, Ajuntament de Sabadell, 2006.
ALSINA i GIRALT, Joan. Les dues construccions del Teatre Principal 1839-1866, Arraona, n. 14, primavera 1993.
BEORLEGUI i TOUS, Albert. Sabadell i els seus teatres (fins el 1965), Arraona, n. 25, 2015
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local, Sallent impressor, Sabadell, 1929.
CARRERAS i COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.

Foto portada: el Teatre Principal, on s’ubicaba l’antic Teatro de la Villa. Autor: David B.