Fàbrica Baigual i Llonch depenent del Parque Eventual de Catalunya amb tot el seu personal. Tardor 1939.

La Legió Còndor i l’Aeròdrom de Sabadell

A la Guerra Civil, Sabadell fou un punt molt important de l’esforç bèl·lic de les forces aèries republicanes a Catalunya. Aquí relatem l’episodi de l’estada a la ciutat de la Legió Còndor i el trist final de la indústria aeronàutica local.

La Legió Còndor va ser un cos militar depenent de les forces aèries de l’Alemanya nazi (Lutftwaffe) que va tenir una intervenció molt important en la victòria dels militars sollevats. La unitat, constituïda el novembre de 1936, comptava al principi amb uns 6.500 efectius, però a l’acabar la Guerra Civil, tenint en compte els tres relleus es van fer, participaren uns 16.000 homes.

Bàsicament estava formada per l’aviació amb 277 aeroplans entre bombarders, caces, hidroavions o avions de reconeixement, encara que també disposava de bateries antiaèries, grups de transmissió, tancs o personal instructor i administratiu. La Legió Còndor marxà d’Espanya el 22 de maig de 1939 amb un gran acte de comiat celebrat a Lleó que comptà amb la presència del general Franco i del cap de la unitat, Wolfram Richthofen.

Soldat de la Legió Còndor amb unes noies de Sabadell, febrer 1939. Autor desconegut/AHS
Soldat de la Legió Còndor amb unes noies de Sabadell, febrer 1939. Autor desconegut/AHS

Les seves intervencions, juntament amb l’aviació italiana, foren cabals per atorgar la superioritat aèria a les tropes franquistes i també serviren com a camp de proves i entrenament per a la Lutfwaffe. Així, la Legió Còndor va protagonitzar el primer bombardeig massiu contra la població civil a Gernika que també patiren, encara que no amb tanta intensitat, ciutats com Madrid o Barcelona.

Sabadell va tenir una gran importància a la Guerra Civil per a l’aviació republicana. A la fàbrica Baigual i Llonch es fabricaven algunes parts del caça biplà soviètic Polikarpov I-15, conegut popularment com xato i a tres naus del camp d’aviació es muntava aquest avió, algunes peces del qual es construïen a d’altres indrets. Posteriorment també es fabricà i muntà el caça monoplà soviètic, I-16, conegut popularment com mosca. Aquestes instal·lacions depenien del Servicio de Aviación y Fabricación (SAF 3-16).

D’altra banda, funcionava a la ciutat la Oficina Central de Estudios Aeronaúticos (OCEA) on treballaven una cinquantena d’enginyers i projectistes per millorar els aparells de combat i la Academia de Capacitación del Aire per a la formació de pilots. Així mateix, a l’aeròdrom de Sabadell tenien la seva base diverses esquadrilles de combat que participaren a la batalla de l’Ebre i en la defensa aèria de Barcelona.

Missa de campanya davant l'Ajuntament amb motiu de la caiguda de Madrid, març 1939. Autor: Antoni Martí Basté/FBC.
Missa de campanya davant l’Ajuntament amb motiu de la caiguda de Madrid, març 1939. Autor: Antoni Martí Basté/FBC.

 El 15 de gener de 1939, davant la imminència de l’ocupació franquista de la ciutat,  va cessar la producció de caces i s’evacuà al personal del SAF-16 i de la OCEA, que s’integraren en l’Exercit de Terra republicà. A l’aeròdrom de Sabadell només va restar un grup reduït de mecànics per reparar els aparells que arribaven del front.

Com explica Andreu Castells, a primeres hores de la matinada del 27 de gener de 1939, “entraren a Sabadell els italians, els alemanys i les tropes espanyoles, per aquest ordre”. Els italians enquadrats a les divisions Flechas Azules i Littorio, amb camions, vehicles armats i artilleria sota la bandera italiana. Dels alemanys, vingueren els tanquistes i els serveis de la Legió Còndor amb la bandera monàrquica espanyola. Els espanyols anaven acompanyats de soldats marroquins de la denominada guardia mora

Tres dies després arribaren a l’aeròdrom els primers avions de la Legió Còndor. Al mes de febrer operaven des de Sabadell quatre Dornier Do-17, tres Heinkel He-45 i un Hs-126. També s’uniren 22 caces Messerschmitt Bf-109. A l’Aeròdrom de Sabadell arribaren, des de Mallorca, tones de bombes que s’utilitzaren per atacar els aeròdroms de Figueres i Vilajuïga, a les tropes republicanes en retirada i algun vaixell a les costes de Girona. Aquest extrem estaria corroborat per les memòries inèdites d’un soldat de la Legió Còndor, a les quals ha tingut accés el periodista sabadellenc Plàcid Garcia-Planas, segons les quals, en una data imprecisa de finals de gener, van rebre l’ordre de portar un miler de bombes a Sabadell. Encara que no es concreta si es tractava de munició destinada a l’artilleria terrestre, els tancs o l‘aviació.

La importància d’aquestes instal·lacions aeronàutiques es desprèn del testimoni d’un oficial de la Legió Còndor, recollit per Andreu Castells:

“Yo era el encargado de sobrevolar Sabadell dos veces a la semana. Volaba alto y hacía fotografías. Si hubiésemos visto el campo de aviación con un verdadero aspecto de combate y con un movimiento de aviones no habría quedado nada de la ciudad. Teníamos órdenes de vigilar. Podíamos permitir cierto movimiento. Debíamos preservar la SAF-16 y toda la demás industria. Esto era una cuestión que sólo se sabía al más alto nivel”.

Aquesta circumstància explica perquè Sabadell no fos bombardejada, a diferència d’altres poblacions com Granollers, Cardedeu, les Franqueses, Sant Celoni o la mateixa Barcelona. Sabadell només patí un bombardeig de dos trimotors d’escasses proporcions, el 13 de març de 1937 a les 9 de la matí, que llençaren unes bombes a un descampat a les afores de la Creu de Barberà sense provocar danys materials ni víctimes. Al final de la guerra, durant la retirada de l’exèrcit republicà, foren bombardejats Can Puiggener, el pont de la Salut i metrallada la columna de refugiats.

A Sabadell, la principal funció de la Legió Còndor va ser assessorar i recuperar la indústria aeronàutica i el material de les forces aèries republicanes. A tal efecte, els membres de la Legió Còndor romangueren dos mesos en la ciutat. Al tallers de l’aeròdrom de Sabadell es trobaren 20 xatos en avançat estat de muntatge i 43 més en altres poblacions properes que s’incautà l’exèrcit franquista i que foren traslladats a Sabadell.

Testimonis sobre la presència de la Legió Còndor

L‘historiador Genís Ribé ha recollit diversos testimonis sobre l’estada dels militars i tècnics alemanys a Sabadell. Així esmenta els comentaris del dietari Joan Biscuer Espies:

“Per tota la ciutat, per tots els carrers només trobes alemanys de la Legió Còndor, que són els tècnics, un vertader exèrcit (…) Els alemanys sembla que augmenten i tots es carrers van plens. Es veuen molts indicadors en alemany i molts cotxes d’ells i gairebé tots porten pistoles, i molts prenen fotografies (…) Les noies sempre van amb ells i sembla que no hagin vist mai un home”.

Un testimoni corroborat pel fotògraf sabadellenc Albert Rifà, qui explica com els aviadors alemanys li portaven a revelar els rodets de les seves càmeres Leica a la seva botiga de la Via Massagué, 44. Evoca com un militar alemany va oblidar la seva càmera al seu establiment que Rifà va retornar al consolat alemany de Barcelona.

Certificat de defunció. Font: cedida.
Certificat de defunció. Font: cedida.

El militant antifranquista, Joan Moles Benet, veí de Gràcia, a les seves memòries, evoca el següent: “Així que van entrar a Sabadell les tropes alemanyes, al nostre barri i molt a prop de casa, concretament a la fàbrica de Can Planes, s’hi van instal·lar les tropes alemanyes. Hi havia molt enrenou de soldats, de camions, de molt material de guerra i d’avituallaments. Al migdia treien unes peroles de rancho i molta gent del barri s’hi acostava amb plats i pots per posar-hi el menjar que donaven. Els nanos i nois del barri hi anàvem molt sovint a jugar i a veure si els hi podíem robar alguna cosa dels magatzems, principalment de menjar, o el que podíem arreplegar (…) Un altre dia, com molts altes, estàvem jugant per allà a prop, en una zona plena de barres de ferro per terra. Un soldat alemany va sortir de dins d’aquells locals amb una pistola a la mà i cridava molt fort, com si anés borratxo. Tot d’una, va començar a disparar trets a l’aire, un dels quals va tocar una barra de ferro i, de rebot, travessà el pit d’un company nostre, que va caure a terra mort instantàniament”.

El nen en qüestió es deia Rafael Gil Sevilla i tenia 9 anys d’edat. D’alta banda, Ribé esmenta els testimoni de Francesc Garriga Gusi, fill d’un empresari tèxtil: “A l’endemà (del 27 de gener de 1939) el carrer s’omple de vehicles molt verdosos. Són plens de soldats alemanys. Vesteixen  perfectes uniformes, van ben pentinats i porten grans botes brillants. Ocupen la casa de l’oncle (Joaquim Garriga Casals, refugiat a Roma i Sant Sebastià), al carrer Font Nova, núm. 20, i hi estableixen el seu quarter general. Són gent d’aviació, i alts comandaments de la Legió Còndor. La nostra casa dóna a dos carrers (Font Nova i Comèdies), i un d’ells serveix per aparcar tota mena de vehicles. Uns porten gran reflectors de llum, altres pals i fils de telefonia, altres fan de cuina i de menjador. L’animació és gran. Tot el carrer és ple de fils elèctrics, cables i antenes de comunicació (…) Són molt alts i de cabells rossos. Parlen una llengua que on es pot entendre. Al vespre abans de dormir toquen uns grans acordions i canten i canten com orfeons (…) Però als pocs dies tot es desmunta i s’apila als camions amb un ordre perfecte i els soldats alemanys tornen al seu país”. A parer de Ribé, que cita l’historiador Raúl Arias, probablement formaven part d’una companyia del batalló LN/88 que va reparar part de la xarxa telefònica de la ciutat.

Un altre sabadellenc, Joan Castellet Surenya, recorda com els soldats alemanys anaven a esbargir-se a l’Euterpe i una part s’instal·là al col·legi dels Maristes. També, evoca com cada matí marxaven en perfecta formació, tot cantant, cap a l’aeròdrom.

El Parque Eventual de Cataluña

Després de la retirada de la Legió Còndor les instal·lacions del SAF 3-16 de Sabadell van continuar funcionant sota la denominació de Parque Eventual de Cataluña fins l’any 1943. L’abril de 1939 el Parc estava a ple rendiment i donava feina a uns 500 sabadellencs els quals van fabricar uns 200 xatos, ara anomenats Curtiss, entre els de nova construcció i els que els republicans van deixar a mig muntar. A més, en el Parc es reparaven avions i es construïen biplans per les escoles d’aviació com ara els Buckers i els Kranich.

Pilots de la Legió Còndor al camp d'aviació de Sabadell, febrer 1939. Autor desconegut.
Pilots de la Legió Còndor al camp d’aviació de Sabadell, febrer 1939. Autor desconegut.

En principi, el Parque Eventual estava sota el comandament de Manuel de la Sierra y Bustamente, coronel i enginyer aeronàutic, amb el comandant Lluis Marquès Maristany, marquès de l’Argentera, com cap de l’oficina tècnica amb el suport dels enginyers republicans José Navarro i Tomás López.  De fet, per posar en marxa el projecte mancava l’experiència dels equips republicans del SAF 3-16. Per això, es va impulsar una campanya als camps de concentració a Espanya i França per reincorporar als tècnics i operaris que havien treballat al SAF 3-16 amb la promesa d’un lloc de treball i del perdó dels seus delictes polítics, sempre que “no tuviesen las manos manchadas de sangre”. Els pilots de proves foren el tinents Busquets i els capitans Zapardiel i González de Velasco.

Segons explicà Tomás López a Andreu Castells per aquestes instal·lacions circulava un personatge estrafolari, Víctor de Vorodin, rus blanc i gendre del ministre de l’Aire, el general Galarza. Alcohòlic i busca-raons, implicat en molts avalots, estava al càrrec de la companyia d’aprenents. Semblar ser que fou jutjat i afusellat acusat de malversació de fons públics.

Manuel de la Sierra fou substituït pel comandant Emilio Leucona García-Puelles, pilot naval. Castells explica que García-Puelles fou víctima d’una conspiració dirigida per García-Polanco, cap de la regió aèria de Saragossa, qui li acusà de formar part d’un complot monàrquic per enderrocar Franco. La nit del 6 de desembre de 1941, vigília de l’atac japonès a Pearl Harbour, es presentà a Sabadell amb un nombrosa tropa, fortament armada. Va acordonar la fàbrica Baygual i Llonch i va detenir al 60 per cent de funcionaris, la majoria comandaments i operaris republicans, molts dels quals foren processats i condemnats alguns a la pena de mort i altres a la de presó.

Això va ser l’inici del desmantellament de les instal·lacions industrials aeronàutiques de Sabadell. La secció de tractament tèrmics fou trasllada a Tablada (Sevilla), la maquinària va ser repartida entre els aeròdroms de Cuatro Vientos, Alcantarilla, Logroño, Manises i Mallorca. El personal que no fou detingut fou dispersat juntament amb la maquinària i d’altres romangueren a la ciutat i s’integraren a la indústria metal·lúrgica sabadellenca. D’aquesta manera, a parer de Castells, “s’havia acabat aquell somni dels metal·lúrgics sabadellencs dels anys 30 que augurava la formació d’una indústria aeronàutica”.

Bibliografia

CASTELLS, Andreu.  Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució (1936-1939), Ed. Riutort, Sabadell, 1982.
– Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976), Riutort, Sabadell, 1983.
FERNÁNDEZ GARCÍA, José y UTRILLA NAVARRO, Luis. Historia del Aeropuerto de Sabadell, Aena, 2005.
MOLES BENET, Joan. Records d’un sabadellenc compromès. Agrupació de Veïns de Gràcia, Sabadell, 2011.
RIBÉ i MONGE, Genís. Die Legion Condor in Sabadell. Vallesos, n.7, primavera-estiu 2014.

Foto portada: fàbrica Baigual i Llonch depenent del Parque Eventual de Catalunya amb tot el seu personal. Tardor 1939.