Les primeres referències escrites del cognom Llonch daten del segle XIV, arran del benefici de Sant Nicolau, del 5 de febrer de 1319, fundat per Bernat Llonch. Anys més tard, el 1467, apareix una menció a Pau Llonch, que podria ser el fill de Bernat, i a la masia, actualment en ruïnes, que dona nom a través de la derivació Llong al barri de Sabadell de recent creació.
L’historiador Miquel Carreras esmenta que, en el segle XV, els Llonch, a banda de la masia, es dedicaven al préstec de diners i animals als pagesos del Vallès. A la documentació de l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Pau Lloch figura al segle XVIII com a terratinent de les terres anomenades de Sant Julià d’Altura.
Ara bé, la reconversió de pagesos de mas en fabricants tèxtils dels Llonch data de començaments del segle XIX i arrenca del matrimoni entre Antoni Llonch Gambús (1773-1820) i Innocència Matas que tingueren quatre fills: Antoni, Rafael, Feliu i Francesc.
L’hereu continuà amb l’explotació del mas. Però tant Rafael com Feliu i Francesc es posaran a treballar d’aprenents en alguns dels nombrosos tallers o fàbriques llaneres de Sabadell, esperant el moment d’establir-se pel seu compte.
Quatre germans, tres fabricants
L’any 1833 Rafael Llonch Matas comprà per 1.400 lliures catalanes la meitat de l’assortiment (la maquinària per a filar llana cardada) de Joan Turull Torras en el Molí d’en Torrella, al riu Ripoll. El 1834, els seus germans, Feliu i Francesc, s’afegiren a la societat, de manera que cadascun d’ells posseïa una tercera part del negoci. Paral·lelament, des de 1839, cadascú iniciaren els seus propis negocis.
Rafael Llonch Matas va casar-se amb Anna Font amb qui tingué dos fills: Francesc i Pere, que es dedicà al negoci bancari amb crèdits i descompte de lletres de canvi, fet que demostra la capacitat econòmica de la família. L’hereu, Francesc Llonch Font, nascut el 1838, continuà amb l’empresa del pare. Casat amb Teresa Roca Joanico, el seu hereu, Antoni Llonch Roca, entrarà com a soci el 1893 en la constitució de l’empresa Baygual, Garzon i Llonch, que fabricava teixits de llana cardada i d’estam, que es convertí el 1895 amb Francesc Baygual en Baygual i Llonch, de llarga tradició fins a la seva dissolució en els primers anys de la dècada dels 50. El seu primogènit, Antoni Llonch Roca, va contraure matrimoni amb Josepa Gambús Prat. El seu fill, el fabricant Antoni Llonch Gambús, serà alcalde franquista de Sabadell entre 1960 i 1965.
La trajectòria de Feliu Llonch
El segon dels tres germans fabricants, Feliu Llonch Matas, nascut a Sabadell el 1811, havia après l’ofici de teixidor de la llana i s’establí pel seu compte el 1839 en una modesta teixidora al carrer de la Salut n. 64. El 1840 es traslladà, buscant la força motriu de l’aigua, al molí de l’Amat, al riu Ripoll que funcionava com a molí draper des del segle XVI. El negoci anirà creixent, el 1842 posseïa quatre telers i el 1853 disposava de dos establiments: el molí de l’Amat i el taller i residència del carrer Montserrat, al nucli urbà. A la dècada del 1860 es verificà la gran embranzida dels fabricants llaners sabadellencs. Al finalitzar la dècada, el 1869, l’empresa de Feliu Llonch feia el cicle complet de la llana, amb filatura, tissatge i acabament. A banda dels dos establiments esmentats, va llogar una part del Vapor Brutau. Feliu Llonch va ser regidor de l’Ajuntament de Sabadell i membre de la Junta de Govern de la Caixa d’Estalvis (1864-75). Per aquestes dates, el seu germà Francesc tenia una instal·lació similar, una mica més gran que la seva. Feliu Llonch morí l’any 1875
La segona generació
Feliu Llonch va contraure matrimoni, el 1841, amb Antònia Sanmiquel Serra amb qui tingué sis fills: Joan, Francesc, Josep, Rafael, Pere i Feliu. L’hereu, Joan Llonch Sanmiquel, nascut el 1842, va rebre, com era habitual a l’època, la participació majoritària i la direcció de l’empresa i va constituir la societat Juan Llonch y Hermanos que construirà el 1877 el Vapor Llonch, per concentrar les activitats de l’empresa en un sol edifici.
En efecte, el testament del pare l’obligava a continuar la fabricació de teixits de llana i a mantenir el negoci amb els seus germans fins que el més petit d’ells complís 30 anys. Així, el segon germà, Francesc Llonch Sanmiquel, s’encarregava de despatx, vendes, viatges; Josep Llonch Sanmiquel, el tercer, del proveïment; Rafel Llonch Sanmiquel, el quart, dels telers i la maquinària; i Pere Llonch Sanmiquel, el cinquè, era el teòric tèxtil. Feliu Llonch Sanmiquel, el benjamí, fou l’ovella negra de la família, segons les memòries de Joan Llonch -citades per Josep Lluis Martín Berbois, va donar-se a la “mala vida (per a ell bona) i vicis que pagaren els seus fills, arruïnant-se i amb entrades i sortides del treball, sense mai treballar, arribar a vell vivint de la caritat que li feren els seus familiars”.
Joan Llonch Sanmiquel ser membre fundador, el 1843, de la Sociedad de Amantes de la Agricultura y la Industria, amb els principals fabricants de Sabadell: Antoni Grau, Joan Salt, Joan Sallarès i Pla (més info: ‘La nissaga dels Sallarès‘), Antoni Casanovas Bosch, Feliu Vilarrúbies i Llorenç Sardà. L’objectiu era incrementar el proveïment d’aigua, fonamental per a la indústria llanera, Així mateix, tingué un paper important en la constitució i primers anys del Banc de Sabadell, en el que serà accionista i un dels tres vocals-directors o consellers executius. Serà conseller del banc durant 35 anys, fins a la seva mort el 1916. Quan es constituí el Banc de Sabadell (1881), els seus altres germans també hi participaren. A Francesc, com a accionista, com li pertocava com a fabricant, i Pere com a administrador, aportant-hi el seu negoci financer, serà el responsable de l’obertura de la sucursal del banc a Buenos Aires.
Joan Llonch i Sanmiquel tindrà una gran activitat institucional. Així, serà regidor, tinent d’alcalde, alcalde accidental de Sabadell (1885) i membre del comitè local a l’Exposició Universal de Barcelona (1888) en la que els industrials sabadellencs es presentaren col·lectivament. També, va ser president de la Unión Lanera Española, vicepresident de la primera Junta de la patronal Unió Industrial de Sabadell (1900), membre de la Junta de Govern de la Caixa d’Estalvis de Sabadell i de la Junta de Propietaris de la Mina d’Aigua.
Tercera generació
Joan Llonch Sanmiquel va casar-se amb Cristina Cañomeras Sampere amb qui tingué un fill, Francesc. A la seva mort, el 1916, la societat Joan Llonch i Germans es va dissoldre i la indústria quedarà en mans de l’hereu, Francesc Llonch Cañomeras. D’aquest manera, la tercera generació concentra el poder i la titularitat de l’empresa en una sola mà.
Francesc Llonch amplià l’activitat industrial afegint-hi la filatura d’estams i completant la secció d’acabats de la fàbrica. Com el seu pare, serà conseller-director del Banc de Sabadell, des del 1924 fins a la seva mort el 1938, on tindrà un paper destacat en la greu crisi del banc el 1926, evitant que presentés suspensió de pagaments. Així mateix, presidí el Gremi de Fabricants, fou un dels fundadors i primer president de la Mútua Sabadellenca d’Accidents del Treball (1917), president de L’Electricitat S.A., principal empresa constructora de maquinària elèctrica, i fundador de diverses empreses tèxtils. A les eleccions generals espanyoles de 1918 fou elegit diputat per la Lliga Regionalista, el partit dels fabricants, pel districte de Sabadell.
Francesc Llonch Cañomeras va contraure matrimoni amb Francesca Salas Falguera, també de família de fabricants, amb qui tingué quatre fills: Joan Llonch Salas, nascut el 1902, Tomás, Feliu i Josep. A la Guerra Civil la seva empresa va ser col·lectivitzada i hagué de fugir de Sabadell. Llonch Cañomeras primer va exiliar-se a Suècia, després a Béjar (Salamanca), a la zona franquista, i finalment va establir-se amb el seu fill Joan Llonch Salas a Santesteban (Navarra), on va morir el 8 de setembre de 1938.
Els últims prohoms
Joan Llonch Salas, besnet de Feliu Llonch Matas, va crear el 1941 societat anònima Llonch, SA amb els seus germans Feliu i Josep, que el 1947 realitzava el cicle integral de la llana. L’any 1924 va casar-se amb Isabel Gorina Duran, en una enèsima mostra de les pràctiques endogàmiques de la burgesia sabadellenca. A la seva mort, el 1976, el seu fill Francesc Llonch Gorina, continuà amb l’empresa amb dos dels seus oncles, que tancarà 1978.
A banda de les seves activitats empresarials, Joan Llonch va ser un important dirigent de la Lliga Regionalista (Lliga Catalana als anys de la República) on ingressà de molt jove, el 1919, sens dubte seguint els consells del seu pare. Al final de la Dictadura de Primo de Rivera, el gener de 1930 fou membre de la Junta Directiva i des del 1932 secretari de la Junta. El febrer de 1933 entrà a la Junta directiva nacional de la Lliga Catalana i formà part de diverses comissions sobre qüestions laborals. Així mateix, destacà per la seva tasca d’activisme i mecenatge cultural. Al seu domicili del carrer Cervantes tenien lloc el dillunsos de Cal Llonch que aplegava intel·lectuals i artistes i que impulsaren la publicació dels Almanachs de les Arts. També, va ser un dels fundadors del diari La Ciutat.
A la Guerra Civil, tement amb fonament per la seva vida, va exiliar-se a França a finals de juliol de 1936. Amb l’empresa col·lectivitzada i la seva mansió del carrer Cervantes requisada, a principis d’octubre va anar a Burgos per posar-se al servei del bàndol franquista. Allí va coincidir amb Joan Ventosa i Clavell, dirigent de la Lliga i contacte del partit amb els franquistes, el qual l’informà que Francesc Cambó volia muntar a París una oficina d’informació, en realitat de propaganda i espionatge a favor dels militars sollevats, denominada Oficina de Propaganda i Premsa a París, de la que n’assumirà la direcció el gener de 1937 i que deixarà el maig de 1938 després de grans tensions i discrepàncies amb els falangistes.
Assabentat de la malaltia del seu pare, Llonch Salas decidí tornar a Espanya. Malgrat els seus grans serveis a la causa de Franco, poc dies després de morir el seu pare, el 21 de setembre de 1938, va rebre una denúncia contra tots dos per haver publicat diversos articles al Diari de Sabadell, “inspirados en un sentido de catalanidad tal que rayaba al separatismo”. També, per haver finançat propaganda electoral de la Lliga. La denúncia comportà la retirada del salvaconduït i la prohibició de sortir de Santesteban.
Finalment, el seu expedient va ser sobresegut gràcies a les gestions del seu germà, cirurgià i polític Josep Maria Llonch Gambús, l’alcalde de Sabadell, metge i polític Esteve Maria Relat Corominas, i de Joaquim Taulé Coll, industrial i exdirigent de la Lliga, passat a les files del falangistes i llavor cap local del temut Servicio de Información e Investigación del partit únic de la dictadura.
A diferència d’altres exmilitants de la Lliga, Llonch no va participar en els ajuntaments franquistes de la ciutat. Tanmateix, juntament amb Lluís Ventosa i Duran, redactà el Raport sobre la situació política i social del país en el 1943. Un document imprescindible per conèixer la posició dels industrials catalans de suport “crític” a la dictadura.
Malgrat no ocupar càrrecs polítics a la dictadura franquista, Joan Llonch Salas va ostentar importants càrrecs en els àmbits econòmics de la ciutat. Des de 1946 fins el 1976 fou vocal de la Junta de Govern del Banc Sabadell. El 1965 fou nomenat prohom del Gremi de Fabricants i el 4 de juny del mateix any se li concedí el Premi Sant Lluc de l’Acadèmia de Belles Arts per la seva dedicació i mecenatge de l’art i la cultura sabadellenca.
Al final de la seva vida, després de la mort de Franco, va fracassar en l’intent de fer reviure la vella Lliga, un espai de centredreta catalanista que llavors va ocupar la Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), de Jordi Pujol. El 1976 ocupà breument la presidència de l’entitat financera, pocs mesos abans de la seva mort.
D’alguna manera, amb la mort de l’exalcalde Antoni Llonch Gambús, el 9 de maig de 1974, i de la Joan Llonch Salas, el 14 de novembre de 1976, es tancà la trajectòria d’aquesta nissaga de polítics i industrials.
Bibliografia
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell, Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
BENAUL BERENGUER, Josep M. (dir) El Gremi de Fabricants, 1559-2009. Organització empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República (1918-1936). Edicions Riutort, Sabadell, 1980.
– Guerra i revolució (1936-1939). Edicions Riutort, Sabadell, 1983.
MARTIN i BERBOIS, Josep Lluís. Joan Llonch i Salas. Fundació Ars, Sabadell, 2024.
– La Lliga Regionalista de Sabadell o l’ocàs d’un partit (1931-1945), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008.
DE RIQUER i PERMANYER, Borja. L’últim Cambó (1936-1947). La dreta catalanista davant la guerra civil i el franquisme. Eumo Editorial, Vic, 1996.
