Aquesta vil·la romana forma part del complex arqueològic denominat Bòbila Madurell-Can Feu a cavall entre Sant Quirze del Vallès i Sabadell. Aquí només descrivim el funcionament de la vil·la romana ubicada al terme municipal de Sabadell. Funcionà durant uns 200 anys, entre finals del segle I aC i el II dC.
Les primeres notícies sobre l’existència de restes romanes a Can Feu provenen l‘any 1913 de Joan Vila Cinca. En la descripció dels treballs arqueològics realitzats entre 1912 i 1915 (més info: ‘Les excavacions al poblat ibèric i la vil·la romana de la Salut‘) fa la següent observació:
“Además, en dos distintos puntos de la propiedad de Can Feu se han podido recoger varios objetos de época romana. Més tard, l’any 1927, en una segona edició d’aquesta memòria, escriu que Can Feu consta com “una estación romana encontrada en el término de Sabadell”.
La tercera notícia que tenim sobre restes romanes en aquest indret la proporcionà Vicenç Renom l’any 1934. Però, pel punt de referència que facilità, les troballes es localitzen prop de la Bòbila Madurell, al terme municipal de Sant Quirze del Vallès. Conformen un complex arqueològic juntament amb la vil·la romana de Can Feu, que abasta unes 20 hectàrees:
Novembre 13 .-(…) Al matí que amb el mateix tractor fou llaurat un tros de vinya arrencada d’en front de l’estació, foren arrencades varies pedres i teules romanes. Novembre 14.-(…) Per la tarda fou excavat el lloc de la vinya del peó esmentat fixant una paret que va de E a O perdent-se entre runes de doliums, tégula i imbrincis, a més de panots o trossos de paviment picadís”.
Als anys 1964 i 1965, Lluís Mas i Rafael Subirana tornen a mencionar aquests restes a Can Feu, tot esmentant la presència d’un paviment i l’abundància de fragments ceràmics en superfície. Al 1969, Josep Maria Estrada va situar la cronologia de les restes de Can Feu a l’època imperial romana.
L’any 1978, com a resultat de les continuades recollides de ceràmiques per un grup de col·laboradors del Museu de Sabadell, es publicà la primera aproximació cronològica de la vil·la. Segons aquest estudi, s’estableix l’origen de la vil·la romana al darrer terç del segle I aC, assoliria el període de màxim esplendor a final del segle I dC. meitat del segle II dC i perduraria fins al segle IIIdC. També, per primera vegada, es dedueix l’existència d’almenys un forn de ceràmica, del qual s’havien trobat abundants restes d’escòries i peces cremades, així com una quantitat notable de terrissa feta amb el mateix tipus d’argila de la zona.
L’any 1986 s’iniciaren les obres del polígon industrial Mont Romà a Can Feu que determinaren unes excavacions d’urgència a càrrec del Servei Arqueològic de la Generalitat. Aquestes prospeccions, realitzades entre 1987 i 1988, permeteren conèixer l’estructura i el funcionament d’aquesta vil·la romana.
L’estat de conservació del jaciment és bastant precari. Els murs localitzats conserven solament la fonamentació, perquè amb la continuada utilització del terreny per al conreu primer de la vinya i més tard per al conreu de farratges, la rella arrencà les pedres que sobresortien. A més, els excavadors furtius han contribuït a la degradació dels restes, així com l’acció de les excavadores durant l’inici de la construcció del polígon.
Les sitges ibèriques
En aquestes prospeccions es localitzaren un conjunt de 25 sitges que contenen materials ibèrics distribuïts aproximadament per la mateixa zona on troben les restes romanes. La distribució és irregular. Hi ha estructures aïllades i en agrupacions més o menys compactes. A parer dels arqueòlegs, aquesta distribució estaria alterada, ja que les estructures romanes devien destruir les sitges anteriors. Les restes d’aquest període exhumats són de ceràmica de diversos tipus, eines no ceràmiques, sobretot molins de ma, així com d’altres d’os treballat i sílex. També s’han trobat restes de fauna: ovins, caprins, bovins i equins.
La cronologia situa les sitges amb ceràmiques de vernís negre al segle III aC. La varietat de tipus ceràmica, la presencia de molins de ma i de restes de fauna diversa podrien significar que, en aquella època, Can Feu no era tant sols una àrea d’emmagatzematge, sinó també d’habitatge que hauria desaparegut en sobreposar-s’hi l’establiment romà.
La vil·la romana
Les estructures de l’edifici de la vil·la romana abasten una àrea de 520 metres quadrats. Solament s’han conservat els fonaments i les estructures excavades al subsòl. L’edifici principal és de planta rectangular conformada per una sèrie de murs que compartimenten diversos àmbits diferenciats. Aquestes construccions s’anaren transformant, ampliant o reutilitzant en funció de les seves necessitats econòmiques.
En la construcció dels murs s’utilitzà material ceràmic reaprofitat com tegulae (teules planes), imbrinces (teules corbes), dolium (grans gerres per a emmagatzemar cereals o vi) i àmfores. La pavimentació d’opus signinum (morter de calç barrejat amb fragments de ceràmica de caràcter impermeable) s’ha conservat quasi totalment. Així mateix, s’han trobat altres tipus de materials com ara maons de diverses formes i dimensions, motllures per a decorar sòcols o per basaments de pilastres i tegulae mammatae (plaques de ceràmica destinades a la construcció de càmeres d’aire entre els murs).
A la vil·la romana de Can Feu es poden distingir dues fases constructives. La primera, des de la fundació de la vil·la entre el anys 15 i 10 dC fins al 50dC, consta d’un magatzem de doliums, una habitació subterrània i dos forns. A la segona etapa, es construeixen noves estances i un dipòsit, atribuït a un cup per al vi, es traslladà la ubicació del magatzem de dolium, es construeixen dos forns més i s’inutilitzà l’habitació subterrània.
Durant el segle I dC el conreu de la vinya i la comercialització del vi va ser una de les activitats més importants de la vil·la romana on es realitzava tot el procés de producció vitícola destinat a l’exportació: el conreu de la vinya, el premsatge del raïm, la fermentació i l’envasament en àmfores. Així s’ha descobert un gran dipòsit (lacus vinatio) d’opus signinum destinat a cup de vi, una sala de premsatge, un celler subterrani, un conjunt d’estances de les quals es desconeix el seu ús, tret de dos dipòsits comunicats, probablement per l’elaboració del vi. Així mateix, s’ha exhumat un magatzem de doliums per a la fermentació del vi amb una capacitat cadascuna d’elles per a centenars de litres.
D’altra banda, el descobriment de diverses sitges per emmagatzemar grans fan suposar que també el conreu de cereals fou una altra de les activitats econòmiques rellevants de la vil·la. Aquestes sitges, excavades al subsòl, disposaven d’una capacitat de milers de quilos i s’ubicaven tant a l’exterior com a l’interior de l’edifici principal. Les grans dimensions de les sitges fan pensar que una part de la producció estava destinada a la seva comercialització. Així mateix, es van descobrir diverses pedres de molí per a produir farina.
La gran quantitat de restes d’ossos d’animals semblen indicar que la ramaderia era una altra de les activitats econòmiques d’aquesta vil·la romana. S’han trobat restes de porc, ovelles, cabres, galls i gallines, conills, bous, ases i cavalls. Tanmateix, el porc era l’animal més abundant i solien ser sacrificats amb dos anys de vida per ser destinats al consum humà, tret d’uns quans reservats per a la reproducció. Les ovelles i cabres eren aprofitades per la seva carn, però també per la llet i la llana. Els bous eren emprats com a força tractora per al conreu dels camps i després sacrificats per menjar la carn i adobar la pell. Així mateix, s’han trobat restes de conills, encara que s’ignora si eren producte de la cacera o de la seva cria en captivitat. També, s’han exhumat esquelets de cérvol que sens dubte va ser caçats.
Finalment, una de les altres activitats de la vil·la romana de Can Feu va ser la producció de terrissa. Així s’ha descobert un pou d’aigua per l’elaboració de la terrissa, dues basses de decantació per a l’argila que havia de ser filtrada per tal d’afinar-la, un forn de petites dimensions amb una cambra de combustió única i tres forns de grans dimensions, que formaven un conjunt, cadascú d’ells amb una cambra de combustió doble. Davant d’ells hi havia una estança des de la qual eren alimentats. Els forns estaven ubicats a uns 50 metres de l’edifici principal per evitar el risc d’incendis. A més, era necessari disposar d’un gran espai, ampli i pla, per assecar les peces. Aquestes instal·lacions per a la producció de terrissa foren ampliades i transformades al llarg dels anys. En el moment de màxim esplendor de la vil·la, funcionaven els quatre forns on es coïen àmfores, gerres, plats, olles o teules. D’aquest conjunt terrisser només s’han conservat les cambres de combustió que estaven recobertes amb diverses capes d’argila per protegir-les del contacte amb el foc.
Al costat dels tallers de terrissa hi havia grans abocadors per a les peces trencades, cremades o deformades. Entre la producció terrissaire destaquen les àmfores de forma globular o afusat d’aproximadament un metre d’alçada i amb capacitat de 25 litres que es feien servir d’envàs per al seu transport marítim. Les àmfores fabricades a Can Feu s’estampaven amb diverses marques característiques. També, s’han descobert diverses peces de terrissa per l’ús domèstic i quotidià com ara gerres, plats, bols o olles i un pes de teler (pondus) en forma de prisma i amb forat per fer passar un cordill que s’emprava per tensar el fill de l’ordit.
Aproximació cronològica
La intervenció arqueològica ha permès establir que la vil·la romana de Can Feu va ser una explotació agrícola i ramadera autosuficient amb una important indústria terrissaire. Una part de la seva producció estava destinada a l’exportació. Joan Martínez, Joaquim Folch i Teresa Casas han formulat la següent aproximació cronològica.
Època ibèrica. Corresponen a aquest període un grup de sitges, del segle III aC, irregularment distribuïdes que s’interpreta com a restes d’una àrea d’habitatge. Les estructures aèries haurien desaparegut en edificar-se les construccions romanes al mateix indret.
Transició entre els períodes ibèric i romà. Aquest moment és mal conegut, ja que s’han localitzat pocs materials d’època tardo-republicana. Possiblement, la coincidència en l’espai dels assentaments ibèric i romà podria correspondre a una continuïtat.
La fundació de l’establiment romà. Els nivells estratigràfics més antics de la fase romana corresponen al final del segle I aC. La producció d’àmfores s’inicià amb la fundació de la vil·la i perduraria fins a mitjan segle I dC. Durant els primers anys es fan servir un grup de sitges que foren amortitzades cap als anys 15-20 dC.
El segle II dC i l’abandonament. Durant el segle II dC ja havia finalitzat la producció d’àmfores. L’activitat terrissera continua, però amb un volum molt més reduït. No s’han localitzat materials del Baix Imperi ni medievals.
S’ignoren els motius pel quals la vil·la romana de Can Feu va deixar de funcionar.
Bibliografia
ENRICH, Roser (coord.) Aqua, terra, ignis. La terrisseria romana de Can Feu, Patronat Museus Municipals de Sabadell, 1992.
MIQUEL, Domènech, CASANOVAS Pere i MORRAL, Eulàlia. El jaciment romà de Can Feu, Informació Arqueològica n, 26, 1978,
MARTÍNEZ, Joan, FOLCH, Joaquim i CASAS, Teresa. La intervenció arqueològica al jaciment ibèric i romà de Can Feu (1987). Notes preliminars. Arraona n. 3 III época, tardor 1988.
Foto portada: reconstrucció ideal del funcionament dels forns de ceràmica.