Resseguim les tres intervencions arqueològiques es van dur a terme en el jaciment de la Salut durant el segle passat, així com de les seves principals troballes. Especialment, el de la vil·la romana d’Arraona. Un enclavament que va funcionar des del segle I aC fins al segle III dC.
Les primeres referències sobre restes arqueològics al voltant del Santuari de la Salut es remunten a Josep Salvany Oller. Aquest historiador publicà al 1844 la monografia Reflexiones críticas sobre la antigüedad de la Parroquia de Sabadell on, basant-se en les moltes troballes de teules, testos i murs en aquest indret, especulava sobre l’existència d’un assentament que datava incorrectament en l’època dels visigots o dels àrabs.
Vila Cinca (1912)
L’any 1908, el pintor Joan Vila Cinca, qui anava d’excursió amb el seu fill Antoni per la Serra de la Salut, va trobar uns restes de terrissa romana. Vila Cinca va proposar a Antonino Oliver, aleshores president de l’Acadèmia de Belles Arts, que es destinés una partida pressupostària per iniciar excavacions en aquesta zona. Així, 11 d’agost de 1912, s’encetaren les prospeccions a la finca de Can Marata, propietat de l’arquitecte municipal, Josep Renom Costa. Durant dos dies festius i el 20 d’agost s’iniciaren les prospeccions a la Salut. Es perllongaren durant 19 dies. En aquestes primeres exploracions participaren Joan Vila Cinca, el seu fill Antoni Vila Arrufat, Josep Manau Artigas, Joan Viver Argelaguet i Vicenç Renom Costa, germà de l’arquitecte municipal.
El resultat d’aquestes primeres prospeccions fou molt satisfactori exhumant-se algunes lluernes (lampadarium) i les grans gerres de terrissa (dolium) emprades pels romans per emmagatzemar cereals i ser transportades en vaixells. La rellevància d’aquestes troballes va menar a l’Acadèmia de Belles Arts a sol·licitar la col·laboració oficial de l’Ajuntament que va respondre positivament a aquesta petició fent-se responsable de les excavacions. Així es va crear el Patronat de la Junta de Museus i Excavacions, dirigit per Vila Cinca. A més de l’Ajuntament, es comprometeren en col·laborar en les prospeccions Belles Arts, Centre Excursionista del Vallès i la Lliga Regionalista. De fet, la importància de les troballes al jaciment de la Salut foren determinants per a la creació del Museu de Sabadell on es van portar una part important dels restes exhumats, mentre que l’altra part anaren al Museu de Barcelona.
D’altra banda, visitaren el jaciment Carles Bofarull, director del Museu de Barcelona, Lluís Folch i Torres, professor d’Estètica de l’Escola de Belles Arts de Barcelona i l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch que donaren una sèrie d’instruccions per tal de realitzar correctament les prospeccions com ara classificar les estratificacions, separant les terres cada 30 centímetres, tot comprovant els sediments i el restes obtinguts. També, aconsellaren preservar les murs de les edificacions per aixecar plànols.
Aquesta comissió barcelonina es reuní amb el president i secretari de Belles Arts, Antonino Oliver i Josep Manau, Lluís Carreras de l’Acadèmia Catòlica, Lluís Molins Voltà, arxiver municipal, els regidors Pascual, Lloch i Larrinaga i amb l’alcalde Silvestre Romeu Voltà.
La primera gran prospecció (1912-1913)
Les excavacions es reprengueren el 8 de desembre de 1912 fins al 18 de gener de 1913. Tornaren a entomar-se el 21 d’abril del mateix any fins el 2 de juny. En aquestes prospeccions es descobrí un mur de vuit metres de llargada per un metre d’amplada on es desenterraren 60 doliums de 1,30m de diàmetre col·locats en sis fileres paral·leles. També, a banda de molts fragments de ceràmica, s’exhumaren algunes eines agrícoles, així com un anell d’or i tres monedes greges de coure. Posteriorment, es va descobrir un altre mur de 17 metres de llargada i 60 cm d’amplada.
L’estudi de l’estratificació rellevà que fins a un metre de fondària es trobaven tègules romanes corresponents al sostre de les construccions on es desenterraren fragments de ceràmica, alguns amb motius ornamentals, trossos de vidre i metall i tres monedes romanes. Al 1,60 m. de profunditat, sota d’una gruixuda línea de cendra i carbó, es descobriren diversos objectes i fragments de ceràmica d’estil inconfusiblement ibèric. D’aquestes troballes es deduí que primer va existir un assentament ibèric que fou incendiat i destruït. Després un altre, també ibèric, però amb gran influència de la cultura romana que també fou incendiat i sobre del qual es va aixecar l’establiment romà.
A parer de Gregorio López, Arraona o Arragona ha de considerar-se com una vil·la exclusivament romana. Les restes ibèriques corresponen a nuclis dispersos, cabanes més o menys aïllades.
“Es muy posible que en un momento dado coincidiesen ambas culturas, no para constituir un ente mixto, sino, como personal auxiliar en la construcción de la villa o mano de obra en el mantenimiento de las instalaciones y las diversas áreas de producción de la misma. Estas funciones estarían a cargo de los iberos y personal esclavo, bajo la dirección de los romanos”.
Al costat d’aquest primer recinte excavat es trobà un depòsit d’aigua de set metres de llargada i quatre d’amplada força ben conservat amb material impermeable elaborat amb morter i trossos molt esmicolats de ceràmica (opus testaceum). En alguns objectes de ceràmica es podien llegir les estampetes amb els noms dels alfarers que les havien fabricat. També es trobaren dues monedes de coure, una amb el bust del cònsol Agripa i l’altra amb el de Cèsar August.
El 20 d’octubre de 1913 es reprengueren les excavacions fins el 13 de novembre del mateix any. Es trobaren una gran quantitat de fragments de ceràmica, ossos d’animals de caça i domèstics, així com els fonaments de dos edificis. Així mateix, s’exhumaren tres eines agrícoles, un paviment de teules, un mur de 2 metres de llargada i una pilastra d’un metre quadrat.
Les prospeccions tornaren a entomar-se el maig de 1914. Aleshores es trobà un forn destinat a coure ceràmica, molts fragments d’àmfores i doliums, així com dos monedes de coure d’Agripa. Les excavacions s’aturaren el 30 de juny de 1914 a l’haver-se esgotat el contracte d’arrendament de la zona, que es renovà 24 setembre del mateix any fins el 30 d’octubre de 1915. Paral·lelament, el 30 de maig de 1914, s’organitzà una conferència al saló de plens de l’Ajuntament amb la finalitat d’impulsar una subscripció popular per tal de recollir fons per continuar amb les excavacions.
Fins l’1 d’octubre de 1915 no es continuaren les prospeccions. S’hi recolliren fragments de ceràmica ibèrica i romana, dues lluernes, diverses peses per a telers, trossos de vidre, una arma defensiva, alguns objectes de metall i algunes monedes gregues i romanes. Així mateix, es descobriren diversos restes de murs que completaren el plànol del jaciment.
El 6 de novembre de 1915 es donaren per finalitzades les excavacions per haver caducat l’arrendament i per manca de fons econòmics per continuar-les. D’altra banda, el febrer de 1916 es produí el robatori de totes les monedes, l’anell or i d’un vidre gravat amb un cap masculí, tots ells procedents del jaciment de la Salut.
D’aquestes excavacions es determinà l’existència d’un poblat ibèric, sobre el qual es fundà una vil·la romana en època republicana a la primera meitat del segle I aC. Les vil·les romanes eren unes grans explotacions pageses on treballaven esclaus o colons que no eren esclaus, però que no tenien llibertat de moviments i estaven vinculats a la terra. Aquestes vil·les solien ser autosuficients, disposant de diversos masos i dependències. Ara bé, per les característiques de les troballes, amb evidències d’indústria ceràmica i tèxtil, no es descartà la possibilitat de que podria tractar-se d’una factoria comercial que es dediqués a emmagatzemar productes agrícoles -sobre tot oli, vinya i grans- destinats al comerç com revelaria la gran quantitat de doliums semienterrats per a la fermentació del vi i àmfores vinateres amb segells o estampilles amb la marca dels tallers.
Arragonem i els vasos apol·linars
La denominació d’Arraona a la vil·la romana prové del fet que aquest topònim figura en els itineraris romans en els tres vasos apol·linars trobats el 1852 a les termes medicinals de Vicarello (Itàlia). Aquests vasos cilíndrics portaven inscrits a l’exterior el llistat de les vil·les i poblacions de parada de la Via Agusta, que anava des de Cadis a Roma, i les distàncies en milles entre elles. Els vasos apol·linars eren oferts als Deus com a presentalla pels malats que havien estat guarits o per agrair-los que el viatge s’havia realitzat amb èxit.
El vas apol·linar més antic situa Arragonem entre Adfines (Martorell) i Semproniana, que alguns autors creuen que es tractava de l’actual Granollers. En els dos altres figura ubicat entre Adfines i Pretori, especificant que entre Adfines a Arragonem hi havia 20 milles i d’Arragonem a Petrori, 17. Adfines correspondria a Martorell o Gelida i Pretori a la Roca o Hostalrich, al peu del Montseny.
De manera que la vil·la romana denominada Arragone estava en aquest itinerari. Per altres documents de l’època sabem que la Via Agusta passava molt a prop de Sabadell i que en el recorregut hi havia la mansio Arragonem, lloc de parada i avituallament per les cavalleries i viatgers. Alguns autors consideren que aquesta mansio seria la vil·la romana de la Salut, encara que no existeixen suficients proves per demostrar-ho i tampoc s’ha descobert el camí que connectava la mansió d’Arraona amb la Via Augusta.
D’altra banda, el fet que el nom d’Arragone no fos d’origen llatí ha portat a diversos erudits a suposar que devia tractar-se de la denominació del poblat iber original a sobre del qual es bastí la vil·la romana. Segons el professor Ximènes Soler, citat per Carreras, el nom d’Arragone significaria terra alta, abrupta, aixecada en turons. Això es deduiria de topònims semblants con Tarragona, on Ta seria l’article afegit al nom, que s’aixeca sobre un turó o la denominació del riu Aragó que baixa dels Pirineus entre muntanyes. En aquest sentit, Joan Montllor indica l’existència d’una Rahonis de característiques semblants prop de Martorell. De manera que, segons aquesta hipòtesi, seria una denominació molt divulgada a l’època.
La segona excavació (1931-1935): les termes i el mosaic del deu Neptú
La segona tongada d’excavacions va tenir lloc entre 1931 i 1935. Al final de la dictadura de Primo de Rivera, l’Ajuntament determinà comprar els terrenys ubicats al costat del Santuari de la Salut per continuar les prospeccions. La primera intervenció es realitzà el 27 de març de 1931 al davant de l’escalinata de l’església i al bosc on es trobaren tègules, àmfores i restes de ceràmica ibèrica. Les excavacions continuaren en el passeig central del Santuari on es trobà un forn rectangular destinat a la fabricació de ceràmica, doliums i àmfores. Després d’un parèntesi bastant llarg, les prospeccions es reprengueren l’11 de febrer de 1933. Es descobrí un gran depòsit d’aigua del qual sortia un tub de plom amb una plataforma fixada amb claus de ferro per evitar filtracions o pèrdues, així com un gran pou circular al darrera de la hostatgeria.
Al gener de 1934 es descobrí, al mig del passeig central, un paviment de forma semicircular. En els dies successius van aparèixer nombroses tessel·les d’iguals dimensions de color blanc i negre que semblaven indicar l’existència d’un mosaic. Així es decidí excavar al presbiteri de l’església on es trobà una de les peces més notables del jaciment. Es tractava d’un mosaic rectangular protegit per un esglaó de pedra format per tessel·les blanques i negres que representaven al deu Neptú, com si fos una estàtua, amb una sirena groxant-se a l’asta del trident. Per un petit detall es deduí que al mosaic original hi havia una altra sirena en la part oposada i simètrica amb la primera. Es creu que aquesta habitació devia de formar part d’unes termes. Així ho semblen corroborar els ungüentaris de vidre, ceràmiques fines de taula, llànties, fíbules i agulles de bronze que testimonien un estil de vida luxós i sofisticat. Aquestes termes podrien ser per al gaudi dels propietaris de la vil·la o potser per a l’ús de viatgers.
L’extraordinària troballa fou comunicada immediatament als assessors tècnics del Museu de Barcelona que la visitaren el 13 de març de 1934 i el 18 del mateix mes fou inspeccionada per membres del Patronat i de la Junta d’administració del Santuari. El 21 de juny es desplaçà un tècnic del Museu de Barcelona per aixecar el mosaic i traslladar-lo al Museu de Sabadell on encara hi és. Aquest mosaic és força atípic doncs sembla més d’estil hel·lenístic que romà. La seva antiguitat és calcula entre el segles II i III dC que es correspon al moment de major esplendor de la vil·la. Aquesta segona fase de les excavacions finalitzà el novembre de 1935 amb un plànol de totes les troballes.
La darrera intervenció (1948)
Les darreres excavacions d’importància es realitzaren entre gener i març de 1948 sota l’alcaldia de Josep Mª Marcet, dirigides per Vicenç Renom i Lluís Mas amb la col·laboració dels arquitectes municipals Joaquim Manich i Josep Vila.
En aquestes prospeccions al costat del dipòsit o piscina es descobrí una escala de descens formada per esglaons. Així mateix es trobà un recinte quadrat i una instal·lació per a la calefacció amb aire calent i amb piscines d’aigua freda i calenta del complex termal connectades amb tubs de plom. A més d’una gran quantitat de fragments de ceràmica ibèrica, es van trobar les restes d’un altre forn de ceràmica. Posteriorment, s’ha realitzat algunes cates en el marc d’obres de manteniment o reparació del Santuari.
La vil·la romana fou incendiada i saquejada al segle III dC per una invasió de francs i alamans, la qual unida la gran crisi de l’època dels Severs derivà en una profunda decadència d’Arraona. Així a l’Edat Mitjana va quedar reduïda a una simple caseta de llaurador.
A parer de Carbó, Ventura i Comellas les excavacions de la Salut es van dur a terme quan l’arqueologia com a disciplina científica encara no estava prou desenvolupada. Per això, malgrat la gran quantitat de restes i materials descoberts, “la informació aconseguida és escassa comparant-la amb la que avui seria possible obtenir”. D’aquesta manera, els materials trobats no es relacionaren sistemàticament amb les estructures de les diverses estances de la vil·la. “El jaciment romà de la Salut guarda al seu subsòl una parcel·la d’història que un dia caldrà recuperar, fent aflorar tota la seva riquesa patrimonial i convertint aquest indret en un gran parc on convisquin la natura i la cultura”.
Bibliografia
CARBÓ, Montse, VENTURA, Eva i COMELLAS, Sílvia. La Salut: el santuari i la vil·la romana (Sabadell, Vallès Occidental). Ajuntament de Sabadell, 2000.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
LÓPEZ PÉREZ, Gregorio. La villa romana de la Salut de Sabadell y su complejo termal. Espacio, Tiempo y Forma, Serie I, Prehistoria y Arqueologia, 1994.
JACKSON, Gabriel. Els Vila. Una nissaga d’artistes del seu temps. Ed. Meteora, Barcelona, 2004.
RENOM COSTA, Vicente y MAS GOMIS, Luis. Las excavaciones del poblado de Arragona. Publicaciones de la Fundación Bosch y Cardellach, 1952.
Foto portada: perspectiva de les excavacions amb els doliums en primer pla (1912).