Una dona, amb un nen, creuant un carrer enfangat a la Creu de Barberà.

L’acollida de la immigració al segle XX

La gran onada migratòria de les dècades centrals del segle passat va conformar l’actual estructura social i urbanística de la ciutat que encara es manté amb petites modificacions. Aquí abordem la sempre delicada qüestió de l’acollida als nous sabadellencs.

Al 1900 Sabadell entrava en la nova centúria amb 23.375 habitants. A inicis del segle XX era, per nombre de habitants, la quarta ciutat de Catalunya després de Barcelona, Tarragona i Reus. El 1930, amb 45.607 habitants era la segona del país, després de Barcelona, seguida per Badalona i Terrassa. Aquest creixement es basava en una forta corrent migratòria que es desenvolupà en dues onades.

La primera i la segona onada

La primera onada migratòria es produeix a partir del 1914 quan la Primera Guerra Mundial va provocar una forta demanda de mà d’obra a la indústria tèxtil que va atraure a molts treballadors. La segona onada migratòria es verifica a mitjans dècada de 1920 en un període expansiu de l’economia mundial que estimulà el creixement de la indústria tèxtil catalana. En les dues primeres dècades del segle XX, aquesta població procedia fonamentalment de la resta de Catalunya, al voltant del 33 per cent. Després, cap a finals de la dècada de 1920, començà a augmentar la població provinent de la resta d’Espanya. El 1925 arribà al 15,5 per cent, la major part procedent del País Valencià (9,6%) i Aragó (4,9%), amb molta distància de Múrcia (2,9%) i Andalusia (0,9%). Socialment aquests immigrants eren pagesos o obrers desqualificats, la majoria dels quals esdevenien obrers a les fàbriques tèxtils de la ciutat.

Avinguda Onze de Setembre (abans carrer Nou), a La Creu Alta. Autor: Vicenç Major/AHS (1920 aproximadament)

Al padró de 1936 –segons ha estudiat Esteve Deu- per primera vegada la població nascuda fora de Sabadell superava lleugerament a la nascuda a la ciutat. Així, mentre que els naturals de Sabadell eren el 48,7% del total, els nascuts fora arribaven al 51,3%. La major part (31,9%) procedien de la resta de Catalunya. Per ordre d’importància seguien País Valencià (5,2%), Aragó (4%), Múrcia (4%) i Andalusia (1,7%), especialment de la província d’Almeria.

Aquest increment demogràfic va tenir el seu correlat urbanístic amb el creixement dels barris de la Creu Alta, Gràcia, l’Avinguda (ara Eixample), Covadonga i Hostafrancs. Així mateix es consolidà el nou barri de Can Rull i l’edificació residencial a la Serra d’en Camaró.

La gran onada migratòria

La tercera i més important onada migratòria arranca a la dècada de 1940 i es manté amb daltabaixos fins el 1975. El gruix d’aquesta immigració es concentra entre 1950 i 1970. Si l’any 1950 Sabadell comptava amb 78.761 habitants, el 1960 ja tenia 105.152 i el 1975 arribava als 182.012. Segons les estimacions d’Andreu Castells, en aquest any el 61 per cent de la població vivia als barris perifèrics i el 39 per cent al Centre.

La memòria del Gremi de Fabricants de 1947 calculava que arribaven a la ciutat 20 persones per setmana fugint de la fam, la misèria i la brutal repressió que imperava al sud d’Espanya, particularment a les famílies que havien combatut a les files republicanes. Aquesta immigració massiva, que arribà a percentatges anuals del 20 per mil, coincideix amb elevades taxes de natalitat de les famílies dels joves immigrants. A diferència del període anterior, la majoria de nouvinguts són jornalers andalusos, extremenys o murcians. Aquesta immigració no es aleatòria. En els suburbis de nova creació molts dels seus habitants provenen de determinats pobles que s’instal·len en el mateix barri com ara Pedro-Martínez, Loja o Castro del Río a Torre-romeu, Guadahortuna a la Creu de Barberà o Archidona a Can Puiggener. Tanmateix, en més petita proporció, també s’instal·laren a Sabadell funcionaris, especialistes de professions liberals o obrers especialitzats.

L’any 1948, la memòria anual del Departament d’Assistència Social de l’Ajuntament de Sabadell, redactada per l’advocat Josep Vila Pagés, descrivia en els següents termes la diversa situació de les famílies immigrants que arribaven a Sabadell:

“Distinguiremos varios tipos de familia; uno, que comprende las personas excluidas de las 45.000 (personas) que nos ocupan y que constituyen el núcleo central de este estudio cuyo problema viene resuelto normal y satisfactoriamente; otro, que incluye las familias de administrativos y técnicos que en el capítulo de alimentación queda cubierto normalmente, en el que la vivienda está en relación que ésta sea de su propiedad y el contrato de arrendamiento sea posterior o no a la inflación, y en el que el ahorro y la previsión viene determinado por la diversa gradación de la austeridad de su conducta y el número de componentes de la familia; otro, el más numeroso, que abarca las familias de trabajadores manuales especializados en el que se registran los hechos anteriores con importante aumento de las dificultades a pesar de lo cual estas familias se bastan a sí mismas, salvo en aquellos casos que una importante desgracia se ceba en la familia (invalidez, tuberculosis, etc.) en cuya caso precisan la asistencia benéfica de que tratamos al final de este aspecto; otro, último grupo, lo integran las familias recién inmigradas –las cuales representan el peonaje local- y, a pesar de que es indiscutible de que mejoran en esta Ciudad su situación anterior, no están suficientemente atendidas por sus propios medios y precisan los auxilios benéficos al menor evento, siendo su problema más desagradable la carencia de vivienda adecuada para mejor higiene y salubridad de estas propias familias”.

Si els immigrants buscaven fugir de la misèria i la repressió, els fabricants locals cercaven mà d’obra barata. Això es reflecteix en la frase que el pare Nolla atribueix a l’alcalde Josep Maria Marcet: “que vinguin, que vinguin que els telers han de funcionar!”.

No obstant això, l’allau migratori va provocar mesures restrictives a començaments de la dècada de 1950, quan s’albirava una crisi econòmica que qüestionava la necessitat de mà d’obra barata. La Comissió Permanent de l’Ajuntament de l’1 de maig de 1950 acordà vigilar les entrades de la ciutat per aturar als immigrants sense treball ni mitjans de vida. La policia va actuar sense contemplacions per a expulsar-los i les mesures foren endurint-se a mesura que augmentava la crisi fabril. Així, al Ple municipal del 16 de juny s’aprovà deportar als immigrants als seus lloc d’origen a mesura que anessin arribant, fins i tot a aquells que “comparezcan ante los servicios de beneficencia y no estén empradronados o avecindados en este municipio y no justifiquen una vivienda autorizada”.

Dones al Ripoll, al Torrent del Capellà. Autora: A.M.Magrinyà / AHS.
Dones al Ripoll, al Torrent del Capellà. Autora: A.M.Magrinyà / AHS.

L’administració franquista no va preparar res per a acollir als immigrants. Per als nouvinguts el principal problema no era trobar feina, sinó disposar d’un habitatge. A l’onada migratòria s’afegí la carestia i inflació dels preus dels materials de construcció conseqüència de l’autarquia econòmica. Això va propiciar, segons Eduard Masjuan, la especulació immobiliària a través de la gran revalorització del parc d’habitatges existent, en contraposició amb la baixa activitat constructora que va quedar reduïda a la demanda solvent, de manera que els escassos recursos públics es destinaren als sectors de la burgesia fidel al règim. De fet, el franquisme no recuperà els nivells d’edificació d’abans de la guerra fins l’any 1954.

Els baixos salaris impedien als treballadors amb rendes més baixes pagar un lloguer i només podien allotjar-se en míseres vivendes d’autoconstrucció, estades, barraques i coves. Aquests sous de misèria obligaven a que, per assegurar la subsistència de la família, tots els seus membres havien de treballar i com en el segle XIX començaven fer-ho al complir nou o deu anys. Les jornades laborals, en les que abundaven las hores extra, solien ser de dotze hores de dilluns a dissabte. El diumenge era l’únic dia de descans que molts aprofitaven per construir els seus precaris habitatges.

La manca d’habitatge provocà el sorgiment de barris sense cap mena de planificació urbanística, ni traçats de carrers ni clavegueram, sense infraestructures bàsiques com aigua corrent, electricitat o telèfon, ni serveis essencials com transport públic, botigues de comestibles, sanitat o l’ensenyament. A la dècada de 1940, els immigrants s’instal·laren en els suburbis, segons la terminologia de l’època, que ja existien com Can Rull, Serra Camaró, Poblenou o Can Puiggener i apareixen els primers nuclis dels barris de Ca n’Oriac i Torre-romeu.  A la dècada de 1950 sorgeixen els barris de Els Merinals, la Plana del Pintor, el Torrent de Capellà i les coves de Sant Oleguer, l’expressió més punyent de l’extrema duresa de les condicions de vida la primera immigració.

 La qüestió de la integració

Sovint es parla de Catalunya com a “terra d’acollida”. Ara bé, els testimonis de l’època no semblen avenir-se amb aquest concepte. Hermenegild Martí Riera -citat per Castells-, a la revista catòlica Aurora Mística (gener-març de 1951), en l’article titulat Un cinturón de ignomia, escrivia:

“Nos hemos dejado llevar, quizás, por un espíritu demasiado racista y hemos sentido, a veces, cierta repulsión hacia los inmigrantes procedentes de algunas regiones de España”.

Així explica que els habitants de les coves no gosaven anar a la parròquia de la Santíssima Trinitat:

Su condición vida, el hecho de vivir en las cuevas, el verse mirados con desprecio por los demás, les hace sentirse inferiores y no se atreven, muchas veces, a entrar en la casa del Señor, donde temen ser el blanco de las miradas”.

Molts anys després, el mateix autor en un article publicat al Diari de Sabadell el 1979, evoca la situació d’aquells temps:

“Els llocs on vivien tota aquesta gent es trobaven encerclats per uns murs invisibles, encara que tàcitament pactats, que ni els uns ni els altres franquejarien, sinó en comptades ocasions. Els immigrants els travessarien per anar, directament, a treballar. Fora els murs els immigrants, dintre els sabadellencs. Quants milers de sabadellencs volien ignorar què passava darrera aquests murs?”

Per la seva banda, Andreu Castells observa que els treballadors immigrants quedaren marginats a les coves, a les barraques, a les estades i després en blocs de pisos.

“En aquestes circumstàncies la integració dels immigrants va ser totalment nul·la, encara que per la força del costum havien intercalat quelcom de lèxic català als seus diàlegs: oli, plegar (de treballar), enxegar, paleta, monxetes, cuní… Però a finals d’aquest període hi un toc d’atenció per l’esdevenidor; a Ca n’Oriac aparegué una pintada, feta per qui sap si un lerrouxista, que marcava la frontera que ja hem esmentat: Aquí termina Cataluña”.

De fet, un cartell amb la mateixa frase es va col·locar a Ca n’Oriac amb motiu d’una festa de la Virgen de la Fuensanta.

Juan Gómez  fill d’una família d’immigrants procedents de Jaén, veí de Ca n’Oriac, fou un dels més notables articulistes de la revista Can Oriach. Aquesta publicació, nascuda el 1966 com a butlletí de la Agrupación de Vecinos del barri, esdevindria en l’òrgan de l’oposició democràtica sabadellenca. Gómez en diversos articles fa referència a aquesta situació:

Los hábitos tan diferentes de los inmigrantes respecto al catalán medio, es decir: la lengua, las costumbres, la desigual preparación profesional en el aspecto industrial, la relativa diferencia cultural entre ambos grupos, junto a lo inesperado del aluvión migratorio, hizo que, lógicamente, se produjera una gradación de clases sociales con capacidades económicas enormemente diferenciadas (en principio el inmigrante era el peón y difícilmente podía librarse de serlo). Los empleos que exigían una mínima capacidad técnica fueron acumulados por el catalán, y a medida que el peón accedía a la categoría de oficial, es decir, a medida que el propio crecimiento de la industria demandaba más obreros, mínimamente cualificados, las clases profesionales se estratificaban en dos grupos étnicamente distintos”.

En un altre dels seus articles concreta el funcionament d’aquesta estratificació social i ètnica:

“Integración sólo se daba de forma vertical y en las fábricas por necesidad evidente. En las mismas los productores se jerarquizaban (y jerarquizan) en una pirámide de amplia base formada exclusivamente o casi exclusivamente por inmigrantes con unos condicionantes socio-económicos y culturales radicalmente distintos del resto de la misma, que correspondía a obreros indígenas, ahora mandos intermedios y viajantes (categoría profesional ésta que resumía las ambiciones máximas del obrero catalán). La cúspide era ocupada por los dueños, cerradísimo clan familiar, donde la diferencia de concepción del tinglado productivo respecto a la época feudal de los gremios, era únicamente el tamaño y la cantidad de producción. A los cargos directivos se accedía por riguroso turno familiar después que el vástago aspirante a amo havia començat a escombrar el despatx”.

La seva prematura mort al 1971, en un accident de trànsit, ens impedeix especular quina hauria estat l’evolució del seus plantejaments sobre aquesta delicada qüestió després del final de la dictadura.

Un sol poble?

La lluita antifranquista,  protagonitzada per sectors de la joventut de les classes mitjanes catalanoparlants i pels joves immigrants de classe treballadora i llengua castellana, va contribuir a la dècada del 1970 a esberlar aquestes grans diferències socials i culturals descrites per Juan Gómez. De fet, el PSUC va ser el partit polític de l’oposició a la dictadura que va operar com a punt de connexió entre ambdues Catalunyes i que va aixecar la consigna d’un “sol poble”.

Tanmateix aquesta aproximació va ser efímera. Els efectes de la crisi industrial, que trencà l’espina dorsal del moviment obrer i les conseqüències polítiques de la victòria de Jordi Pujol a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya (1980), contribuïren decisivament a que aquestes barreres, aquests murs invisibles, tornessin a elevar-se. L’historiador britànic, Sebastian Balfour, que ha estudiat aquest període, ens proporciona valuoses claus per copsar aquest fenomen:

“Que los inmigrantes llegaron a identificarse con las reivindicaciones catalanistas se hizo evidente entre otras cosas, por su participación en las manifestaciones masivas con motivo del día nacional de Cataluña en 1976 y 1977. De hecho, el respaldo de los inmigrantes a las aspiraciones nacionales catalanas requiere alguna explicación ya que pocos podían hablar la lengua local y sus raíces se hundían en otra cultura. En primer lugar, se podría atribuir a las mayores oportunidades que la sociedad catalana les ofreció para su promoción. La encuesta de actitudes entre los inmigrantes en Cataluña (…) reveló un fuerte sentimiento de estima a la comunidad anfitriona por haberles proporcionado empleo y cobijo, a pesar de las terribles privaciones que pasaron durante años después de su llegada. Pero su identificación con el catalanismo fue más un rechazo de la dictadura centralista que la adopción de la identidad catalana (…) La identificación con Cataluña, sin embargo, no fue sinónimo de integración en la sociedad. Mientras continuaron los guetos urbanos y las políticas discriminatorias del poder local, como seguiría ocurriendo después de la consecución de la autonomía, la existencia de dos comunidades diferentes seguiría siendo una característica de la sociedad catalana”.

Unes condicions que no s’han modificat substancialment i que, fins i tot, podria afirmar-se que s’han exacerbat com a conseqüència del procés independentista.

Bibliografia

BALFOUR, Sebastian. La dictadura, los trabajadores y la ciudad. El movimiento obrero en el área metropolitana de Barcelona (1939-1988). Edicions Alfons el Magnànim, València, 1994.
DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell, 1936: economia, societat i política. Publicacions Abadia de Montserrat, 2017.
CALVET, Jordi. La societat dins Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000. CASTELLS, Andreu, Sabadell. Informe de l’oposició, El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976), Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
GÓMEZ, Juan. De la pequeña burguesía a la nueva clase dirigente (1). Can Oriach, n. 44, febrer-març, 1970.
– Villancico del porompompero (1). Can Oriach, n. 42, desembre, 1970.
MASJUAN, Eduard.  Abocats a viure a la llera del riu: el problema de l’infrahabitatge a Sabadell, 1939-1970. De l’habitatge protegit al negoci immobiliari. Documents d’Anàlisi Geogràfica, 2015.
SANTAMARÍA, Antonio. Història del moviment veïnal de Sabadell. Cinquanta anys de lluita. Edita FAVS, Sabadell, 2019.

Foto portada: una dona, amb un nen, creuant un carrer enfangat a la Creu de Barberà.