Aquí tractem l’estada de Manuel Azaña, president de la Segona República, al Vallès durant gairebé un any al final de la Guerra Civil. També de la penúltima reunió que van celebrar les Cortes republicanes, que es va reunir al Saló Modernista de la Caixa d’Estalvis de Sabadell l’1 d’octubre de 1938, només quatre mesos abans de l’ocupació franquista.
El novembre del 1937 el govern de la República, del qual era primer ministre el socialista Juan Negrín, decidí traslladar la seva seu de València a Barcelona. Manuel Azaña, president de la República, va romandre al municipi de La Pobleta, vora de València, fins que poc després quan també va desplaçar-se a Catalunya. El ministre d’Estat, José Giral, fou l’encarregat de buscar-li una nova residència. Finalment va triar la Torre Salvans, en el terme municipal de Matadepera, a un centenar de metres de la gran masia de la Barata on romandria gairebé un any. Azaña, als seus escrits de l’època, esmenta aquest indret com La Barata i això potser ha contribuït decisivament a que els historiadors utilitzen aquesta denominació i no la de Torre Salvans.
Azaña al Vallès
Segons l’historiador sabadellenc Jordi Serrano, Manuel Azaña, s’instal·là, a la Torre Salvans, probablement el 14 de febrer de 1938, encara que altres autors asseguren que ja ho va fer al mes de desembre de 1937. Azaña va venir acompanyat per la seva dona, Mª Dolors Rivas Cherif, i els seus més estrets col·laboradors. No era la primera vegada que el president de la República residia a Catalunya i de fet el 28 d’agost del 1934 havia visitat Sabadell.
Aquest xalet, davant de la muntanya de Sant Llorenç de Munt, havia estat construït a principis dels anys 30 pel ric industrial egarenc Francesc Salvans, per destinar-lo a residència d’estiu. Als primers dies de la Guerra Civil, Salvans i el seu fill foren assassinats, víctimes del terror roig. El 26 de juliol de 1936, l’Ajuntament de Terrassa confiscà La Barata i la Torre Salvans, seguint ordres de la Generalitat, amb la finalitat de preservar una sèrie d’obres d’art.
Per garantir la seguretat d’Azaña va construir-se un gran búnquer excavat a la roca del soterrani i portes blindades d’acer. Més amunt es va muntar una plataforma giratòria amb canó antiaeri, un altre búnquer de ciment armat per l’artilleria i un edifici annex. A càrrec de la seguretat d’Azaña es destinà un contingent de 45 homes de la Guàrdia Presidencial que s’instal·laren a la mateixa Torre Salvans i uns 200 més que s’allotjaren a l’Escola Pia de Terrassa.
Azaña va viure a la Torre Salvans pràcticament un any. Com a president de la República es desplaçava tres o quatre dies per setmana al Palau de Pedralbes per despatxar els assumptes oficials.
Andreu Castells explica que passava algunes vegades pel carrer Major de Sabadell i travessava el centre de Sabadell fins a la Rambla en direcció a la carretera de Barcelona. En aquests viatges anava acompanyat pel seu secretari particular, Santos o pel secretari oficial, amb un xofer, un capità de la Guàrdia Presidencial i un ajudant d’aquest. En alguna ocasió aquest oficial era el major Juan Sánchez Acosta qui, després de diverses vicissituds, fixaria la seva residència a Sabadell a mitjans de la dècada de 1940. Sánchez Acedo fou el sogre i pare polític del dirigent socialista sabadellenc Simón Saura Conesa. La comitiva estava formada per un Mercedes negre, precedit per un Hispano Suiza gris.
Per la Torre Salvans hi van anar personatges com Lluís Companys, Julián Besteiro, Ángel Ossorio y Gallardo, Paco García Lorca, germà del poeta, Juan Negrín o Josep Tarradellas; així com els ministres que realitzaven periòdiques visites al president de la República que per arribar a la seva residència passaven per Sabadell. Fins i tot, el 5 d’abril de 1938, va celebrar-se un Consell de Ministres on es produí la crisi de govern que va apartar del govern a Indalecio Prieto com a ministre de Defensa, després de presentar la seva dimissió arran de l’enfonsament del front d’Aragó i dels seus durs enfrontaments amb Negrín, qui va assumir aquest ministeri estratègic.
Les penúltimes Corts de la República
Probablement el fet que Azaña residís al Vallès fou determinant per tal que les últimes reunions del Parlament de la Segona República es celebressin a Catalunya. La primera sessió es va dur a terme l’1 de febrer del 1938 al monestir de Montserrat, la segona el 30 de setembre al monestir de Sant Cugat i la darrera, l’endemà 1 d’octubre, al Saló Modernista de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. La darrera reunió de les Corts es va fer a Figueres el dia 1 de febrer de 1939, amb uns 60 diputats. Però la darrera sessió amb les Corts al complet es van celebrar a Sabadell.
La reunió va tenir dues hores i mitja de duració. S’inicià a dos quarts de sis de la tarda, hora en què arribaren a Sabadell nombrosos diputats i els membres del govern. També, s’incorporà el ministre de Justícia, Ramón González Peña, que acabava d’arribar de Mèxic. La sessió va estar presidida per Diego Martínez Barrio, en la seva qualitat de president de la Cambra, assistit pels secretaris Ramón Lamoneda, Joven i Frápoli. El banc blau estava ocupat pel govern en ple. Com a primer punt de l’ordre del dia es presentaren els pressupostos per l’any 1939 amb unes despeses de 8.4 milions de pessetes i uns ingressos de 8,3 milions que foren llegits pel ministre d’Hisenda, Francisco Méndez Aspe. Així mateix es donà lectura al projecte de llei d’intervenció del Banco Exterior de Pagos. També, es va llegir un altre projecte per crear i incrementar certs impostos, així com la concessió d’una pensió a la vídua del dirigent sindicalista Ángel Pestaña i d’altres funcionaris. D’altra banda, es convalidaren per unanimitat els decrets aprovats des del 30 de setembre del 1938.
Després d’un recés de 15 minuts, per tal de dictaminar la urgència per aprovar els pressupostos i els altres projectes de llei de caràcter econòmic, es va reprendre la sessió i aquests foren aprovats per unanimitat. Seguidament diversos grups parlamentaris reclamaren la suspensió de les sessions de les Corts fins una nova convocatòria que fou defensada per Lamoneda, portaveu del grup socialista, que ho justificà amb els següents termes:
“Señores diputados: desde que la guerra impuso a gran parte de los representantes del país deberes más inexcusables que los de la función que en este momento estamos ejercitando, ha sido colofón de todas las proposiciones de confianza la propuesta de suspensión indefinida de sesiones. Hemos creído sin discusión, por un acuerdo tácito, no roto todavía, que era primordial el deber a que nos llamaba la guerra. (…) Hemos ratificado, hemos convalidado los decretos que el Gobierno de la República se ha visto en la necesidad de adoptar para la marcha de la Administración pública y para conducir la guerra, por vías de resistencia hoy, que mañana serán de victoria; hemos ratificado también con toda plenitud nuestra confianza en los hombres que se sientan en el banco azul. Las Cortes tienen que suspender otra vez sus sesiones para que aquellos que tienen el deber constitucional de convocarlas las convoquen cuando, sin perturbaciones para la guerra, tengamos que resolver problemas que requieran inexcusablemente nuestra opinión y nuestro voto.
Cree la minoría socialista firmemente que en esta propuesta, a la cual se han sumado otras minorías de la Cámara, que no se trata en esta ocasión de lo que se quiere, sino de lo que se puede y de lo que se debe; el “pueden”, en cuanto al trabajo material de las Cortes, tiene una fuerza imperativa, pero yo no me quiero amparar a ella, porque sé que aunque nosotras no tuviéramos que reunir las Cortes con dificultades materiales, buscando sitios distintos con una cierta y prudente precaución, no por el pueblo, al cual podemos dar gallardamente la cara hoy mejor que nunca, sino por su enemigo alevoso; aunque yo pudiera ampararme en la posibilidad o en dificultades materiales, no lo liaría. No es que no se pueda reunir el Parlamento cotidianamente, sino que no debe reunirse, porque cuando la Patria ha tenido que llamar a los legisladores a ser jefes del Ejército, a ser representantes del Gobierno fuera del país, a llenar puestos de la Administración pública, los puestos que la traición abandonó y cuando eso es la guerra, porque la guerra es acción y no deliberación, nosotros, que sabemos la vida de la República está prendida suerte de la guerra, no cumpliríamos con nuestro deber restando ni un solo hombre a las funciones de acción de la guerra para traerlo aquí, en el mejor de los casos a las funciones de deliberación, de legislación y de crítica que, aun siendo muy buenas, serían edificaciones sobre la arena.
España será, en su legislación, en sus leyes, en sus normas, que es para lo que el cuerpo electoral nos ha traído aquí, no lo que nosotros queramos escribir sobre el papel, aunque tuviéramos el acierto que hacerlo bien, sino lo que quieran, lo que puedan conseguir esas armas para las cuales fuera del Parlamento todos tenemos la exigencia de un esfuerzo transitorio”.
Aquesta proposta va comptar amb el suport del portaveu d’ERC, Miquel Santaló, amb el prec que es permetés la reunió de la cambra legislativa sempre que les circumstàncies ho requerissin. Martínez Barrio, president de les Corts, va tancar la sessió advertint que era innecessari afegir que, de la mateixa manera que en la plenitud de les seves facultats tots acataven els seus mandats, un cop suspeses tots els diputats defensarien al Govern. L’acte va finalitzar amb els crits de ¡Viva la República! i ¡Viva España!.
L’òrgan de la Federació Local i Comarcal del sindicat UGT, Vertical, va glossar aquesta reunió, el 3 d’octubre, amb els següents termes:
“Fou motiu de veritable emoció patriòtica veure la representació legítima de la República discutint i resolent aquells assumptes que són propis de llur sobirania (…) Per unes hores la nostra ciutat va tenir per hostes d’honor els homes que formen els més alts poders, el legislatiu i l’executiu, sense que la vida normal de les nostres activitats industrials i comercials sofrissin cap interrupció (…) En el futur de la història d’aquesta guerra que tanta sang ha fet vessar, a part d’altres dades significatives, hi constarà el nom de la nostra ciutat per la celebració d’una reunió de les Corts de la República, en un dels moments més delicats per la vida del Règim”.
Finalitzada la sessió, els diputats, el president de la Cambra i els membres del govern retornaren a Barcelona. Azaña va regressar a la Torre Salvans fins el 21 de gener de 1939 quan va marxar cap a l’exili, on va arribar el 4 de febrer de 1939. Hi moriria el 3 de novembre de 1940 al municipi francès de Montauban, on està enterrat.
El mariscal Pétain va prohibir un sepeli amb honors de Cap d’Estat. Només va accedir a que el seu taüt fos cobert amb la bandera d’Espanya, sempre i quan fos la bicolor i de cap manera la republicana. L’ambaixador de Mèxic, que va protegir Azaña durant el seu exili a França. decidí que fos enterrat cobert amb la bandera mexicana.
Bibliografia
AZAÑA, Manuel. Memorias políticas y de guerra. Volumen II. Ed. Crítica, Barcelona, 1978.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució (1936-1939). Edicions Riutort, Sabadell, 1982.
SERRANO, Jordi. Manuel Azaña, al Vallès Occidental. El Punt Avui, 17 de maig del 2016.
La Vanguardia. 2 d’octubre del 1938.