Les eleccions municipals de 1999: Bustos al poder

El 13 juny de 1999 es celebraren les municipals que com ara van coincidir amb unes europees. Els comicis estigueren determinats per les incògnites derivades de la renúncia d’Antoni Farrés a la reelecció i per la pugna entre Manuel Bustos (PSC) y Mª Dolors Calvet (Entesa per Sabadell) per l’alcaldia.

El desembre de 1997, en el marc de la salutació nadalenca de l’alcalde i quan faltava any i mig per les municipals, Antoni Farrés va anunciar que renunciava a optar a la reelecció. Farrés fou extremadament discret en la difusió d’aquesta decisió i només la va comunicar prèviament a Jordi Pujol, president de la Generalitat, de manera que va causar sorpresa tant el seu propi partit com en la resta de forces polítiques de la ciutat.

L’alcalde Farrés va adduir que es sentia “desubicat” políticament. De fet, aquell mateix any el PCC i el sector del PSUC que s’anomenà  PSUC-Viu havien decidit trencar amb ICV i posteriorment el 1998 formarien Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) amb altres formacions. A més, no eren cap secret les pèssimes relacions entre el líder d’ICV Rafael Ribó i Farrés. De fet, l’alcalde de Sabadell havia estat entre 1992 i 1995 diputat al Parlament de Catalunya, però l’aprovació de la normativa interna que prohibia compaginar els càrrecs a l’administració local amb les tasques parlamentàries provocaren que Farrés hagués de triar i decantar-se per continuar a l’alcaldia. Tanmateix, va percebre que aquesta norma interna s’havia fet expressament contra ell.

En qualsevol cas, aquesta decisió va provocar un veritable terratrèmol polític. Tothom sabia que mentre Farrés es presentés a la reelecció no hi havia res a fer. A més, el carismàtic alcalde no va procedir, com feien molts alcaldes socialistes, a renunciar al càrrec a meitat de mandat i cedir-lo a un company de partit a fi que aquest anés als comicis en millors condicions sent alcalde. Ell va decidir que el seu compromís amb els electors era exhaurir el mandat.

D’altra banda, en aquells anys es parlava molt de la translació a Catalunya de l’operació política anomenada Olivera, que havia sorgit a Itàlia per tal d’aplegar en una candidatura comunistes i socialistes. A Catalunya, un dels principals impulsors d’aquest projecte era Raimon Obiols, president del PSC. Paral·lelament, Pasqual Maragall, que havia renunciat a l’alcaldia de Barcelona el 1997 i l’havia cedit a Joan Clos, estava preparant la seva candidatura a la presidència de la Generalitat i va proposar-li a Farrés que s’incorporés al seu projecte.

Finalment aquesta operació no va reeixir. Ni es va formar l’Olivera catalana, ni Farrés va acceptar anar en la llista de Maragall sota les sigles del PSC. Tanmateix, va intentar la constitució d’una mena d’Olivera local que aplegués a ICV i al sector catalanista del PSC. Així, en els mentiders polítics de la ciutat circulava el nom del socialista Lluís Brunet com a possible alcaldable d’aquesta alternativa.

Manuel Bustos Garrido va encarregar-se de dinamitar aquesta operació. Bustos, nascut a Pedralba (València) el 1961, però criat a Sabadell, va ingressar al PSC amb només 15 anys. El 1983 va guanyar una plaça de subaltern a la Diputació de Barcelona on va treballar a l’Escola Industrial de Barcelona, Museu Textil Terrassa i Institut de Paleontologia de Sabadell, que li deixava temps lliure per a dedicar-se a la política. El 1991 va entrar com a regidor a l’ajuntament de Sabadell el 1991, alhora que ostentava el càrrec de primer secretari de la federació socialista del Vallès Sud. Entre 1995 i 1999 fou el diputat més jove del Parlament de Catalunya. Bustos, que havia fet carrera sota la protecció del totpoderós secretari d’organització del partit Josep Maria Sala, representava al sector dels anomenats capitans que agrupava als militants de barri de procedència obrera i parla castellana, enfront dels catalanistes de classe mitjana i llengua catalana. Així, va obtenir el suport de José Montilla, aleshores secretari d’organització del partit, qui públicament va assegurar que el PSC a Sabadell no participaria en cap coalició i aniria amb les seves sigles a la contesa electoral. Un cop eliminat aquest obstacle, Bustos no va tenir cap dificultat per ser nomenat alcaldable pel PSC en unes primàries en les que únicament va presentar-se ell.

Perfil dels alcaldables

De fet, l’anunci que Farrés no optaria a la reelecció va inaugurar la llarga precampanya electoral. Tots els partits eren conscients que sense ell podien millorar els seus resultats. El primer en iniciar la cursa fou Bustos qui, amb una energia incansable, va posar tota la carn a la graella, mobilitzant tots els seus recursos i comptant amb el suport incondicional del Diari de Sabadell. Tanmateix, Bustos va experimentar un ensurt quan el rotatiu El 9 Nou, que llavors editava una edició vallesana, va publicar el 7 de juny de 1996 que havia falsificat les dades del patró per afavorir que el seu fill anés a una escola del Centre. Bustos intentà justificar-se adduint que no havia fet mal a ningú i que aquest era un tema del qual s’havia encarregat la seva dona. Tot un indici del que posteriorment s’anomenaria estil Bustos.

Els alcaldables, durant la campanya.

L’ofensiva socialista coincidia amb un moment de desconcert entre les forces que havien governat la ciutat sota les sigles PSUC-ICV i on planava l’incògnita de si EUiA es presentaria per separat –com ho van fer a les europees- de manera que pràcticament es donava la victòria del PSC. Davant d’aquesta situació, un grup d’independents difongueren la primavera del 1998 el Manifest per un bon Ajuntament d’esquerres apel·lant a la unitat de les forces a l’esquerra del PSC. Aquest Manifest està en l’origen de la constitució, al setembre de mateix any, d’Entesa per Sabadell que es presentà com a un plataforma cívico-política on tenien cabuda independents i partits politics, però defugint la fórmula de la coalició de partits i postulant-se com una nova forma de fer política. En aquest projecte hi confluïren IC, Els Verds, EUiA i la CUP, a més dels independents d’El Manifest i va estar encapçalat per Maria Dolors Calvet Puig. Nascuda a Sabadell el 1950, llicenciada en Ciències de la Informació i militant històrica del PSUC, va ser diputada a les primeres generals (1977) i l’única dona que participà en la Comissió dels Vint que redactà l’Estatut d’Autonomia. Després de la implosió del PSUC (1981) va deixar el primer pla de la política fins el 1987 que va ser elegida regidora i des de la seva responsabilitat d’Urbanisme va elaborar el Pla General d’Urbanisme, encara en vigor. El 1995 va renunciar a anar a la candidatura d’ICV a les municipals arran amb les seves discrepàncies amb Farrés ja que creia que llavors era el moment de fer el relleu a l’alcaldia. Això li suposà la dificultat d’haver de liderar l’Entesa des de fora de l’Ajuntament.

Per la seva banda, CiU va veure l’oportunitat de recuperar als electors del Centre de la ciutat, en el sentit sociològic del terme, que els votaven als comicis generals i autonòmics, però que a les municipals feien confiança a Farrés. D’aquesta manera designaren cap de llista a Pere Obiols Arderius, nascut a Sabadell el 1949, militant de CDC des del 1986 i molt conegut per la seva professió com a cirurgià pediàtric a l’Hospital Taulí. Obiols substituïa a Jordi Casas d’Unió i membre d’una de les famílies del patriciat local, sense dubte per atraure el vot mesocràtic.

El PP va presentar com cap de llista Carlos Gorina de Travy, nascut a Sabadell el 1957, empresari i membre d’una de les famílies de l’alta burgesia local.

Per la seva banda, ERC presentà Josep Maria Civis Balsach, nascut el 1963, educador social a Caldes de Montbui que  havia estat president del Consell de Joves i un dels impulsors de la colla castellera local. Civis va protagonitzar una intensa campanya electoral amb l’objectiu d’entrar a l’Ajuntament, ja que des de la reinstauració de la democràcia el seu partit no havia aconseguit representació en el Consistori.

Les dues darreres candidatures que van concórrer en aquestes municipals foren el  Partit per la Independència (PI), nascut de l’escissió d’ERC protagonitzada per Àngel Colom i Pilar Rahola. A Sabadell presentaren com alcaldable al mosso d’esquadra Josep Boix qui amb els anys esdevindria en un notori bustista. Tanmateix, la normativa que impedia als membres dels cossos policials presentar-se a les eleccions determinà que finalment fos substituït per Jordi Clemente, nebot d’Angel Colom. La setena candidatura fou la presentada pel Partido Humanista amb Manuel Fuertes de 44 anys com a cap de llista.

Les candidatures i els independents

Des de bon començament la campanya es va polaritzar entre Bustos i Calvet. Els socialistes van confegir una llista  amb la inclusió de vuit independents i la intenció de presentar-se com una “candidatura de ciutat”. En els números dos i tres hi figuraven els històrics Oriol Civil i Maria Ramoneda. En quarta posició hi anava Juan Carlos Sánchez, que ja operava com a mà dreta de Bustos i a qui substituiria a l’alcaldia quan va haver de dimitir arran del cas Mercuri. l’any 2013. En el número cinc l’independent Lena Balaguer, directora de l’Escola Illa, seguida de Joan Manau, secretari d’organització del PSC local i dels aleshores independents Albert Beltran i Montserrat Capdevila. A la llista hi havia dos ex regidors de Farrés, en el número nou Josep Manuel Piedrafita que ho havia estat d’Esports, i en el 23 Xavier Moreno Rico, de Cultura. Altres candidats rellevants van ser José Asensio en el número 12, Ramon Burguès en el 17 i Josep Ayuso en el 19. Altres independents de rellevància foren Anna Griera en el número 21 i especialment el fundador i director de l’Orquestra Simfònica del Vallès, Albert Argudo. La llista es tancava amb Joan Marcet i Simón Saura.

Calvet, al 1999

La confecció de la candidatura d’Entesa per Sabadell fou realment complicada amb fortes discrepàncies que es difongueren als mitjans de comunicació locals. Així el portaveu d’Els Verds Feliu Madaula amenaçà amb sortir d’Entesa si no es renegociava la seva representació a la llista. Tanmateix, el conflicte més seriós fou amb  Iniciativa que fins i tot convocà una assemblea el 5 maig per a decidir la seva  permanència en Entesa. El motiu de la picabaralla fou que IC volia tenir plena llibertat per a escollir els membres de la seva formació que anaven a llista i pel veto a Josep Maria Matencio, dirigent del partit a Sabadell, considerat per Farrés l’home de l’aparell d’Iniciativa a la ciutat.

Després de complicades negociacions, que a voltes va semblar que farien esclatar el projecte, es va presentar la llista on els onze primers llocs hi anaven quatre independents. En el número dos, l’independent Àngels Santesmases, metgessa del Taulí i una aposta personal de Calvet; en el número tres Paco Fernández d’IC, que acabaria a les files socialistes i imputat en el cas Mercuri, en el quatre Juan Guil d’EUiA que prèviament va dimitir com a secretari general de CC.OO a la comarca, després de 20 anys en l’exercici del càrrec. En el cinc un altre independent, Martí Dalmases, també metge al Taulí. En el sis Olga Jiménez per IC i en el set Encarna Ramírez d’EUiA. El lloc vuitè va estar reservat a Xavier Oca de la CUP, el novè a l’independent Antoni Sorolla i el desè a Ferran Izquierdo d’ICV. A la llista es va mantenir un escrupolós equilibri entre IC i EUiA, amb tres llocs per cadascú. Els Verds van renunciar a anar-hi, tot i manifestar que demanarien el vot per l’Entesa. Altres incorporacions destacables foren les de Manuel Navas (EUiA) i actual president de la FAV en el número 11, Marisol Martínez també d’EUiA en el 18, que va ser cap de llista de Guanyem Sabadell i ara de 100% Sabadell després de la seva expulsió del partit. Així mateix s’ha de destacar la inclusió en la candidatura de l’històric dirigent socialista Tonent Creus en el número 23, com una mena de torna al fitxatge de Bustos als dos mencionats regidors d’ICV, i de Robert Ferrer de l’Alliance Française. Tancaven la llista, Francisco Morales i Antoni Farrés. Un altre aspecte remarcable de la candidatura fou l’absència de Matencio qui, en declaracions al Diari de Sabadell, va manifestar que la llista s’havia fet “segons el perfil exclusiu de Calvet”.

A CiU, l’alcaldable Pere Obiols va anar acompanyat en segona posició per l’advocat Francesc Xavier González d’Unió, mort prematurament i que esdevindria un dels més ferms partidaris de Bustos. En tercera posició el convergent Joan Ignasi Sánchez que  fou detingut el 20 de setembre de 2017 en el marc de l’operació contra els organitzadors del referèndum d’1 d’octubre i en el quatre, el també convergent  Josep Reverter que posteriorment s’incorporaria a ERC. El número cinquè va correspondre a Unió en la persona de Francesc Portalés. El dirigent gitano Manuel Heredia anava en el número set i tancaven la llista els històrics Joan Grau i Xavier Bigatà.

El PP va apostar pel tàndem format per Carles Gorina i Andreu Gil, que seria company sentimental de Montserrat Costa, actual parella de Manuel Bustos, i que acabaria imputat per diversos delictes relacionats amb la seva activitat com promotor immobiliari abans de l’esclat del cas Mercuri.

L’alcaldable d’ERC, Josep Maria Civis, va anar acompanyat en el número dos de Carme Forcadell, llavors activista de la Plataforma per la Llengua i membre d’Òmnium Cultural, actualment en presó preventiva. En el número quatre hi anava Amadeu Pardo de l’executiva comarcal d’UGT i Jordi Argelaguet qui trencaria amb ERC arran de la formació del primer tripartit d’esquerres a la Generalitat, per passar-se a les files convergents. Actualment és el director de Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat.

La campanya polaritzada

Els socialistes presentaren la llista i les seves 250 propostes programàtiques als mitjans de comunicació el 7 de maig al Parc Catalunya on Bustos va manifestar que volia encetar un nova etapa de la ciutat, però garantint la continuïtat amb els projectes estratègics. L’endemà va organitzar-se un sopar a l’Hotel Urpí amb 800 comensals amb la presència de l’ex ministre de Sanitat Ernest Lluch que seria assassinat per ETA i el nedador David Meca. En aquest marc, Bustos va fer l’agossarada afirmació que “havia substituït a Farrés com diputat i ara ho faria com alcalde”. Posteriorment es va comprometre a presentar una declaració dels bens del seus regidors en ares a l’ètica i la transparència que després del cas Mercuri poden sonar a cinisme. L’alcaldable socialista va activar el suport dels líders del seu partit com l’alcalde de Barcelona, Joan Clos i Pasqual Maragall amb qui va visitar el mercat de Merinals i va intervenir en l’acte central de la campanya a la plaça del Pi de Ca n’Oriac on manifesta que “Bustos era l’esperança de l’esquerra de Sabadell”. Així mateix s’abraçà amb Rosa Díez, candidata del PSOE a les europees, en el míting de la plaça Castelao.

L’Entesa va presentar al Teatre del Sol el seu programa electoral basat en quatre eixos: integració e igualtat social, impuls econòmic, desenvolupament mediambiental i impuls cultural que va comptar amb els parlaments de Farrés i Calvet. Farrés va intervenir intensament en la campanya participant en nombrosos mítings on va atacar reiteradament a Bustos titllant-lo de ser un “funcionari de partit”, criticant la seva campanya de venta de fum, de “pa i circ” i “sopars pagats”. També va replicar que Bustos no li havia substituït al Parlament de Catalunya, sinó un company de ICV. Bustos no va respondre aquests atacs i va deixar aquesta tasca a Simón Saura que en diverses ocasions criticà les interferències de Farrés en la campanya.

El dissabte 29 de maig va tenir lloc sopar d’Entesa a l’escola Joanot Alisanda amb 800 persones on Farrés anuncià que havia donat  poders legals al secretari municipal per tal que els portaveus dels grups municipals fiscalitzessin els seus bens durant dos anys. Així mateix lloà les figures de Manuel Larrosa, Sorolla i Calvet com els protagonistes de la transformació urbanística de la ciutat i va indicar la importància que per primer cop la ciutat tingués una alcaldessa. Va acabar el seu parlament amb “Ara Calvet” qui va fer un breu discurs en defensa de la identitat sabadellenca amenaçada per Bustos.

Així mateix, Entesa va presentar un calendari de l’any 2000 il·lustrat pels artistes locals Nati Ayala, Josep Borrell, Benet Ferrer, Josep Gerona, Jordi Madaula, Isidre Manils, Antoni Marquès, Xavier Oriach, Assumpció Oristell, Agustí Puig, Pep Sallés y Oriol Vilapuig. També, va tenir el suport d’Enric Tello,vicerector UAB, de 200 sindicalistes de CC.OO i USOC i Manuel Vázquez Montalbán que presentà el programa de cultura el 2 juny al Casal Pere Quart. L’acte central va tenir a la plaça Sant Roc, el 5 juny on Farrés va assegurar que, si guanyava Bustos, Sabadell estaria supeditada a les decisions de l’alcalde de Terrassa, Manuel Royes de Terrassa i on Calvet va defensar la reforma de la Gran Via per acabar amb la divisió dels barris de la ciutat. L’acte final de la campanya es va celebrar a Ca n’Oriac.

Per la seva banda, CiU va aprofitar la figura de Jordi Pujol que visità la ciutat el 18 i el 31 de maig per donar suport explícit Obiols. Tanmateix la seva campanya va quedar tocada per la proposta d’enderrocar i vendre el teatre La Faràndula per tal de construir un nou de trinca a l’Eix Macià. Aquesta proposta va provocar un allau de crítiques que motivaren la inserció d’un anunci al Diari de Sabadell, el 8 de juny, on assegurava: “nosaltres no traslladarem la Faràndula”. Tant és així que, a l’acte central de la campanya, va haver de pregar que no canviessin el seu vot per una proposta desafortunada.

Carles Gorina va comptar amb el suport del president del PP català Alberto Fernández Díaz i del secretari d’Estat d’Economia. Cristóbal Montoro al qual va acompanyar, el 7 de juny, en la visita a la Cambra de Comerç i l’Associació Comerciants Comerç Creu.

ERC va mobilitzar tots els seus recursos i va repartir 70.000 díptics amb el lema Ciutat, progrés i país: a Sabadell, l’Esquerra i presentant-se com “l’únic vot útil nacionalista”. L’acte central es celebrà, dissabte, 5 juny a la plaça  Dr. Robert, amb la participació del líder nacional del partit Josep-Lluís Carod-Rovira

Una de les característiques més remarcables de la campanya fou la profusió de debats entre alcaldables com els relatius a l’Agenda 21, a temes sociosanitaris el 25 de maig, sobre urbanisme, organitzat per la Cambra de Comerç el 2 maig, que va centrar-se en el Quart Cinturó i on nomes  Civis i Calvet van mostrar-se contraris a l’autovia. El 30 de maig l’Associació Comerciants Comerç Creu va organitzar el debat Comercio y Ciudad. L’1 de juny es celebrà un altre sobre Participació Ciutadana a la Cafeteria Àgora, 1 juny i un debat virtual per Internet. El 3 juny es va fer el debat muntat per la  Taula Persones amb Disminució del Consell de Benestar Social al Vapor Llonch. L’endemà a la cadena SER de Terrassa es va fer un debat dels alcaldables de Sabadell i un altre al Casal d’Europa i el 8 juny es va fer el debat de la Jove Cambra 8 juny a La Faràndula. Per la seva part el Diari de Sabadell va publicar la secció Foc creuat en el qual els alcaldables s’entrevistaven entre ells i que va tenir el seu punt culminat l’1 de juny entre Bustos i Calvet.

Els ajustats resultats

El diumenge 6 de juny El Periódico de Catalunya publicava una enquesta que atorgava la majoria absoluta a Calvet, però que fou valorada amb escepticisme per les forces politiques locals. Un resultat que va repetir el sondeig de TV3 al tancament dels col·legis electorals.

Tanmateix, amb una participació del 50,85%, el PSC guanyava les eleccions amb 26.389 vots (33,5%) i 10 regidors, cinc més que a les municipals de 1995. L’Entesa obtenia 26.276 vots (33,3%) i 10 regidors, cincs menys que al 1995, els mateixos que sumava el PSC. En principi la diferència de vots fou de 122, encara que amb el posterior recompte s’escurçà a 99. En tercera posició CiU amb 12.502 vots (15,8%) i 4 regidors, quasi amb els mateixos percentatges que les anteriors municipals (15,9%); és a dir, no havia aconseguit atraure als seus votants del Centre. El PP assolí la quarta posició amb 7.664 vots (9,7%) i dos regidors, malgrat  repetir els resultats del 1995 va perdre un regidor. ERC entrava al Consistori pels pèls amb 4.016 vots (5,1%) i un regidor.

Per districtes CiU s’imposà al Centre amb el 30,8% dels vots, però quasi empatat amb Entesa que va obtenir el 29,3% dels sufragis. PSC s’imposava clarament als districtes obrers del nord (48,8%), sud (46%) i Torre-romeu (46%) i Entesa guanyava a Creu Alta, Can Feu i Gràcia. Justament aquí radica l’explicació de l’empat, mentre els socialistes treien a Entesa 15 punts en barris com Ca n’Oriac, el diferencial es compensava per les distancies que obtenia Entesa sobre el PSC al Centre, Gràcia, Creu Alta i Can Feu.

L’anàlisi del vot de les europees, celebrades el mateix dia, demostraren que els electors diferenciaven entre les diverses convocatòries electorals. Així, el PSC arrasà amb el 41,56% dels vots, seguit de CiU (22,9%); PP (14,09%); ICV (7,13%);  ERC (4,2%) i  EUiA (4,2%).

Aquella mateixa nit Bustos, eufòric, s’atribuí la victòria i pràcticament l’alcaldia. Farrés va declarar que s’havia produït un “empat tècnic” i Calvet, tot i reconeixent la derrota, assegurà que l’alcaldia dependria dels pactes de govern. CiU, malgrat uns resultats per sota de les seves expectatives, es consolà dient que ara eren la força decisiva per decantar l’alcaldia. En ERC regnava l’eufòria per haver entrat en el Consistori des dels temps de la Segona República i en el PP la decepció per haver perdut un regidor.

Pactes i investidura

Els dies següents dels comicis estigueren determinats per les converses entre els partits. L’aritmètica electoral atorgaven a CiU i en menor mesura a ERC el poder de decantar la balança a favor del PSC o Entesa. Obiols va advertir a Bustos i Calvet que “serà dur” arribar a un acord i Civis que el pacte requerirà “d’hores de diàleg”. Dies després, Civis s’oferia de mediador entre PSC i Entesa per fer un tripartit d’esquerres i Obiols proposà que Bustos i Calvet es tornessin en l’alcaldia, que PSC va rebutjar immediatament.

Per la seva banda, la direcció d’ICV va manifestar que acceptaria que Bustos fos l’alcalde en el marc d’un acord amb Entesa i ERC, però condicionat a un pacte global a Catalunya que podria donar entre 30 i 40 alcaldies al PSC i unes 12 a ICV. El dirigent de política municipal d’ICV, Jordi Guillot es desplaçà en diverses ocasions a Sabadell sense èxit per tal de convèncer a l’Entesa. Davant d’això,  Calvet acusà Bustos de voler “robar-li” els seus regidors mitjançant un pacte a les seves esquenes amb ICV i assegurà que no descartava pactar amb ningú, fins i tot amb CiU.

Bustos, al ple d'investidura.
Bustos, al ple d’investidura.

Els interrogants començaren a esvair-se el 24 juny quan PSC i ERC firmaren un pacte de govern obert a Entesa, on Civis ostentaria la regidoria de Medi Ambient. Sota aquesta pressió el 28 de juny es celebrà una reunió entre PSC i Entesa que no va arribar a cap acord. L’1 de juliol CiU anuncia que l’acord amb el PSC estava a punt i ERC abandona el pacte d’esquerres. El 7 de juliol, un dia abans de la sessió d’investidura, Josep Ramon Luesma (Unió), Joan Ignasi Sànchez (CDC), Civis (ERC) i Oriol Civil (PSC) subscrivien un document on establien que l’alcaldia havia d’anar a la llista més votada i es comprometien a sostenir un govern estable. CiU obtenia les regidories de Sanitat, Serveis Socials i Hisenda i la presidència del Consell de Districte 1. ERC les de Medi Ambient i Patrimoni tots ells amb el rang de tinent d’alcalde.

Finalment, el 8 juliol es celebrà la sessió d’investidura amb la convicció que s’obria una nova etapa en la vida de la ciutat. Bustos assolia la majoria absoluta amb els vots del PSC, CiU i ERC i l’abstenció del  PP que li donà un “vot de confiança”. Calvet va presentar candidatura i va obtenir els 10 vots d’Entesa, desfent els rumors sobre l’hipotètica abstenció dels tres regidors ICV. Bustos, en el seu primer discurs com alcalde, va fer una “crida oberta i sincera” a Entesa per tal que s’integrés en l’acord tripartit. Així mateix va indicar els seus tres objectius de govern: la potenciació de la capacitat econòmica, social i cultural de la ciutat.

Calvet va criticar molt durament un “acord sustentat en el poder, sense continguts per la ciutat” i va reclamar un govern progressista que reflectís l’empat amb els socialistes. En cas contrari, Entesa exerciria l’oposició amb “il·lusió, eficiència i honestedat”. Obiols va justificar el seu pacte de govern i càusticament observà que “hi ha hagut entesa i ha mancat iniciativa”. Gorina va dir que “Bustos ha sabut vendre diàleg”. Civis celebrà el retorn d’ERC al Consistori després de 60 anys i esmentà a la regidora Fidela Renom, els alcaldes Salvador Ribé i Magí Marcé, atribuint-los la militància al seu partit quan en realitat foren membres del Círcol Republicà Federal i lamentà no haver forjat un pacte d’esquerra.

D’aquesta manera i amb aquests auspicis s’iniciava l’era Bustos.

Bibliografia.

FORASTER GIRAVENT, Manuel. Antoni Farrés i Sabater, tal i com l’hem conegut. Amics del Toni, Sabadell, 2012.
SERRANO, Jordi i DOMÈNECH, Xavier. Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament. Angle Editorial, Barcelona, 2015.
Diari de Sabadell, abril, maig i juny de 1999.
El 9 Nou, 7 de juny de 1996, abril, maig i juny de 1999.
El Periódico de Catalunya 6 de juny de 1999.

Foto portada: Bustos celebrant el resultat electoral.