La recent publicació de les cartes des del front d’alumnes d’aquest centre docent a Francesca Lladós és un bon motiu per a explicar la història d’un dels projectes pedagògics més innovadors de la Segona República: l’Institut Obrer.
Els Instituts Obrers van ser uns centres educatius creats pel govern de la Segona República. El primer s’instal·là a València en 1936, iniciada la Guerra Civil essent Jesús Hernández del PCE ministre de Instrucción Pública y Bellas Artes. Després de l’assaig exitós del Instituto Obrero de València, es constituí un segon centre a Sabadell i més a tard altres a Barcelona i Madrid.
L’objectiu d’aquestes institucions docents era formar als millors estudiants d’entre els obrers i obreres antifeixistes, majors de 15 anys, per tal de cursar un batxillerat intensiu en quatre semestres. Es volia crear una élite obrera per a la reconstrucció democràtica de Espanya. Per a entrar en aquests centres s’havien de superar unes proves on l’aspirant havia de demostrar les seves aptituds per encarar dos anys d’esforç intel·lectual intensiu.
El funcionament dels Instituts Obrers estava regits pels següents principis: règim d’internat on els alumnes convivien amb els professors; coeducació amb total igualtat entre els sexes; remuneració als estudiants que rebien el salari que haurien aportat a les seves familiars si estiguessin treballant; ensenyament laic, científic i actiu. Una línea pedagògica en l’estela de l’Escola Nova, l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i de la Institución Libre de Enseñanza.
Inauguració oficial
A Sabadell, que llavors tenia uns 50.000 habitants, existia un greu dèficit pel que respecta a l’ensenyament secundari. Això es va pal·liar amb l’Institut-Escola Manuel Bartolomé Cossio, creat per la Generalitat, que inicià les seves activitats el 15 de desembre de 1936 i l’Institut Obrer constituït a instàncies del govern de la República on per primera vegada s’establien estudis oficials de batxillerat a la ciutat (més info: ‘El projecte educatiu de la Segona República‘).
La concessió de l’Institut per a Obrers de Sabadell va ser el resultat de les gestions realitzades per l’alcalde, Josep Moix Regàs, i el regidor de Cultura, Salvador Sarrà Serravinyals. Una comissió formada per un representant de l’Ajuntament i delegats de les dues centrals sindicals UGT i CNT viatjaren a València i visitaren a tal efecte al ministre d’Instrucció Pública.
Els tràmits per a constituir l’Institut Obrer a Sabadell, el segon d’Espanya i el primer de Catalunya, començaren el 10 de març de 1937 amb una capacitat prevista, en primera convocatòria, per a 100 alumnes. El 7 d’abril, Wenceslao Roces Suárez, subsecretari del ministeri d’Instrucció Pública, signa les Normes que establien la creació del Institut per a Obrers de Sabadell. Després va començar una campanya informativa per a difondre la noticia entre els treballadors. Al maig de 1937 Sarrà es dirigí per carta al director de Ràdio Associació de Barcelona en els següents termes:
“Encara que afecta només a l’ex província de Barcelona, llevat de la capital i la seua actual comarca, hem donat a la premsa barcelonina, per la seva enorme difusió a tot Catalunya uns gravats anunciadors de l’Institut Obrer i la seva primera convocatòria, i us remetem unes notes perquè les radieu de forma alternada entre les vostres emissions”. En una d’aquestes falques publicitàries, conservades a l’Arxiu Històric de Sabadell, es podia sentir: “els obrers i els seus fills podran ser enginyers, metges, arquitectes… L’estat munta els Instituts Obrers i en ells facilita l’estudi del batxillerat als joves obrers i obreres amb aptituds. No solament manté l’obrer-estudiant, sinó que, a mes a mes, el subvenciona per a l’auxili necessari a la família. Lluiteu per guanyar la guerra, que l’endemà de la guerra, amb l’activitat de l’Institut Obrer, està guanyat”.
Del 7 al 20 de maig s’obrí el termini de presentació de candidats. Els aspirants havien de ser obrers antifeixistes de les poblacions de l’ex província de Barcelona que disposaven de tota la informació i del model de sol·licitud en la Conselleria de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell, al carrer Cervantes, 43. El termini d’inscripció va ser prolongat cinc dies més. A continuació, entre l’1 i 10 de juny, s’iniciaren els exàmens eliminatoris.
A la primera convocatòria es presentaren un centenar d’aspirants i superaren les proves 74 joves. Les classes s’iniciaren el 15 de juny de 1937 amb Juan Bote García com a comissari-director qui va venir de l’institut Pi i Margall de Barcelona. Bote havia nascut el 1896 a Alcuéscar (Cáceres), militant del PSUC, acabada la guerra s’exilià a la Unió Soviètica on continuà les seves activitats docents per als nens espanyols refugiats a l’URSS. Les seves discrepàncies amb la pedagogia estalinista el conduïren, dies després de la invasió nazi (1941), durant 14 anys a diversos camps de concentració de Sibèria. Repatriat el 1956, va tornar al seu poble natal on va morir l’any 1967.
El primer semestre van començar les classes 70 alumnes: sis noies i 63 nois. En la segona convocatòria es crearen 25 places més. Encara que, en principi, es pensà en el castell de Can Feu, la seu de l’Institut Obrer va ser l’Escola Industrial, llavors ubicada a l’edifici modernista de l’antiga Caixa de Sabadell, i la residència al convent de les Serves de Maria, al carrer Montserrat, 135. Posteriorment, s’habilitaren algunes dependències del castell de Can Feu com a residència dels estudiants.
La inauguració oficial va tenir lloc el 19 de desembre de 1937. Aquell dia vingueren a Sabadell el ministre de la República Jesús Hernández i el conseller de Cultura de la Generalitat, Carles Pi i Sunyer, que foren rebuts per l’alcalde, Josep Moix. Plegats inauguraren l’Institut Obrer, l’Institut-Escola MB Cossío, l’Escola de Comerç Valentí Almirall i l’Escola Tèxtil.
Pedagogia activa
La metodologia pedagògica era la coneguda com “activa” consistent, a partir de les explicacions de l’aula, de la ampliació dels coneixement mitjançant l’observació i la investigació dels alumnes en els llibres de la biblioteca del centre. Segons les informacions recollides per Cristina Escrivà, en base a les llibretes d’apunts de l’alumne Alfons Soler, l’equip de professors estava format per Magdalena Folch Solé (Llengua i Literatura), Manuel Devis Samper (Francès), Juan Bote García (Ciències Naturals, Física i Química i Matemàtiques), José Sancho (Economia), Simón Escoda Pujol (Geografia i Història), Alfredo Palmero Gregorio (Dibuix). Les matèries es completaven amb Anglès i Especialitats.
Molts dels alumnes de la primera convocatòria es presentaren voluntaris per anar al front, set dels quals moriren a la guerra. Així, el 5 d’abril de 1938 es publicava a La Vanguardia la notícia titulada Govern de la República. En el d’Instrucció Pública: “s’estén l’entusiasme per l’allistament voluntari en els centres d’ensenyament. Segueixen rebent al Ministeri nombrosos telegrames donant compte de l’entusiasme que hi ha entre la joventut escolar i entre el professorat per anar en defensa de la pàtria envaïda. Entre els últimament rebuts figuren els següents: del comissari director de l’Institut Obrer de Sabadell al ministre d’Instrucció Pública i Sanitat: ‘Reunits en finalitzar el primer curs semestral els professors i alumnes de l’Institut Obrer de Sabadell, saluden el ministre i tenen l’honor de comunicar-li que s’ha iniciat la llista del voluntariat amb el nom de l’alumne Francesc Comas Busquets, i al mateix temps els alumnes de la cinquena del 41 demanen per aclamació que se’ls mobilitzi com a mesura general per a tota l’Espanya lleial, segurs que els joves de 18 anys cooperaran amb tot entusiasme i vigor a alliberar a la pàtria de la invasió feixista.”
Paral·lelament, la junta tècnica inspectora de Segon Ensenyament va demanar, a proposta del comissari-director de l’Institut Obrer de Sabadell, un augment del subsidi mensual dels alumnes del centre. La petició fou acceptada mitjançant La Ordre 16 signada a Barcelona, el 17 de maig de 1938, pel subsecretari d’Instrucció Pública Joan Puig. La relació dels 18 nois i vuit noies és la següent: Aguilar Ortega, Juan, 250 pessetes. Amenes Monserrat, José, 150. Aloy Anell, José, 250. Arbiol Burgue, Santiago, 150. Arderius Ros, Asunción, 150. Camps Oriola, Engracia, 325. Canet Puigmartí, Juan, 150. Cascante Pou, Dolores, 150. Comas Busquets, Francisco, 150. Espinal Rodríguez, José, 150. Estany Corominas, Juan, 150. Fornell Ariola, Magda, 150. Guldal Escamilla, Alejandro, 200. Homs Obradors, Francisco, 150. Homs Puigdellivol, Rosa, 325. Magne García, Francisco, 150. Pablo Figuerola, José, 150. Planas Soler, Roma, 150. Roselló Busquets, Juan, 200. Sau Chaté, Luisa, 200. Segura González, Emilio, 150. Senabre Beltrán, Jose Maria, 200. Serra Querol, Francisca, 150. Tebas Balaguer, Juan José, 150. Torello Pagés, Teresa, 150. Vives Esquitino, August, 250.
Els records de Lluís Vilaplana
Devem a l’ex alumne de l’Institut Obrer, Lluís Vilaplana Arimany, nascut a Sabadell el 1922, un vívid relat de les seves experiències en aquest centre educatiu. Fill d’una família obrera, va presentar-se a l’examen d’ingrés l’1 de maig de 1938 que consistia en problemes de proporcionalitat, regles de tres directes, algun comentari de text i preguntes de cultura general. Superada la prova, va incorporar-se amb 16 anys a l’Institut percebent un sou de 90 pessetes, més tot el material escolar a càrrec de l’Estat.
Vilaplana evoca als seus professors “tots fabulosos” i d’ideologia d’esquerres. Un d’ells, Simon Escoda Pujol, de geografia i història, els portava cada diumenge al Ripoll on els hi explicava l’orografia del riu, els meandres, les terrasses fluvials… Respecte als mètodes pedagògics evoca:
“No teníem llibres de text; bé, només en recordo un, el de francès. Tot funcionava a partir d’apunts i, després, a la biblioteca els passàvem a net i entre nosaltres ens ajudàvem en tot. De vegades ens reuníem per estudiar a la biblioteca de la Cooperativa Sabadellenca. Una educació revolucionària: estudiar sense llibres de text era dur i l’estilogràfica anava a 100 per hora”.
Existia una comissió d’estudiants que discutia democràticament sobre el funcionament de l’Institut. El menjador era un lloc més de convivència on els alumnes s’asseien al costat dels professors. Vilaplana recorda que la carn arribava de Rússia i evoca amb afecte als cuiners i cambrers que considerava com uns companys més. També, subratlla la gran importància que es donava l’educació física i el festival d’atletisme que es celebrà el desembre de 1938 a l’Institut Obrer de Barcelona i on hi participaren alguns nois de Sabadell. L’acte va ser filmat per fer un documental que fou projectat al cinema Imperial amb l’assistència del ministre d’Instrucció Pública, Jesús Hernández.
Així mateix evoca el tracte d’igualtat entre nois i noies: “fins llavors les dones no podien accedir en les mateixes condicions que l’home. Recordem que feia poc temps que tenien vot a les eleccions i que el caràcter d’internat mixt era innovador no només a Espanya sinó també a la resta d’Europa (…) L’afany per superar-se i enriquir-se de la cultura amb drets socials i democràtics s’iniciava amb l’ensenyament en coeducació, la igualtat de gènere per a la consecució d’un canvi social”.
Després de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, el 27 de gener de 1939, els estudiants de l’Institut Obrer anaren a l’Ajuntament a preguntar quin seria el futur del centre. Uns dels jerarques falangistes els hi va respondre: ‘Para ustedes todo se acabó por proceder del gobierno rojo ¡Fuera de aquí!’. Els professors de l’institut patiren la repressió, com Escoda qui fou empresonat a la Modelo. Altres fugiren o es van exiliar.
Tanmateix, un nucli d’ex alumnes es mantingueren en contacte, fent reunions i excursions. Com observa Vilaplana, “l’Institut Obrer va crear un vincle de solidaritat entre els alumnes que ha perdurar en el transcurs de les seves vides”.
El 12 de novembre del 1989, en commemoració del cinquantenari de l’inici de les classes, es reuniren a Sabadell més de 35 ex alumnes amb les seves parelles, procedents de tota la província de Barcelona. A la trobada es llegiren poemes en record dels companys morts a la guerra i un escrit d’Andreu Castells.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, Informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939. Edicions Riutort, Sabadell, 1982.
ESCRIVÀ MOSCARDÓ, Cristina. L’1nstitut Obrer de Sabadell,1937-1939. Records de Lluís Vilaplana Arimany: “El meu abans i després de ser alumne de l’1nstitut Obrer de Sabadell”. Arraona, n. 28, 4ª època, 2004.
– Los Institutos para Obreros. Un hermoso sueño republicano. L’Eixam Edicions, València, 2008.
MARCO IGUAL, Miguel. Los médicos republicanos españoles exiliados en la Unión Soviética. Medicina e Historia, n. 1, 2009.
MORENTE, Francisco. Escoles i mestres: de la renovació pedagògica a l’educació feixista dins Sabadell 1931-1939. Una esperança desfeta, Ajuntament de Sabadell, Museus Municipals, 2010.
DOMINGO i BARNILS, Artur. La Guerra Civil 1936-1939 dins La República i la Guerra Civil 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986.