Tracem el perfil de Ricard Simó i Bach, un home d’origen humil, barber de professió, però que esdevingué escriptor i el principal biògraf dels sabadellencs i sabadellenques més destacats del passat recent i de la seva generació.
Ricard Simó i Bach va néixer a Sabadell l’11 de maig de 1911 al carrer de Margenat, 4. Fou fill de Josep Simó Creus i Cecília Bach Subirana, que regentaven una modesta barberia i espardenyeria. El matrimoni era originari de La Bauma i Monistrol de Montserrat.
Els seus primers mestres foren Joaquim Simó Estruch i Pere Sensat Viñas. Posteriorment, estudià en el Col·legi Mercantil dirigit per Domènec Colillas i Jaume Deu. Amb 12 anys començà a ajudar al seu pare i més tard a la Barberia Roca de Sabadell, on adquirí el grau d’oficial i tornà a la barberia paterna. Des de ben petit, Ricard Simó fou un lector insaciable i freqüentà la biblioteca del Círcol Republicà Federal (CRF). També, es vinculà a Centre Cultural Recreatiu, fundat el 1927 amb seu al cafè de les Delícies que acabava de fundar el seu amic Josep Vall Sabata que com ell ingressaria al Bloc Obrer i Camperol (BOC) de Joaquim Maurín que es constituí a Sabadell al novembre de 1930 (més info: ‘El BOC i el POUM‘). D’aquesta manera assolí una sòlida formació cultural autodidacta. Josep Mª Lladó i Figueres escriu sobre d’ell:
“…Ha llegit tota classe de llibres, per bé que la seva preferència ha estat sempre per la història, la biografia i la poesia. Des de Ramon Llull fins als autors més celebrats coneix llur producció i la seva selecta i voluminosa biblioteca particular, és -en paraules seves-, la seva Universitat, puix gràcies a la qual, ha esdevingut un magnífica autodidacta”.
Per la seva banda, l’historiador Josep Maria Benaul indica el següent:
“Ricard Simó era molt conegut entre el jovent del barri obrer d’Hostafrancs de l’extrem oest de la trama urbana de Sabadell. Allí, el seu pare hi tenia una barberia i un obrador i tenda d’espardenyes. A més de tallar cabells i afaitar barbes, hom recorda que ‘les discussions i controvèrsies acalorades que es sostenien a la barberia de Josep Simó, nucli principal polític i cultural a la barriada, els diumenges al matí, eren inenarrables”.
L’any 1934 va casar-se amb Maria Deu Laspalas, nascuda com ell al 1911. La seva mare, Francesca Laspalas Latorre, natural de Sant Esteve de Llitera, s’havia casat amb Josep Deu Bellavista, el fill de la casa on servia de minyona, que treballava en l’empresa de llanes del seu pare. A la mort prematura del marit, la mare i les tres nenes continuaren vivint a casa de l’avi al carrer Garcilaso, 29. Maria, la major de les germanes, va estudiar a les Carmelites i va aprendre l’ofici de sastressa. A diferència del seu marit no militava a cap partit polític. A l’abril de 1936, vivien al carrer de Meléndez, 105 (ara Josep Renom) el matrimoni, amb el nen, Josep Simó Deu, nascut a l’octubre de 1933, la mare i les dues germanes de Maria
Guerra, exili i presó
Ricard Simó va ser un dels joves que fundaren la secció local de BOC i posteriorment ingressà al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), encara que no formava part del grup dirigent del partit a Sabadell.
A la Guerra Civil va mobilitzar un grup de joves per anar al front i ell mateix va marxar a l’octubre de 1936. Va ser destinat a Montflorite (Osca), al Grup d’Artillera Lleugera, on coincidí amb l’amic i camarada, Jaume Massagué, adscrit a la 29a Divisió sota el comandament de Josep Rovira del POUM que el nomenà comissari polític. Arran dels Fets de Maig de 1937, la unitat va ser dissolta. Llavors Ricard Simó va ser destinat al Batalló de Rereguarda n. 17 de l’Exèrcit Popular, al barri de Sarrià de Barcelona on també servia el seu germà Antoni. Allí va exercir de comissari polític de la 4a Companyia a les ordres del capità de carrera Carlos Vega de Killius. A finals de 1938 la seva unitat fou transferida a Colera, prop de la frontera francesa, on es reuní amb la seva família.
La frontera francesa va obrir-se als refugiats civils el 28 de gener de 1939. Maria i el petit Josep partiren des de Colera cap a Portbou amb un grup de dones i nens per una carretera bombardejada per l’aviació franquista. Maria i el grup de dones i nens foren internats al centre d’hébergement de Poitiers. Un dels diversos refugis improvisats per les autoritats de la República Francesa per allotjar als exiliats civils espanyols, dones, nens i ancians. Aquest de Poitiers sembla ser que havia estat un antic manicomi.
La frontera restà tancada per als combatents fins el 5 de febrer de 1939. Ricard va rebre l’ordre de passar a França i el 8 de febrer travessà la frontera per Cervera de la Marenda amb el seu germà Antoni i dos companys més de la seva unitat. Primer fou internat al camp de concentració francès de Sant Cebrià de Rosselló i després al de Barcarès on, com explica Lladó, va romandre fins el mes de juny del mateix any quan aconseguí evadir-se amb l’ajuda del seu amic i company de partit Josep Pallach, que seria un dels dirigents del socialisme català al franquisme. En el locutori van canviar d’amagat els papers del visitant.
La principal raó de la fuga era reunir-se amb la seva dona i el seu fill de només tres anys a qui va poder veure l’agost de 1939 a Poitiers. Tanmateix, la manca de documentació li impedí reclamar-los. El seu germà Antoni va escapar-se del camp de concentració d’Argelers i trobà refugi en una família de professors d’esquerres a Villié-Morgon, a la comarca vitícola del Beaujolais, on va treballar de jornaler al camp. Al final, aconseguí regularitzar la seva situació gràcies a les gestions de l’alcalde de Lió, Edouard Herriot. Antoni ajudà a la seva cunyada enviant-li paquets amb aliments a Poitiers i acollí al seu germà a Fleurie, prop de Villié-Morgon. Antoni Simó va tornar a Espanya l’octubre de 1939. Va estar empresonat fins al 1941 al camp de concentració d’Horta, a la presó de Sabadell i la Model de Barcelona. Després va haver de complir amb el servei militar als batallons de treballadors a Concurbión i Rota.
Josep Mª Benaul ha estudiat les 89 cartes que la seva dona, Maria Deu, li va adreçar del 14 de febrer al 25 de desembre de 1939 des de l’exili, més les 62 que li va enviar des de Sabadell fins al 1941. Malauradament, les missives de Ricard s’han perdut. Una correspondència que mostra les dures condicions de vida als centres d’hébergement. No tant terribles com les dels camps de concentració francesos, però molt més desconegudes.
Durant un temps, el matrimoni va intentar reunir els documents i els diners per marxar cap a Mèxic. No va ser possible. D’altra banda, el govern francès, des de que es declarà la guerra amb l’Alemanya nazi al setembre de 1939, va pressionar als refugiats per què tornessin a Espanya. Maria i el petit Josep, que amb els anys seria el cap de cirurgia de l’Hospital Taulí, retornaren a Sabadell el 25 de desembre de 1939. Com explica a les seves cartes, ara escrites en castellà, Maria començà a treballar de sastressa i recuperà molts clients d’abans de la guerra. Això sí, amb moltes hores de feina: “empiezo a trabajar de las 7 de la mañana a las 12 de la noche y cuando llega el domingo mi divertición trabajar y siempre trabajar”.
Al gener de 1940 Ricard marxà de Fleurie a Montpeller on treballà a la barberia de Louis Goudou. En aquesta ciutat s’hostatjà a la Residència d’Intel·lectuals Catalans on va conèixer molts escriptors i artistes exiliats. Ricard va tornar a Espanya el desembre de 1941, on va poder veure a la seva família fugaçment a l’estació de França. Fou internat al camp de concentració de Reus, d’on va sortir en llibertat al gener de 1942.
Manual de barberia
De retorn a Sabadell, reprengué el seu ofici de barber, però, a causa dels seus antecedents polítics, fou objecte de diverses detencions. També va néixer la seva filla Marta. L’any 1953 publicà Barberos y peluqueros (técnica y profesionalismo) a l’editorial Sintes de Barcelona. Va ser el primer llibre sobre el tema i arribà a les set edicions amb una notable difusió a Amèrica Llatina com a llibre de text a les escoles de formació professional.
No obstant això, el 1959 abandonà l’ofici de barber i ingressà al Col·legi d’Agents Comercials de Sabadell de la mà dels seus amics Jaume Massagué Camps i Joan Sala Rovira. Després d’exercir diverses feines com agent comercial, entrà al 1960 al món del tèxtil. Primer a Ferran Comadrán SA i més tard a Industrial Pañera de Sabadell SA. Com a comerciant i venedor de panys va viatjar per Andalusia, Extremadura, Aragó, Balears, Canàries…En el curs d’aquest periples va fer amistats singulars amb el bisbe de Canàries o l’escriptor franquista José María de Pemán.
Biògraf dels sabadellencs i sabadellenques
Escriptor infatigable va mantenir des de 1976 una secció estable al Diari de Sabadell, col·laborà amb el diari Avui i amb altres publicacions com Quadern, Joventut, Penell, El Poble, La Vila… Ricard Simó estava concentrat en una obra magna, Diccionari biogràfic de Sabadell, que no va arribar a reeixir. Un projecte, escriu Lladó al 1986 quan encara vivia Simó, “que des de fa molt temps té enllestit i entregat, però que dificultats tècniques d’edició per una part, i la seva intransigència per altra part en no permetre cap alteració ni modificació en el contingut del mateix, han vingut retrassant la seva publicació”. El projecte finalment no veurà la llum.
Tanmateix, part d’aquesta tasca es publicà a l’esmentada secció Evocació del Diari de Sabadell i que recollí en tres volums de biografies: 100 sabadellencs en els nostres carrers (Ed. Ausa, 1984), Sabadellencs morts en l’exili ( Ed. Agulló-Costa, 1986) i 63 dones sabadellenques dignes de recordar (Ed. Agulló-Costa, 1988). Per redactar el segon i potser més notable dels seus llibres mantenia relacions epistolars amb França, Mèxic, Xile, Veneçuela, Argentina…
Simó i Bach va estar molt implicat en la vida cultural i política de la ciutat i fou un gran amic de Joan Oliver (Pere Quart). Va ser fundador de la secció local d’Òmnium Cultural, membre de la Fundació Bosch i Cardellach o del Museu d’Història. Així mateix. fou promotor de la Gran Enciclopèdia Catalana, del Diccionari Català-Balear i formà part de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. Políticament, com molts antics militants del BOC i del POUM, s’incorporà al Partit dels Socialistes de Catalunya (Reagrupament), liderat pel seu amic Josep Pallach.
El mes de juny de 1986 les Agrupacions Professionals Narcís Giralt li concediren per unanimitat el Premi Tenacitat per la seva infatigable tasca com publicista, biògraf i historiador.
Va morir a Sabadell, on residia al carrer de les Tres Creus, l’11 d’agost de 1991. El 29 de gener de 1992 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà la plaça ubicada davant del Museu d’Art. El seu fill, Josep Simó Deu, va donar a l’Arxiu Històric de Sabadell el seu monumental arxiu, denominat Fons Ricard Simó i Bach on degudament ordenats s’apleguen milers de documents, fotografies, retalls de premsa, currículums…dels seus biografiats que resulten una eina molt útil pels historiadors d’aquest període.
Bibliografia
BENAUL, Josep Maria. 1939 des del refugi de Poitiers. L’exili civil en les cartes de Maria Deu Laspalas a Ricard Simó Bach. Arraona, n. 30, 2006, 4ª època.
BERENGUER, Arnau. https://historiadesabadell.com/2021/09/13/ricard-simo-i-bach/
LLADÓ i FIGUERAS, Josep Mª. Nota biogràfica dins Sabadellencs morts a l’exili. Ed. Agulló-Costa, Sabadell, 1986
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República (1918-1936), Ed. Riutort, Sabadell, 1980.
MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939), Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.
Foto portada: Joan Oliver (Pere Quart) amb el seu amic Ricard Simó (1984)
Pingback: 'Deportats': un notable catàleg en memòria dels sabadellencs als camps nazis