FES-TE SUBSCRIPTOR!
Si t’agrada iSabadell, ajuda’ns a créixer i fes-te SUBSCRIPTOR. A més, tindràs avantatges exclusius.
Consulta AQUÍ els avantatges i FES-TE SUBSCRIPTOR ARA, AQUÍ.
—————————————————————————–
Resseguim l’impacte i la contribució de la llavors petita vila de Sabadell en la Guerra de Successió (1701-1714). Un conflicte d’abast internacional on els catalans es van quedar sols. La caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, comportà l’abolició de les constitucions i llibertats catalanes amb la imposició del Decret de Nova Planta.
A les darreries del segle XVII, Sabadell era un petita població de caràcter eminentment agrícola. La seva ubicació geogràfica, dins de les rutes dels camins reials, feia del municipi un lloc de pas, circumstància que pesarà en el trànsit i acantonament de les tropes en les guerres contra França durant tota la centúria. Catalunya va ser el teatre d’operacions bèl·liques entre les dues monarquies que es disputaven el territori. De fet, aquesta pugna pel Principat entre els regnes d’Espanya i França arribarà fins a Napoleó, a començament del segle XIX, que annexionà efímerament Catalunya al seu imperi.
Des del segle XVI la vila de Sabadell estava sota jurisdicció reial. Llavors la població es mesurava per focs o fogatges que equivalien a una unitat familiar de cinc persones. L’any 1709 es comptaven 234 focs, és a dir uns 1.170 habitants. La principal activitat econòmica de la vila era l’agrícola, principalment cerealística a les zones de secà; a les quarteres de regadiu es cultivava lli, cànem, hortalisses, llegums, safrà, oli i vi. Una part d’aquesta producció anava a proveir de queviures la ciutat de Barcelona. El règim d’explotació de les terres més habitual era cens emfitèutic, una figura jurídica que establia la cessió del domini útil (dret d’ús) d’un bé immoble (a llarg termini o perpetuïtat) a canvi del pagament d’un tribut (anual o semestral) anomenat cànon o cens.
Tanmateix, en aquest període comencen a despuntar les manufactures tèxtils amb la fundació del Gremi de Paraires al 1559 i del Gremi de Teixidors al 1603. Dues organitzacions gremials on sovintejaven les disputes i les queixes dels teixidors a causa de l’increment de les taxes de les obres.
Un segle de guerres
L’any 1636 va esclatar la guerra entre els regnes d’Espanya i França, coneguda com la Guerra de Perpinyà. L’exèrcit francès va envair el Rosselló amb l’objectiu de conquerir-lo i portar la frontera fins als Pirineus. Això provocà que les viles i ciutats catalanes fossin ocupades per tropes castellanes, que tractaren la població catalana amb crueltats, excessos i rapinyes pròpies d’un país conquerit. S’ha de tenir en compte que, a l’època, en temps de guerra, les poblacions estaven obligades a allotjar les tropes, pagar l’anomenat impost del quint, així com proveir de carruatges i farratges per les cavalleries i enviar, segons la població, un nombre determinat de soldats o pagar el seu rescat.
Des del punt de vista polític, la guerra contra França va ser aprofitada pel rei Felip IV d’Àustria i el seu primer ministre, el Comte-Duc d’Olivares, per tractar d’imposar el projecte de centralització i unificació a la castellana dels diferents territoris que composaven a monarquia hispànica abolint constitucions, furs, drets i privilegis. Començant per què tots contribuïssin per igual en l’esforç bèl·lic de la monarquia.
Aquests conjunt de circumstàncies -especialment els excessos de les tropes castellanes- desfermaren l’aixecament popular, el Corpus de Sang de 1640, on morí en circumstàncies no esclarides el virrei Dalmau de Queralt. La revolta provocà que el Felip IV decidís donar un càstig exemplar, donant inici de la Guerra dels Segadors o de Separació i que es el tema de l’himne nacional de Catalunya.
La Diputació de Catalunya, presidida per Pau Claris, proclamà l’efímera República Catalana, que davant l’avenç de les tropes castellanes, demanà la protecció del rei Lluís XIII de França, qui fou proclamat comte de Barcelona i sobirà del país al gener de 1641. La guerra, on les tropes i els funcionaris francesos no es comportaren millor que els castellans, acabà una dècada després al 1652, quan la Diputació de Catalunya, reunida a Manresa, va acceptar la sobirania del rei espanyol Felip IV que ara es comprometia respectar les constitucions catalanes. Tanmateix, la guerra es perllongà set anys més, fins a la signatura del Tractat dels Pirineus (1659), mitjançant el qual França assolia el seu objectiu estratègic de portar la frontera fins als Pirineus i l’annexió de les comarques del Rosselló, Conflent, Vallespir i part de la Cerdanya.
El Tractat dels Pirineus no acabà amb la pugna entre les dues monarquies pel control del Principat. Les hostilitats es reprengueren al regnat de Carles II, entre 1665 i 1668, per la defensa de l’Empordà. La guerra torna a esclatar de 1673 a 1679 i de nou al 1684. En la darrera, entre 1689 i 1697, els francesos assetjaren i conqueriren Barcelona. Les guerres provocaren la devastació, la misèria, la proliferació del bandolerisme i la ruïna de les hisendes locals. Una situació agreujada per les epidèmies de pesta que es succeïren els anys 1607, 1624, 1631, 1650 i 1677.
En totes aquestes guerres, Sabadell va tenir acantonades tropes de cavalleria i artilleria que comportaren la compra per part del Consell General de la vila (avui diríem Ajuntament) de milers de quintars de palla i farratges. Així mateix va contribuir amb nombroses dotacions de soldats.
La contribució sabadellenca
La mort sense descendència l’any 1700 de rei Carles II d’Àustria desfermà la disputa per la corona d’Espanya entre Felip de Borbó i l’Arxiduc Carles. Felip de Borbó era fill de Lluis XIII i net de Lluis XIV de França. Tenia el suport de Castella i França. L’Arxiduc Carles era germà de l’emperador Josep I d’Àustria. En el seu suport es formà una coalició internacional formada per Gran Bretanya, Àustria, Holanda i Prússia. La guerra ha passat a la història amb el nom de Guerra de Successió.
En principi, Sabadell, com moltes d’altres viles catalanes, es pronuncià a favor de Felip V. Un suport que segons Miquel Carreras es va fer “a contracor”. L’any 1703, a Viena, l’Arxiduc Carles es proclamava rei d’Espanya. Dos anys després, a la primavera de 1705, esclatà la revolta a favor del pretendent austríac a la Plana de Vic que s’estengué ràpidament pel Principat. Llavors, obeint les ordres del virrei borbònic, la vila de Sabadell va enviar nou homes per combatre els rebels.
Però el mes de novembre del mateix any, l’Arxiduc Carles feia la seva entrada triomfal a Barcelona i convocava les Corts Catalanes per legitimar-se com a Rei d’Espanya i Comte de Barcelona. Sabadell va enviar com a representant a Pau Bruguera.
La vila de Sabadell va fer una notable contribució a la causa de l’Arxiduc Carles, que comptava amb el suport dels regnes de l’antiga Corona d’Aragó. Al març de 1706, Sabadell envià sis soldats per la defensa de Girona i al setembre vuit homes més per treballar en les obres de fortificació de Montjuïc. L’any següent, al maig, es reclutaren set homes més. La derrota de l’exèrcit austriacista a Almansa, l’abril de 1707, marcà el punt d’inflexió de les operacions militars. El País Valencià fou ocupat, els seus furs foren abolits i s’instaurà el Decret de Nova Planta. Un decret molt similar al que s’aplicaria a Catalunya anys més tard. Sabadell va fer una notable contribució a la defensa de Girona. Al desembre de 1710 envià 10 soldats i al gener de 1711 un sometent de 30 homes. La manutenció d’aquestes tropes anava a càrrec del Consell de la vila, a més de proporcionar queviures i farratges a l’exèrcit.
La mort clau de l’emperador Josep I, germà de l’arxiduc
Una altra circumstància va marcar el desenllaç del conflicte. El 17 d’abril de 1711 va morir sense fills l’emperador Josep I d’Àustria, de manera que la corona passava al seu germà Carles, qui abandonà Catalunya per ocupar el tron. Això sense renunciar a la corona d’Espanya i deixant com a representant a la seva dona, la reina Isabel Cristina. Així les coses, el gener de 1712 s’iniciaven a Utrecht les negociacions entre les potències en conflicte. L’11 d’abril de 1713 es signava el primer Tractat d’Utrecht entre tots els bel·ligerants. Comportà la pèrdua de tots els territoris europeus de la monarquia hispànica als Països Baixos i Itàlia. El 10 de juliol del mateix any es signava el segon Tractat d’Utrecht entre Gran Bretanya i Espanya, qui cedia Menorca i Gibraltar als britànics.
En les negociacions del tractat de pau, els anglesos van defensar en el què a l’època s’anomenà la “causa dels catalans”. És a dir que Felip V es comprometés a mantenir les constitucions i llibertats catalanes, per tal de respectar els acords del Pacte de Gènova, subscrit al 1705, entre el govern britànic i els representants de les institucions catalanes. El monarca Borbó es mostrà inflexible en aquest punt, tot i que es comprometé a decretar una amnistia general. Els anglesos no insistiren massa i accedirien a aquestes condicions.
Tractat de Rastatt: els catalans es queden sols
Així doncs només quedava per resoldre la renúncia de l’Arxiduc a la corona d’Espanya. Ara ja era Carles IV, emperador d’Àustria. Això es produí en dues fases. Primer, la reina Isabel Cristina marxà a Viena el març 1713 per cenyir-se la corona imperial. Poc després les tropes austríaques evacuaren Catalunya. El 6 de maig de 1714, França i Àustria signaven el Tractat de Rastatt on es reconeixia Felip V com a Rei d’Espanya.
Els catalans s’havien quedat sols. La negativa del Borbó a respectar les constitucions catalanes menà, en una situació desesperada, a que el 30 de juny de 1713 es reunissin els tres braços o estaments de les Corts Catalanes que decidiren resistir fins al final. Sabadell va enviar com representant a Francesc Salvany i Planes.
El setge de Barcelona
A finals de juliol de 1714 començaven les operacions del setge de Barcelona. A Sabadell, el temor que la vila fos saquejada per les tropes castellanes i franceses del mariscal Berwick va menar a que el 13 d’agost, Verge del Carme, es demanés la seva protecció amb la promesa que aquest dia fos declarat festiu. Tanmateix, no va ser la Mare de Déu qui va evitar mals majors. Va ser la marquesa de Meca, qui coneixia al comandant de les tropes borbòniques que venien de saquejar Sentmenat i Caldes, que va sortir a rebre’l fora de la vila i aconseguí que la vila fos respectada.
Durant el setge i fins a la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, les autoritats municipals -en opinió de Carreras- es van veure en una “situació molt ingrata”. D’una banda, estaven obligades pels comandants de les tropes borbòniques a informar dels moviments de les partides austriacistes que sovint amb amenaces i violència cercaven el suport de les poblacions de la comarca.
“Entre les dues forces oposades, carlines i filipines, no podia servir-se a la vila d’altra manera que per l’astúcia i la política que feien els assenyalats patricis Amat i Duran, dels quals l’un es mostrava carlí i l’altre filipí segons l’ocasió es presentava”, escriu Carreras.
Un exemple de la ferocitat dels combats fou la incursió d’una partida austriacista a l’hospital de Sabadell on hi havia un colla de soldats borbònics malalts que foren afusellats darrera d’edifici.
Anys de repressió
La caiguda de Barcelona va anar seguida d’una gran onada repressiva. En el cas de Sabadell, la vila va haver de patir els allotjaments a les seves cases de les tropes d’ocupació. Això, a banda dels tributs de febrer a novembre de 1715 cada quinze dies, anomenats quinzenades, i dels serveis de farratges i altres càrregues. Així mateix es van fer lleves forçoses d’homes per a treballar a les fortificacions de Roses, Hostalric i la Ciutadella de Barcelona. Encara al 1722, la comarca estava aclaparada per aquest sever règim.
Abolides les constitucions i les institucions catalanes, el Decret de Nova Planta, del 1716, establí el nou règim polític i administratiu al Principat. En comptes de la Generalitat, ara la màxima autoritat radicava en l’Audiència, presidida pel Capità General com a representant civil i militar del Rei. També, foren abolides les vegueries o demarcacions judicials i substitutes pels Corregiments. Sabadell, que abans pertanyia a la sotsvegueria del Vallès, va passar a dependre del Corregiment de Mataró. Els corregidors i regidors de les principals ciutats eren nomenats pel Rei i els batlles i regidors de les pobles més petits per l’Audiència.
Fins a la promulgació del Decret de Nova Planta, Sabadell estava regida per un Procurador Reial, tres consellers, el Consell Ordinari de 15 membres i el Consell General de 30 notables de la vila. Els Consells passaren a denominar-se Ajuntaments, denominació que mai s’havia emprat a Catalunya. El Procurador Reial, que encarnava l’autoritat governativa i judicial, va ser anomenat Batlle i s’eliminaren les diferències entre consellers ordinaris i generals, ara considerats tots regidors. El Batlle estava dos anys al càrrec i els regidors un; tots ells eren triats per l’Audiència en base a una terna proposada pels regidors sortints.
A Sabadell, en la nova organització, li pertocà un Batlle i sis regidors dels quals el primer o degà ostentava la categoria de batlle quan el titular estava fora o s’esperava un de nou. Aquests sistema no es modificà fins al 1760 amb la introducció del síndic procurador amb la funció de fiscalitzar l’administració municipal i sobretot al 1766 amb la creació dels càrrecs de diputat del comú i síndic personer per a representar al poble i que eren triats pels caps de família de la vila. Així mateix, al 1716 s’implantà la contribució del Catrastre reial que més tard seria la contribució territorial i personal.
Al segle XVIII, a diferència de la centúria anterior, el territori de Catalunya no es va veure assolat per les guerres i les seves tràgiques seqüeles. La pau es mantingué fins al 1793 quan esclatà la Guerra de la Convenció. A les darreries del segle, al 1789, la vila de Sabadell, amb 2.210 habitants, havia duplicat la seva població que comportà el seu creixement urbanístic per totes bandes.
El pintor sabadellenc, Antoni Estruch Bros (1873-1957), va immortalitzar aquests dos episodis, constitutius de la mitologia del nacionalisme català, en dos quadres de gran format encarregats per la Caixa d’Estalvis de Sabadell: Corpus de Sang (1907) i L’onze de setembre de 1714 (1909).
Bibliografia
ABAD i SENTÍS, Josep. La vila de Sabadell davant la Guerra Patriòtica o dels Segadors (1598-1659). Arxiu Històric de Sabadell, 2003.
BOSCH I CARDELLACH, Antonio. Anales de la Villa de Sabadell desde el año 987 hasta el 1770 (2 vol.), Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 1992.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Ajuntament de Sabadell, 1932.
Foto portada: el quadre L’onze de setembre, d’Antoni Estruch (1909).