Resumim, a partir de les dades proporcionades per l’historiador Esteve Deu, les xifres dels sabadellencs que van lluitar a les files de les milícies populars i l’exèrcit republicà. També, una actualització del número d’aquests que van morir al front. Les xifres mostren que Sabadell va fer una contribució humana molt important a l’esforç militar de la República, amb més de 6.000 mobilitzats.

El cop d’Estat del general Francisco Franco, el 18 de juliol de 1936, precipità l’esclat de la Guerra Civil, la revolució social i la divisió territorial d’Espanya en dos bàndols militars enfrontats. Llavors Sabadell comptava amb uns 50.000 habitants. L’alcalde era Joan Miralles Orrit, del Círcol Republicà Federal (CRF), que havia pres possessió del càrrec un parell de mesos abans, l’1 de juny, arran de la dimissió del seu company de partit Magí Marcé forçada per la campanya en contra seva encapçalada per Josep Moix, líder de la poderosa Federació Local de Sindicats (FLS), que s’integrà en la Unió General de Treballadors (UGT).

A Catalunya, com a la resta d’Espanya, la guerra provocà l’enfonsament de les institucions republicanes, la revolució social i la instauració d’un nou ordre que a Sabadell va ser comandat per l’equip de l’alcalde Moix, dirigent del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) d’obediència estalinista que s’acabava de constituir a l’agost de 1936. La insurrecció dels generals, que comptava amb el suport majoritari dels militars professionals, de l’Església catòlica, les dretes, la Falange o els carlins, provocà que, a les primeres setmanes de la guerra, la República no disposés d’unes forces armades regulars. L’estiu de 1936, aquesta absència va ser coberta per les milícies de voluntaris formades pels partits polítics i sindicats antifeixistes.

Devem a Esteve Deu, en el quart volum de la seva monumental obra sobre la Guerra Civil a Sabadell, un estudi acurat i minuciós dels sabadellencs que anaren a la guerra. Un treball sustentat en la consulta de milers de documents extrets d’una llarga llista d’arxius privats i públics, entre ells Archivo General Militar de Guadalajara i el d’Àvila, així com dietaris, epistolaris o testimonis orals dels qui van viure aquests esdeveniments històrics. Una ingent tasca elaborada -escriu Deu- amb “una informació exhaustiva, combatent a combatent” que li ha permès actualitzar les xifres relatives al número de combatents, respecte a les aportades per Andreu Castells i altres autors. Una feina que li permet avaluar més matisadament l’aportació humana a l’esforç militar de la República a la ciutat. També, obre una aproximació qualitativa més polièdrica del que va comportar la tragèdia que significà la conflagració.

Les milícies populars

A Catalunya, als primers mesos de la guerra, es formaren 151 columnes amb un mínim de 100 homes (centúria) cadascuna. Segons informà el Full Oficial del 25 de juliol de 1936, la primera expedició de milicians sabadellencs fou organitzada pel Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), amb 25 voluntaris i dues metralladores. Segons les estimacions d’Esteve Deu, 1.578 sabadellencs combateren en aquestes milícies de partit repartits en 62 columnes. Pel nombre de combatents, en primera posició figura el PSUC (416), seguit pel POUM (399), Ateneu Sindicalista Obrer de Divulgació Social (ASODS) (299), ERC (213), els anarquistes de la CNT-FAI (185), altres i desconeguts (66). Unes dades que ens donen un idea de la correlació de les forces polítiques i sindicals a la ciutat.

D’aquests 1.578 milicians, 767 (48,6%) estaven afiliats a partits polítics. Deu, després de creuar les dades dels milicians sense afiliació política amb el padró municipal de 1936 (elaborat abans de la guerra), comprovà que molts d’ells estaven a l’atur i que “s’apuntessin a les expedicions militars més per necessitats econòmiques que per ideologia”. Doncs cada milicià percebia una paga de la Generalitat.

ADOSD, l’Ateneu, com era conegut popularment, era una organització molt transversal que agrupava militants sindicalistes revolucionaris de la FLS, molts dels quals acabaren militant en el PSUC, però on també hi participaven la secció local de la Federació Sindicalista Libertària i militants del POUM. La seva seu estava a la cerveseria Suïssa, popularment cal Mistos, al carrer Sant Pere, 7-9. Al 1933 i 1934 organitzà conferències on desfilaren les principals figures del moviment obrer com ara Andreu Nin, Ángel Pestaña o Rafael Vidiella. L’entitat tenia seccions femenina i juvenil, anomenada Joventut Sindicalista Revolucionària.

L’Ateneu va participar intensament en la organització de la Columna Alpina, que arribà a tenir un miler de combatents, formada per militants del POUM, CNT-FAI i PSUC-UGT i on lluitaren molts sabadellencs. La unitat, sota el comandament d’un tinent coronel lleial a la República, estava equipada -escriu Castells- per material requisat dels centres excursionistes o amb aportacions dels mateixos milicians. Tenia el quarter general a Boltanya i un dels seus comissaris polítics va ser Josep Moix Devesa, nebot de l’alcalde, conegut com Moixet, que seria regidor del PSUC a les primeres eleccions municipals (1979). La Columna Alpina va combatre al Pirineu d’Osca, sempre a altituds superiors als mil metres, als sectors de Laguarda, Santa Oròcia i Molino Escartín.

L’Exèrcit de la República

El 3 d’octubre de 1936, la Generalitat de Catalunya decretà la dissolució d’aquestes milícies que passarien a formar part de les unitats (brigades mixtes i divisions) de l’Exercit Popular de la República. A tal efecte, a finals de mes, es procedia la crida a files de les lleves de 1932 a 1936. També, s’ordenava als ajuntaments allistar a tots els homes en edats compreses entre els 18 i 40 anys per ser mobilitzats, que posteriorment s’eixamplaria als 45 i als 17 anys.

L’ordre anul·lava anteriors exempcions al servei militar obligatori com ser fill de vídua o les pròrrogues d’estudis. Només podien deslliurar-se aquells declarats inútils per malaltia o defecte físic o imprescindibles pel funcionament dels serveis essencials o les indústries de guerra que a Sabadell foren 311 homes en edat militar. L’efectiva militarització de les milícies, en teoria sota comandament únic, no es completà fins a finals del mes de febrer de 1937.

A partir de les dades del padró municipal d’habitants de 1936, Esteve Deu, estima que hi havia 7.584 sabadellencs “potencialment mobilitzables”; és a dir, susceptibles de ser cridats a files, però per diverses raons rebaixa la xifra a 7.160. Les dades són molt semblants a les aportades per Castells, que estimava en 7.100 els homes mobilitzables, dels quals 600 foren declarats inútils i 800 pròfugs. Esteve Deu rebaixa a 454 els exclosos totals per malaltia o defecte físic i en 329 els pròfugs.  

Deu avalua que dels 7.160 sabadellencs que foren cridats a files, ho van fer efectivament 6.133 (88,4 per cent). No tots combateren als fronts de batalla i molts anaren a unitats auxiliars o a la rereguarda. D’altra banda, 452 sabadellencs ho van fer, per diverses circumstàncies, totalment o parcialment a l’exèrcit franquista. Un tema que tractarem en una altra entrega d’aquesta secció.

Un nombre importants d’aquests combatents sabadellencs al bàndol republicà, 634, ostentaren graduació militar a les seves respectives unitats: 204 amb diferents graus d’oficial i 6 a la més alta graduació, de major. 52 exerciren de comissaris polítics i 357 el grau de sotsoficials, més 15 sergents del cos mèdic. La major part d’aquests comandaments (77,5%) procedien de les milícies. A aquestes xifres s’han de sumar els 364 sabadellencs que durant la guerra s’allistaren a les diverses forces de seguretat de l’Estat i la Generalitat, la majoria dels quals, 279, al cos de Carrabiners.  

“Obtenir dades concloents de la xifra de combatents morts i desapareguts en el front de batalla i en hospitals militar a causa de les ferides o malalties contretes al front és una tasca enormement difícil”, reconeix Esteve Deu.

Andreu Castells, al cinquè volum de la seva obra Sabadell. Informe de l’oposició, dedicat a la Guerra Civil, publicat al 1982, estimava entre 855 i 566 les víctimes entre morts en el front de batalla, al maquis i als camps de concentració. L’historiador sabadellenc Jesús Maestro, al 1987, donava a la revista Arraona la xifra 710 de morts i desapareguts. Esteve Deu, com a resultat de les seves recents recerques, estima en 622 els sabadellencs morts o desapareguts al front de batalla, dels quals 563 casos estan confirmats amb proves documentals i en 59 amb evidències no del tot concloents. La major part de les víctimes (53,5%) es produïren entre finals de 1937 i 1938.

Menció a part, que també mereix un tractament especial, són les vicissituds dels 2.654 sabadellencs que passaren pels camps de concentració franquistes i dels 733 combatents republicans de Sabadell internats en els camps de concentració del sud de França.

Desfeta total

D’aquestes dades es desprèn que la contribució humana de Sabadell a la causa de la República va ser molt important. Esteve Deu, sense comptar amb els treballadors dels serveis essencials i les industries de guerra, xifra en 6.325 persones. Sumant milicians, soldats de lleva, reservistes, cossos de seguretat i militars professionals. No tots, especialment entre els soldats de recluta, anaven amb la convicció ideològica i l’entusiasme de les milícies de voluntaris de l’estiu de 1936.

L’anàlisi de les causes que menaren a la derrota de la República ha de partir de base que les seves forces armades s’enfrontaven amb un exèrcit comandat per militars professionals, ben alimentat i magníficament equipat amb l’armament modern i les tropes proporcionades per Mussolini i Hitler. Per contrari, l’exèrcit republicà, tret de notables excepcions, estava comandat per oficials improvisats i tenia greus problemes per alimentar als seus soldats. Aïllada internacionalment, la Segona República espanyola tampoc no va comptar amb el suport de les dues grans democràcies occidentals, França i Gran Bretanya. Només aconseguí material militar de la Unió Soviètica pagat a un elevat preu econòmic i polític.

D’altra banda, a la fèrria unitat política imposada per Franco al bloc de dretes, contrastava amb les divisions internes i les lluites pel poder del bàndol republicà, com s’escenificà als fets de maig de 1937 a Barcelona. Aquest és un factor que contribuí decisivament a soscavar la moral dels soldats i la rereguarda republicana que patia la fam i les penúries de la guerra. Així ho dedueix Deu dels testimonis i de la lectura de l’epistolari i dietaris dels combatents sabadellencs que figuren als annexos de l’obra.

A mesura que avançava la guerra i es multiplicaven les derrotes de l’exèrcit republicà, s’incrementava el nombre de pròfugs i desertors que les autoritats contestaren augmentant la repressió. La derrota a la batalla de l’Ebre i la ruptura del front del Segre comportaren l’enfonsament de la resistència armada. Davant l’ofensiva de les tropes franquistes, l’exèrcit republicà es retirà, pràcticament sense combatre i amb imatges de desbandada, cap a la frontera i als camps de concentració francesos.  

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell. Informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939. Ed Riutort, Sabadell, 1982.
DEU BAIGUAL, Esteve. Els sabadellencs que van anar a la guerra 1936-1939, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2021.
MAESTRO, Jesús. El cost humà de la Guerra Civil a Sabadell. Els morts al front. Arraona, revista d’història, Sabadell, 1987.
RIBÉ MONGE, Genís. Sabadell: el POUM, la guerra i l’exili. Museu d’Història de Sabadell, 2022.
SERRANO i BLANQUER, Jordi. Josep Xinxó Bondia i les JSUC de Sabadell, Ed. Montflorit, Cerdanyola del Vallès, 2005.
DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939, Ajuntament de Sabadell, 1986.

Foto portada: tren de milicians a l’estació de Sabadell (desembre 1936). Antoni Martí/FBC.