Resseguim la trajectòria d’una de les empreses llaneres més importants de la ciutat, SA Marcet (Societat Anònima Marcet). Una companyia que experimentà un ascens meteòric de la mà de l’alcalde franquista Josep Maria Marcet amb una plantilla formada majoritàriament per dones.
Els orígens de l’empresa es remunten a l’any 1870 quan Josep Marcet Font (1845-1910), natural d’Olesa de Montserrat, fundà a Sabadell un pròsper negoci de llanes regenerades. L’any 1880 feu construir la seva mansió senyorial a la plaça del Gas (llavors del Duc de la Victòria) que fou adquirida el 1923 per la família Grau d’aquí la seva denominació actual, Casa Grau.
El 1884 Marcet Font s’associà amb el fabricant Bartolomé Montllor Rovira per constituir la Sociedad Marcet y Montllor, que demanà permís a l’Ajuntament de Sabadell per instal·lar una fàbrica de filats i teixits de llana entre la carretera de Molins de Rei i els carrers de Jacint Verdaguer i de Permanyer, en dos solars de 6.779 m2 de la seva propietat. Serà la coneguda encara com Cal Marcet. La fàbrica, construïda el mateix any, disposava de tres calderes i una màquina de vapor.
La societat s’amplià al desembre del mateix any amb un nou soci, Ramon Estartús, i passà a denominar-se Sociedad Marcet, Montllor y Estartús. Marcet portava la comptabilitat, Montllor s’encarregava del procés industrial de la draperia i Estartús del tint. L’empresa es dissolgué al 1893 per dedicar-se a les llanes regenerades i després d’una breu associació d’un any amb Miquel Font, passà a ser controlada per Josep Marcet. Per aquella època tenia altres negocis com la fàbrica al costat del seu vapor entre els carrers Jacint Verdaguer, Cellers i Pau Clarís. A més, era vaporista, és a dir venia energia a altres fabricants de la zona.
A la mort del patriarca, el 1910, els dos germans Rafael, que va morir el 1915, i Plàcid Marcet Datzira (1875-1949) constituïren la Sociedad Hijos de José Marcet per continuar amb les mateixes activitats industrials que el seu pare. El 1913 es transformà en Sociedad Anónima Marcet (SA Marcet) que, dirigida per Plàcid, esdevingué una de les més importants del sector. Entre 1913 i 1935, la societat va participar en altres companyies com Anónima Grau, Anónima Serracant, Hilados y Fantasías o la Estambrera SA.
Entre 1928 i 1936 començà la fabricació a petita escala de mantes i filats de carda. Des del punt de vista polític, Plàcid Marcet, fou un dels puntals a la ciutat de la dictadura de Primo de Rivera, fundador la secció local de la Unión Patriótica el partit únic del règim i qui va introduir al seu fill Josep Maria en el món de la política.
República
L’any 1931, Josep Maria Marcet Coll s’havia fet càrrec de l’empresa i era el principal accionista de SA Marcet, de llanes regenerades heretada del seu avi. També, participava, des del 1922, en l’empresa de Vicenç Planas de filatura, tissatge i acabats de llana que aquell mateix any es convertí en societat anònima. A més, amb altres socis, va muntar una fàbrica de teles per matalàs a San Luís Potosí (Mèxic).
El 1933 va tancar per fallida el negoci familiar de les llanes regenerades que substituí en les mateixes instal·lacions per una fàbrica de teixits amb maquinària per valor de 75.792 pessetes producte de la venta d’un solar adjunt a la seva fàbrica a l’empresa Llorens i Torra. A la vigília de la Guerra Civil, d’acord amb els seus socis, va malvendre la fàbrica mexicana pel preu ruïnós de 80.000 pesos, atesa la forta devaluació de la divisa mexicana respecte al dòlar. L’any 1939 es dissolia la SA Vicenç Planas.
Guerra Civil
A la Guerra Civil, SA Marcet fou expropiada i dirigida per un comitè de control obrer. Després de passar-se a la zona nacional al començament de la guerra, Josep Marcia Marcet s’afilià a la Falange i s’allistà a l’exèrcit franquista on va combatre a les milícies falangistes al front d’Aragó (més info: ‘Els sabadellencs que van lluitar per Franco‘). Josep Maria Marcet va tornar a Sabadell al desembre de 1939 com a primer tinent d’alcalde i des del 1940 alcalde de facto.
L’ascensió empresarial meteòrica
En altres entregues d’aquesta secció hem tractat de la seva fulminant carrera política de Josep Maria Marcet que el portarien a exercir l’alcaldia de Sabadell durant dues dècades (1940-1960) (més info: ‘L’alcalde Marcet i la repressió franquista‘). Però resulta difícil destriar l’èxit empresarial del seu poder polític en els primers anys de la dictadura franquista en temps de repressió, autarquia, misèria i estraperlo.
Aquí ens centrarem en la seva trajectòria empresarial, de “l’ascens meteòric” de l’empresa, en paraules d’Esteve Deu. Entre 1939 i 1945 va fer una gran inversió en maquinària, estimada per l’historiador sabadellenc en més de sis milions de pessetes. A més, va bastir una nova instal·lació industrial al davant de la vella fàbrica, a l’altra banda de la carretera de Rubí, en la qual va gastar 2,1 milions de pessetes. Les obres començaren el 1943, projectades pels enginyers sabadellencs Antoni Forrellad i Josep Salvador. Actualment són la seu de la comissaria de la Policia Municipal.
A finals de 1939, l’empresa disposava d’una secció de teixits amb 65 telers, una filatura de carda amb 2.160 fusos, d’una secció de pentinat i filatura d’estam amb vuit pentinadores i 1.200 fusos. En sis anys, el capital social de la companyia es multiplicà per deu: de 510.000 a cinc milions de pessetes. Les successives ampliacions de capital foren cobertes per préstecs del Banc de Sabadell. El primer el 1941 de dos milions de pessetes i dos més el 1944 i 1945 a nom de la seva dona, Anna Figueras Creuheras, per un import total de 2,6 milions. En aquest període, els beneficis acumulats declarats ascendiren a 1.671.801 pessetes que cobrien unes tres quartes parts de les inversions efectuades.
Llavors el sector tèxtil llaner estava subjecte a severes reglamentacions. Els proveïments legals de la llana, estaven severament taxats, tant pel que respecta als preus com a les quantitats de destinades als industrials. Això va propiciar l’aparició de xarxes de mercat negre sovint amb la corrupció de les autoritats governatives degudament subornades.
A la dècada de 1920, Marcet havia constituït una agència de compra de llanes a Béjar (Salamanca) amb el soci local, Anselmo García Téllez. Així mateix, mantenia excel·lents relacions amb l’Asociación Española de Ganaderos del Reino en qualitat d’accionista de La Lanera Española SA. Esteve Deu indica que probablement Marcet, a través d’aquesta empresa, s’hauria enriquit en el mercat negre de la llana. Tot i que la mateixa naturalesa il·legal del negoci dificulta extraordinàriament trobar proves documentals.
En qualsevol cas, a través dels seus contactes, va participar intensament en les comandes de l’Exèrcit que majoritàriament es derivaven a les fàbriques de Béjar.
“Només entre el 31 de març de 1944 i el 21 de desembre de 1945 -escriu Deu- va facturar per la venda de teixits un total 5.915.030 pessetes a l’Exèrcit i la Direcció General de la Guàrdia Civil (…) Marcet va ser un dels pocs empresaris locals que va participar directament en el subministrament de roba per l’Exèrcit”.
Marcet expandí els seus negocis més enllà de la fàbrica de Sabadell. A la província de Jaén crea l’empresa Textil Carolina SA i muntà la distribuïdora Pañerías SA amb botiges a Barcelona, Girona, Lleida, València, Palma de Mallorca, Madrid, Valladolid, Oviedo, Córdoba, Badajoz i Sevilla. L’any 1950, rebé de mans del mateix Caudillo, Francisco Franco, el títol de “empresa modelo”.
A la dècada dels 50, la companyia mantingué una notable activitat exportadora a Estats Units, Alemanya, Irlanda, Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Xile, Equador, Marroc, Nigèria, Síria, Líban, Iran, Iraq, Kuwait i Hong Kong.
Perfils del treball femení
El creixement de l’empresa comportà una gran demanda de mà d’obra. Des del 1950, SA Marcet mantingué una plantilla superior als 500 treballadors. Entre 1956 i 1961 fou el període de màxima contractació a més de 800 treballadors. Una plantilla que, entre 1940 i 1958, estava formada majoritàriament per dones, excepte els anys 1941 i 1956.
Devem a Elisabet Oliver Fauca un acurat treball de recerca sobre el treball femení a la indústria tèxtil llanera centrat en SA Marcet entre 1939 i 1960 per tractar-se d’una de les empreses més representatives de la postguerra del sector i que experimentà un major creixement. També, perquè la majoria de la plantilla estava formada per dones i perquè es disposa d’una abundant documentació.
Les dones estaven ocupades en feines que requerien més destresa que força física. En la secció de tissatge (teixidores, sargidores, canilleres, rodeteres, ordidores, nuadores, lligadores, cosidores i desborradores); en la secció de pentinats, com oficiales de fills i pentinats; en la filatura d’estam, com metxeres, de continua i de plegats ; en la filatura de carda. Pel contrari, molt rarament treballaven a la secció de tints.
Per la mateixa categoria laboral cobraven molt menys. Per exemple, un oficial metxer de continua cobrava el 1965, 43 pessetes diàries i una oficiala només 30. Així en totes les categories. “Un fet destacable -escriu l’autora- era que les dones difícilment accedien a nivells de qualificació elevats, com ara tècnics, teòrics, caps de secció i, menys encara, directors. Aquest fet, tal com era estipulat al mateix Reglament de règim intern de l’empresa, no tant sols posava un sostre en la seva carrera professional, sinó que també en limitava la remuneració”.
En definitiva, les dones eren doblement discriminades: cobraven menys per la mateixa feina i estaven excloses dels llocs de treball més ben pagats. “Les dones treballadores tenien un sostre molt clar. La màxima qualificació que se’ls reconeixia era la d’oficiales, mai contramestres, tècnics, teòrics o caps de secció”.
La jornada laboral era de dilluns a divendres de 7,45h a 12h al matí i de 14h a 18,30h a la tarda. Els dissabtes al matí de 7,45h a 12h. El torn de nit, amb mitja hora de descans, era de 21h a les 5h, d’aquest estaven excloses les dones i els menors de 18 anys. També, de les hores extres, solament si no hi havien homes disponibles.
De les 647 dones que treballaren en un moment o altre a SA Marcet -estudiades per Oliver- la majoria (426) el 59,8 per cent- eren nascudes fora de Catalunya, sobretot d’Andalusia (Guadahortuna, Loja, Antequera, Olivenza…) i Múrcia. Tot i que la mà d’obra local i de la província de Barcelona era important (34 per cent).
A l’autora no li consta que l’origen fos un factor rellevant per entrar a treballar a l’empresa. Per contra, va observar una diferència en la residència de les obreres. Les dones nascudes a Sabadell solien viure al barri de Gràcia, proper a la fàbrica i les immigrants a barris de la perifèria com Can Rull, Ca n’Oriac, al Grup Arraona dels Merinals, Can Puiggener i la Creu de Barberà.
D’altra banda, moltes residien a la a la urbanització que Marcet va construir pels seus obrers amb cases, piscina i economat a l’actual barri de Can Feu, com havia fet Garcia Planas (el seu consogre) a Sant Oleguer-Nostra Llar. A les seves memòries, Mi ciudad y yo, dedica un extens capítol, titulat El ‘plan Marcet’ para la construcción de viviendas, on defensar la seva gestió i diguem-ne la seva preocupació pel benestar dels treballadors.
La majoria de les obreres s’incorporava a l’empresa entre els 14 i 20 anys. Les dones entraven més aviat que els homes a la fàbrica, però tenien una vida laboral més curta. L’estada mitja d’una dona a l’empresa era d’uns vuit anys, moltes deixaven la fàbrica entre els 22 i 28 anys coincidint amb la maternitat. Per maternitat, les treballadors tenien dret a tres setmanes de baixa: tres abans i tres després del part. No sempre aquestes baixes garantien que la mare fos readmesa, depenia bàsicament de les necessitats de la producció.
La majoria de les obreres estaven casades pel damunt de les solteres i amb una quantitat molt petita de vídues o separades. Una mostra de l’estil paternalista de Marcet són les ressenyes de les bodes entre treballadors i treballadores de l’empresa a la secció Nuestra Gran Familia del SAM Boletín Informativo de la Empresa.
En les seves conclusions, Elisabet Oliver proporciona una de les claus del seu èxit: amb una “escassa modernització tecnològica de l’empresa i una utilització intensiva del treball, majoritàriament femení, foren la base d’aquest creixement”.
Les llàgrimes de Marcet
Marcet va ser apartat de l’alcaldia de Sabadell pel governador civil, Acedo Colunga, el 29 d’abril de 1960. Setmanes més tard, el 12 de maig, va mantenir la seva darrera entrevista amb Franco.
A parer d’Andreu Castells, la “sortida d’escena del gran teatre de la política” li suposà un “trauma” que no podrà superar. “Això es notava entre els seus, a la fàbrica mateix. Molt aviat, en cert malestar que va portar una demanda d’augment de jornals del ram tèxtil, l’única fàbrica que va fer vaga va ser la de Marcet. Una tarda li tancaren el corrent dels telers. Marcet s’hi va dirigir i des de dalt va preguntar què passava. Un li va dir, Bájate que te lo explicaremos. Marcet es va posar fet una fúria. Poc després tota la fàbrica havia parat (…) La fàbrica va estar parada durant quatre dies. Marcet no volia rebre ningú, principalment els sindicalistes”.
Segons el testimoni de Magí Colet, recollit per Castells, ell va fer de mediador entre Marcet i els treballadors, en una entrevista que va tenir lloc en el seu cotxe aparcat al carrer Elionor de Montcada. “Marcet estava indignat. ‘A mi m’havia de passar això!’ Fins i tot va plorar. ‘És que no em porto bé amb els treballadors?” Finalment, ,Marcet va cedir. Va reobrir la fàbrica i va pagar els quatre dies perduts a la vaga.
De la reducció de plantilla al tancament
Des del 1959 sorgeixen els primers símptomes del que, a partir del 1960-62, seria la tendència imparable a la reducció de la plantilla. L’any 1960, l’empresa comptava amb 794 treballadors. El gener del 1960, Marcet sol·licità al Ministerio de Trabajo reduir la plantilla: “Debido a las circunstancias actuales por la falta de pedidos en el mercado nacional y a las dificultades de exportación de tejidos (…) al no poder la importación de la lana de Australia con la que conseguiríamos cumplimentar pedidos (…) ha originado un paro del 30 por ciento de la maquinaria”.
A l’informe adjunt, es demanava l’acomiadament de 61 treballadors. Un mes més tard, al febrer, una nova sol·licitud reclamava la reducció de 48 treballadores. L’abril, el mateix per a 19 treballadores més.
Josep Maria Marcet va morir el 5 d’abril de 1963. La direcció de l’empresa va ser continuada pels seus fills Plàcid i Joan Marcet Figueras. La crisi general del sector llaner de finals dels 50 no va aturar aquesta tendència general a les successives reduccions de plantilles, que afectaren principalment a les dones, fins al tancament definitiu de la fàbrica l’any 1978.
Bibliografia
BENAUL, Josep Maria (dir). Gremi de Fabricants de Sabadell, 1559-2009. Organització empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Ed, Riutort, Sabadell, 1983.
DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2022.
MARCET COLL, José Mª. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía. 1940-1960, Duplex, Barcelona, 1963.
OLIVER FAUCA, Elisabet. El treball femení a la indústria tèxtil llanera a Sabadell, 1939-1960: SA Marcet dins Dona i treball tèxtil, Sabadell, 1900-1960. Museu d’Història de Sabadell, 1999.
Foto portada: Franco i Josep Maria Marcet a la secció de tissatges de SA Marcet, l’any 1947.
