Ressenyem l’evolució d’aquesta vil·la romana consistent en una explotació agrícola i ramadera així com un conjunt de forns destinats a la producció de material de construcció, ja que la seva part residencial no s’ha pogut localitzar. També, descrivim algunes de les troballes més notables com ara tres peces d’instumental mèdic.

La intervenció arqueològica a Castellarnau va ser motivada pel projecte d’urbanització del PEMU A-35 de Castellarnau que ampliava la urbanització existent. En efecte, el jaciment s’ubica a la urbanització de Castellarnau que rep aquesta denominació de la masia fortificada del segle XII. Al segle XVII aquesta pertanyia a la família Borrell que la va vendre l’any 1662 al genovès Francesco Berardo per la qual cosa passà a ser coneguda com Torre Berardo.

L’existència de restes arqueològiques en aquest indret era coneguda des del 1935 quan Vicenç Renom, llavors director del Museu d’Història de Sabadell, fou informat de la l’aparició de teules, ceràmica i ossos, el qual va realitzar una sèrie de prospeccions on s’identificaren restes que anaven des de l’Edat de Bronze, fins a l’època romana, passant per d’altres ibèrics. Al 1962, Rafael Subirana, quan es feien els treballs dels carrers de la urbanització, va exhumar, darrera de la masia, restes d’un paviment romà, una sitja amb pedres, tegulae (teules), pedres de molí i una destral de ferro que no s’ha conservat. El mateix Subirana, al 1973, descobrí un enterrament individual d’època romana a la plaça asfaltada al davant de l’antic IES Arraona-Egara (l’actual Institut Castellarnau), a l’entrada de la urbanització.

Al 1976, l’arqueòleg afeccionat, P. Casanovas, localitzà dos possibles esclats de sílex que semblaven ser dents de falç. Posteriorment, l’any 1988, Xavier Font i Núria Juan-Muns adreçaren una carta al Servei d’Arqueologia del Vallès Occidental per informar-li de que, amb la construcció d’un carrer, s’havien destruït restes del que semblava ser una vil·la romana. Tanmateix, alguns dels materials més visibles, com ara un olla de ceràmica comú i un fragment d’ungüentari, foren recuperats per J. Fíguls i dipositats al Museu d’Història de Sabadell. Tots aquests indicis menaren a que aquesta zona fos inclosa al Pla Especial de Protecció del Patrimoni de Sabadell (PEPPAS) com a Espai de Protecció Arqueològica (EPA)

Recerca de restes prehistòrics

Entre el 20 i 23 d’octubre de 1997 es realitzaren unes excavacions entre l’actual institut FP Catellarnau i les primeres cases de la urbanització, en una zona boscosa a 300 metres de la seva entrada sobre el marge dret de l’avinguda de la Pau. Aquestes excavacions cercaven materials prehistòrics, però els resultats foren negatius.

“L’única interpretació que podem extraure dels resultats obtinguts, és que aquest espai concret no ha esta mai ocupat per cap dels grups humans que al llarg del temps han habitat el paratge de Cal Berardo”, assegurava l’informe signat per Xavier Cardús.

Les excavacions de la vil·la romana s’iniciaren al novembre de 1997 i es perllongaren fins el març de 1998. Les prospeccions, dirigides per Pere Lluís Artigues, anaren a càrrec de l’empresa CODEX-Arqueologia i Patrimoni i foren supervisades pel Museu d’Història de Sabadell, el departament d’Urbanisme de l’Ajuntament i el Servei d’Arqueologia de la Generalitat. Com és habitual en aquests casos, la continuada activitat agrícola en la zona per aplanar el terreny havia afectat el jaciment, de manera que es trobava molt malmès.  

L’àrea excavada fou d’uns 6.000 metres quadrats, ubicada en una zona de conreus entre el camí de Berardo i el carrer Bertrand Russell. En realitat, només va excavar-se una petita part del jaciment, ja que moltes restes havien desaparegut sota les excavadores quan es realitzaren les primeres fases d’urbanització de Castellarnau.

Aquestes prospeccions exhumaren una vil·la romana que s’hauria fundat a mitjan del segle I aC i que va existir, amb major o menor intensitat, fins el segle VI dC. No obstant això, tot sembla apuntar que abans devia haver algun petit assentament agrícola ibèric, sobre el qual s’edificà la vil·la romana. Aquesta hipòtesi estaria avalada pels fragments de ceràmica amb inscripcions de l’alfabet ibèric. Per les informacions existents, probablement les instal·lacions de la vila s’estendrien més enllà de la masia de Castellarnau.

Les vil·les romanes solien estar formades per una part destinada a habitatge domèstic o zona senyorial i una altra dedicada a activitats agrícoles i industrials. Les restes excavades en aquesta intervenció corresponen només a aquestes dues darreres parts. Tanmateix, s’han exhumat alguns objectes de luxe i plaques de marbre que indicarien la proximitat de la part senyorial de la vil·la que no s’ha pogut localitzar.

Els inicis de la vil·la daten d’època tardorepublicana, a mitjan del segle I aC,  de la qual només s’han conservat dues sitges.

Les sitges són uns dels elements més característics dels jaciments arqueològics tant d’època neolítica i ibèrica com romana i medieval. Es tracta de fosses excavades a terra destinades a la conservació de cereals i llegums. Encara que les seves formes poden variar, totes tenen una boca més estreta que el cos a fi de tancar-les hermèticament.   

No sembla que l’assentament hagi crescut manera significativa durant el segle I dC, només ampliat amb la construcció d’un petit magatzem de dolia (atuell de ceràmica en forma de barril per a la conservació cereals i llegums), potser també per a la conservació d’oli i vi; un forn ceràmic de planta rectangular de reduïdes dimensions i diversos retalls probablement per encabir maquinària agrícola o industrial. Així mateix, d’aquest període data un gran retall còncau de funció desconeguda i una sitja de grans dimensions. Aquestes estructures foren reblides al darrer quart del segle II dC. A diferència de la vil·la romana de Can Feu, no s’ha trobat cap gran magatzem, ni un nombre de sitges que apuntin a un emmagatzemant important de grans. Tampoc s’observa una producció d’àmfores per a la comercialització de vi. Això fa pensar que la producció agrícola i ramadera de la vil·la estava destinada a l’autoconsum.

Al final del segle II dC es detecta una nova articulació de la vil·la amb l’abandonament de les anteriors estructures i la construcció d’altres de noves. Especialment, nous espais, molts retalls i un forn ceràmic que podrien haver perdurat fins al segle III dC. D’entre elles, s’ha d’esmentar una estança segurament dedicada al premsat de raïm ja que s’han trobat petits podalls per veremar. Aquestes estructures es mantindrien pràcticament sense canvis durant tot el segle III dC i segurament també al segle IV dC, període on no s’observen noves construccions.

Durant el segle V dC. es rebleixen un gran nombre d’estructures anteriors que revelen una intensa activitat a la vil·la de caràcter doble. D’una banda, la producció cerealística, de l’altra, industrial per a la fabricació de material de construcció, encara que aquesta darrera activitat es data entre la segona meitat del segle IV dC i mitjan del segle V dC. D’aquest període es va exhumar una pedra que devia servir de basament d’algun tipus de maquinària. També, existeixen una sèrie d’estructures de les quals només es coneix amb certesa que foren abandonades al segle V dC. Es tracta de dos forns circulars, sis sitges, un pou i una construcció probablement d’ús industrial, així com una tomba. Així mateix, es descobriren les restes d’un mur bastit a finals del segle V dC, aïllat de la resta de construccions, del qual s’ignora la seva funció, però que permet afirmar que llavors la vil·la continuava funcionant.

Els forns circulars, en bastant bon estat de conservació, són de les mateixes característiques, però de mesures diferents i comunicats per un passadís. Davant d’un d’ells hi ha una gran rampa d’accés de 8 metres. Aquests forns produïen, com s’ha indicat, material de construcció, sobretot tegulae i dolia. No s’han trobat restes ni d’àmfores, ni de ceràmica comú. A més, la presència de sitges completament plenes amb restes de teules i dolia amb defectes en la cocció avalen aquesta hipòtesi. Així mateix, s’han descobert marques del terrisser en alguns fragments de tegulae i dolia. Aquestes sitges i els forns foren abandonats entre els segles IV i V dC.

També, de la segona meitat del segle V dC, es localitzà una tomba amb un llit de tegulae i dues més tegulae col·locades als peus i la capçalera de la sepultura. L’esquelet, en força mal estat, correspon a un individu adult. Sembla ser que l’enterrament va realitzar-se sobre un retall anterior. Segurament, el pes de la sepultura va provocar l’esfondrament de l’estrat inferior provocant que aquesta quedés desmuntada.    

Durant el segle V dC s’inicià el procés d’abandonament de la vil·la, encara que aquesta perduraria fins a finals del segle VI, però amb una activitat cada cop menor. De manera que al final hauria queda reduïda a un petit nucli rural.

Registre ceràmic, metàl·lic, ossi, petri i vitri

Respecte al registre ceràmic, les peces més antigues daten del segle I aC. Són sobretot de ceràmica de vernís negre de procedència ibèrica com demostren les inscripcions amb l’alfabet ibèric que, com hem esmentat, avalarien la hipòtesi d’una assentament ibèric anterior a la construcció de la vil·la romana.

Les ceràmiques d’època romana conformen -a parer dels arqueòlegs- un conjunt molt interessant, tant pel nombre de peces en alguns casos molt ben conservades, com per la seva coherència. Com s’ha assenyalat, la producció ceràmica de la vil·la romana de Castellarnau estava centrada en la producció de material de construcció i dolia. Així, les peces de cuina, vaixella o llànties són d’importació procedents de la tarraconense, sud d’Hispania, nord d’Àfrica i Gàl·lia. Entre elles destaca un bol de terra sigillata (literalment terra segellada). Es tracta de vasos de ceràmica fets amb motlle i segellats pel ceramista. Eren d’un color marró vermellós brillant i amb relleus. L’exhumat a Castellarnau, procedent d’algun obrador hispànic i en molt bon estat de conservació, data del segle I dC. Està decorat amb escenes de combat entre dos gladiadors i una lluita entre un gladiador i un toro. També, s’han descobert dos antefixes de terracota del segle I dC, es tracta de peces que es col·locaven a les teulades per tapar les juntes de la primera filada. En principi, tenien una funció protectora de la llar, però posteriorment van esdevenir en elements decoratius. Les trobades a Castellarnau, molt deteriorades, representen el cap d’una Gorgona o d’una Medusa, un motiu molt habitual a l’Hispania romana.

Així mateix s’han descobert diversos objectes metàl·lics en bon estat de conservació. Les peces de bronze són una fíbula (emprada per a subjectar les peces de roba) de la segona meitat del segle V dC, un ganxo d’una balança de pesar (estatera o romana) del segle V dC, un fragment d’un arnès de cavall també del segle V dC i una agulla de bronze. Ara bé, entre els objectes de bronze destaquen tres peces d’instrumental mèdic. El primer és un specillum, del segle V dC, emprat per sondar les ferides, en exploracions a l’oïda, oftalmològiques o ginecològiques. El segon és una sonda espatulada, denominada espathomeles, de finals del segle II dC, utilitzada com sonda, però també per aplicar ungüents, tallar i cauteritzar ferides, així com a eina per preparar medicaments. Finalment, una cullereta, denominada ligula, usada com a instrumental mèdic i també farmacèutic.

Així mateix s’han trobat nombroses peces de ferro, la majoria d’ús laboral i algunes domèstiques. Entre les primeres s’ha exhumat una punta de llança, del segle I aC, la fulla d’unes tisores del segle II dC, una espàtula del segle III dC, una esquella de gran dimensions amb el seu batall d’entre finals del segle IV i principis del V dC, així com un podall de vinya en molt bon estat de la segona meitat del segle V dC. Les peces d’ús domèstic són dos ganivets, un de petit i altre gran del qual només es conserva el mànec amb dues perforacions per acoblar la fusta; dues nanses d’una olla o una sivella, totes elles del segle V dC. Altres peces de ferro són dos embuts, una gran quantitat de claus -tots de secció quadrada i cabot convexa-, ganxos, cadenes amb baules circulars, falques i una frontissa. També, es van descobrir algunes peces de plom. Una petita placa i dues grapes, una relacionada amb petit dolium o àmfora i l’altra emprada per subjectar les parts fragmentades d’un morter.

Així mateix, s’han exhumat 10 agulles d’os, la meitat de les quals conserven el cap. Algunes utilitzades per cosir, amb un forat per passar el fil, altres per fixar els vestits o els pentinats femenins. Altres elements descoberts, aquests de pedra, són quatre fragments de molí, un fragment de morter, un pondus (pesa de ceràmica o pedra emprada per tensar els fils de l’ordit d’un teler) i dues pedres d’esmolar. També, algunes peces esmicolades de vidre amb restes de gerres i copes.  

Sabadell romana

Al terme municipal de Sabadell s’han trobat les restes de quatre vil·les romanes. La més important és la de la Salut (Arragonem), amb un luxós complex termal, que funcionà entre el segle I a C i finals del segle III dC . La vil·la de Can Feu fou un important centre productor de terrissa i àmfores, entre finals del segle I aC i III dC. La vil·la de Sant Pau de Riu-sec també funcionà en aquest mateix període i la de Castellarnau que es perllongà durant més temps.

Altres restes romanes trobades a la ciutat són els de Can Gambús 3, on es va descobrir un aqüeducte subterrani (cuniculus), d’entre els segles I i II dC, que probablement proporcionaria aigua a la vil·la de Can Feu. Així mateix, s’han exhumat uns restes al nord de parc Catalunya que podrien apuntar a un altre jaciment d’època romana (més info: ‘Emergeixen restes d’un jaciment romà al parc de Catalunya‘). Finalment, al carrer de la Salut n. 7, s’han descobert recentment les restes d’una possible posta vinculada a la Via Agusta, que comunicava Cadis amb Roma, i que passava per Sabadell (més info: ‘Les primeres restes romanes al centre de Sabadell‘).

Aquesta cronologia es correspondria amb un moment d’intensa romanització de la comarca Laietana a partir segle I aC. D’aquesta època data la fundació en la costa de Barcino (Barcelona) i la potenciació en l’interior dels nuclis de Egara (Terrassa) i del conjunt termal de Aquae Calidae (Caldes de Montbui). Segons Joan Oller, el model de romanització de la comarca Laietana no seria el de la civitas romana, sinó correspondria al de “civitates sine urbe”. És a dir, uns centres jurídicament romans, però que no desenvoluparen un entramat urbanístic clàssic, ja que per a complir les seves funcions de caràcter polític, jurídic, econòmic o religiós era suficient amb un petit centre monumental amb alguns edificis representatius.

Bibliografia

ARTIGUES CONESA, Pere Lluís i RIGO JOVELLS, Antoni. Castellarnau (Sabadell). Evolució d’un nucli rural del segle I aC al segle VI dC. Museu d’Història de Sabadell, 2002.
CARDÚS i MARTÍN, Xavier. Memòria de la prospecció arqueològica realitzada a Castellarnau sector prehistòric (Sabadell, Vallès Occidental) Campanya, 1997. Direcció General de Patrimoni, Generalitat de Catalunya, 1997.
OLLER GUZMÁN, Joan. El territorio y poblamiento de la Layetana interior en época antigua (SS. IV AC-I DC). Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, 2015.

Foto portada: vista aèria del jaciment. Autor: Genís Ribé / MHS.