El recorregut per aquest poc conegut equipament municipal ens permet copsar la importància dels fons dipositats, amb més de 30.000 peces, en gran part producte de les excavacions arqueològiques a Sabadell i municipis del voltant. Unes col·leccions que arranquen al neolític i que arriben fins als nostres dies.

A les 11 de l’assolellat matí de dimarts passat, el company i amic David truca al timbre del magatzem del Museu d’Història de Sabadell, al carrer de l’Agricultura, amb la silueta d’El Corte Inglés retallada sobre un intens fons blau. A través del servei de comunicació de premsa de l’Ajuntament havíem demanat i concertat una cita per visitar aquest equipament municipal.   

Abans d’entrar ens posem les mascaretes, símbol d’aquests temps pandèmics. Ens rep Roser Enrich (Sabadell, 1958), llicenciada en Història i conservadora del magatzem que treballa pel Museu d’Història de Sabadell des del 1989. Per una d’aquelles casualitats de la vida, la Roser i jo vam ser companys en el curs de COU 1975-76, a l’institut Vidal i Barraquer, al carrer de les Tres Creus, al davant de l’ara demolida torre dels Colomer, en un temps decorada amb grafitis de Tintín. Un curs inoblidable si tenim en compte que ens va agafar la mort del Generalíssim Franco.     

Aquesta causalitat, després de tants anys, facilita molt les coses. Encara que potser no és tanta casualitat si es considera el reduït nombre de famílies de casa bona de llavors. Roser ens explica que l’edifici del magatzem, bastit el 1950, va ser una filatura tèxtil propietat de la família Casas. La nau industrial fou adquirida per l’Ajuntament de Sabadell a la dècada dels 90 i inaugurada com a magatzem l’any 1997. L’equipament disposa d’una superfície de 1.200 metres quadrats per encabir els materials descoberts a les excavacions arqueològiques al terme municipal de Sabadell i altres municipis veïns, com Sant Quirze o Castellar del Vallès, que no disposen de museu propi. És per això que el Museu d’Història de Sabadell i el seu magatzem tenen la qualificació de “dipositari” des del 1980, amb la recuperació de la Generalitat de Catalunya.

Del Neolític a l’Edat Mitjana

En aquest magatzem es conserven més de 30.000 peces que abasten una cronologia que arranca del Neolític antic, fa ara 6.000 anys i que destaca per la seva continuïtat fins als nostres dies. Aquí es troben restes de l’Edat de Bronze, Ferro, Ibèric, Romana, Medieval fins a l’Edat Moderna i Contemporània. Els materials estan arxivats en caixes grises de plàstic en una vintena de grans prestatges metàl·lics que funcionen amb electricitat. Estan classificats combinant el criteri cronològic amb de les consideracions degudes a la naturalesa dels materials siguin de ceràmica, fusta, tèxtil o metàl·lics, els quals cada any són sotmesos a un tractament específic de conservació. A l’exterior de les caixes, en un paper enganxat, figura el número de codi, l’any i nom de l’excavació on es van trobar les peces entre altres dades. Cadascuna d’aquestes peces disposa d’una fitxa, inclosa en un catàleg, per facilitar la seva localització.

La peça més antiga del magatzem són uns fragments ceràmics de fa 6.000 anys, del neolític cardial, trobats a la Bòvila Madurell, al terme municipal de Sant Quirze del Vallès, al costat de la vil·la romana de Can Feu. Enrich ens mostra una peça quadrangular de ceràmica de 4.000 anys d’antiguitat, magníficament conservada, que sembla per contenir fruita,  exhumada a Can Gambús.

Iniciem un recorregut cronològic. Comencem amb unes mostres de materials trobats al jaciment de l’Edat de Bronze de Can Roqueta. Continuem amb restes descobertes a la vil·la romana de la Salut, una de les quatre que va haver-hi a la ciutat. Prosseguim amb una assortit d’estris domèstics i cuina medievals exhumats a les diverses prospeccions arqueològiques realitzades al Centre de la ciutat.  Per aquí desfilen físicament les restes de les excavacions arqueològiques sobre les quals he escrit sovint en aquesta secció d’història i que només coneixia per referències escrites o fotogràfiques.

Pregunto a Roser Enrich sobre quin és, al seu parer, la col·lecció de major valor del magatzem. Respon que aquesta qüestió és relativa ja que s’ha de distingir entre el valor estètic o artístic i el valor històric o científic. Per exemple, es pot trobar un fragment de ceràmica fenícia, insignificant des del punt de vista estètic, però de gran valor científic, ja que ens permet datar les relacions comercials entre els pobles del Vallès i els fenicis. Em quedo amb el dubte encara que trec la impressió, potser equivocada, de la importància de les col·leccions del neolític i de les edats de bronze i ferro.

Exposicions i investigacions      

En un altre ordre de coses, m’interesso per les cessions temporals d’alguns d’aquests materials a altres museus o institucions culturals. La conservadora m’explica que aquestes peticions són força freqüents i comporten una feixuga tasca burocràtica per concedir les autoritzacions adients que inclouen entre altres coses una assegurança de les peces cedides. De vegades es tracta de peces que no estan restaurades i, com una condició de la cessió, es demana al peticionari que s’encarregui de la seva restauració. Recentment, s’han retornat uns materials neolítics que durant un any han estat exposats a Lió (França).

D’altra banda, el Museu d’Història ha subscrit convenis amb altres institucions com a ara l’Escola Superior de Conservació i Restauració o amb la xarxa de museus de la Diputació de Barcelona per restaurar algunes peces. Així mateix, existeix un conveni amb la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Cada any consulten aquests fons arqueològics entre trenta i cinquanta investigadors i estudiants.

Apilades en unes prestatgeries per a peces de grans dimensions, trobem, dividit en trossos, el mosaic zodiacal del Passeig de la Plaça Major. La conservadora ens explica que, en principi, es dipositaren al viver municipal on encara hi és el magnífic sortidor. Ella personalment es cuidà de portar-les al magatzem per millorar la seva preservació. La contemplació d’aquestes restes em transporta al moment, sota el mandat d’Antoni Farrés, en què va instal·lar-se provisionalment el Mercat Central al Passeig. Llavors, l’equip de govern i el consistori en ple van jurar i perjurar que, un cop acabades les obres de restauració del Mercat, el Passeig es reconstruiria fidelment amb el seus elements originals.  

La visita continua pel soterrani de les instal·lacions on estan ubicats els materials més moderns dels segles XIX i XX. Aquí romanen milers de mostraris tèxtils d’unes 40 de les principals empreses de la ciutat, del 1850 al 2001. En alguns casos es disposa de la sèrie completa des de la fundació fins a la desaparició de la companyia. També, hi ha col·lecció de roba i indumentària d’aquesta època. Per a la correcta conservació d’aquests materials, la temperatura està regulada i funcionen tres deshumificadors. 20.000 d’aquestes mostres han estat fotografiades i digitalitzades.

Mentre xerro amb la conservadora, David es perd pels passadissos i fa desenes de fotografies fascinat per la singularitat d’alguns d’aquests objectes. No és per a menys. Aquí es troba el primer aparell de Raigs X que funcionà a Sabadell, una magnífica cafetera cromada del cafè Euterpe, una filera de les butaques originals del Teatre Principal i del Cinema Imperial, una caixa forta de finals del XIX o un esteroscopi per veure imatges…

Així mateix hi ha una col·lecció d’electrodomèstics dels anys 50 als 70, micròfons, cassettes, equips de ràdio i gravació dels 70 i una infinitat d’objectes de la vida quotidiana de l’època que desperten records d’infantessa i adolescència. Això em fa pensar en la pregnància emotiva dels objectes sobre l’esperit humà. El pis de dalt és ple de aixovars funeraris amb els quals els antics enterraven als seus difunts, amb els estris que havien fet servir en vida i que l’acompanyaven a l’altre món.    

La visita ha durat un parell hores ben bones. Abans de marxar, tots tres conversem sobre l’enorme ignorància sobre aquests fons i sobre la conveniència de fer exposicions amb alguns d’aquests materials. La conservadora ens comenta que abans de la pandèmia, a la Festa Major, s’havien realitzat jornades de portes obertes amb un cert èxit de públic. Ara bé –continua- per fer aquestes exposicions caldria esmerçar recursos econòmics que no hi són. També –afegeixo- es tracta d’una qüestió de voluntat política i sensibilitat cultural.

Foto portada: un dels recordats mosaics de l’antic Passeig de la plaça Major, amb els signes del zodíac. Autor: David B.