El 16 de maig, tot just una setmana abans de les eleccions municipals, vaig escriure un article titulat Ara és l’hora on exposava breument l’empatia que jo creia entre quatre dels caps de llista que s’hi presentaven, és a dir, Carles Rossinyol, Joan Berlanga, Juli Fernàndez i Maties Serracant. Suposava jo que, a més de la seva bona relació, hi havia un sentiment comú de passar pàgina, d’esborrar el període més fosc de govern municipal, encapçalat per Manuel Bustos, i de treballar plegats per fer fora qualsevol continuïtat, és a dir, no fer alcalde a Josep Ayuso.
El resultat dels comicis no va diferir massa amb l’idea de les enquestes que circulaven i que mai no s’hi van publicar. El cabdell de Bustos va rebre una forta patacada i Carles Rossinyol va patir el rebuig de gran part de sabadellencs en la línia de descens de Convergència i Unió (encara junts) a tot Catalunya. Un decidit Juli Fernàndez va recollir els vots convergents i va ser una de les sorpreses de la nit electoral, tot i que encara va ser més sorprenent que la coalició Unitat pel Canvi estigués a tan sols 300 vots de quedar en primer lloc, la qual cosa hauria fet canviar moltes de les accions que s’hi van dur a terme setmanes després. En el moment que vaig escriure l’article del mes de maig sóc conscient de que vaig subestimar el potencial electoral de Guanyem, encapçalat per la incansable Marisol Martínez.
Les meves previsions van fallar clarament i van ensorrar tots els càlculs que jo havia fet per tal de veure un veritable canvi al capdavant de la ciutat. Ja la nit del 24 de maig la suma de les esquerres es presentava com una possibilitat real i desitjada per una gran part dels ciutadans que havien repartit els seus vots sense una majoria clara, potser perquè, sense intencionalitat, es demanaven les enteses i els pactes que no hi havia durant l’etapa Bustos.
El tema de l’entrada a l’AMI va ser decisiu, d’una banda perquè Juli Fernàndez esdevingués alcalde i d’altra perquè no pogués forjar-se aquesta unitat, tot i que en cercles polítics circulava la idea que tard o d’hora veuríem els quatre caps de llista asseguts a la mateixa taula i treballant per treure Sabadell del malson on s’hi troba. Hi ha qui pensa que s’han perdut cinc mesos molt valuosos però la maquinària municipal no ha estat parada ni molt menys. La crítica hi ha de ser sempre present i el ciutadà té el dret de demanar comptes contínuament als càrrecs electes. En Juli Fernàndez va ser conscient des del primer moment que havia de treure’s de sobre l’etiqueta d’independentista buit de contingut i el seu recorregut per entitats i col·lectius de tot tipus, moltes d’elles dubtoses de tenir un alcalde de tots, ha fet aflorar la seva cara més social, més implicada amb el patiment i la emergència que cau com una llosa damunt gran part de sabadellencs. No puc oblidar el fet importantíssim de la formalització de la personació per part de l’Ajuntament en el cas Mercuri, un dels compromisos de l’esquerra i que suposa el fet de no oblidar un assumpte que ha fet molt de mal i que ha de treure a la llum encara moltes sorpreses.
Significatiu també el pas fet a favor de les persones desnonades. Mai un Ajuntament del PSC havia mostrat ni la més mínima solidaritat amb aquest col·lectiu vilment menyspreat pels bancs. Ni tan sols els regidors o regidores s’hi havien acostat a fer palès el seu recolzament i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca era l’única que aixecava la bandera de la lluita i impedia les salvatjades de la gran banca, juntament amb alguns regidors de l’Entesa per Sabadell. Ara sí, finalment, comptem amb un Ajuntament on la majoria dels seus regidors tenen una postura que afavoreix clarament els interessos de les persones.
Impossible esmentar aquí la feina feta en aquests cinc mesos. Tant Unitat pel Canvi, com la Crida i Guanyem, a més d’ERC, han treballat individualment per mostrar la seva capacitat per aconseguir un nova manera de governar. Segurament hi ha hagut errors o la no capacitat d’explicar el que s’ha fet, encara que és molt aviat per apreciar alguns canvis. Tot i així, la línia ha estat comuna, en una mateixa direcció, amb interessos comuns que, com no podia ser d’una altra manera, ha desembocat en aquest pacte a quatre que ha de ser capaç de treballar per la ciutat, fugint de personalismes malaltissos.
No serà fàcil. Manuel Bustos ens ha deixat una ciutat endeutada, arrasada, amb múltiples problemàtiques de difícil solució, amb equipaments faraònics de manteniment inassumible que hauran de posar a prova la capacitat d’enteniment entre tots plegats.
No obstant això, i malgrat el pessimisme existent a nivell econòmic, hem d’extraure amb més força que mai el nostre sabadellenquisme i fer pinya amb les persones que encapçalen aquest projecte. No s’hi valen excuses i cal unir tots els esforços possibles per tirar-ho endavant. Estem massa acostumats a l’orgull, a les enveges, a les suspicàcies i a les desconfiances. Sabadell n’ha estat un dolorós exemple de tot això. Ara, finalment, els 14 regidors tenen la oportunitat de cuinar un nou plat on hi càpiguen ingredients de tota mena, amb honestedat, decència i mesura esdevenint un model a seguir. Que la sort (i el suport) us acompanyin!
