Diem en català que “qui dia passa, any empeny”, expressió que significa que anem ajornant les dificultats diàries, sense pensar en les conseqüències que ens poden afectar més endavant. Per tant, ho lligaria amb la dita castellana “no dejes para mañana lo que puedas hacer hoy”, per a mostrar el meu astorament davant pràctiques completament abusives dels nostres gestors de la cosa pública.
No es nova la notícia que el ja ex-president del Parlament de Catalunya i retirat de la política activa, el Sr. Ernest Benach, està cobrant una “jubilació” d’escàndol per set anys de treballs a Catalunya, com ell diria. 100.000 euros anuals els quatre primers anys i una pensió vitalícia de 78.000 euros quan faci els 65 anys. Segurament se li omplirà la boca del gran servei que ha fet a Catalunya, de la responsabilitat que ha tingut, de la del poble català cap a les institucions democràtiques i bla, bla, bla.
Les xarxes socials en van plenes últimament d’aquests individus que, emparant-se en la ignorància i la incultura del poble, fan el que els dóna la gana amb els impostos dels treballadors. Mentre uns sí que aixequen Catalunya (mestres, metges, bombers, infermeres, treballadors de veritat), els altres fan veure que l’estimen; mentre uns intenten estirar la minsa nòmina, els altres juguen amb els sentiments dels catalans fent-los veure que ells sí que tenen drets que la majoria no en tindran mai.
Jo també estic pel dret a decidir; però pel dret a decidir el sou de diputats i diputades, de regidors i regidores i de càrrecs que només mereixen la confiança d’uns quants. Vull decidir la nòmina de qui en teoria em vol representar i que es jubili quan toca i no quan ell mateix ho decideixi. Vull que aquests aprofitats segueixin les normes de tots i no que es beneficiïn del meu vot i del seu càrrec per a fer-se les lleis al seu gust. Vull decidir amb el meu vot que els drets i deures siguin per a tots iguals; i que em preguntin sobre qualsevol canvi que suposi un privilegi per a un sector ja molt desprestigiat.
Però el meu dret a decidir també vull aprofitar-lo per criticar aquells que, podent canviar les lleis i les normatives, callen i atorguen, miren cap a una altra banda i despisten el personal amb temes que ens importen un rave. Vull decidir molt més que triar una papereta cada quatre anys; vull tenir el dret a decidir la democràcia real, que no és aquesta amb la qual el senyor Benach està tan content. El meu dret a decidir no té res a veure amb el seu, senyor Benach i amics; vostè, els seus i gairebé tots els que s’asseuen a l’escó del Parlament de Catalunya tenen clar que poden decidir el que vulguin però que poc té a veure amb el que vol la majoria. Ja els va bé que votem cada quatre anys! Ja els va bé que no puguem protestar i que només ens quedi el poder de les urnes.
Malgrat tot, val a dir que les xarxes socials posen en evidència aquestes actituds completament antidemocràtiques i dictatorials on les lleis es dicten a esquenes dels ciutadans. Com he dit alguna altra vegada, la bandera, que és de tots, és aprofitada una vegada més per dirigents sense escrúpols per a tapar els ulls als veritables problemes que assetgen Catalunya. No hi ha com desviar l’atenció del poble per a que els suposats líders puguin colar-nos legislacions arbitràries però que només emparen castes, estaments i nissagues d’un determinat status. Per tant, només l’acció coordinada d’internautes, xarxes veïnals i afectats de tota mena, que som tots, pot fer que el dret a decidir de la majoria, de la majoria real, passi a ser autèntic i tangible. Però del dret a decidir el que volem; no allò que ens volen imposar.
Saludos José Asensio. Yo también quiero este derecho a decidir y no el que nos quiere hacer ver algunos políticos, más interesados en tapar las vergüenzas de una administración ‘desastrosa’ en Cataluña que sólo busca el bienestar de unos pocos sin importarles que la mayoría de la población cada día sea más pobre.
Ante este tipo de ‘imposiciones y engaños’ ya va siendo hora de que no revelemos, y no seamos el típico ‘borrego’ que sólo cuentan con él para que los “legitimemos” cada cuatro años. Simplemente nos están utilizando de carnaza que solo sirve para alimentar a unos “buitres”.
A que esperamos para decirles a estos “politicuchos” que han hecho de Cataluña su ‘coto privado’ y hablan de una mayoría “ficticia” que dicen que están por el derecho a decidir, sin decirle claramente que ese derecho a lo que lleva es a la fracturación de un pueblo que en modo alguno ha sido este el que esta pidiendo la independencia.
No seamos cómplices de los delirios de Mas y de todos aquellos que sólo persiguen la impunidad que podría darle una ‘hipotética’ independencia. Y si ahora ya están gozando de tanta impunidad y privilegios, imaginarse que no harían sin consiguieran lo que pretenden.
¿Qué no nos sigan tratando como a ‘idiotas’, pero sobre todo… que nadie decida por ti, diciendo lo que tenemos que hacer?
¡¡¡ Coño!!!, por fin un artículo de opinión impecable sobre el eufemismo ese del derecho a decidir. Claro que todos estamos a favor del derecho a decidir, pero la pregunta que tenemos que hacernos es la siguiente: derecho a decidir ¿el qué?. Lo cualo que diría un castizo.
Hubo un régimen político que en el ejercicio de su derecho a decidir decidió acabar con la raza judía en Europa.
En España el régimen anterior en el ejercicio de su derecho a decidir en los años sesenta, decidió que el país no estaba todavía preparado para la demomocracia.
En el siglo XIX, el Partido Liberal, liderado por D. Baldomero Espartero, Duque de la Victoria y Jefe de la Milicia Nacional, en el ejercicio de su derecho a decidir, decidió que para gobernar correctamente España había qude bombardear Barcelona al menos una vez cada generación.
Tras la huelga revolucionatia de 1917, el Gremio de Fabricantes de Sabadell, en el ejercicio de su derecho a decicidir decidió comprar un terreno y donarlo al Ayuntamiento para su cesión al Ministerio de la Guerra para la construcción de un cuartel de la guardia civil, junto a la línea del ferrocarril, para controlar posibles sublevaciones armadas de la clase obrera en Sabadell, como la ocurrida en 1917.
Y así podríamos poner muchos más ejemplos de lo que puede decidirse con el derecho a decidir, por ejemplo dar cobertura legal a un a situación de hecho actual por la cual la mitad de la población de Cataluña tiene todos los derechos civiles y políticos inherentes a la condición de nacionales, mientras que la otra mitad sólo tiene los derechos correspondientes a lo que serían unos simples residentes (para entendernos, más o menos como en Andorra los no andorranos). ¿Decidir el qué? ¿Cui bonus?