Els humans som una espècie rara. Ens matem entre nosaltres, permetem la fam i la malaltia, quan sabem que podem acabar amb molts dels patiments que ens envolten, contaminem el nostre hàbitat plenament conscients que això esdevé mortal per a la nostra supervivència i malbaratem els recursos que ens dona la Terra sense ignorar que tot plegat ens pot portar a l’autodestrucció.

En un àmbit és íntim, més personal, som encara més singulars, doncs la llibertat que ens dona la nostra natura ens permet d’interioritzar els nostres enganys, desenganys, pors i plaers, traspassant-los si cal o si ens convé. Moltes de les nostres accions tenen un vessant més profund i secret, però n’hi ha d’altres que pretenen si més no, una notorietat no casual, on es vol transmetre una mena de poder no donat sobre situacions que haurien de ser intocables, inamovibles, però a causa de la vanitat, la vergonya o vés a saber quin sentiment més profund, porta una sèrie de gent a renunciar a allò que li ve donat per la pròpia gènesi humana.

M’estic referint als canvis de noms o de cognoms que algunes persones fan per molts motius. És ben cert que quan això es produeix, especialment en els noms, hi ha causes diverses. Una d’elles podria ser la traducció, perquè la persona se sent més còmoda en un idioma que en un altre o perquè al registre li’n van posar un que no és certament el real a la vida diària. Podria donar-se també el cas d’un nom estrambòtic, cruel, diria jo, i que pot haver marcat el període de l’adolescència i que obliga, inexorablement a una substitució per tal de trencar el malefici i tornar la dignitat a la persona. De fet, alguns països, com Rumania o Mèxic ja prohibeixen per llei que es posin determinats noms a nens i nenes, indecents o ridículs, com ara Paracetamol, Robocop, Virgen o Batman, però també, Prepucio o Hitler. Podriem pensar que és un atac a la llibertat de les persones, dels pares en aquest cas, però penso que és un encert el fet de vetllar per la decència dels infants i que no es vegin obligats a acceptar noms de dubtosa ètica o a canviar-los a la majoria d’edat.

Pel que fa referència als cognoms, cal diferenciar aquelles persones que els canvien de lloc per motius familiars, de separació de pares, d’adopció, i d’altres que se m’escapen i aquells que, per vergonya, per un intent desesperat d’amagar-se de no se sap què, fan un tomb a les seves vides passant a anomenar-se d’una altra manera. També conec gent que s’ha catalanitzat el cognom en un acte de renúncia greu a les seves arrels, com si això es pogués esborrar en un obrir i tancar d’ulls. Vicente per Vicent, Puente per Pont, Robles per Roure i tants d’altres, fan el pas a una catalanització que hauria d’avergonyir-los.

Com en tot a la vida, cadascú és responsable dels seus actes i tot i que els jutjo, són lliures de fer allò que considerin oportú. Segurament hi ha més motius que predisposen a la gent a fer una incisió salvatge i definitiva a les seves tradicions, ignorant els orígens dels seus avantpassats i renunciant a la història que els ha portat fins a l’actualitat. Recordo especialment el cas d’una alumna que esperava amb ansietat els 18 anys per poder esborrar de la seva vida el cognom del seu pare que tant de mal li havia fet. Cada vegada que els professors el pronunciaven, una punxada es produïa en el seu cor i comptava els dies que li quedaven per a acabar el malson. Aquí sí, hi ha un objectiu clar d’abandó del cognom per causes doloroses, però es produeixen milers de casos de cessió de la identitat que més aviat pertanyen a voluntats fútils i trivials , sense tenir en compte les raons d’identitat, heràldiques o històriques. Massa sovint algunes persones fan passos en direcció equivocada que els omplen d’orgull, que els enalteixen de cara als altres i a ells mateixos, però de dubtosa ètica i amb un component de patetisme que els insereix en una mena de descrèdit descomunal del qual ja no en poden sortir.