No corren bons temps per a la política catalana ni espanyola, menys encara per a la política d’àmbit estrictament local, la millor valorada socialment però la més ingrata de totes, bàsicament per la falta de recursos i pels atacs constants que arriben des dels àmbits polítics nacional i estatal.

Tot i això, mentre alguns s’han entestat en instal·lar a l’agenda política el debat sobiranista, altres fan autèntics equilibris pressupostaris per ajudar, en tot el possible, als seus veïns i veïnes.

Vull pensar que l’oportunisme sobiranista deixarà pas en breu a noves oportunitats per a les persones, d’afrontar i centrar els esforços prioritàriament en la trista i crua realitat. La que ens parla de persones desnonades, d’autèntics drames socials, de dades d’atur alarmants, de drets socials retallats i de serveis públics insuficients.

Mentrestant, algunes formacions polítiques, més per interès partidista i necessitat que per convicció, competeixen entre elles per veure qui la diu més grossa, qui és més patriota i qui sap interpretar millor la veu del poble.

La realitat, per desgràcia, crec honestament que és una altra. Heu provat a passar encara que sigui una hora al carrer una nit d’aquestes? Podríeu fer la prova i comprovar el fred que es passa a la intempèrie. La mateixa sensació que senten en aquests moments moltes famílies. Famílies que estant o no d’acord amb la bandera, se senten abandonades a la seva sort, que la voldrien abans per embolicar-se que per aixecar-la. Perquè ja estan cansats de debats estèrils i de què els seus representants polítics mirin a un altre costat en comptes de posar-se al seu costat.

Amb tot el respecte que em mereix un debat que no cal defugir, crec que el temps passa a la mateixa velocitat que augmenten les necessitats socials. Els governs espanyol i català s’estan perdent en un estira i arronsa que no ens porta enlloc, com a mínim a curt termini i, en canvi, el termini s’esgota per a moltes famílies necessitades.

No és important escoltar a aquestes famílies, ells no són també la veu del poble? Si bé tots, en part, en tenim el nostre grau de culpa. Perquè hem col·laborat al debat sobiranista a les tertúlies domèstiques, a través dels mitjans de comunicació, a la porta de l’escola, mentre esperàvem pacientment el nostre torn als centres sanitaris, i un llarg etcètera tan llarg com les cues de l’atur.

Crec que el límit de la pau social s’està esgotant a passes de gegant, al mateix ritme que els pocs estalvis de molts i el crèdit dels polítics que abanderen aquest carreró sense sortida, com a mínim immediata. En canvi, és d’obligada immediatesa afrontar d’una vegada per totes els problemes socials, no perdre més temps innecessàriament, no amagar el cap sota l’ala i centrar-se en solucionar les necessitats reals de forma urgent.

La única sortida possible depèn de cadascun de nosaltres i de la suma de tots. Si comencéssim a no comprar diaris que no informen dels nostres problemes, si canviéssim de canal cada cop que ens volen manipular i apaguéssim la ràdio cada vegada que els líders de la seva opinió s’escolten més a ells mateixos que a la majoria de nosaltres, els ben asseguro que l’autèntica veu del poble sí seria escoltada i ben interpretada.

La clau la tenim nosaltres i quants més sumem en la defensa dels nostres drets, en l’interès per la gent contra la gent interessada, abans obrirem la porta de les oportunitats, de la recuperació econòmica i de la solució als nostres problemes quotidians.

Arriba un moment en què si uns partits polítics han pagat en negre o han pactat amb el fiscal, al cap i a la fi, només serveix per vendre més diaris i tenir més audiència bàsicament.

Jo el que vull és poder pagar els rebuts de l’aigua i de la llum a fi de mes i que els nostres representants polítics pactin com sortir d’una vegada per totes d’aquesta situació angoixant sense més dilacions.

Insisteixo que potser fins ara hem caigut en el parany que han teixit polítics i mitjans, i que ens hem deixat enredar. Però encara som a temps i si anem repetint el missatge, el nostre missatge com a persones i ciutadans de a peu, el podrem instal·lar definitivament a les seves agendes. Aquestes agendes abans, ara i sempre, no l’escriuen ells, l’acabem escrivint entre tots i cadascun de nosaltres. Aquesta és la clau i la tenim nosaltres.

Foto portada: Els líders dels partits que van votar sí a la declaració de sobirania del Parlament, aquest dimecres, Joan Herrera (ICV-EUiA), Artur Mas (CiU) i Oriol Junqueras (ERC).