Durant aquesta última setmana he pogut copsar les opinions de diversos col·lectius que estan patint ja no només les retallades, sinó més aviat la brutalitat d’un sistema que colpeja, maltracta i humilia els més desfavorits i que es va acostant amb passes de gegant a la classe mitjana, que és, sense dubte, la que sosté l’estat del benestar amb els seus impostos.

M’explica el meu amic Carles que li treuen la minsa paga que cobra per la seva minusvàlua: 350 euros mensuals. No tan sols això, sinó que ha de retornar la quantitat total que ha rebut durant el 2012, doncs la llei està feta amb la mala baba dels efectes retroactius. És clar que de seguida s’ha posat en mans d’advocats, però últimament tots els estaments de la societat estan posats al servei dels més forts i no al servei de les persones. Com a mostra, el Tribunal Constitucional ha rebutjat i suspès el cobrament de la paga extra per part dels funcionaris bascos, que el propi president en funcions, Patxi López, havia signat. Ens trobem, doncs, en una situació d’indefensió absoluta davant els continus atacs contra la ciutadania que pinta molt i molt malament.

Joan, un company de sortides nocturnes, em confessa que està molt preocupat pel fet que la seva dona no cobrarà el subsidi quan deixi de percebre la prestació per atur ja que ell treballa, guanya 1.100 euros i són cinc persones a casa. Amb la nova llei, els famosos 420 euros no els cobraran aquells que disposin d’ingressos a la llar, és a dir, on hi hagi algun membre en actiu, la qual cosa torna a colpejar i culpabilitzar els sectors més vulnerables i en situacions de clara exclusió social.

Cal esmentar el cas del Francesc, un veí que tot i tenir una malaltia crònica ha de pagar l’impost revolucionari anomenat  “euro per recepta”. Ja no pot més i no vol que la seva família sàpiga que ha deixat de prendre’s el medicament perquè a més del menjar , ha de pagar el rebut de la llum, del gas, de l’aigua i hi ha mesos que acaba amb l’estómac molt buit. No és l’únic. Alguns joves que voregen la trentena i que formen part del  meu cabàs d’amistats baixen el cap a vegades quan dels seus llavis han de sortir frases en les quals mai no n’havien pensat, com ara que no sopen o ho fan només amb un iogurt o una poma, que fa mesos que no van al cine o que vacances és un mot que ha desaparegut del seu vocabulari. No poden marxar a l’estranger, i romandre aquí és una mena de malson on sobreviure és l’únic objectiu. La seva vida és un laberint on el camí és ple de pedres i on les barreres fa temps que han deixat de ser verdes.

De moment no han desnonat a cap dels meus amics o amigues. Potser és qüestió de sort o qüestió de temps. Estic convençut que no trigaré gaire a assabentar-me d’una situació angoixant que afecta ja més de mig milió de famílies a tot l’Estat. Una vegada més, la vulnerabilitat és castigada amb la humiliació i la indiferència com si el fet de ser pobre fos un càstig diví o no i veure’s en aquesta situació fos culpa de qui ho pateix.

Finalment en Robert, funcionari i retallat, em mostra el seu descontent vers la nova llei que l’obliga a demanar la baixa des del segon dia, el que fa que deixi de cobrar el 50 per cent del sou. Malalt i retallat; malalt i culpabilitzat. Més greu encara: si té un accident i ha d’estar un parell de mesos a l’hospital, només cobrarà el 25 per cent del sou. Ficció o realitat? Completament cert.

M’estic llegint La Catedral del Mar i m’és completament inevitable comparar l’Edat Mitjana amb el món que estic vivint. Les distàncies en el que fa referència al progrés, a la tecnologia i a les qüestions relacionades amb la medicina, la salubritat i la neteja són evidents. També segurament a nivell polític i social hem avançat molt, però em quedo amb una frase pronunciada pel Bernat on diu que “no hi ha llibertat amb gana”. Efectivament, crec que no exagero si dic que aquesta crisi que ja es percep en general com una estafa està afectant directament els estaments més baixos de la societat.

Però com a la Barcelona del segle XII, on els pobres eren els esclaus i cercaven fora muralles el menjar que els altres rebutjaven, els artesans sobrevivien pagant impostos als rics i els nobles i les classes dominants amb els mateixos drets i sense deures cap als pobres als quals robaven, vuit segles després la situació no és gaire diferent. Els pobres, més pobres i en situació límit; la classe mitjana empobrint-se i patint com mai el retall de sous i de serveis; i els rics gaudint dels privilegis dels quals no volen desprendre’s.

Alguns demanen l’aturada immediata d’aquesta sagnia que no afavoreix la creació de feina i crea més pobresa; d’altres insisteixen en que l’única sortida és aquesta i el sofriment encara està a les baceroles. D’altres veuen en la insubmissió i en la desobediència civil la sortida real. El cas és que l’ofegament global porta més misèria i cap solució. No sembla que els pròxims capítols d’aquest fulletó ens portin alegries. Però caldria que els directors i els productors de tot plegat canviessin el guió i pensessin més en els actors i potser menys en l’escenari.

Foto portada: Un grup de persones amb discapacitat mobilitzant-se en la darrera vaga general, a la plaça Marcet. Autor: J.d.A.