- “El 14-F era prioritari passar del 50 per cent de vots. No ho dic perquè pensi que Espanya canviarà. Però com a país necessitàvem tornar-nos a il·lusionar”.
- “El jovent no protesta només pel Pablo Hasél: han viscut dues crisis, una pandèmia, no troben feina, no es poden independitzar…”.
L’expresidenta del Parlament, la sabadellenca Carme Forcadell, té clar que el Suprem li acabarà revocant el tercer grau penitenciari que gaudeix des de finals de gener després del darrer recurs de la fiscalia. Mentre hi ha decisió judicial, observa satisfeta els resultats electorals de l’independentisme del passat 14 de febrer i preocupada pels aldarulls que s’han produït a les protestes contra l’empresonament de Pablo Hasél. “Violència genera més violència”, assegura.
Forcadell, allunyada de la primera línia política, va fer campanya per Esquerra, el seu partit, durant la campanya del 14 de febrer. La presó, 1.066 dies, precisa, ha aprofundit altres conviccions socials de qui també va ser regidora de l’Ajuntament entre 2003 i 2007 i fundadora i presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana.
La setmana passada, l’endemà de les eleccions, la fiscalia va presentar recurs de nou contra el tercer grau de vostè i la resta de presos del procés. En sap alguna cosa?
La sorpresa seria que no l’haguessin presentat. Per tant, no va ser cap sorpresa. Dit això, no en sabem res encara. Fiscalia ha presentat el recurs i no tenim cap resposta del jutge de vigilància penitenciària.
Hi ha previsió de calendari?
Hem rebut el recurs de fiscalia i la nostra advocada ha presentat un altre contra la suspensió. La fiscalia vol que mentre el jutge decideixi si revoca el tercer grau ens faci entrar a presó i suspengui el tercer grau. Però encara no sabem res.
Diu que no és una sorpresa el recurs de fiscalia. Creu que els serà revocat el tercer grau de nou?
Al Suprem i tant. No en tinc cap dubte. Una altra cosa és el jutge de vigilància penitenciària. Hem de distingir entre les primeres instàncies i les segones com les audiències provisionals o el Suprem per descomptat. Hi ha una diferència. Però tinc clar que quan arribem al Suprem ens revocarà el tercer grau immediatament.
És novetat del dia que el govern espanyol esperarà a després de l’estiu per tramitar l’indult mentre sí tramiten la reforma del codi penal per modificar el delicte de sedició. Què en pensa?
La solució és l’amnistia, que seria reconèixer que hi ha un conflicte entre Catalunya i Espanya i a més mostraria una voluntat de solucionar-lo. La resta de coses, l’indult, la reforma del delicte de sedició, són pedaços. No és cap solució perquè no inclouen els 2.850 repressaliats.
L’indult és un pedaç, la reforma del codi penal no sabem en que consistiria i fins que no la vegi no m’atreveixo a dir res. És veritat que el Codi Penal ha quedat obsolet i s’ha de reformar. Ara ho hem vist més que mai perquè totes les ordres que presenten i les extradicions que demanen els rebutgen. Si em diuen que desapareix el delicte de sedició, diré fantàstic. Si rebaixen la pena, estarem en mans del mateix tribunal que ens va sentenciar, el Suprem. El delicte de sedició no existeix a cap país d’Europa per tant canviar el codi penal seria homologar-se a la Unió Europea. Però no sé que passarà.
A més tot va canviant per motius polítics: per exemple van dir que la reforma del delicte de sedició es faria abans de finals d’any i estem al febrer, a 22 de febrer, i no s’ha parlat. Les coses van canviant depèn del context polític del moment.
Aquest dilluns en una entrevist a l’exconseller Jordi Turull deia que la família viu pitjor tots aquests canvis en els calendaris que vostès mateixos.
És cert perquè les famílies ho viuen pitjor. Quan parlen d’alguna cosa d’aquestes a la meva germana, a la mare, al meu fill se’ls obre un bri d’esperança que després es tanca al cap de dos dies. És una situació cruel per les nostres famílies. Nosaltres som més realistes. Ja sabem que les coses dependran del context polític i de les forces que hi hagi en cada moment.
Vostè porta més de 1.000 dies de presó.
1.066.
Ha canviat la presó alguna cosa de la seva forma de veure la vida? Què valora ara més? A que no dona tanta importància?
La presó no ha canviat les meves conviccions polítiques. M’ha reafirmat en el feminisme perquè he vist la situació de moltes dones que estan a la presó que a part de delinqüents han estat víctimes i no saps que ha estat primer. Penses que si no haguessin estat víctimes potser no haurien acabat delinquint. La presó ha reafirmat les meves conviccions feministes; les polítiques estan intactes.
Però valoro altres coses que mai havia trobat a faltar. Coses normals, del dia a dia. I la pandèmia ha fet que molta gent també les valori. Per exemple, poder trucar una persona per parlar amb ella per telèfon. No ho valores perquè ho tens a la mà però a la presó no pots fer-ho. Parlar amb algú. Estar amb algú quan tu vols. Donar el bon dia a alguna persona. Aquestes petites coses. Coses senzilles com mirar el cel i veure les estrelles, prendre’t un cafè quan et doni la gana, llevar-te a l’hora que vols. Quan estàs a la presó no tens llibertat de moviments i has de fer el que fa absolutament tothom amb uns horaris marcats. Aquesta llibertat de moviments és molt important. Aquella paraula que diem llibertat i ens semblava llunyana se’ns materialitza en petites coses, un concepte real a viure cada dia. A la presó te n’adones del significat de la paraula llibertat.
Com s’ha viscut el sotrac de la pandèmia a dins de Wad-Ras?
Cada presó pot ser diferent però a més a Wad-Ras va haver-hi un brot. És un confinament molt més greu, un confinament dins d’un confinament, on estàs encara més hores tancades en una cel·la. Si normalment estàs 15 hores en una cel·la, durant la pandèmia n’hem estat moltes més.
Què fa Carme Forcadell 15 hores tancada en una cel·la?
Llegeixo. Escric. Reflexiono. Llegeixo de tot: assaig, novel·les. De vegades combino diversos llibres. Molta novel·la negra nòrdica, Jo Nesbo per exemple. Això et desintoxica.
El dia a dia penitenciari, la presó per dins, és molt diferent de la ficció?
La vida a la presó és molt diferent que la que surt a les pel·lícules. Els funcionaris, per exemple, que són professionals, que tenen un tracte correcte. S’ha de desmitificar la presó. Molta gent m’ha preguntat si portem uniforme. No en portem. Portem roba normal. I m’ho pregunta molta gent. Si el menjar és horrorós: el menjar és normal i corrent. Com el dels nens del cole. No te’l faries a casa però és prou bo. El més greu és la pèrdua de llibertat, no ets ama del teu dia a dia. Sents que t’han pres allò.
Deia que la vida a la presó ha aprofundit el seu feminisme. Per què?
Totes les presons estan pensades i fetes per a homes, amb un mòdul per a dones. Resulta que les dones només són entre el 6 i el 7 per cent de persones recluses. Només hi ha una presó de dones, la de Wad-Ras. A tota la resta del territori, a Girona, a Tarragona, a Lleida les dones van a presons d’homes amb mòduls de dones. Tot està pensat pels homes: la feina, l’esport… poc a poc s’ha d’anar canviant. Les dones només són els 6 o 7 per cent i enlloc de ser premiades perquè hi ha menys preses estem castigades perquè no tenim presons de dones. Les dones, això dic sempre, som més empàtiques, menys violentes, menys agressives i sempre dic que si hi hagués més dones a la política les coses canviarien. La presó és un reflex de la societat: si la societat és masclista la presó ho és perquè el masclisme és estructural i es manifesta a tot arreu.
Vostè va ser una de les primeres, després van venir més, dirigents independentistes en fer una certa autocrítica sobre els fets de 2017 tant pel que fa a la manca d’estratègia guanyadora com per no tenir gaire en compte el 50 per cent restant de la població.
El que vaig dir, i repeteixo, és que no vam prou empàtics amb la gent que no és independentista però són demòcrates. Demòcrates en el sentit d’acceptar un referèndum, acceptar el resultat de la majoria, entendre que les coses s’han de resoldre votant i que nosaltres som presos polítics. Hi ha molta gent que comparteix això. Hauríem d’haver estat més empàtiques amb aquestes persones que no compartien el projecte però sí que compartien que el projecte s’havia de resoldre a les urnes.
Com queda aquest plantejament després de les eleccions del 14 de febrer?
Doncs jo estic molt satisfeta i penso que cada cop en som més. Fixi’s: quan vota molta gent, guanya l’independentisme. Quan vota poca gent, guanya l’independentisme. A totes les darreres eleccions ha guanyat l’independentisme. Cada vegada som més i a més a més hem passat del 50 per cent, una cosa que havíem dit i ens havíem proposar.
Vaig fer una piulada dient que havia complert el meu somni: passar del 50 per cent de vots. Era prioritari. I no ho dic perquè pensi que Espanya canviarà. Espanya no canviarà fins que no tinguem el 90 per cent però era important per nosaltres perquè com a país necessitàvem tornar-nos a il·lusionar. El que nosaltres pensem cada cop hi ha més gent que ho pensa. Els resultats ens reforcen. Equivocats no anem.
Si de vostè depengués quin govern tindria Catalunya?
ERC, la força guanyadora, Junts per Catalunya, que és la que ve després, i també la CUP i els comuns. Són aquesta majoria a la que em referència quan parlava de manca d’empatia. I fins i tot a molts votants socialistes perquè no és el mateix el partit, l’aparell, que els votants. Hi ha molts votants socialistes que estan convençuts que les coses s’han de resoldre votant i que nosaltres som presos polítics. Una altra cosa després és l’aparell del partit. Hi ha molta gent al país que està a favor del referèndum i l’amnistia. Són els que haurien de formar el govern.
Però no sembla possible: hi ha vetos creuats entre Junts i En Comú Podem.
S’està negociant. Jo li dic el que jo voldria però al final evidentment serà Esquerra i Junts per Catalunya entenc jo perquè han tret molts vots i són independentistes. El que m’agradaria són aquestes quatre forces polítiques per tenir un ampli consens. Però el que acabarà sent no ho sé. Espero un govern el més ampli millor.
En una entrevista anterior comentava que la seva vocació política s’havia despertat a la revista Can Oriach, la revista de l’agrupació de veïns de Ca n’Oriac que va convertir-se en portaveu de l’antifranquisme local. Com valora el resultat de Vox a barris obrers com Ca n’Oriac, on ha estat la segona força política, però la quarta a la ciutat igual que a la resta de l’àrea metropolitana.
Em sap molt greu. Però hem de ser justos: aquest vot hi ha estat sempre. Aquest vot no és que ara entri de nou. Ja existia. Què ha passat?
Ciutadans tenia un cert component en posicions nacionals propers a Vox per exemple en el tema de la llengua. Ja hi havia forces que representaven aquest espectre. Però ara s’ha despertat Vox. Per què? Perquè quan entren a Andalusia formant part del govern s’ha legitimitat Vox i molta gent que no s’atrevia a votar Vox perquè té posicions feixistes ara ja s’atreveix perquè forma part d’un govern i l’han legitimitat. Ja no es vota la còpia sinó a l’autèntic.
Des del seu punt de vista llavors és el mateix Vox que el PP i el mateix que Ciutadans?
No són els mateixos, però sí els mateixos votants. L’anàlisi del resultat és clar perquè hi ha molta gent que havia votat Ciutadans i ara ha votat Vox, molts també han votat PSC. I molts votants del PP que han votat Vox. Abans no s’atrevien a votar Vox com no s’atrevirien a votar un partit feixista a Alemanya. Què ha passat? Que s’ha legimitat a Vox des de les eleccions a Andalusia. Molta gent que votava Ciutadans sense compartir l’ideari de Vox possiblement han votat el PSC. Però molts han anat a Vox.
Els resultats també demostren que l’independentisme té molts problemes per entrar als barris. Què han fet malament? Què haurien de fer diferent?
Governar bé. La gent ha de sentir que governes bé. Val a dir també que ara hi ha un component emocional molt important a la política. Molta gent vota a nivell emocional i no amb la raó. Ho hem d’acceptar. Però racionalment si tu governes bé i la gent entén que aquesta persona amb qui no comparteixo les idees però em resol problemes li faig un vot de confiança. El mirall és el que ha passat amb el Partit Nacional Escocès, que ha governat bé i per tothom i el vota molta gent. Ara possiblement puguin fer un segon referèndum. Han utilitzat bé el govern. Què ens ha passat a nosaltres? I més amb la pandèmia que ha estat un desastre. El millor que es pot fer és governar bé, anar a explicar-se, que sentin que el govern és de tothom pensi el que pensi.
Les eleccions van ser fa només una setmana però l’agenda informativa s’ha omplert de les protestes després de l’empresonament de Pablo Hasél. Després dels aldarulls del 2019 per la sentència del Suprem vostè es va mostrar molt preocupada. Com ha viscut els fets de la darrera setmana?
Condemno la violència vingui d’on vingui. No és bona per ningú. És veritat que i ha hagut violència de les dues bandes. Però també és cert que no podem qüestionar tot el cos dels Mossos d’Esquadra per unes actuacions violentes. De la mateixa manera que hi ha molta gent que va a les manifestacions i no trenca res, hi ha molts agents que fan bé la seva feina. Però cal investigar, arribar a fons, obrir expedients i el que faci falta. Volem una policia democràtica al servei del país i la gent. I el que ha passat demostra que això no és així. Però vull dir clar que no tothom, ni agents ni manifestants, és igual. Però violència només genera violència.
Dit això, crec que el jovent no protesta només pel Pablo Hasél. Evidentment que protesten per la llibertat d’expressió però protesten perquè han viscut dues crisis i una pandèmia. No troben feina, no es poden independitzar… hi ha un cúmul de circumstàncies que s’ha acumulat aquests dies. Puc entendre-ho però no ho justifico.
Un apunt local per acabar. Vostè va ser regidora del govern municipal durant alguns anys [va ser regidora de Salut entre 2003 i 2005]. Allà va coincidir amb una jove regidora socialista que avui és alcaldessa de la ciutat, Marta Farrés. Ha mantingut relació amb ella després?
Ella era regidora de Joventut, molt joveneta. Ja era una noieta espavilada, se li veia que podia arribar lluny. No vam mantenir gaire relació després, però si ens vèiem ens saludàvem. Una relació cordial. Però sí que he de dir una cosa. Diré una cosa que segurament serà notícia: la Marta Farrés em va venir a veure a la presó.No ho han fet públic fins ara.
No faig públic qui em ve a veure perquè a més em ve a veure molta gent. Però si em pregunta i com m’agrada dir la veritat li dic que la Marta Farrés em va venir a veure a la presó. Ho valoro.
Ha trobat a faltar alguna visita?
No. Qui ha volgut venir m’ha vingut a veure. Em va venir a veure Carles Castillo, que estava al PSC de Tarragona i ara a Esquerra, quan era diputat socialista. Li vaig dir que no marxés del PSC perquè necessitàvem gent com ell en aquell partit. No era, ni és, independentista però comparteix una visió: cal resoldre el problema votant i som presos polítics.
En el seu darrer míting a Sabadell durant la campanya va demanar una mobilització independentista perquè la repressió no hagués estat en va. Han servit d’alguna cosa aquests anys?
Sí. Hem passat del 50 per cent, la gent s’ha mobilitzat. Amb una participació baixa i una situació de pandèmia l’independentisme s’ha mobilitzat. El que ens feia por, com que la gent gran no anés a votar, no ha passat i s’han mobilitzat. Crec que els més abstencionistes han estat els joves, que estan desencantats de la política, de la societat, de món del treball, dels estudis. Aquest desencant, dels joves que no veuen el futur, que no veuen el final del túnel. Ara què s’ha de fer? Treballar precisament per aquests joves, que vegin un futur i la llum al final del túnel.
