- De dissabte a dilluns es col·locaran 36 plaques de record a les víctimes dels nazis. En total n’hi haurà 61 repartides per Sabadell.
- Només un sabadellenc deportat no tindrà homenatge: Enric Tomàs va tenir crims de sang durant quatre anys i mig a Gusen.
Sabadell culminarà en els propers dies el seu homenatge als 60 conveïns que van passar, i molts van morir, pels camps de concentració nazis. Tots els deportats sabadellencs tindran una llamborda en el seu record als carrers de la ciutat. Tots menys un: Enric Tomàs Urpí, qui va arribar a Mauthausen derrotat a la Guerra Civil com la resta però va ser botxí de molts companys de camp. El seu nom figura entre els 60 deportats, però el seu comportament el deixa fora dels homenatges.
Era deportat, però quin deportat. Va néixer el 1911 a Barcelona, de professió era fonedor i residia al carrer de Fra Lluis de Lleó, a l’Eixample. Amb poc més de 30 anys va arribar al macrocamp de Mauthausen l’agost de 1940 procedent del camp de concentració de Les Alliers (França). Durant la Guerra Civil havia combatut contra els franquistes. Algunes fonts el vinculen al POUM, altres al PSUC i altres a ERC. Però sigui com sigui la seva història, fins Mauthausen, no va diferir gaire de la resta de sabadellencs als camps nazis: homes, joves, combatents a la guerra, derrotats, exiliats, apàtrides, que pateixen moltes penúries als camps francesos i un cop ocupada França acaben als camps nazis.
“Oblidar les idees i salvar la pell”
La seva biografia es va començar a distanciar de la resta, per sempre, al subcamp de Gusen. 1940. Durant els quatre anys i nou mesos, més de 1.700 dies i nits, que va estar a Gusen, Enric Tomàs Urpí es va dedicar a “oblidar les idees i salvar la pell” deixant al costat la resta de consideracions. Es va guanyar la confiança dels nazis comportant-se amb gran brutalitat amb la resta de companys de barracó. Ella era l’encarregat de la neteja del barracó 31 de Gusen, el kapo. Però una desena llarga d’espanyols també van ser kapo i no tots van tenir un comportament tan criminal. Segons el també deportat Jacint Cortés, pocs homes van sobreviure en aquell espai. Un altre deportat, Prisciliano García, a Mi vida en los campos de la muerte nazi, explica que una nit Tomás Urpí va assassinar al barracó prop d’una quarantena d’homes que es queixaven, la majoria agonitzants. No era el seu únic mètode: el sabadellenc va matar deportats colpejant-los al clatell davant una tanca electrocutada. Si no morien del cop, ho feien al caure als filferros. O bé taponava les dutxes del barracó i provocava que uns homes ofeguessin els altres per sobreviure. Pocs salvaven la pell.
Ell sí la va salvar dins del camp. Probablement no hagués escapat dels judicis de Nuremberg. O sí. Però no hi ha arribar. La seva sort ja no el va somriure. Va sortir de Mauthausen el 5 de maig de 1945, dia de l’alliberament del camp. Menys de 48 hores després, va trobar alguns dels seus antics companys, i va saludar el fill d’un home que havia matat a les dutxes. El va reconèixer i li va descarregar tot un carregador de munició al cap. La resta es van llençar contra ell i el seu cadàver va ser linxat.
Víctima oficial del nazisme
Angles foscos de la història: malgrat el comportament de Tomàs, la seva família va demanar i rebre l’any 1962 una indemnització del govern alemany i una pensió mensual durant un temps com a víctima del nazisme. “Sarcástico y hasta groteco” deia José Luis Gavilanes Laso comentant les memòries de Prisciliano García en relació a Tomàs Urpí: “ironías del destino“. La família d’un veritable botxí col·laborador dels nazis va acabar cobrant mentre que deportats que van perdre la vida als camps no ho van aconseguir mai.
Fa només uns mesos el Butlletí Oficial de l’Estat, el BOE, el va incloure entre la llista oficial de víctimes del nazisme (més info: ‘Noms contra el nazisme‘). També se’l compta a Sabadell com a deportat, però no se’l recordarà a peu de carrer amb una placa. No tindrà ‘homenatge’. Serà l’únic que no el tindrà. El seu cas planteja els límits de la memòria històrica. Què fer amb la bona gent del bàndol dolent? I en aquest cas què fer amb la mala gent del cantó bo de la història? Com valorar el comportament individual enmig de la barbàrie col·lectiva? Com gestionar la memòria 75 anys després? Es pot jutjar el seu comportament amb ulls del 2020? Ha merescut durant tants anys estar al monòlit del santuari de la Salut com una víctima més?
Un cas controvertit i sense gaires similituds
“El cas de Tomàs Urpí és controvèrsic”, diu la sociològica sabadellenca de la Universitat Autònoma de Barcelona especialitzada en Identitat jueva i Holocaust Marta Simó. Simó pronuncia aquest dimarts una ponència al Museu d’Història (La memòria de l’Holocaust a l’Estat Espanyol, 19 hores).”La memòria és molt més complexa que bons i dolents”, diu. El cas de Tomàs és tan singular que Simó va consultar si havia de tenir llamborda o no amb Alemanya. “Vam decidir que d’entrada no es col·loca”, diu clarament.
Com neix el projecte?
La idea de les stolpersteine ve d’Alemanya de la mà de l’artista Gunter Demnig. Vol homenatjar les víctimes del nazisme, retornant-les la identitat i l’honor perdut als camps, més tenint en compte que en la majoria de casos no estan enterrats ni s’ha trobat el cadàver. A Catalunya les primeres es van instal·lar l’any 2016 a Navàs (Bages). El projecte va ser liderat per la Generalitat i el conseller ara a la presó Raül Romeva, la sabadellenca Carme Garcia com a directora general de Memòria Democràtica i el també sabadellenc Plàcid Garcia-Planas com a director del Memorial Democràtic. Garcia-Planas recorda que el nom de d’Enric Tomàs Urpí estava al monòlit de la Salut on es feia l’acte d’homenatge fins l’any 2018, i algun cop havia estat xiulat. Carme Garcia creu encertat que Tomàs no tingui ara llamborda:
“És encertat i raonable que [Enric Tomàs] no tingui reconeixement. La memòria té clars i obscurs però les stolpersteine van néixer per recordar i reconèixer gent deportada sense col·laboració amb els nazis”, assegura Carme Garcia. “Si hi ha informació que documenta les atrocitats, és de pur sentit comú que no se l’homenatgi” afegeix Garcia.
Simó apunta que amb els alemanys es va acordar “d’entrada” deixar Tomàs Urpí fora dels homenatges. “Una cosa és la recerca històrica, i aquí ell és un deportat més, i una altra aquest projecte, que té caire de recordatori i homenatge ja que la documentació diu que Tomàs Urpí podia haver estat un botxí i no hem trobat cap document ni testimoni que ho contradigués”. Però és molt cauta:
“Podria haver estat un botxí i no hem trobat res que ho contradigui. Però no vull fer judicis morals. Veure aquell context amb els ulls actuals és molt difícil. No podem fer judicis perquè per això estan els jutges. El més important del projecte de les stolpersteine és conèixer la complexitat de l’ésser humà i fer un crit per evitar arribar a situacions límit com aquelles”, apunta.
El cas de Tomàs té poc parangó. A Alemanya el van analitzar amb profunditat. El símil més proper que van trobar és amb deportats a camps nazis que després van tenir crims de sang a la República Democràtica Alemanya. Si hi ha crims de sang posteriors, no tenen homenatge. Es va seguir amb el sabadellenc el mateix criteri.
A qui recorden les stolpersteine?
A les víctimes del nazisme, supervivents o mortes, sense necessitat d’estar en un camp de concentració. Aquí entren dues sabadellenques més que tenen llamborda, les germanes Masachs, que van morir en un bombardeig nazi a França a les acaballes de la Guerra Civil.
Amb les germanes Masachs, i sense el “controvèrsic” Enric Tomàs, la setmana vinent tota la resta de deportats, ja tots morts però amb alguns germans o fills a peu de carrer, tindran un llambordí de record a la porta del seu domicili, lloc de treball o, si no consta, un espai simbòlic.
36 noves llambordes entre dissabte i dilluns vinent
En els propers dies s’instal·laran a Sabadell 36 noves llambordes, 16 a deportats que van morir als camps de concentració i 20 més a supervivents. 24 s’instal·laran el dissabte 25, 11 diumenge 26 i la darrera dilluns 27 de gener a les 19 hores, quan es farà l’acte oficial del Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust, a la plaça de Montserrat Roig, al barri de l’Eixample. Si voleu saber on són les 25 plaques fins ara col·locades, podeu consultar-ho aquí: ‘El mapa de la memòria‘. En total, a partir de dilluns vinent, en total hi haurà a la ciutat 61 llambordes als carrers en record de les víctimes locals dels nazis.
