Ressenyem la llarga picabaralla arran del projecte de l’Ajuntament d’enderrocar la mansió senyorial. Això desfermà l’oposició de les elits locals que endegaren una exitosa campanya ciutadana per salvar l’edifici. Una mobilització que significà una derrota política per l’alcalde Marcet.
El mes de febrer del 1944 esclatà la polèmica sobre la conservació de la Casa Duran arran de l’entrevista publicada al diari Sabadell al regidor de Foment de l’Ajuntament de Sabadell presidit per Josep Maria Marcet. L’entrevistat va exposar el projecte consistent en reformar el centre històric de la ciutat amb dos objectius: d’una banda, millorar la seva imatge; de l’altra, ordenar el trànsit de vehicles. Per això, es preveia enderrocar la Casa Duran per construir un vial doble de 30 metres d’amplada que comuniqués el carrer de la Indústria (llavors anomenat de Calvo Sotelo) amb el passeig de la Plaça Major (aleshores del general Primo de Rivera). També es contemplava crear una petita plaça i aparcaments.
La notícia desfermà una gran polèmica i un debat que es perllongà durant 14 anys. Hem de tenir compte que aquest projecte estava precedit per la destrucció del bosc de Can Feu, l’enderroc del Pedregar i el quiosc modernista del Jardinets, obra de l’arquitecte Josep Renom. Andreu Castells qualifica la destrucció del Pedregar com “una barrabassada urbanística organitzada per gent considerada docta, avalada per brillants títols acadèmics. Va destruir totalment el que Sabadell podia exhibir del nucli central de la plaça Major”. Així doncs, el pla d’enderrocar la Casa Duran fou la gota que va fer vessar el got i provocà la divisió de les elits de la ciutat en dos blocs antagònics: els “conservadores y derribadores o conservistas o derribistas”, per emprar la termologia de Marcet que dedica al tema un capítol de les seves memòries.
El bloc “conservacionista” aplegava la major part de l’intel·lectualitat local i les entitats culturals, amb el suport de molts industrials a través del Gremi de Fabricants. El grup més actiu estava format per Lluís Mas, director del Museu de Sabadell, i els director i secretari de la Fundació Bosch i Cardellach, Miquel Forrellad i Josep Torrella. Així mateix, hi eren el paleontòleg Miquel Crusafont, el cronista local Joan Montllor i Pujal, els artistes Antoni Vila Arrufat i Joan Vila Puig o els arquitectes Gabriel Bracons i Santiago Casulleras. A més s’implicaren en la defensa de la Casa Duran entitats com l’Acadèmia de Belles Arts, les Agrupacions Professionals Narcís Giralt, la Unió Excursionista de Sabadell (UES), presidida per Lluís Creus qui fou una de les personalitats que més es destacaren en la defensa de la vella mansió senyorial.
En el bàndol “derribista” s’arrenglaren l’Ajuntament en ple, l’ex diputat provincial Pau Maria Llonch, Pere Viñas, president de les Conferències de Sant Vicenç Paul i del Bazar del Pobre i el pintor Josep Plans Solà, l’arquitecte municipal Joan Manich o l’advocat Esteve Maria Faus. Els partidaris d’enderrocar la Casa Duran comptaren amb el suport incondicional del diari Sabadell, dirigit per Juan Palau, que fou acusat de posar-se al servei del projecte de Marcet. Els defensors de la seva conservació només comptaven amb el recolzament de la minoritària revista Riutort, dirigida per Andreu Castells. Tanmateix, a demanda dels conservacionistes, Marcet va donar instruccions al diari del Movimiento per tal que garantir la publicació de cartes al director i articles d’opinió favorables a la preservació de la Casa Duran.
El punt de vista de Marcet
L’alcalde Marcet va ser un decidit partidari de l’enderroc, però va tenir l’habilitat de, públicament, mantenir una postura neutral. Escriu a les seves memòries:
“Como alcalde de la ciudad me declaraba estrictamente neutral, aunque como ciudadano particular tuviera perfectamente formada mi opinión”. En la seva opinió es tractava d’un immoble “sin valor arquitectónico alguno (…) carece de ornamentos exteriores o interiores dignos de ser mencionados(…) en toda su historia no encontramos noticia alguna de que haya sido marco de cualquier hecho histórico ligado a la vida de Sabadell (…) un edificio que nunca podrá enseñarse a visitantes y que es solamente un recuerdo familiar para los descendientes de quienes lo levantaron y un motivo de sentimentalismo para algunos ciudadanos.”
Al seu parer, no pagava la pena conservar aquesta peça patrimonial quan s’havia obert el carrer de la Indústria i s’havia enderrocat el Pedregar per a bastir el passeig de la Plaça Major. La Casa Duran “cortaba de lleno este lógico enlace entre ambas importantes vías de circulación, y entonces yo mismo fui el primero en mostrar un vivo interés que el asunto se planteara y pasara a ser una cuestión pública”.
Projecte alternatiu
Els partidaris de conservar la Casa Duran van elaborar l’any 1944 un projecte alternatiu que volia compaginar la preservació de la mansió senyorial amb els plans “modernitzadors” de l’Ajuntament. El proposta consistia en la demolició de l’annex i del pati que dona al carrer Sant Joan i l’obertura d’un vial a la banda de la façana nord que connectaria el carrer de la Indústria amb el passeig de la Plaça Major i permetria absorbir la circulació rodada.
El projecte anava acompanyat d’uns dibuixos de Vila Arrufat on es podien contemplar les quatre façanes de l’edifici el qual, d’aquesta manera, guanyava en visibilitat. En aquest projecte, un cop eliminat el cos annex, es podien veure els balcons de la planta noble. D’altra banda, l’enderroc del patí feia possible l’obertura de les arcades que “volverían a lucir en forma de galería porticada”.
Respecte a l’ús de l’edifici, els promotors del projecte recuperaven el projecte de la Segona República de convertir-lo en museu i en equipament destinat a la celebració d’actes culturals i institucionals, conferències, representacions teatrals o concerts.
Referèndum frustrat
L’Ajuntament no va prendre en consideració aquesta proposta i el tema va quedar en el congelador durant 13 anys. L’any 1957 la qüestió va reprendre’s arran d’una carta oberta del pintor Antoni Vila Arrufat va adreçar a l’alcalde Marcet i que aquest reprodueix íntegrament en les seves memòries, així com la seva resposta.
Marcet, per tal de desencallar la qüestió, va plantejar una solució que a l’època va causar sensació. L’alcalde feu aprovar a la Comissió Permanent de l’Ajuntament la convocatòria d’un referèndum sobre el tema amb “todas las garantías de seriedad y sinceridad”. A tal efecte i abans de celebrar-se la consulta, els tècnics municipals elaboraren dos projectes que contemplaven tots els aspectes urbanístics, tècnics i econòmics amb l’objectiu que la ciutadania pogués votar amb coneixement de causa i que serien exposats en un local obert al públic. El pressupost d’aquests dos projectes, elaborats per l’arquitecte Gabriel Bracons, ascendien en el supòsit de l’enderroc de 3,6 milions de pessetes i en el de la conservació a 7,7 milions de pessetes.
Així mateix, es crearia una comissió, concebuda per vetllar per “la absoluta pureza y legalidad de la consulta”, formada per tècnics, artistes, representants veïnals i entitats ciutadanes. Al seu parer, “con este referéndum o consulta quedará asegurada y puesta de manifiesto la opinión mayoritaria en pro o en contra de la conservación de la Casa Duran”. És més, per evitar acusacions de partidisme, l’Ajuntament no es pronunciaria en sentit positiu o negatiu sobre tema. També, Marcet es comprometia a assegurar “la más absoluta libertad de opinión” al diari, la ràdio o qualsevol mitjà de comunicació, així com la celebració de conferències o actes públics. Aquesta proposta no va ser ben rebuda pels sectors que defensaven la conservació de la Casa Duran. Com escriu Marcet:
“Mi sorpresa fue extraordinaria cuando, al manifestarme yo en forma tan rotunda en favor del referéndum, hallé la oposición abierta y tajante de quienes, dándoselas de demócratas y liberales de ‘toda la vida’, pusieron el grito en el cielo considerando que la ‘masa’ no podía tener ni voz ni voto que afectaba al patrimonio histórico ciudadano, reforzando su postura con una expresión definidora que pretendía coartar toda iniciativa en tal sentido, anteponiendo por encima de toda otra consideración tan democrática como un referéndum o consulta popular, la existencia de unos votos de ‘calidad’. Temían, claro está, al hombre de la calle al ciudadano llano y corriente, al que tenía y sigue teniendo sin cuidado el derribo o la construcción de esta casa. Y temían, más aún, a la gran masa de inmigrados para los cuales el tema resultaba tan extraño cuando si les hubieran pedido su opinión sobre las posibilidades de vida en Marte”. Això quan, com explica el mateix Marcet, s’havia previst que només poguessin votar “los sabadellenses natos o de muy antigua residencia en la ciudad y, por tanto, buenos conocedores de sus problemas o resoluciones”.
En el marc de la campanya del referèndum es celebrà un col·loqui públic que va tenir un ressò extraordinari dins i fora de la ciutat i que Castells qualifica com “el primer acte polític i públic d’oposició que es realitzarà després de la guerra.”
L’acte va tenir lloc al saló d’actes de la Caixa d’Estalvis, abarrotada de públic, la primera setmana de desembre de 1957, organitzat per les Agrupacions Professionals Narcís Giralt. L’acte fou moderat per Juan Lozano, en representació del Col·legi d’Advocats, i participaren partidaris i contraris a l’enderroc de la Casa Duran. Va obrir l’acte Joaquim Gil, en nom dels organitzadors, qui manifestà la seva intenció de donar veu a totes les opinions sobre un tema que aixecava passions.
El primer en fer ús de la paraula fou Vila Arrufat qui va exposar el que podria ser la mansió senyorial un cop restaurada i que fou llargament aplaudit. Acte seguit parlà José Saña, regidor i professor de l’Escola Professional de Comerç, que es mostrà totalment partidari de l’enderroc. Després va intervenir Crusafont, aclarint que es tractava d’un tema que concernia a tècnics, artistes, arquitectes o historiadors. Per això, la seva opinió era personal i no podia ser tècnica. En aquest sentit, va mostrar-se completament d’acord amb les tesis de l’arquitecte Santiago Casulleras, publicades a la premsa local i que no havia pogut acudir al debat per estar a l’estranger, en la línia de plantejar solucions factibles per a la conservació de la Casa Duran. El seu parlament també va ser molt aplaudit.
Seguidament va prendre la paraula l’advocat Esteve Maria Faus que enfocà el tema des del punt de vista estrictament econòmic. Així va referir-se als dos projectes presentats i va mostrar-se partidari de l’enderroc, però sense descartar alguna solució alternativa que permetés la connexió amb el Passeig i la conservació de la Casa Duran. El darrer en intervenir fou Lluís Creus, president de la UES, qui a parer de Castell fou “l’ànima d’aquest col·loqui”. Creus va entonar una apassionada defensa de la conservació, que fou freqüentment interrompuda pels aplaudiments del públic. A més, analitzà en to crític altres aspectes de la vida municipal, la qual cosa va ocasionar diverses crides a l’ordre del moderador en el sentit que no s’estava fent un procés a l’Ajuntament, sinó un debat sobre la mansió senyorial. Així, Creus va afirmar que si es va perdre el bosc de Can Feu va ser per la negligència dels responsables públics i ara no podia permetre’s que desaparegués un dels darrers vestigis del Sabadell rural.
Després d’un torn de preguntes als ponents per part dels assistents, va tancar l’acte el moderador Lozano qui va recomanar prudència en la decisió que es pregués sobre aquesta qüestió. Per a sorpresa de tothom, va manifestar-se partidari de la conservació de la mansió senyorial: “Yo no soy de aquí, pero no entiendo como os queréis desprender de algo tan vuestro, porque los pueblos que no defienden su historia desaparecen”.
El resultat del debat fou una gran victòria dels partidaris de la conservació com ho reflecteix el corresponsal de La Vanguardia que va cobrir l’acte, tot indicant que entre les rotllanes que es formaren a l’acabar el col·loqui la majoria dels comentaris recollits eren favorables a la conservació de l’edifici. Tant és així que després d’aquest acte, que va servir per a copsar l’estat de l’opinió pública, Marcet va decidir no convocar el referèndum.
El desenllaç
Paral·lelament, els partidaris de la conservació de la Casa Duran van utilitzar totes les seves influències. El 1951, la Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos de Barcelona, sol·licità a Lluís Mas, director del Museu de Sabadell, una relació d’edificis susceptibles de ser declarats monuments històrics-artístics. El 3 de juny, en una reunió del junta directiva del Museu, s’elaborà una llista que incloïa la Casa Duran amb una nota on s’indicava que l’edifici es trobava “en inminente peligro por una importante reforma urbana” i que la seva conservació era “de máximo interés para la ciudad”. Això motiva les protestes de l’Ajuntament, que ho considerà una invasió de competències, i va incoar un expedient contra Mas.
L’any 1955, les entitats culturals de Sabadell i Barcelona adreçaren respectius informes a Pere Benavent, membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Mesos després aquesta institució, juntament amb la Comisaría General dels Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional, recolzaren la proposta de salvar la Casa Duran.
Finalment, el juny de 1958, el Consejo de Ministros, a petició del Ministerio de Educación Nacional, aprovà la declaració de monument históric-artístic de la Casa Duran, un “magnífico ejemplo de típica mansión campesina del siglo XVI”. Això implicà la definitiva paralització del projecte municipal.
A les seves memòries, Marcet es queixa amargament d’aquest desenllaç. De fet, fou una de les poques vegades que no va poder imposar el seu criteri. Argumenta que mentre es succeïen el que qualifica de gestions “bajo mano”, hagués canviat de parer si els propietaris de la mansió senyorial haguessin donat alguna indicació de voler cedir la finca a l’Ajuntament per tal que aquest la restaurés. Però –afegeix- “para sus mismos propietarios, la ‘Casa Duran’ no tenía más valor que la materialidad de los palmos de terreno que ocupaba”. Tanmateix, es mostra molt crític amb la declaració de monument històric-artístic, “denominación que no dice nada”. Propugna que, de la mateixa manera que s’aconseguí aquesta “pintoresca declaración”, es podria revocar-la amb una declaració contraria. Marcet, pensava que la Casa Duran “no es más que un triste pegote en pleno corazón de la ciudad.”
D’aquesta manera va salvar-se una de les peces més notables del patrimoni de la ciutat que no tornaria a estar en perill fins l’any 1995, essent alcalde Antoni Farrés. Llavors es desfermà una altra polèmica pel projecte de reforma amb l’objectiu de fer de la Casa Duran la seu de la Fundació Institut del Vitrall que també preveia la instal·lació d’un restaurant. Tanmateix, el projecte va quedar aturat al comprovar-se que s’havien destrossat certs elements patrimonials de la mansió senyorial.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976). Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
MARCET COLL, José M. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía. 1940-1960. Duplex, Barcelona, 1963.
MUSET i PONS, Assumpta. Campanya ciutadana per salvar la Casa Duran dins La Casa Duran del Pedregar. Cinc segles d’història d’una família, d’un edifici, d’una vila… Ajuntament de Sabadell. Museu d’Història de Sabadell, 2012.
La Vanguardia, 9 de desembre de 1957.