Foto portada: tales d'arbres al 1937. Autor: F. Casañas/AFUES

La destrucció del Bosc de Can Feu

Repassem les vicissituds que menaren a la desaparició d’uns dels espais naturals més bells del Vallès, que fou durant dècades el pulmó verd de la ciutat i lloc d’esbarjo per excel·lència de les classes populars al primer terç del segle XX.

El Bosc de Can Feu va ser una gran extensió arbrada que ocupava a finals del segle XIX unes 40 hectàrees on actualment s’alcen els barris d’Arraona-Merinals, Can Rull i Can Feu. El bosc estava travessat per dos torrents d’aigua que desembocaven a la Riereta i per tres salts d’aigua, el més famós dels quals era el situat més al sud anomenat la Font de Sant Rol·lo. Al costat d’aquesta font s’ubicava un gran pla, sense arbres, anomenat el Pla de la Font. Més al nord hi havia el Pla de l’Amor rodejat de pins de gran alçada. Justament, els pins eren l’espècie dominant, però també hi havia salzes, àlbers, alzines i roures com els coneguts com els roures de Sant Joan on es deia que s’hi feien rituals màgics a la nit de Sant Joan.

La Font de Sant Rol·lo a la dècada de 1920. Autor: F. Casañas/AHS
La Font de Sant Rol·lo a la dècada de 1920. Autor: F. Casañas/AHS

El bosc d’una bellesa incomparable era propietat de Josep Nicolau Marià d’Olzina i de Ferret que pertanyia a una de les famílies més riques de Catalunya, que s’havien emparentat amb els Feu el 1747. Josep Nicolau va néixer el 5 de març de 1841 i va l’únic dels seus tres germans que va sobreviure. El 1887 va casar-se amb la seva cosina segona, Mercè de Pallejà i Bassa, néta del general Pere Nolasc de Bassa i hereva del marquesat de Monsolís. El matrimoni va tenir quatre fills, ningú dels quals els va sobreviure.

El 1880 Josep Nicolau, que ja estava promès amb Mercè de Pallejà va fer una juguesca amb el seu germà Josep Maria de Pallejà i Francesc de Puig en el sentit de qui seria capaç de construir en alguna de les seves propietats un castell de fisonomia medieval. Josep Maria de Pallejà ho va fer a la Saleta del Mas a Sant Hilari Sacalm, Francesc de Puig a Can Bori a Salamús i Josep Nicolau d’Olzina a la Torre d’en Feu. Les obres començaren el 1881 i s’enllestiren el 1892. En una altra entrega d’aquesta secció relatarem la història d’aquest edifici emblemàtic.

Festes populars

El Bosc de Can Feu va estar tancat a la ciutadania fins el 1904 data de l’annexió de la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres, del municipi de Sant Pere de Terrassa, a Sabadell i al qual pertanyia la finca de Can Feu. Des d’aleshores el bosc fou utilitzat com a espai de lleure popular i va estar el marc de diverses festes, activitats cultural i esportives. Tot això amb el permís benvolent de Josep Nicolau d’Olzina.

Representació de Terra Baixa, al Pla de l'Amor. Autor: Branguli/ANC
Representació de Terra Baixa, al Pla de l’Amor. Autor: Branguli/ANC

Així el 1907 s’hi van celebrar al bosc una sèrie d’actes en el marc de la Festa Major sota el nom de Garden Party i coordinats pel diari de la dreta catalanista Acció Catalana i que segons les cròniques de l’època va aplegar a 20.000 persones. L’experiència va tenir tant èxit que durant les festes majors de 1912, 1913, 1914, 1915, 1916, 1917, 1924, 1925, 1930, 1931 el bosc fou l’escenari de concerts, sardanes, corals, balls i jocs infantils sempre en horari de tarda. Menció especial es mereixen la representació al 1915 de Terra Baixa al Pla de l’Amor, denominat, “teatre de la natura” que va comptar amb la presència del gran actor Enric Borràs i de l’autor Àngel Guimerà, que es traslladà a Can Feu des de la seva residència d’estiu de Matadepera. Un acte multitudinari que comptà amb l’assistència de 10.000 persones. De fet, Guimerà ja havia assistir al Bosc de Can Feu a l’acte d’homenatge que se’l va retre el 13 de juny de 1909 en una aplec popular. El gran èxit del teatre al bosc es repetí a la Festa Major de 1917 amb la representació de l’òpera Carmen del compositor Georges Bizet. També va gaudir d’una gran afluència de públic el concurs sardanista organitzat en el marc de la Festa Major del 1922.

Camí de l'interior del bos als anys 20. Autor: F. Casañas/AHS
Camí de l’interior del bos als anys 20. Autor: F. Casañas/AHS

A banda de les activitats de la Festa Major, el bosc fou l’escenari de nombroses celebracions ciutadanes de les quals només posaren alguns exemples. Així, el maig del 1911 el Cos de Bombers va celebrar un esmorzar de germanor. Al juliol del mateix any la joventut del Partido Republicano Radical va celebrar una gran festa que acabà amb incidents amb la Guàrdia Civil. El juliol de 1912 s’hi van aplegar 5.000 persones per commemorar el 25 aniversari del centre esperantista i on es representà traduïda a aquest idioma l’obra de Frederic Pujolà, Misteri de dolor. De manera, que cada any el Bosc de Can Feu i el Pla d’Amor acolliren tota mena de festes, activitats populars, aplecs sardanistes o representacions teatrals. La fama del Bosc de Can Feu ultrapassà les fronteres de Sabadell i el diumenges fou l’indret, que es va denominar com “Paradís del Vallès”, triat per molts excursionistes no només de la ciutat sinó d’arreu del país.

Tanmateix, al final de la vida de Josep Nicolau d’Olzina començaren les tales d’arbres. La primera el 1921 i posteriorment arran de la construcció de la via dels actuals Ferrocarrils de la Generalitat.

El bosc en perill

La mort de Josep Nicolau d’Olzina el 4 de gener de 1924 va modificar aquesta situació en què el Bosc de Can Feu era pràcticament de domini públic. Segons el testimoni de l’alcalde Josep Maria Marcet, d’Olzina “(era), hombre muy singular, poseedor de una fortuna incalculable, que regularmente venía desde Barcelona en tren y en tren de tercera clase porque no había de cuarta, llevando la comida envuelta en un pañuelo de hierbas para ahorrarse el gasto de la fonda. Inmensamente rico, poseyendo muchas fincas de la importancia de la de Can Feu, tenía la avaricia ancestral que revelan detalles como el descrito.

L’hereu fou el seu nebot Guillem de Pallejà Ferrer-Vidal, marquès de Monsolís i  primogènit del seu cosí Josep Maria de Pallejà, amb la condició que només podia “establir i vendre terrenys edificables”. Durant un temps va permetre la continuació d’aquestes activitats, això sí cada cop menys freqüents, com ara entre 1925 i 1934, les Festes de Germanor Sardanista. Altre cop Marcet ens descriu al personatge:

“Conocí también al actual propietario de la finca, de la más rancia nobleza catalana, a quien desde el primer momento le tuvo sin cuidado el bosque y su sentimentalismo, ya que le interesaba por encima de todo era la valorización del terreno ante la previsible e incontenible expansión de la ciudad. En efecto, la del terreno que ataño ocupaba el viejo bosque, alcanzó un cifra impresionante: ciento por uno y, sobre esta base, era lógico que tratara de realizar tan enorme ganancia”.

El nou propietari va començar a vendre terres de conreu i van començar a córrer rumors sobre les intencions de talar arbres per a vendre’ls com fusta. Així ho va advertir Joan Montllor i Pujal en un vibrant article, El bosc de Can Feu en perill.

Guillem de Pallejà, marquès de Monsolís al 1924. Autor desconegut.
Guillem de Pallejà, marquès de Monsolís al 1924. Autor desconegut.

El 2 de març de 1925 es celebrà a l’Ajuntament, sota la presidència de l’alcalde Esteve Maria Relat, una reunió de les principals entitats ciutadanes amb l’objectiu d’evitar “passar per la vergonya de veure arrasat aquell bell paratge” i advertir que l’Ajuntament hauria de tenir el “dret de preferència i avantatges en les condicions de compra” si el propietari es decantava per aquesta opció. En resposta a aquesta petició, el marquès de Monsolís va rebre el 6 de març a una comissió a la que va assegurar que mai havia pensat en la destrucció del bosc, que les alarmes al respecte eren infundades, que era el seu ferm propòsit conservar-lo i que en cas que algun dia es plantegés vendre la finca, l’Ajuntament tindria el dret de preferència.

No obstant això, a començaments del 1927, la premsa de Barcelona va publicar un anunci segons el qual la finca de Can Feu es posava a la venta per quatre milions de pessetes: un milió pel bosc, un milió pel castell i 2 milions pels terrenys de cultiu. Encara que ningú va interessar-se per aqueta oferta, una comissió de regidors de Sabadell foren anomenats per estudiar el procediment a seguir per tal d’adquirir el bosc amb un termini que acabava el 31 de desembre de 1927. Finalitzat el termini, el marquès publicà a la Revista de Sabadell el següent anunci: “Sabadellencs, podeu adquirir el bosc de Can Feu i la seva arbreda, cada ciutadà que pugui, un solar més o menys gran al preu de 20 cèntims el pam”. Una propaganda molt temptadora, ja que segons Andreu Castells “aleshores els arbres eren considerats quasi com quelcom sagrat”.

La fallida petició de ser Parc Nacional

Al març de 1928 va produir-se una petita tala d’un centenar de pins que, segons es va dir a l’època, cercava pressionar a l’Ajuntament i la ciutadania a comprar-ho al preu esmentat. Aleshores la Corporació Municipal adreça una instància al ministre de Foment demanant que el bosc fos declarat Parc Nacional. El document anava  signat pels alcaldes de Sabadell i Sant Quirze, totes les entitats culturals, polítiques, econòmiques i religioses de la ciutat i per tots els representants de les associacions de premsa que assistien al VI Congrés de la Premsa Catalano-balear que s’estava celebrant a Sabadell. Malauradament, el govern es va negar argumentant que el Bosc de Can Feu no reunia les condicions establertes en el Reial Decret del 23 de març de 1917.

Aplec sardanística a la dècada de 1920. Autor: F. Casañas/AHS
Aplec sardanística a la dècada de 1920. Autor: F. Casañas/AHS

Paral·lelament, el marquès, frustrat el seu projecte de vendre el bosc, va aconseguir els permisos per a edificar dintre el bosc. Una urbanització que consistia en una sèrie de carrers i xalets amb jardí de dubtós gust.

Andreu Castells trenca una llança als homes de la Dictadura de Primo de Rivera que, al seu parer, “estimaven aquest parc natural”, assegura que l’alcalde Relat fou “l’únic defensor d’aquest bosc” i que la determinació de destruir-lo va ser un dels motius que li portaren a presentar la seva dimissió irrevocable el 15 d’octubre del 1939, als primers compassos del franquisme. Prova d’això és l’aprovació, el 19 de desembre de 1929, de la inclusió del bosc en el Pla d’Espais Lliures per preservar-ho.

Tanmateix, l’alcalde Joan Farreres, de la Lliga Regionalista, que el va succeir en el càrrec al període denominat de la Dictablanda (entre la caiguda de la Dictadura i la proclamació de la República), va decretar, el 28 d’abril de 1930, la supressió d’aquesta mesura.

La destrossa de la Guerra Civil

L’adveniment de la Segona República no suposà una millora d’aquesta situació ja que els diners recollits per a la compra del bosc van dedicar-se al Camp d’Aviació que oferí el Ministeri de la Guerra. A l’inici de la Guerra Civil, el marquès i la seva família marxaren de la ciutat i s’instal·laren a la zona nacional. L’Ajuntament expropià la finca  per convertir-la en la seu de l’Institut Obrer d’Ensenyament. També s’ordenà inventariar i dipositar tot el mobiliari de la finca la Casa Duran.

Recollint la fusta al Pla de l'Amor. Autor: Rifà/AHS
Recollint la fusta al Pla de l’Amor. Autor: Rifà/AHS

El 18 d’agost de 1937, la Comissió d’Economia de l’Ajuntament acordà talar el 15 per cent del bosc per netejar-ho d’arbres malats i morts. Això va ser aprofitat, a la tardor del mateix any, per molts veïns per talar molts arbres per aprofitar la fusta com a combustible per escalfar-se i cuinar. Posteriorment, el Sindicat Agrícola local, valent-se de les ordres del Servei Forestal de la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat, va pressionar a la Comissió d’Economia per tal de realitzar l’aprofitament de la massa forestal. De manera que es va produir una segona tala, encara més abusiva que l’anterior, i els veïns tornaren a buscar llenya al bosc.

El perill de desaparició incontrolada del bosc va provocar que una sèrie de ciutadans s’adrecessin a l’alcalde Josep Moix, que ordenà donar “tota llibertat de moviments i determinacions, per a tallar en sec, pels mitjans que jutgi més escaients i eficaços, la desbandada destructora que amenaça el Bosc de Can Feu”. Simultàniament, la Conselleria de Cultura de la Generalitat, inseria una ordre al Diari Oficial per la que el bosc era declarat “bell paratge” i instava a que fos protegit per les forces armades. Tanmateix aquesta mesures no impediren que continuessin les tales incontrolades. Al final de la guerra es calcula que el bosc havia perdut un 30 per cent de la seva superfície.

La destrucció final

Acabada la conflagració, el marquès va recuperar la propietat de la finca. A la sessió municipal de l’11 de febrer de 1939, el gestor Joan Gabarró Fontcaba denuncià que continuava la tala incontrolada. Circumstància que va negar el comerciant de fusta Pasqual Flores, principal competidor de Joan Gabarró, en el que sembla ser fou una maniobra de Guillem de Pallejà. Es va obrir una forta competència entre els empresaris del sector per l’aprofitament de la fusta del bosc. Finalment, entre els diversos postors, només quedaren un parell que oferiren el mateix preu per metre cúbic. Al final es va portar la concessió l’empresari que va oferir una pesseta més per metre cúbic, que destinaria a l’Asil dels Avis Desamparats.

A la tardor del 1939 començava la tala sistemàtica del bosc i el 15 d’octubre dimitia, irrevocablement, l’alcalde Relat. Cap entitat ciutadana va gosar de protestar. Únicament Feliu Renau, catòlic i sardanista, va publicar el 29 de febrer de 1940 al periòdic Tribuna l’article titulat Can Feu que denunciava les tales anàrquiques durant la guerra, però que expressava la seva vergonya “de ver cómo muere un bosque que los sabadellenses considerábamos como nuestro patrimonio”. Posteriorment, l’estiu de 1946, la Fundació Bosch i Cardellach organitzà una exposició fotogràfica sobre el Bosc de Can Feu on es publicaren diversos escrits sobre el tema. El carlí i antic membre del Sindicat Lliure, Cucalà culpà als republicans, Joaquim Sallarès Llobet, regidor, president de la Caixa d’Estalvis i membre prominent de l’Acadèmia Catòlica, així com Enric Valls, president del Centenari de la Caixa d’Estalvis procuraren repartir les responsabilitats en la desaparició del bosc. Per la seva banda, l’alcalde Josep Maria Marcet, intenta exculpar-se, en el següents termes:

“Cuando tomé posesión de la alcaldía, en diciembre de 1940, ya no existía nada aprovechable en el bosque de Can Feu, de lo contrario yo habría sido el primero en evitar su destrucción”, encara que con el más sincero realismo” reconeix que “mantener a las mismas puertas de la ciudad en incontenible y sostenida expansión, dentro de un término municipal harto reducido, un grandioso bosque virgen, es un sueño imposible, so pena de ahogar el progreso. Esperar que un bosque de tales características pudiera salvarse era una verdadera utopía (…) La ciudad ha de devorar la naturaleza, si no quiere, a cambio, ahogarse a sí misma”.

Andreu Castells desmenteix les afirmacions de Marcet, respecte que al desembre de 1940 no quedava res aprofitable del bosc. Com a prova esmenta els quadres del pintor Lluís Vila Plana sobre el bosc en un exposició realitzada a principis de 1941 que demostren que encara quedaven en peu grans fragments de l’antic bosc. Al seu parer, els arguments de Marcet només palesen que “l’únic valor que tenia el nostre terreny era el preu de venda del pam quadrat”.

Podríem multiplicar els testimonis sobre el dolor que va provocar en molts sabadellencs la pèrdua del bosc. Només citarem un, a tall d’exemple, el de l’activista i cantautora Teresa Rebull:

“La meva alegria era la d’anar al bosc de Can Feu. Al sabadellenc que no l’ha conegut li faltarà allò que falta a un infant que no ha conegut cap avi ni cap àvia. Li faltarà, sí, un xic de la seva identitat. Els que hem conegut el bosc de Can Feu no podrem guarir mai la ferida que ens deixà qui va decidir d’arrasar-lo per fer-ne un espai mutilat, lleig i trist, fruit sec d’una urbanització dubtosa, salvatge (…) El bosc del meu poble, tan estimat pels records de la memòria col·lectiva, avui encara el ploro. Quan se’l va assassinat, vaig perdre part de les traces de la meva identitat”.

Desaparegut el bosc, una part dels terrenys foren destinats a explotació agropecuària. El 1955, l’Ajuntament comprava els terrenys del nord de l’antic Bosc de Can Feu i els va cedir a l’Obra Sindical del Hogar per a construir el Polígon Arraona, les obres del qual s’iniciaren el juliol de 1956.

Entre 1940 i 1970 més de la meitat de la finca de Can Feu s’havia venut a particulars i empreses. El gener de 1994 els hereus de Guillem de Pallejà van vendre el que quedava a Mas Duran SA, una immobiliària de Sant Quirze.

El mes de maig de 2017 es signava el conveni amb l’empresa mitjançant el qual, l’Ajuntament expropiava la finca que passa a ser propietat municipal (més info: ‘L’Ajuntament adquirirà el castell de Can Feu‘).

Bibliografia

CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’Història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República (1918-1936). Ed. Riutort, Sabadell, 1980.
– Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976), Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
DOMÍNGUEZ ÁLVAREZ, Virgínia i PUIG CASTELLS, Jaume. Els Merinals, Arraona, Can Feu. Barris veïns. Museu d’Història de Sabadell, Sabadell 2005.
FARRÀS, Jaume i ROFES, Joan. Can Feu, pèrdua d’un bosc vallesà. Editorial Egara, Terrassa, 1987.
GONZÁLEZ, Aleix, URBANO Judith i IBÁÑEZ, Marta. Can Feu i les imatges del record. Associació Cultural Can Feu, Sabadell, 2016.
MARCET COLL, José María. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. Duplex, Barcelona, 1963.
REBULL, Teresa. Tot cantant. Columna, Barcelona, 1999.

Foto portada: tales d’arbres al 1937. Autor: F. Casañas/AFUES