Esbossem una breu història de la gènesi d’aquest cos local de seguretat, des de la institució del serenos, passant pels seus primers reglaments, fins a la instal·lació de la primera oficina de la Policia Municipal.
Fins a la Revolució Gloriosa (1868) la seguretat a la ciutat estava a càrrec dels Mossos d’Esquadra. Els seus orígens es remunten al segle XVIII i actuaven com un cos armat local amb la finalitat de mantenir l’ordre públic en substitució de la institució catalana del Sometent i per perseguir els reductes dels miquelets partidaris de l’arxiduc Carles.
La funció més habitual dels mossos era la neutralització de la delinqüència comuna local dels municipis i els pobles de l’entorn on estaven desplegats. També, s’encarregaven de la persecució dels contrabandistes i d’homes armats perillosos a qui havien de requisar les armes. Així mateix tenien encomanada la persecució dels caçadors furtius de les terres senyorials i d’aquells que utilitzaven reclams prohibits. D’altra banda, es dedicaven al trasllat dels detinguts cap als jutjats i evitar la prostitució i els jocs il·legals.
A la Revolució Gloriosa, el general Prim decretà l’abolició del cos, que havia de ser substituït per la Guàrdia Civil, a causa de la seva adscripció monàrquica i pel fet que els mossos fossin fidels als municipis i les diputacions que els hi pagaven el sou. A la restauració borbònica (1875), les diputacions de Lleida, Girona i Tarragona es negaren a fer-se càrrec del seu manteniment, així que només es va restaurar la seva presència a la ciutat de Barcelona i alguns municipis de la província entre els que no hi era Sabadell.
Devem a Marian Burguès una vívida descripció del seu funcionament a la nostra ciutat:
“Dues parelles de mossos de l’Esquadra eren els encarregats de posar a ratlla els malfactors. A les fires, els mercats (els dissabtes), festes d’Aplec, festes i festetes, els mossos sempre hi eren presents. A la Casa de la Vila hi havia quatre empleats: el Secretari, el cap de policia (En Gardela), el nunci i l’Eudalt, agutzil. Si mancava gent per alguna causa, els serenos feien d’agutzil, i així ho endegaven. El Gardela era un policia insubstituïble. Tenia un mirar que enfredorava (era guenyo). Sofria una catarata grossa en un ull. Usava uns procediments especials de vigilància seus”.
El 1824, el rei Ferran VII promulgà la Real Cédula segons la qual les ciutats, pobles i viles d’Espanya podien constituir els seus cossos de seguretat que a Sabadell va donar lloc a la creació dels serenos. Segons la documentació disponible a l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS), el primer sereno fou un tal José Roca que ingressà en el cos el 31 de maig de 1848. Aquesta data es considerada per la Policia Municipal de Sabadell com l’origen del seu cos. Un altre cop, Marian Burguès ens proporciona una acolorida descripció de les tasques dels serenos:
“Anaven vestits d’una manera molt particular per a resistir les glaçades de la nit: barretina o passamonts al cap, gambeto amb caputxa, cinturon amb dues pistoles, el clàssic xusso i llanterna giratòria. Al punt de tres quarts de deu a l’estiu, i de nou a l’hivern, es reunien a la Casa de la Vila i anaven a la Plaça. Allà posats en filera, quan havia tocat l’hora de reglament, començava el primer: –Alabado sea Dios…las diez han dado, serenooo…-Si estava núvol, acabava: –Nubladooo… De seguida, el que seguia feia el mateix i així, fins l’últim, no es movia cap d’ells. Era una atracció seriosa i emocionant, cada un d’ells tenia una veu i una tonada diferentes. I voltaven el seu barri cantant les hores i els quarts, anunciant si estava núvol o serè, si plovia o si nevava. Ells tocaven els pitos d’alarma en cas de foc i cuidaven d’avisar metges i llevadores si s’havia de menester. Tenien el seu vestit de gala per a les festes i el seu sabre amb una corretja ampla de mig pam blanca i lluenta com si sortís de la botiga. El diumenge al matí passaven a cobrar el que els veïns volguessin donar-los, qui quarto, qui dos, i així es feien el seu jornalet.
A la nit, tot estirant-vos sota dels llençolls, en passar el sereno sabíeu l’hora o quart de la nit o matinada sense haver de menester rellotge. Si amenaçava tronada, avisaven els rajolers; si havíeu de llevar-vos de bon matí, en posar al vespre, abans del primer volt, tres, quatre o cinc pedres a la porta, el sereno us trucava en aquella hora”.
L’1 de març de 1871, Pedro Matas Rifé, fou el primer sereno que va passà a denominar-se “agente de la policia municipal” i el 1880 s’aprova el primer reglament municipal “para serenos”.
Els dos primers reglaments de la Policia Municipal
Gràcies a la documentació disponible a l’AHS sabem que de del 1870 existia un cos de “vigilancia y estadística”, dirigit per Tomás Mimó y Torras, que comandava tres “guardias municipales y un alguacil”, amb una retribució de 1.500 pessetes anuals. El 1876 va dimitir per motius de salut i va lliurar una instància per tal de cobrar les seves retribucions des del moment que va presentar la seva renúncia fins que va entrar en funcions el seu substitut, Pedro Colet Mas. En principi, l’Ajuntament denegà la seva petició, però després de presentar una segona instància, la Corporació Municipal li va donar la raó i va poder percebre el salari d’aquests mesos.
L’any 1880, el Ayuntamiento Constitucional de Sabadell, aprovà dos reglaments que poden ser considerats el veritable origen de la Policia Municipal. El primer, titulat Reglamento del Cuerpo de Policía de Seguridad, establia que el cos comptava amb vuit agents que realitzaven un servei de nit, dia i mixt, en els quatre districtes o barris en que es dividia la ciutat. El servei de dia constava de tres agents, dos dels quals començaven la seva feina a les sis del matí a l’estació del ferrocarril del Nord i a l’apeadero fins a les sis a les vuit del matí per incorporar-se posteriorment al seus districtes. L’altre patrullava per la ciutat.
El servei nocturn constava de dos agents, des de vuit del vespre a les cinc de la matinada, amb mitja hora de descans. El servei mixt disposava de tres agents, dos dels quals s’incorporaven al servei a les 10 del matí i patrullaven pels seus respectius districtes fins a les 12,15 hores quan tornaven a l’alcaldia. A les 15h tornaven a les seus districtes fins a les 19,15h. L’altre agent del servei mixt romania fins a les 12,15h als baixos de l’Ajuntament, a partir de les 15h fins a les 21h patrullava per la ciutat amb els altres dos agents.
El reglament establia les “obligaciones y deberes” dels policies locals: Vetllar per la seguretat de les persones i propietats. Fer complir les ordenances municipals. Prestar servei i donar avis en cas de “riñas, desgracias y otros accidentes”. Obrir expedients dels incidents “especiales y extraordinarios”. L’article 13 del reglament estipulava que els agents únicament podien entrar a les cases “por actos de servicio o en caso de lluvia”.
El 15 de setembre de 1880, se aprovava el Reglamento del régimen de policía de la ciudad de Sabadell que complementava l’anterior. En ell s’establia que al front de la policia municipal hauria un cap, ajudat per un o més subalterns, i tindria a les seves ordres com auxiliars, a banda dels agents de la policia, a serenos, peons, agutzils i guardes de consum. El cap de la policia tindria al seu càrrec l’oficina de policia i del padró amb l’obligació d’informar a l’alcalde de qualsevol novetat. A les seves ordres hi havia dos subalterns, un encarregat del servei de dia i un altre del servei de nit. El subaltern de nit seria el substitut del cap en cas de malaltia i tenia l’obligació de “dar parte” en cas de mort, robatori o incendi. El subaltern de dia tenia les mateixes obligacions.
El reglament estipulava les obligacions i tasques dels diferents auxiliars. Així, pel que respecta als serenos, s’establia que estaven a les ordres del subaltern de nit. A les 22 hores havien d’anar a l’Ajuntament per tal rebre ordres i traslladar-se als respectius barris on havien de “ejercer la más exquisita vigilancia”. Així mateix, a partir de les 23 hores, donaven l’hora en veu alta fins a les 5,15 de la matinada quan tornaven a l’Ajuntament i informaven de les incidències de la nit.
Els anomenats peones, que posteriorment s’anomenarien celadores tenien com a missió vetllar per compliment de les ordenances municipals i estar a les ordres dels agents de policia. El primer celador fou Josep Roig Ventura, que ingressà com a tal al 1897. Els celadores anaven armats, fins que el setembre de 1911 s’aprovà una ordre municipal que estipulava el seu desarmament. El darrer celador fou Antonio Rufat Solé que ingressà al cos l’abril de 1924. La tasca dels agutzils consistia en prestar el servei quan es retiraven els serenos per tal que “la población no quede ni un solo instante sin vigilancia”.
Menció especial, mereixen els “guardias de consumo”, els odiats burots, que estaven a les ordres del cap de la policia i de l’inspector de consum. En aquella època existien uns impostos municipals per als articles bàsics d’alimentació que eren diferents segons les localitats. Així a les fronteres del terme municipal s’instal·laven unes garites de vigilància, anomenades burots, per a evitar el contraban. Segons Marian Burguès, els burots eren tan odiats que, “el Municipi hagué de recórrer a forasters. Foren tan lògicament odiosos tals impostos que no trobaren cap home, fill de Sabadell, ni català tan sols, ni els més desvalguts, que vulgués exercir el càrrec. Tothom despreciava i malmirava el que acudia a aquell mitjà de viure. Sentíeu que algun deia, ‘primer robar que ser burot’”. Periòdicament, els burots foren objecte de revoltes populars. Un dels darrers motins a causa dels burots data del 1897, en plena guerra de Cuba, quan es signà un conveni entre els ajuntaments de Sabadell i Sant Pere de Terrassa per a instal·lar nous burots. Durant la nit del 27 al 28 de setembre de 1898 un grups de dones i nens incendiaren diversos burots i l’endemà l’ajuntament ordenà instal·lar de nou les casetes. Això va provocar un batalla campal entre les dones i la Guàrdia Civil que va acabar amb 13 detingudes que passaren a mans de l’autoritat militar. Al 1902 i 1909 es tornaren a cremar els burots ubicats als límits de la Creu Alta. Finalment, el 1911 els impostos al consum foren eliminats per altres i desaparegueren els odiats burots.
En aquests condicions no resulta estrany que l’esmentat reglament establís que els guardias de consumo de nit havien d’anar “con la canana puesta y el fusil al hombro” per a vigilar les entrades i sortides del terme municipal. Al Museu de la Policia Municipal, a Can Marcet, es disposa d’una gorra de burot, l’única peça del seu uniforme que es conserva.
Finalment, el reglament establia que qualsevol abús o falta en l’exercici de les seves funcions seria “severamente castigado”, però sense concretar en què consistia el càstig.
La primera oficina de la Policia Municipal
La Casa de la Vila ocupava un petit edifici, a la cantonada entre el carrer de la Rosa i Gràcia, actualment ocupat per un establiment hostaler. El 1885, amb motiu del trasllat de l’Ajuntament on havia estat la seu del col·legi de les Escoles Pies, s’aprova establir un servei permanent de guàrdia nocturna als baixos de la Casa Consistorial, a partir de les 11 de la nit.
En el curs dels anys, el cos de la Policia Municipal va anar ampliant la seva dotació. Al gener de 1919 se va crear la primera Jefatura de Policía, que més aviat era una oficina que s’instal·là als baixos de l’Ajuntament al lateral esquerra de la porta principal. Aquesta petita oficina constava d’un parell de taules i a la façana de l’Ajuntament hi havia dues argolles per subjectar els cavalls. L’any 1923, segons la primera relació escrita que es conserva, la Policia Municipal de Sabadell disposava d’un cap, dos subalterns i 16 agents.
Bibliografia
ARXIU HISTÒRIC DE SABADELL. Reglamento del Cuerpo de Policía de Seguridad (1880) i Reglamento del régimen de policía de la ciudad de Sabadell (1880).
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent, impressor, Sabadell, 1929.
GÓMEZ DURÁN, Arnaldo. Memoria histórica. 170 años de historia de la Policía Municipal de Sabadell (1848-2018). Su historia. Nuestra historia. Policía Municipal de Sabadell, 2018.