Fes-te subscriptor de l’iSabadell

Nascut el 12 d’abril de 1964 a Sabadell, el waterpolista Josep Picó ha passat a la història com el primer medallista olímpic de la ciutat. Al llarg de la seva trajectòria va aconseguir una dotzena de títols a nivell de clubs i quatre podis amb la selecció, entre els quals destaca la segona posició als Jocs Olímpics del 92′. El sabadellenc va formar part d’un equip inoblidable que va fregar l’or a Barcelona en una ajustada final contra Itàlia que va decidir-se després de tres pròrrogues.

Picó va sorgir de la pedrera del CN Sabadell i va fitxar pel CN Catalunya, on va jugar bona part de la seva carrera i va compartir vestidor amb figures com Manel Estiarte o Jesús Rollán. En aquesta entrevista, repassa la seva experiència olímpica.

Com recordes els mesos previs a Barcelona 92?
Recordo que vam estar molt temps fora entrenant. Vam estar preparant-nos a Andorra, als Estats Units, a Tenerife… i per tant no vivíem en primera persona tota la transformació de la ciutat. Sí que és cert que des del moment en què ens van dir que Barcelona seria olímpica es van veure moltes ganes per part de tothom, molta il·lusió i molts diners posats. Després, un cop vam arribar aquí, nosaltres vam ser dels primers a entrar a la Vila Olímpica i era espectacular, la gent estava bolcada amb els esportistes i tot estava molt ben muntat. Nosaltres estàvem molt concentrats a fer un molt bon resultat.

En quin moment ets conscient que aniràs als Jocs?
Per posar-te una mica en context, amb 24 anys no vaig anar als Jocs anteriors, a Seül, perquè l’entrenador estava preparant un equip per a Barcelona 92′ i va creure que jo no havia de ser-hi. Després canvien de seleccionador i començo a entrar en els seus plans. En aquell moment, cada vegada que teníem una competició sempre hi havia uns quants jugadors, entre els quals estava jo, que podíem ser convocats o no. Jo m’assabento de la convocatòria una setmana o deu dies abans de començar, quan ja han de donar la llista definitiva al Comitè Olímpic dient quins són els que hi participaran. Al final coneixem la decisió tots a la mateixa hora, tot i que alguns ja tenien més clar que hi anirien que uns altres.

Què va suposar per a tu ser convocat després de quedar-te fora a Seül?
Un cop vaig plegar de Seül pensava que se m’havia passat el primer tren, com aquell qui diu, però quan van canviar d’entrenador i va confiar en mi es va obrir una altra possibilitat. Va ser molt dur, però potser va ser bo. Jo no em queixo, per a mi va ser perfecte. Només vaig fer una olimpíada, però va ser la de casa. Una llàstima que no fos l’or, però és igual, va ser la plata. En aquell moment mai havíem tingut medalles en waterpolo.

La preparació va ser tan dura com s’ha parlat?
La preparació va ser molt dura, nosaltres no estàvem acostumats a allò. No sé si ens feia falta o no, però jo sempre dic que va funcionar. I ningú t’obligava a estar allà, ho aguantaves perquè hi havia una olimpíada. Eren molt dures, però al final vam aconseguir la plata i mai havíem estat tan amunt: vam ser quarts a Moscou i quarts a Los Angeles; a Seül vam quedar sisens; i amb el canvi d’entrenador i canvi de joc vam quedar segons. Segurament, també s’ha de dir, teníem millor equip que mai en aquella època. Per a mi va ser duríssim, però imagino que encara ho seria més pels que es van quedar fora.

Com valores la feina de Matutinović?
Penso que Matutinović va fer la feina de posar-nos entrenaments molts durs, amb molta pressió, per poder competir amb la pressió que tindríem a Barcelona. Però tenia un molt bon equip. Al 92′ jo estava amb Manel Estiarte al CN Catalunya i ho vam guanyar tot. Vulguis o no, a Barcelona teníem un equipàs i aquells anys teníem els millors estrangers a la nostra lliga, per tant milloraves molt més. Hi havia tres o quatre clubs que competien molt bé i tenies al Jesús Rollán, en pau descansi, que per a mi ha sigut i serà el millor porter que ha tingut Espanya, sense treure valor als que tenim ara. Teníem al Manel [Estiarte], que era el millor atacant i el que pensava més bé com a equip. Tenies grans jugadors de boia. Totes les posicions estaven ben cobertes. Què valoro de Matutinović? que ens va donar la ràbia suficient per saber jugar amb la tensió dels partits.

Has mencionat alguns jugadors. Rollán, Estiarte… també hi eren García Aguado, Ballart i altres figures. Com era aquell vestidor?
En l’època en què jo vaig estar a la selecció l’ambient era molt bo. Evidentment, tothom té els seus dies de protagonisme, però un equip no funciona si tothom no va a una i no està convençut que un fa més bo l’altre. Si tu no tens un gran ambient, per molt bon entrenador que tinguis i molts bons jugadors que tinguis, és impossible arribar a un bon resultat. Nosaltres teníem molt bon ambient.

A nivell esportiu sentieu la pressió de medalla?
No és que ningú ens posés pressió, però al 91′ juguem el mundial a Perth i quedem segons. Després anem a l’Europeu i quedem segons també. La pressió te la poses tu mateix. Els diaris vulguis o no creuen que tindràs medalla i tu també hi penses. Si estàs considerat un dels tres equips més potents del moment, no cal que ningú et posi pressió, te la poses tu perquè tens ganes de guanyar.

Com recordes el públic de Barcelona?
El públic va ser perfecte. Cada partit estava la grada plena. A més és que jugàvem bé. Primer va ser a la piscina de salts de Montjuïc i després vam jugar les semifinals i la final a la Picornell. Recordo que a la semifinal estava la piscina plena, però és que a la final no hi cabia ningú més. Jo tenia passis per als meus pares i per a la meva dona, però per al meu germà vaig haver de buscar-me la vida perquè no trobàvem la forma que hi entrés. Hi havia milers de persones a les grades.

Després arriba la final contra Itàlia, que va acabar amb una derrota agònica.
Jo penso que a la final nosaltres pequem de sobreexcitació. Els italians saben jugar a això i nosaltres no vam començar tan bé com voldríem, però amb el pas dels minuts comencem a jugar bé i arribem a tres prórrogues. A l’última, quan xutem nosaltres va al pal i quan xuten ells fan gol. La diferència va ser tan mínima que no pots valorar gaire cosa més. Vam fer tot el possible i s’ha de dir que els italians van jugar molt bé i que tenien també molt bon equip.

Vau tenir l’or a tocar durant el partit, però al final no va ser possible. Quin gust va tenir la plata en aquell moment?
El segon sempre és el que surt plorant. El tercer no i el primer tampoc, perquè guanyen el darrer partit. Però després, quan ja vaig acabar el control antidoping i estava amb la família, ja estava content. No vam guanyar la medalla d’or per un pal, però és que vam fer tot el possible per guanyar i vam aconseguir un resultat que no s’havia aconseguit mai. Mai havíem estat en una final olímpica. Això té un valor molt gran. Allà va canviar molt el waterpolo de seleccions: al mundial següent quedem segons a Roma i després guanyem el mundial, l’olimpíada… penso que va haver-hi un canvi de mentalitat.

Més enllà de la piscina, amb quin record et quedes de la Vila Olímpica?
Nosaltres vam poder viure l’ambient de la Vila, tot i que potser no tant com voldríem (riu). Clar, nosaltres vam arribar els primers, però també vam marxar els últims. L’últim partit dels Jocs va ser el waterpolo. El dia d’abans va ser el futbol, que van guanyar i hi havia una festa per allà espectacular, i després vam ser nosaltres. Hi havia molta festa, els restaurants oberts, venia gent de tot arreu… El que no vam veure gairebé eren els jugadors de l’NBA que van venir, perquè estaven allotjats a part. Però allò era espectacular. Penso que la diferència entre una olimpíada i un mundial, sobretot per a un esport com el nostre, és tot l’ambient que s’hi crea.

Tenies pensat arribar als Jocs d’Atlanta?
Després de Barcelona 92′ anem a l’europeu de Sheffield (Anglaterra) amb el Dragan, quedem tercers i hi ha un canvi d’entrenador, que és quan entra en Joan Jané, amb uns altres criteris, ni millors ni pitjors. Jo ja tenia 30 anys, no és que fos vell, però hi havia jugadors que pujaven nous, era llei de vida. Jo vaig al mundial de Roma amb ell al 94′, però ja veia que no aniria a l’olimpíada. Al final fitxo pel CN Sabadell, torno a casa perquè ja tinc la meva filla gran i tres anys després plego perquè tinc la petita i em dedico professionalment a la meva feina.

Foto de portada: Picó, a la plaça Sant Roc. Autor: Jordi M.