Resumim la trajectòria dels maristes en aquest període. Una congregació religiosa de reconeguts plantejaments integristes i que fou objecte de les ires anticlericals de les esquerres sabadellenques

La primera comunitat marista arribà a Sabadell el 9 d’agost de 1894 on s’establiren en una casa del carrer Sant Joan amb l’objectiu d’obrir una escola. L’ordre dels Germans Maristes havia estat fundada, durant la restauració de l’absolutisme, pel prevere Marcel·lí Champagnat el 1817 a França com a congregació laica amb la finalitat de dedicar-se a l’ensenyament cristià a primària i secundaria. Els seus membres només havien de professar els vots simples i no calia que fossin ordenats sacerdots. La seva constitució va ser aprovada pel Vaticà l’any 1863.

L’escola, dirigida pel germà Basilio, comença a funcionar l’1 de setembre de 1894, amb els germans Melitón, Evangélico, Miguel i Juan Martínez com a professors. Els maristes arribaren a Sabadell de la mà mossèn Josep Torres i sobretot de Fèlix Sardà i Salvany, quan les Escoles Pies gaudien pràcticament del monopoli de l’ensenyament de la burgesia i la petita burgesia local. Els maristes eren coneguts pels seus plantejaments integristes en comparació al tarannà relativament més liberal dels escolapis.

“Els maristes vingueren a Sabadell, pressionats per Sardà i Salvany per fer la contra als escolapis. Aquest fet, a nivell, popular una transferència de l’antipatia que el poble tenia als escolapis a aquesta recent incorporada ordre. El poble considerà els maristes molt senyors, que només acceptaven matrícules altes”, assegura l’historiador Andreu Castells.

El setmanari republicà federal, El Baluarte, publicà el 8 de desembre de 1894, un article sobre el tema on titllava els maristes de “enjambre de jesuitas disfrazados”, expulsats de França “por oscurantistas, por enemigos de la libertad y la ciencia”. 

En qualsevol cas, la seva oferta educativa va ser tot un èxit i va gaudir del suport d’importants fabricants. Així, a l’acabar el primer curs 1894-95 i davant la gran demanda de places, es traslladaren a un edifici més gran i cèntric ubicat a la Rambla n. 23, propietat del poderós fabricant cotoner Bonaventura Brutau.

L’any 1898 obriren una altra escola a la Creu Alta que per motius de salubritat va ser abandonada. Tanmateix, l’1 de gener del 1902, el col·legi de la Rambla comptava amb 350 alumnes de pagament i 92 subvencionats per la Creu Roja, una xifra important per a una ciutat de 23.500 habitants.

Saqueig i incendi de l’escola de la Rambla (1902)

Durant molt de temps, l’anticlericalisme va ser un dels signes d’identitat de les esquerres hispàniques i el clergat objecte de les ires del poble que, com indica Castells, a Sabadell es concentraren contra els maristes.

El 16 de maig de 1900 el provincial de l’ordre va venir a Sabadell per fer la visita reglamentaria. Segons informà l’endemà la conservadora Revista de Sabadell, al baixar del tren va ser apedregat per “dos granujas”.

Això no va ser res en comparació amb els greus aldarulls del 18 de febrer de 1902. Els sindicats de Sabadell havien declarat la vaga general en solidaritat amb la vaga general de Barcelona que reivindicava la jornada laboral de vuit hores diàries. Pel matí, l’acció dels piquets havia aconseguit aturar fàbriques, establiments comercials i escoles tots ells tancats i barrats. Tanmateix, els maristes, a diferència dels escolapis, es negaren a tancar i continuaren les classes a porta tancada. Després del primer avís, un nombrós grup de vaguistes es concentra davant el col·legi de la Rambla. L’alcalde de Sabadell, Moisès Alguersuari, envià un telegrama al governador civil descrivint els fets:

“Los hermanos maristas temiendo que iban a ser maltratados, no queriendo ceder a la violencia del pueblo y para defenderse han disparado desde el interior dos o tres tiros de revólver que no han dado en el blanco”.

Uns regidors aconseguiren convèncer als concentrats per pactar una treva i deixar que els alumnes poguessin sortir i marxar a casa seva. Tanmateix, la intermediació municipal no impedí que l’escola fos assaltada i la capella destruïda. Els mobles, els materials d’ensenyament, les robes, els comestibles, els ornaments sagrats, fins i tot un piano foren tirats pel balcó, apilats a la Rambla i cremats. Per aquests fets foren acusats Antoni Pedret Barberà, Josep Sallent (el Basquinya), Josep Treu Bailen (el Panadera), Joan Baptista Crexent (el Muselet) i Francesc Alavret (l’Alegret).

La Revista de Sabadell, a l’article Huelga general (22/02/1902) no esmenta els trets de revòlver i acusava dels disturbis a “forasteros, vagos de profesión y trinxeraires”. L’òrgan local de la Lliga Regionalista, Catalunya, dirigit per Joan Costa i Deu, tampoc va parlar dels trets i acusà als concentrats, exagerant la nota, de voler atemptar “contra la vida dels religiosos”. Per la seva banda, els maristes presentaren una instància que reclamava una indemnització pels danys patits, però que fou desestimada per l’Ajuntament, el 29 d’abril de 1902 amb l’argument que ja eren prou rics.

L’any 1908 es fundà la primera associació d’exalumnes. A la Setmana Tràgica (juliol de 1909), on va cremar l’església de Sant Fèlix, ni l’escola, ni la comunitat marista patiren danys; tot i que, per precaució, alguns germans van passar algunes nits a casa de famílies de la burgesia. L’any 1913 s’instal·là al col·legi un taller de maquinària i serralleria, així com un petita màquina de vapor regalada per l’exalumne Picañol que havia fabricat ell mateix.  

El local de la Rambla es va anar quedant petit. L’any 1920 llogaren un local més ampli al carrer de Bèlgica i el 1923 compraren la casa pairal del poderós fabricant Joan Sallarès i Pla ubicada al mateix carrer. El trasllat a les noves dependències reformades no es verificà fins el 1926. Tanmateix a finals de la dècada, aquestes foren venudes als pares Misioners del Cor de Maria.

L’1 de novembre de 1930 s’inaugurava l’escola ubicada al carrer Latorre. L’operació va ser sufragada gràcies al suport dels principals fabricants de la ciutat, entre ells Joan Gorina Turull i Bonaventura Brutau, que reuniren l’importat quantitat de 300.000 pessetes. El 4 del mateix començaren les classes amb una matrícula de 216 alumnes que pagaven tres pessetes al mes.

Saqueig, expropiació i assassinats a la Guerra Civil

Durant els anys de la Segona República el col·legi funcionà sota el nom de Mutua Escolar Sallarès i Pla i posterior de Cultura Popular on els pares figuraven com associats.

El dies 19 i 20 juliol de 1936 foren saquejats i parcialment destruïts per incendis tots els edificis religiosos de la ciutat. A la Causa General, instruïda a la postguerra, s’estimà en 75.000 pessetes els danys ocasionats al col·legi dels maristes. Dels 36 sacerdots vinculats a Sabadell assassinats en aquell estiu revolucionari, tres eren germans maristes. A més, dels 26 religiosos sabadellencs executats fora de Sabadell on s’havien refugiat, també tres eren maristes.

El 22 de juliol de 1936, l’Ajuntament de Sabadell, seguint les ordres del Govern de la Generalitat, expropià tots els edificis religiosos: totes les esglésies parroquials i edificis annexos, convents i escoles religioses. Tots aquests edificis passaren a ser gestionats pel regidor de Cultura, Salvador Sarrà Serravinyals. El 20 d’agost es constituí la delegació sabadellenca del Comitè de l’Escola Nova Unificada (CENU) per reconvertir l’ús d’aquests edificis molts dels quals, com va ser el cas del col·legi dels maristes amb la nova denominació de Joventut, foren destinats a centres docents públics dependents de la Generalitat.

La victòria de Franco comportà la devolució d’aquest patrimoni a les ordres religioses. Els germans maristes reprengueren les seves activitats docents en el curs 1939-40, dirigits per el germà Damasceno, que ja ho havia estat abans, quatre germans i dos professors seglars per impartir classes a 380 alumnes.

Bibliografia  

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa, 1868-1904. Ed. Riutort, Sabadell, 1977.
– Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939. Ed. Riutort, Sabadell, 1982
COSTAJUSSÀ OLIVER, José. Sabadell 1970. Aspectos de la vida sabadellense. Ed. M. Martí SA, Sabadell, 1971.
DEU BAIGUAL, Esteve. Guerra Civil a Sabadell 1936-1939. Repressió, conflicte intern i obra social en la rereguarda. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2018.