La biografia d’un dels principals prohoms de la burgesia industrial sabadellenca, amb projecció catalana i espanyola, presenta -com ha assenyalat Martí Marín Corbera- la dificultat que, entorn a la seva figura, les dretes locals construïren el mite d’un regeneracionista polític, d’idees socials avançades i catalanista.

L’espai públic de la ciutat encara és una prova de l’eficàcia de la construcció d’aquest mite burgès. Sallarès i Pla disposa d’un cèntric carrer amb el seu nom, un monument a la plaça del Dr. Robert que en el seu dia va desfermar una gran polèmica i una escola pública de primària (de fet ara un institut escola des de fa pocs anys) al barri de Campoamor, cosa que no deixa de ser paradoxal, tractant-se d’un personatge que s’oposà a l’obligatorietat de l’ensenyament elemental dels fills dels obrers.

Orígens familiars   

Joan Sallarès i Pla va néixer a Sabadell el 13 de novembre de 1845. El seu avi patern, Joan Sallarès i Castellet, natural de Vacarisses, va casar-se amb la sabadellenca Gertrudis Marra i instal·là la sastreria coneguda com cal Janet. El matrimoni tingué tres fills: Francesc, Josep i Joan. El primer va ser botiguer i a la Dècada Ominosa absolutista (1823-1833) fou arrendatari local de l’impost feudal de la butlla de la Santa Croada. Josep fou fabricant i capità al 1836 de la Milícia Nacional dels liberals. Joan Sallarès i Marra, esdevingué un poderós fabricant. Al 1835 s’establí pel seu compte i al 1850 treballaven per a ell un centenar d’obrers. Fou president del Gremi de Fabricants (1868-1882), cofundador del Banc Sabadell (1881) i un dels dotze fundadors de l’Institut Industrial de Sabadell. El 20 d’abril de 1830 la Reial Audiència de Barcelona el nomenà alcalde de Sabadell i fou el suplent del primer jutge municipal que ha haver-hi a la ciutat Políticament, estava a l’òrbita dels Turull, el més poderós dels fabricants i cacic polític de la ciutat. Primer, de Pere Turull Sallent i del seu fill i successor Pau Turull Comadran (més informació: ‘La nissaga dels Turull‘).

Joan Sallarès i Marra va contraure matrimoni amb Dolors Pla amb qui tingué tres fills; Joan, Josepa i Teresa. El primogènit, Joan Sallarès i Pla, cursà els estudis primaris als Escolapis de Sabadell i professionals a l’Escola de Comerç Valldemia de Mataró. Molt jove abandonà les aules per treballar a les empreses del pare. Segons els seus hagiògrafs era un gran afeccionat a la lectura i assolí una sòlida formació cultural en la ben proveïda biblioteca familiar.

De revolucionari a conservador

Amb la Revolució Gloriosa (1868) i amb només 23 anys fou regidor d’Hisenda durant dos mesos de l’Ajuntament de Sabadell en la Junta Revolucionària de Setembre en representació del Partit Democràtic i on també participaren altres industrials com Joan Sallarès i Gorina i Pau Turull. Una prova del suport dels fabricants al general Joan Prim i al seu projecte de democratització i modernització d’Espanya on la burgesia catalana hauria de tenir un paper dirigent. Al 1874, després del cop d’Estat del general Pavía, tornà a exercir durant el temps, el mateix càrrec, on eliminà, en ares a l’equilibri pressupostari, les despeses destinades a l’Escola Industrial, les escoles d’adults i dos escoles per a infants creades per l’ajuntament republicà.

Justament, els anys del Sexenni Democràtic (1868-1874) assenyalen la frontera entre la fase revolucionària i conservadora de la burgesia espanyola i catalana.

“Els fills del grans fabricants locals entraren a la Gloriosa com a revolucionaris i en sortiren com a conservadors un cop jugat el seu paper”, indica Martí Marín.

No només pel caos polític generat després de la proclamació de la Primera República, sinó per la creixent força del moviment obrer al voltant de la I Internacional que espantà als fabricants.

Joan Sallarès i Pla va contraure matrimoni amb la terrassenca Justa Solé, amb qui tingué quatre filles. Una de les quals, Dolors Sallarès i Solé, es casà amb Antoni Oliver Turull. Foren els pares de l’escriptor Joan Oliver i Sallarès (Pere Quart) qui era nét de Joan Sallarès i Pla i besnét de Joan Sallarès i Marra. Un exemple paradigmàtic de les pràctiques endogàmiques de les famílies de la burgesia local.  

Campió del proteccionisme

Als primers anys de la Restauració borbònica, Sallarés i Pla s’allunyà de la política i s’abocà a les activitats empresarials. El 1886 va construir una nova fàbrica amb màquina de vapor, especialitzant-se en teixits d’estam i llaneria per a senyors. L’any 1893 era la quarta empresa de la ciutat en fabricació de teixits. Juntament amb el seu pare, fou cofundador del Banc Sabadell i de la Cambra Oficial de Comerç i d’Indústria de Sabadell (1893), de la qual en va ser el primer president. Així mateix, presidí el Gremi de Fabricants en dues etapes: 1885-86 i 1891-92. També, exercí diversos càrrecs directius a la Caixa d’Estalvis de Sabadell.

Sallarés i Pla, com abans els seu pare, és distingí per ser un dels més actius impulsors del proteccionisme per salvaguardar la indústria tèxtil catalana de la competència estrangera. Així va ser el vocal pel tema dels aranzels en la junta del Gremi de Fabricants de 1878 que presidia el seu pare i representà a l’entitat en la Junta de Aranceles y Valoraciones del Reino. L’any 1889 va formar part de la Comisión de Reforma de los Aranceles y Tratados Comerciales i fou un dels líders patronals que es mobilitzaren en favor de la causa proteccionista, sent un dels protagonistes del gran míting de Bilbao del 9 de desembre de 1893.   

Els seus esforços es veieren coronats per l’èxit arran de la seva decisiva intervenció en la reforma aranzelària de 1892, que significà la victòria definitiva de les tesis proteccionistes. Avalat per aquest èxit, fou cridat a participar en la reforma de la contribució industrial i del comerç i fou membre del Consejo de Aduanas y Aranceles (1893). Aquest mateix, reingressà a la Junta de Arancales y Valoraciones de la que havia format part al 1878 i en la que va romandre fins a la seva mort. En més d’una ocasió, Cánovas del Castillo, líder del Partido Conservador i arquitecte de la Restauració borbònica, li demanava consell en qüestions econòmiques d’importància.

La culminació de la seva carrera es produí al 1897 quan fou elegit president de la gran patronal Fomento del Trabajo Nacional en els moments difícils de la Guerra de Cuba i Filipines. Durant el seu mandat, (1897-98) es muntà l’Exposició d’Indústries Modernes com un exponent dels beneficis de la nova legislació aranzelària. Després de la desfeta militar davant els Estats Units, adreçà, en qualitat de president de l’organització patronal, una carta a la reina regent María Cristina exposant els mals que afligien al país i reclamant per a Catalunya una diputació única, un concert econòmic i una universitat industrial. La missiva li fou lliurada personalment en una audiència concedida per la reina als presidents de cinc organitzacions empresarials.   

La línia dura

A parer d’Eduard Masjoan, Sallarès i Pla va ser el principal dirigent dels interessos dels fabricants sabadellencs, no només pel que respecta a la legislació econòmica, sinó per la seva posició en la qüestió obrera. Sallarès i Pla defensà posicions immobilistes i intransigents amb les reivindicacions del moviment obrer. A la Vaga de les Set Setmanes (1883) liderà el front empresarial que propugnà la repressió i no cedir davant les demandes dels treballadors. Tanmateix, alliçonat per aquesta experiència va assajar una via paternalista de conciliació social amb la creació, el mateix any, de la Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria de Sabadell, una mutualitat de la que estaven exclosos els obrers sindicats. L’entitat benèfica patronal, com ha recollit Martí Marín, fou objecte de dures crítiques dels anarquistes i burles en la premsa dels republicana federal, que l’anomenaven, ‘Caixa dels Morts’. La revista El Reformista. Órgano de la verdad equitativa, li dedicà aquests versos satírics:

El señor Don Juan de Robles
con caridad sin igual
fundó este santo hospital
pero antes hizo los pobres”.  

La vaga del Primer de maig de 1890 no només palesà el fracàs de les tàctiques paternalistes davant un moviment obrer d’orientació anarcosindicalista, sinó que suposà un enduriment de les posicions de la patronal. Justament, arran d’aquesta vaga publicà l’opuscle. Las ocho horas. Algo sobre la cuestión obrera, que reflectia el pensament en matèria de justícia social de l’empresariat Sabadell i  on llançava la següent amenaça:

“La fuerza de la razón es siempre la que se impone; la justicia más o menos tarde predomina, lo cual quiere decir que en las contiendas económico-sociales, a la postre ganará siempre quien tenga razón; pero que en el terreno de la lucha, en el campo de batalla, si en él se quisiera estar constantemente el mundo obrero, conviene, en segundo lugar que no pierdan de vista que si a su favor está el número o la cantidad, a favor del capital se halla la calidad, y no deben hacerse ilusiones respecto a las consecuencias del choque entre una y otra”.

L’opuscle va tenir una molt bona acollida entre les forces conservadores de la ciutat. El Centre Català, fundat al 1887, l’aplaudí amb entusiasme al seu òrgan de premsa Lo Catalanista, en el llarg article Un folleto de oportunitat (13 juliol de 1890). Des d’aleshores, aquesta publicació el considerà com el personatge idoni per aglutinar a les fragmentades forces de la dreta, enfront dels republicans. Des de prohoms del Partido Conservador, com el mateix Sallarès, especialment des de la mort al 1892 de Pau Turull que li va deixar via lluire, als integristes de l’Acadèmia Catòlica i els catalanistes de Centre Català.

Des de les pagines de la conservadora Revista de Sabadell, Sallarès i Pla insistí en aquestes idees. Com per exemple, en Carta a un obrero (4 novembre 1984) escrivia:

“Yo me pregunto si damos al obrero ocho horas para el sueño y ocho horas para el Trabajo ¿en qué ocupará las restantes? ¿Descansará? ¿Después de las ocho horas de sueño, con un Trabajo por lo general no muy fatigoso, el tal descanso se convertirá en fastidio o en fatiga? …Con más horas libres y menos jornal ¿qué va hacer el obrero? ¿quién refrenará las pasiones hijas de la ociosidad?“.

Coherent amb aquests plantejaments, liderà l’oposició a la reducció de la jornada laboral. Llavors diferents governs a França, Itàlia, Gran Bretanya i a Espanya eren partidaris d’arribar a acords amb els sindicats i concedir alguna de les seves reivindicacions. En aquesta línia, el conservador Eduardo Dato presentà un projecte de llei, al 1900, per limitar la jornada laboral d’infants i dones. S’establia un màxim de deu hores diàries, sis dies a la setmana, per a les dones i de sis hores pels nois d’entre 10 i 14 anys. Sallarès i Pla presentà una esmena, que fou acceptada, que augmentà en 11 hores el màxim de la jornada laboral permesa.

Per defensar les seves tesis en aquesta matèria, publicà, al 1892, El Trabajo de las mujeres y los niños. Estudio sobre sus condiciones actuales, on rebutjava qualsevol tipus de mesura per millorar la formació dels treballadors i implantar l’educació elemental obligatòria. Per a Sallarès i Pla, això era:

“Un ideal utópico el que se propone ampliar la enseñanza a un grado elemental (…) que exigiría al obrero seguir lagos cursos a la conclusión de los cuales se encontraría con escasa ventaja práctica para el desempeño de su Trabajo. No debe olvidarse que a la postre, el sitio del obrero es la fábrica y el taller”.

Així mateix, s’oposà a mesures de política fiscal per incrementar els ingressos de l’Estat que calia finançar mitjançant el deute públic. També, es mostrà contrari a introduir fórmules de proporcionalitat en els impostos. D’altra banda, fou un crític del sistema parlamentari de partits i de la democràcia que volia substituir per un sistema de representació corporativa.

Fèlix Sardà i Salvany va ser una figura central del gir conservador de la burgesia industrial sabadellenca i catalana. Com a organitzador, va crear l’Acadèmia Catòlica (1871) per combatre en el seu terreny als liberals i socialistes. Com a ideòleg va ser l’autor de El liberalismo es pecado (1884), un autèntic best-seller reaccionari que va ser traduït al principals idiomes estrangers. De fet, tots dos, col·laboraren estretament en la construcció del Santuari de la Salut.

A la vaga general del solidaritat amb els treballadors de l’empresa Seydoux (1899) va propugnar el tancament de les fàbriques, el lock-out, per doblegar al moviment obrer. Com indica, Andreu Castells, únicament la pressió conjunta de l’alcalde conservador, Joan Vivé Salvà, del capità general i governador civil, que temerosos d’una explosió social, el convenceren de desistir d’aquesta mesura extrema.

Fracassos i èxits polítics

El seus èxits com a dirigent patronal no es van veure acompanyats per la fortuna, a la dècada dels 90 del segle XIX, quan va desembarcar en la lluita política. A les eleccions municipals de 1891 formà part de la candidatura Tot per Sabadell, res per a la política. Una coalició que aplegava al principals prohoms del Partido Conservador de Cánovas del Castillo, llevat del factòtum Pau Turull, els integristes catòlics i alguns membres del Centre Català, com Enric Turull, Esteve Serra Verdaguer, Lluís Carreras i Puig, Josep Antoni Duran i Folguera, Anton Domènech i Manuel Ribot i Serra. Aquesta llista va patir una derrota contundent a mans de la candidatura unitària dels quatre grups republicans implantats a Sabadell; progressistes, possibilistes, centralistes i federals.

Al 1896, a les eleccions a les Corts espanyoles pel districte de Sabadell, va patir una derrota encara més humiliant a mans del madrileny Timoteo Bustillo López del Partido Liberal-Fusionista que fou diputat per Sabadell entre 1894 i 1903. Particularment, quan la mort de Pau Turull li havia deixat el cap lliure per esdevenir el factòtum polític de la ciutat. Una desfeta que els seus hagiògrafs han atribuït al sistema electoral corrupte de la Restauració i a les trampes de Bustillo amb compra de vots i tupinada. Una tesi molt estesa que ha estat qüestionada per Marín. En aquests comicis, per sufragi universal masculí, els republicans “sorprenentment, no presentaren candidat”, quan a les anteriors eleccions assoliren bons resultats. Molts d’aquests electors, posats a triar entre la candidatura conservadora i la liberal, es decantaren per la segona per afinitat ideològica. A més, el Partido Liberal estava implantat en un sector dels industrials sabadellencs que estaven satisfets amb la representació de Bustillo dels seus interessos a Madrid, defensant també les tesis proteccionistes.

Després d’aquestes dues derrotes, Sallarés va obtenir al 1899 l’acta de diputat per Barcelona en la candidatura del general Camilo García de Polavieja, cedint la presidència de Foment a Albert Rusiñol. Sota l’impacte del desastre de Cuba, va ser una ambiciosa operació política fracassada, impulsada pels presidents de les organitzacions corporatives de la burgesia catalana: Foment (Sallarès i Pla), Ateneu de Barcelona (Lluís Domènec i Muntaner), Cambra de Comerç (Manuel Girona) i Institut Agrícola Català Sant Isidre (marquès de Camps), articulades en la Junta General de Adhesiones, al conegut com el “general cristiano”. Aquestes forces animaren Polavieja, heroi de la Guerra de Cuba, a donar un cop d’Estat i establir una dictadura regeneracionista que el militar va rebutjar. Segons alguns dels seus apologetes, si Polavieja s’hagués decidit a donar el cop d’Estat, Sallarès i Pla hauria estat ministre.

Després d’aquesta fallida operació, la Junta General de Adhesiones no va dissoldre’s i va transformar-se en la Unió Regionalista a la qual es sumà Sallarès i Pla. També, al 1899, els joves de la Unió Catalanista liderats per Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i Narcís Callís i Verdaguer s’escindiren de la matriu per fundar el Centre Nacional Català que es fusionaria amb la Unió Regionalista per fundar la Lliga Regionalista (1901) que seria la formació hegemònica de la burgesia catalana fins la Segona República. Joan Sallarès i Pla va morir justament en aquests moments. Resulta impossible saber si finalment, com van fer la majoria dels seus amics i companys, hauria ingressat a la Lliga.

Des del seu escó a Madrid presentà un paquet de propostes legislatives per la construcció de noves infraestructures viàries i ferroviàries, repoblació forestal, concert econòmic, constitució d’un banc públic d’exportació per facilitar el comerç exterior o la creació a tot Espanya d’universitats industrials. En realitat, aquestes mesures eren el programa de la Junta de Adhesiones a Polavieja. Acabada la seva etapa com a diputat, tornà a ser nomenat president de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, càrrec que no va arribar a exercir al morir el 20 de novembre de 1901 a la seva mansió senyorial de Sabadell, al carrer Jardí.

Un monument polèmic

Pocs anys després de la seva mort, al 1912, la Cambra de Comerç li dedicà un elogiós espai en el seu butlletí anual. El 21 gener del mateix any, el Centre de Dependents, li tributà un homenatge al Teatre Principal i plantejaren l’idea de construir un monument a la seva memòria, que fou desestimada per no comptar amb els suports necessaris, però que fou rescatada pels fabricants al 1916. Per evitar discussions, s’encarregà al Centre de Dependents, un sindicat proper a la patronal i considerat groc, organitzar una col·lecta per sufragar el monument. L’Ajuntament de Sabadell s’hi va adherir amb la quantitat de 3.000 pessetes i s’encarregà l’obra la prestigiós escultor noucentista Josep Clarà.

El monument va estar envoltat d’una forta polèmica. Els anarquistes i els republicans federals encetaren una campanya en contra. La nit de la vigília de la inauguració, 20 de gener de 1917, es celebrà un míting al Teatre Cervantes on intervingueren el dirigent cenetista Salvador Seguí, el Noi del Sucre, Robert Pera i Bru Lladó. L’endemà la plaça del Dr. Robert aparegué presa per la Guàrdia Civil amb baioneta calada. L’acte comptà amb la presència de les autoritats civils, militars, eclesiàstiques i de les entitats cíviques de la ciutat, així com de personalitats de Barcelona i Terrassa. També, va participar una nodrida representació de la família de Sallarès i Pla, entre ells el seu net Joan Oliver, llavors un nen.

Per la seva banda, els sindicalistes reuniren una multitud que realitzà un xiulada general i llençà a la concurrència ous plens de quitrà. La Guardia Civil carregà sense contemplacions i practicà dues detencions que, malgrat la ferma oposició de la patronal, foren alliberats al vespre gràcies a les gestions de l’alcalde Andreu Camps Panedés. A Marian Burguès pot llegir-se una àcida referència al monument i al prohom: “L’element obrer ‘gos’ secundà la fundació de la Societat Invalidez y Fomento de la Industria, dirigida per En Sallarès i Pla, aquella llumenera que té un medalló esculpit al monument del jardí públic de les palmeres”.

A la Guerra Civil, Bru Lladó, dirigent cenetista que havia estat un dels impulsors de la protesta contra el monument, fou nomenat regidor i va fer aprovar, el 18 de novembre de 1936, una moció de condemna al monument. Al no ser atesa amb la celeritat desitjada, la testa de l’industrial fou tacada amb quitrà per alguns dels seus correligionaris. Finalment, el baix relleu amb el retrat de Sallarès i Pla i la placa commemorativa van ser retirades i substituïda per una altre on es podia llegir: ‘Homenatge a l’ingeni de l’expert anònim que, sorgint de la massa obrera sabadellenca, ha sostingut a través de generacions el crèdit industrial i la riquesa de la ciutat’. La inauguració va tenir lloc el 19 de desembre de 1937 amb la presència d’autoritats del govern de la República i la Generalitat. Després de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat es restituí el baix relleu original (més informació: ‘El monument a Sallarés i Pla‘).

Mitologia burgesa

Martí Marín ha indagat sobre el que anomena “la construcció historiogràfica del personatge”. Així esbrina com Sallarès i Pla, “conservador, catòlic, integrista, antidemòcrata, antisindicalista i moderadament catalanista (això és, amb voluntat de gaudir d’un cert nivell d’autogestió a Catalunya)”, ha estat presentat per la historiografia local com tot el contrari: un demòcrata regeneracionista enfrontat al caciquisme, un home d’idees socials avançades i un catalanista abrandat. Marín considera la figura de Sallarès i Pla, per així dir-ho, el gran mite de la burgesia sabadellenca.

Miquel Carreras Costajussà, a la seva obra Elements d’història de Sabadell, descriu Sallarès i Pla com el protagonista d’una política avançada socialment, una afirmació que sosté citant els títols dels seus llibres. A parer de Marín, Carreras “es va deixar endur pel mite consolidat i que no es va arribar a llegir les propostes que feia Sallarès en els seus llibres, entusiasmant-se amb la idea d’afegir un nom més a la llista de glòries ciutadanes”. Una valoració positiva semblant és la de Ricard Simó i Bach quan escriu sobre els seus llibres que elogia “tant pel seu contingut social, com pel seu esperit humanista”.

Amb motiu de l’any del centenari del naixement del prohom, l’11 d’octubre de 1945, sota l’alcaldia de Josep Maria Marcet, se li dedicà un carrer i el Gremi de Fabricants edità l’opuscle Juan Sallarés y Pla, hijo ilustre de Sabadell, amb la col·laboració de Arxiu Històric Municipal (1945). L’any 1947, el mateix Gremi creà el Instituto Sallarés i Pla de Estudios Técnicos, Económicos y Sociales. Dos anys més tard, al 1949, el Gremi editava Semblanza de un sabadellense ilustre. Excelentísimo señor Don Juan Sallarés y Pla, obra de l’industrial Ernest Abelló i Viver, vinculat a les empreses de Sallarès. Al 1976, el periodista Agustí Pons s’afegia a llista d’escrits laudatoris amb l’obra titulada Sallarés y Pla.

Més recentment, des de posicions progressistes, s’ha realitzat una interpretació crítica i més ajustada a la veritat històrica d’aquest mite de la burgesia local Així ho va fer Andreu Castells, a la seva monumental obra Sabadell, Informe de l’oposició, i els citats Martí Marín i Eduard Masjuan.

Bibliografia

BENAUL BERENGUER, Josep M. (dir) El Gremi de Fabricants de Sabadell. 1559-2009. Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local, Sallent impressor, Sabadell, 1929.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Comissió de Cultura, Ajuntament de Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell. Informe de l’oposició. Prolegòmens, 1778-1868. Ed. Riutort, Sabadell, 1975.
– Sabadell. Informe de l’oposició. República i acció directa, 1868-1904, Ed. Riutort, Sabadell, 1977.
FONT i HOMS, Pere. Bustillo, monàrquics i industrials; entorn de la crisi dels partits dinàstics, 1893-1903. Arraona, n. 3, Sabadell, tardor 1988.
MARÍN i CORBERA, Marín. Joan Sallarès i Pla. Industrial i polític. Quaderns de l’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 2000.
MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939), Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.
SIMÓ i BACH, Ricard. 100 sabadellencs en els nostres carrers. Ed. Ausa, Sabadell, 1984.

FES-TE SUBSCRIPTOR!

Si t’agrada iSabadell, ajuda’ns a créixer i fes-te SUBSCRIPTOR. A més, tindràs avantatges exclusius.

Consulta AQUÍ els avantatges i FES-TE SUBSCRIPTOR ARA, AQUÍ.