Resseguim l’efímera història de la que fou la primera organització corporativa moderna de la burgesia industrial sabadellenca. Aquesta entitat va néixer en el context de les històriques reivindicacions proteccionistes dels fabricants tèxtils catalans.
A la dècada de 1860 Sabadell s’havia consolidat, juntament amb Terrassa, com un dels principals centres de la indústria llanera d’Espanya. A la dècada anterior s’havia implantat l’energia del vapor amb el carbó com principal combustible. Al mateix temps, sota el lideratge de Pere Turull (més info: ‘La nissaga dels Turull‘), la indústria local s’especialitzà en la fabricació de teixits de llana i el consum d’aquesta matèria primera es triplicà entre 1860 i 1870. A més, a meitat de la dècada de 1860, començaren a introduir-se els telers mecànics que implicarien una profunda transformació de les estructures productives i socials amb la desaparició de la figura del teixidor de mà com ha analitzat l’historiador sabadellenc Albert García Balañà (més info: ‘Els orígens de la ciutat fàbrica‘).
Pere Turull Sallent, el ‘rico catalán’, fou un dels principals impulsors del procés d’industrialització, no només en el sentit estrictament productiu del terme, sinó com el creador d’una sèrie d’institucions corporatives de la naixement burgesia. Així va tenir un paper destacat en la modernització del Gremi de Fabricants, fou el promotor de la fundació de la Caixa d’Estalvis (1859), del Círculo Sabadellés (1856), concebut com a societat recreativa i punt de trobada dels empresaris, i de l’Instituto Industrial de Sabadell (1863). Segons Andreu Castells, la formació d’aquesta entitat “degué ser a resultes d’algun exabrupte pejoratiu que sofrí Pere Turull en un dels seus periòdics viatges a Madrid (…) es degué sentir ferit, sigui per ésser acusat d’egoisme econòmic regional, sigui per ser titllat de pagès (…) Així de retorn de Madrid Turull va formar, a marxes forçades, l’Instituto Industrial”.
En qualsevol cas, en l’anàlisi de Josep Maria Benaul, aquesta darrera institució va néixer per fer front a una sèrie situacions que superaven l’àmbit particular de les empreses locals com ara la promoció de l’ensenyament tècnic, la participació en exposicions comercials, l’accés a les innovacions productives o la penetració en els mercats exteriors. Tanmateix, la qüestió de la reforma aranzelària de 1862 fou el punt d’inflexió que menà a la creació de l’Instituto Industrial. De fet, el seu origen arrenca de la constitució d’una comissió d’estudi sobre el tema al Gremi de Fabricants que va desplaçar-se a Madrid per traslladar els criteris acordats a l’entitat patronal sabadellenca i establir relacions amb altres centres llaners espanyols.
Aquesta comissió proposà, el 25 de gener de 1863, la constitució d’una nova entitat “con el debido Reglamento aprobado por el Gobierno” amb l’objectiu de que “hubiese siempre una Junta que estudiara y estuviera alerta para cualquier manifestación que se intentara contra la industria”. La seva denominació s’inspirà en el Instituto Industrial de Catalunya dels fabricants cotoners barcelonins fundat el 1848. La comissió estava formada per onze membres que representaven set de les empreses més grans de la ciutat i més de la quarta part de la contribució industrial llanera: Antoni Casanovas Bosch, Joan Sallarès Marra, Pere Bulbena Oñós, Josep de Calassanç Duran Mimó, Pere Folguera Pla, Joan Casanovas Sallarès, Antoni Serra Palau, Joan Baptista Corominas Pla, Josep Crehueres Auladell, Joan Gorina Morato i Domènech Buxeda Crehuet.
La celeritat en que es fundà l’entitat indica que el projecte estava molt avançat. Només 15 dies després, el 12 de febrer, 53 fabricants sabadellencs es convertien en els primers socis i el seu reglament fou legalitzat el 24 març de 1863 pel Govern Civil. El 29 del mateix mes s’elegien la junta directiva, formada per cinc industrials i la consultiva per altres set on hi eren tots els membres de la comissió del Gremi de Fabricants, excepte Josep Crehueres, sota l’indiscutible presidència de Pere Turull com es pot apreciar a la fotografia que es feren a tal efecte i on aquest apareix al centre de l’imatge.
La visita del general Prim
Al mes de juny de 1863 es llogà, al carrer Jardí número 2, una casa com a seu de l’entitat que fou inaugurada el 16 d’agost de 1863, diada de Sant Roc. A l’acte hi assistiren figures destacades com el general Joan Prim, dirigent del progressistes i futur líder de la Revolució Gloriosa que enderrocaria a Isabel II, Joaquim Maria de Paz, diputat per Manresa, l’exdiputat per Igualada Antoni Castell de Pons, alguns diputats provincials, la premsa de Barcelona, així com les autoritats municipals.
Després d’un ofici religiós dedicat a Sant Roc, es pronunciaren diversos discursos entre ells el de Joan Casanovas on, a banda de fer un resum de la trajectòria de la industria llanera local des del 1823, expressà clarament l’objectiu de l’entitat: “un centro común de defensa y mutua instrucción” per impulsar el “progreso de todos los intereses de esta villa, especialmente los de la industria lanera, en que descansa la mayor riqueza de la población”. Després hi va haver actuacions musicals a càrrec de l’orquesta Joves Fidels i els Gelats, la societat coral del Centro Sabadellés. Posteriorment, el general Prim i les altres personalitats visitaren la fàbrica de Joan Sallarès i es celebrà un banquet al magatzem de teixits de José Iglesias y Cia. A la tarda, Prim visita el Casino Industrial Catalán i a la nit va assistir al ball del Círculo Sabadellés.
El Diario de Barcelona va recollir unes declaracions del general Prim on manifestà el seu suport a les reivindicacions proteccionistes dels industrials sabadellencs: “Me maravilla que personas que dicen que son catalanas, que hablan catalán como nosotros, que han nacido como nosotros en este industrioso principado y que dicen que aman a su país, no piensen como nosotros y digan sin rebozo que son libre-cambistas (…) enviar a las Cortes diputados catalanes libre-cambistas es un contrasentido que yo no sé comprender.”
D’altra banda, a iniciativa de Joan Gorina membre de la Junta Consultiva, s’aprovà el 31 de juliol, una norma segons la qual a les reunions es pogués parlar en català, atès que “muchos socios tomarían la palabra para decir alguna cosa, y si tuviesen que hacerlo en español no lo harían por no saberse expresar en aquel idioma”.
Ofensiva proteccionista
Les activitats de l’Instituto Industrial es desplegaren en tres àmbits: l’ensenyament tècnic, l’accés als dissenys i innovacions tècniques de l’estranger i sobretot la política aranzelària.
En el primer àmbit, el seu reglament establia l’ensenyament de teoria de teixits i altres matèries. Ara bé, l’experiència resulta un fracàs, amb pocs alumnes que anaren minvant progressivament, de manera que al 1868 es deixaren d’impartir classes. En el segon apartat, la seva intervenció consistí en adquirir mostraris de teixits estrangers de Masson i Soret de preu força elevat, tant és així que suposaven entre el 10 i el 20 per cent dels pressupostos de l’entitat. També s’importà maquinària a través de l’empresa barcelonina Canal y Birguiboul.
Tanmateix, l’esforç principal de l’Instituto Industrial radicà en la qüestió dels aranzels proteccionistes. Així van reclamar la rebaixa dels drets de lliure d’entrada de les seves mercaderies a Cuba i Puerto Rico i que els exèrcits desplegats en les Antilles consumissin productes espanyols. En aquesta línia van aliar-se amb els fabricants de Terrassa i redactaren el 28 d’abril de 1864 una petició al ministre d’Ultramar. Per aconseguir aquestes fites recavaren el suport del comerciant barceloní Macari Codoñet, vinculat al polític progressista Pascual Madoz, i dels diputats Josep Manso, comte de Llobregat, i Joaquim Maria Paz. També comptaren amb el recolzament de Domingo Dulce que havia estat capità general de Catalunya i llavors ho era de Cuba i de Rafael Mayalde, capità general de Catalunya. Ambdós donaren suport a un manifest subscrit per 101 fabricants de Sabadell i Terrassa. Finalment, l’11 de maig de 1865, un Reial Decret donava satisfacció a aquestes reivindicacions.
Josep Manso fou el polític que més s’implicà amb l’Instituto Indusrial i que havia estat nomenat soci honorari de l’entitat el 1864. Així, el 28 de maig de 1865, va visitar Sabadell per tal de recollir dades estadístiques i, com diu Andreu Castells, ”recollir els llorers”. Va hostatjar-se a casa de Joan Sallarès Marra i a la nit la societat coral del Círculo Sabadellés, acompanyada per l’orquestra dels Muixins va oferir-li una serenata. L’entitat va seguir el seu consell de nomenar socis de mèrit a tot un seguit de parlamentaris que havien contribuït a assolir la lliure exportació a Cuba i Puerto Rico. A la seva mort, l’Instituto organitzà un funeral solemne a l’església de Sant Fèlix, el 15 de novembre de 1867.
A la Revolució Gloriosa (setembre 1868) es plantejà una reforma dels aranzels que motivaren l’actuació de l’Instituto. A nivell local acordaren la compra d’entre 400 i 500 exemplars de l’opuscle Libertad y esclavitud en el trabajo de J. Orellana per tal de difondre les idees proteccionistes entre la classe obrera i el 21 de març de 1869 organitzaren una gran manifestació a la ciutat.
De cara al nou govern, contactaren amb Madoz i viatjaren a Madrid Joan Casanovas Sallarès i Joan Sallarès Marra per tractar del tema. La reforma aranzelària del 1869 no va acabar d’agradar als industrials sabadellencs que la consideraren lliurecanvista. No obstant això, es tractà d’un aranzel del que es denomina “proteccionisme selectiu” que protegia les manufactures i abaratia la compra de matèries primeres, entre elles la llana. De cara l’exportació l’Institut s’interessà per dos projectes que no acabaren de reeixir com la venda col·lectiva de teixits a Cuba i l’intent de proveir de teixits de llana a l’exèrcit confederat a la Guerra de Secessió nord-americana.
Eco del Vallés
Un altre ordre de coses, l’Instituto Industrial, juntament amb el Círculo Sabadellés, editaren la publicació Eco del Vallés. Semanario científico, industrial, agrícola y de noticias que va aparèixer entre 1864 i 1868. Dirigit per Josep A. Obradors, ajudat per Josep Sardà i Agustí Rius Borrell, era imprès per Pere Vives, i Antoni Milà exercia les funcions d’editor i secretari de redacció.
A les pàgines del Eco del Vallés podem resseguir-se les reivindicacions proteccionistes de l’època. Per exemple, el 28 d’agost de 1864, culpava a l’aranzel lliurecanvista de 1863 de ser “una de las principales y originarias causas [de la crisis] se halla en la falta de protección necesaria para favorecer la circulación y salida de los artículos industriales, imposibilitando nuevos cambios”. Per resoldre el problema es propugnava “que no se graven los artículos industriales de la nación con onerosos impuestos; que el gobierno no sea productor; que giren nuestros productos por el interior de nuestras provincias y posesiones de Ultramar con la necesaria libertad; que se tiendan á proteger los intereses creados y por crear de la industria; que no se defiendan opiniones librecambistas”.
També, l’Eco del Valles va participar aferrissadament en la campanya per aconseguir la llibertat d’exportació a les Antilles espanyoles. Així, el 23 d’abril de 1865 va publicar la denominada Exposición a las Cortes subscrita per fabricants llaners de Sabadell i Terrassa on es pot llegir: “Urge que vaya [la indústria llanera] en busca de nuevos mercados, y la primera idea que se presenta a nuestra mente es la de exportación a nuestras hermanas provincias de Ultramar (…) la actual legislación arancelaria que en Ultramar rige es absurda, y más absurda todavía la aplicación que de la misma se hace; que no existen los mal llamados derechos protectores; que toda la ventaja está a favor de las manufacturas extranjeras; que en consecuencia no pueden competir con ellas las similares españolas”.
La publicació patia d’una situació econòmica força precària, atès el reduït nombre de subscriptors i va sobreviure fins que l’Institut va deixar de subvencionar-la. No obstant això, va tenir una certa continuïtat amb El Sabadellés editada entre 1868 i 1869 per Pere Vives.
Decadència i dissolució
L’entitat, fundada amb 95 socis numeraris, va experimentar un progressiva minva d’associats que posaren en qüestió la seva continuïtat. Així al 1868 només quedaven 40 membres, menys de la meitat dels inicials i l’any 1870 es va dissoldre. Les causes d’aquesta davallada, segons l’anàlisi de Benaul, són diverses. En primer lloc, les profundes discrepàncies internes arran de la creixent conflictivitat laboral. En la primera vaga de teixidors mecànics a la fàbrica dels germans Folguera (més info: ‘Manuel Folguera‘), aquests consideraren que l’Institut no els hi havia proporcionat prou suport i es donaren de baixa de l’entitat. També, el mateix any, es produí una polèmica interna arran del conveni del tissatge manual entre els partidaris que aquest havia de ser realitzat col·lectivament per l’Institut o per les empreses particulars.
La sortida de socis va continuar l’any 1865, entre crítiques per la desunió i la gestió dels directius. Així marxaren fabricants tant significats com Josep Voltà Vivé, Joan Fontanet Pont i Francesc Armengol Bordas. Les baixes es concentraren en els estrats inferiors de la jerarquia empresarial. Un altre factor radicà en una certa crisi de lideratge. Pere Turull i Josep de Calasanç Mimó exerciren la presidència i vicepresidència fins el 1869, sent reelegits el 1866. El 1867 va morir Antoni Casanovas Bosch, el segon fabricant més important de la ciutat i el 1869 Pere Turull. Dels dotze directius fundadors de l’Instituto, tres havien mort, dos havien deixat de ser fabricants o s’havien traslladat a Barcelona i els successors no van demostrar l’empenta dels fundadors.
Així mateix va influir l’escenari polític i econòmic encetat per la Revolució gloriosa que qüestionà les bases del domini que havia exercit la burgesia industrial local durant gairebé mig segle.
El descens de socis no només qüestionava la representativitat de l’entitat, sinó que comprometia la seva viabilitat econòmica ja que la principal font d’ingressos eren les quotes dels socis. D’aquesta manera el pressupost del 1869 només equivalia al 42 per cent del de 1865. Per tal de salvar l’Instituto, s’adoptaren una sèrie de mesures per rebaixar les despeses com reduir els salaris dels empleats o deixar de subvencionar l’Eco del Vallès. Així mateix s’endegaren gestions sense èxit amb Pau Turull Comadran, l’hereu de Pere Turull. Paral·lelament, amb el mateix propòsit, es modificà el reglament i es feren altres canvis organitzatius per tal de facilitar l’ingrés de nous associats. En aquest context, es traslladà la seva seu del carrer Jardí al despatx de Domènec Buxeda a la Rambla, en la diada de Sant Roc de 1969 es renovà completament la direcció de les juntes i al novembre s’aprovaren els nous estatuts.
Tots aquest esforços resultaren inútils. Només vuit exsocis es donaren d’alta i les noves incorporacions encara foren més escasses. Així les coses no es van poder ni cobrir els costos del trasllat de la seu i al febrer de 1870 el dèficit de l’entitat ascendia a 12.000 rals, equivalents al pressupost del 1868. Davant d’aquesta situació critica, a finals de febrer, es convocà una assemblea general on es plantejaren tres propostes: intentar sobreviure amb un exercici de gran austeritat, traslladar-se al Gremi de Fabricants, llavors ubicat al carrer Sant Pere, o fusionar-se amb el Círculo Sabadellés. Finalment, el 22 de juny de 1870, s’aprova la darrera proposta que significava la dissolució l’entitat i s’anomenà una comissió liquidadora entre les fortes protestes de Joan Sallarès Marra que abandonà la reunió.
D’aquesta manera desapareixia la primera organització patronal moderna de la ciutat. Després del breu interludi que representà la Comisión de Fomento del Centro Industrial (1873-1875), els industrials de Sabadell consolidarien la seva organització corporativa refundant el 1879 el vell Gremi de Fabricants.
Bibliografia
BENAUL BERENGUER, Josep M. Formació de la ciutat industrial i organització de l’empresariat 1814-1913 dins El Gremi de Fabricants de Sabadell. Organització empresarial i ciutat industrial 1559-2009, Fundació Gremi de Fabricants, 2009.
CASTELLS Andreu. Sabadell informe de l’oposició. Prolegòmens 1778-1868. Ed. Riutort, Sabadell, 1975.
GARCIA BALAÑÀ, Albert. Ànimes i telers. Canvis materials, malestars socials i combats culturals a Sabadell a l’últim terç del segle XIX (1868-1890), Recerques n. 47-48 (2003-2004).
DD.AA. Indústria i ciutat. Sabadell, 1800-1980. Fundació Bosch i Cardellach i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1994.