Esbossem una semblança biogràfica de l’empresari d’ideologia conservadora que fou un dels introductors del catalanisme a la ciutat i que va tenir una projecció d’abast nacional en el naixent moviment nacionalista.
Manuel Folguera i Duran va néixer al carrer Sant Pau, al vapor de Can Folguera, el 2 de maig de 1867. El seu avi Josep Folguera i Torras, natural de Sant Perpètua de la Mogoda, estava emparentat amb la família de Can Folguera, era veí de Barcelona on tenia una adrogueria. Casat amb Maria Pla, va tenir tres fills Pere, Joaquim i Teresa.
Els germans van traslladar-se a Sabadell a la dècada de 1850 atrets pel dinamisme econòmic de la ciutat. Teresa va casar-se amb el fabricant sabadellenc Josep Calassanç Duran i Mimó i els dos germans muntaren una fàbrica de teixits de llana. Manuel fou el darrer fill de Joaquim i Ramona. Els seus nou germans precedents havien mort tots prematurament.
La seva empresa Folguera Hermanos va gaudir d’un gran èxit. Així fou la primera fàbrica que introduí els telers mecànics el l864 i Pere va ser un dels joves industrials triats per Pere Turull com a soci fundador de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Els germans Folguera foren dels empresaris més durs a la vaga dels teixidors mecànics, a l’estiu de 1864, que reclamaven una jornada laboral de deu hores i es negaven a treballar a tant la peça. Pere i Joaquim es donaren de baixa de l’Institut Industrial al considerar que aquest no els hi havia donat prou suport.
Infantesa a Alcoi
La marxa ascendent de l’empresa va quedar estroncada a partir de la crisi llanera de 1867 i per la suspensió de pagaments d’un dels seus principals clients, un comerç de l’Aragó. Els germans Folguera tancaren la fàbrica que fou adquirida per J. Jaumeandreu i Guitart de Barcelona. Després de pagar els deutes, sobraren 7.500 pessetes, 5.000 dels quals anaren al germà gran Pere i 2.500 al petit i pare de Manuel. Amb aquest capital i el crèdit dels fabricants d’Alcoi, Joaquim Folguera muntà un magatzem de compra-venda de gèneres de llana el 1870 en aquesta ciutat alacantina.
Segons explica a les seves memòries, els seus pares temorosos que patís la sort dels seus germans morts prematurament el confiaren a una família pagesa de la muntanya de Sant Roc, propera a Alcoi. Amb cinc anys va tornar a la ciutat i va començar els seus estudis al col·legi familiar de Ferran Segura i la seva dona Tàrsila.
Amb set anys d’edat fou testimoni dels disturbis de l’anomenada “revolució del petroli” en el cantó d’Alcoi, el 1873, on els treballadors estaven sotmesos a condicions duríssimes de vida i treball. La insurrecció dels obrers provocà la crema de diversos edificis i una quinzena de morts, inclòs l’alcalde del ciutat, Agustí Albors, republicà federal. La premsa conservadora exagerà els fets amb uns relats truculents sobre les suposades “atrocitats” dels revolucionaris. En qualsevol cas, com explica Manuel Folguera a les seves memòries, el seu pare resultà ferit de dos trets al genoll. Aquests fets marcaren al nen que ja adult manifestaria una gran hostilitat cap al moviment obrer. Així atribueix a aquests fets la mort prematura del seu pare amb 42 anys i de la seva mare tots dos l’any 1877.
Amb deu anys d’edat i orfe de pare i mare, quan havia començat a Alcoi el primer curs dels batxillerat, retornà a Sabadell de la mà dels seus oncles Pere Folguera i Josep de Calassanç Duran. Aquests liquidaren la casa comercial del seu pare amb els fons de la qual pagaren les seves despeses de manutenció, els estudis de batxillerat i la carrera, així com la compra d’un immoble a Barcelona.
Provisionalment va continuar els seus estudis al col·legi Sant Josep del carrer Jardí de Sabadell i més tard ingressà com a intern al col·legi dels Escolapis de Barcelona al carrer Sant Antoni.
L’inici en el catalanisme
Acabat el batxillerat començà els estudis d’enginyeria industrial a Barcelona on va introduir-se en el naixent moviment catalanista de la mà de Ferran Agulló i Sebastià Farnés, de la publicació catalanista La Renaixensa. Folguera va col·laborar des del 1885 en el setmanari L’Arc de Sant Martí. Així mateix va participar en la creació, el 1886, del Centre Escolar Catalanista del que fou el primer tresorer i més tard vicepresident que aplegà els futurs dirigents de la Lliga Regionalista com Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Duran i Ventosa, Jaume Carner o Josep Puig i Cadafalch.
Juntament amb el seu cosí Modest Duran i Folguera i Anton de Pàdua Capmany fou el fundador el 1887 de la primera sucursal a Sabadell del Centre Català de Barcelona, fundat per Valentí Almirall. La majoria dels seus membres eren industrials, comerciants o de professions liberals amb una marcada tendència conservadora i dretana. Molts d’ells havien coincidit en la campanya contra les places de braus a la ciutat considerades contraries a la “manera de ser del poble català”, segons afirmà el mateix Folguera (més info: ‘Les curses de braus: taurins i antitaurins‘). Segons Enric Diumaró i Grané, un dels promotors del Centre Català:
“Referintse á la població de Sabadell, digué que era molt difícil per son especial carácter inbuhirli las ideas catalanistes, que troban son obstacle més poderós en les clases elevades de la ciutat, corcades per l’egoisme y per la dominació de certs cacics de fatal memoria (…) Molt será que la gota de nostra propaganda, no foradi la roca del indiferentisme sabadellench.”
Tanmateix, el caràcter conservador i clerical del Centre Català conduïren a que Almirall, partidari d’una burgesia moderna, progressista i laica, decretés la dissolució de la secció sabadellenca, adduint que “es presenta baix un matís retrogrado molt marcat, per la propagació del catalanisme regionalista en un comarca tan espansiva y amant dels avensos com Sabadell”.
Una de les primeres accions del Centre Català de Sabadell, del que Folguera seria president entre 1898 i 1901, fou la publicació de Lo Catalanista que va passar per tres etapes: de 1887 a 1897 com a setmanari, de 1897 a 1898, en que fou el primer diari catalanista de la ciutat i finalment de 1901 a 1902 altre cop setmanari. Campany i Folguera foren els seus principals impulsors amb un ideari basat en la defensa de la llengua, la història i la legislació catalana, així com del proteccionisme econòmic. Arran d’un article publicat en el setmanari, Manuel Folguera fou processat per injuries a la Reina Regent i absolt el 27 de febrer de 1890. Un judici que va esdevenir una gran manifestació catalanista i va convertir-lo en un figura d’abast nacional del moviment nacionalista.
Així mateix va implicar-se en la fundació de la Lliga de Catalunya, de la que fou el primer secretari, nascuda d’escissió del Centre Català de Barcelona per discrepàncies amb Valentí Almirall molt crític amb la deriva conservadora i dretà del moviment catalanista. La Lliga de Catalunya estava formada per membres de La Renaixensa, del Centre Escolar Catalanista, així com intel·lectuals, professionals i industrials.
També va formar part del nucli fundacional de la Unió Catalanista, una confederació d’associacions i entitats catalanistes, sota la primacia de la Lliga de Catalunya i que redactà el març de 1892 a Manresa, les Bases per a la Constitució Regional Catalana. Una proposta de caràcter molt conservadora en matèria política i social que defensava un règim autonòmic per al Principat i on participaren en la seva elaboració els sabadellencs Anton de Pàdua Capmany i el seu cosí Modest Duran i Folguera, tots dos fabricants. Manuel Folguera presidí aquesta entitat entre 1899 i 1901.
Catalanisme conservador
De fet, Manuel Folguera i Duran pertanyia als sectors més reaccionaris del catalanisme. Fou seguidor de les tesis catòlico-catalanistes del bisbe Torres i Bages i d’un nacionalisme essencialista on es confonen llengua i religió ja que “la llengua es un efecte natural de les lleys divines que rigeixen al món: atentar a la llengua es atentar á les referides lleys”. Així mateix mostrà una hostilitat sense concessions contra la classe obrera organitzada i partidari de la mà dura contra les seves reivindicacions que considerava producte dels treballadors vinguts de fora del país.
Així, a tal d’exemple, durant la llarga Vaga de Seydoux de l’agost al desembre de 1910, formà part de la delegació d’empresaris sabadellencs que s’entrevistà amb el governador civil per demanar un augment de les forces armades per reprimir els treballadors. Al seu parer els 200 guàrdies civils d’infanteria i 27 de cavalleria de la Guàrdia Civil no bastaven i demanà l’actuació de l’esquadró de cavalleria Almansa destinat a Granollers. Així mateix fou partidari de la més dura repressió en “defensa del patrimoni sabadellenc”, arran de la Setmana Tràgica (1909).
Dintre del Centre Català de Sabadell, la Lliga de Catalunya i la Unió Catalanista s’alineà amb els sectors més dogmàtics del catalanisme, representats pel grup de La Reinaixensa, liderats per Àngel Guimerà i Pere Aldavert, que predicaven l’abstencionisme en totes les comtesses electorals per no embrutar la puresa del moviment. Aquesta postura i diversos incidents que palesaren l’actuació autoritària d’en Folguera i Duran, va provocar que l’òrgan de la Lliga, La Veu de Catalunya, desfermés el 1900 un dura campanya contra ell en la seva qualitat de president de la Unió Catalanista. Aquest va enviar un escrit de rèplica que no fou publicat de manera que es cimentà una forta enemistat entre els dirigents de la Lliga, particularment de Cambó amb el catalanista sabadellenc. No obstant això, el 1900 va presidir la comissió catalana a Madrid que fou rebuda per la reina regent a qui li exposaren les reivindicacions catalanistes.
Folguera contra Companys
Malgrat el seu apoliticisme es va presentar a les eleccions provincials d’octubre de 1909, pel districte de Sabadell-Terrassa, en la coalició formada per la Lliga, els catalanistes progressistes del Centre Nacionalista Republicà (CNR) i el Centre Català de Sabadell, però sense participar en la campanya electoral. Les discrepàncies internes al si de la coalició provocaren una dura picabaralla entre el maximalisme de Folguera i Duran i el possibilisme de Prat de la Riba. El 1909, quan era diputat provincial de Barcelona, va presentar un primer projecte de Mancomunitat, que resultà essencial per a l’aprovació posterior de la institució. El 1913 va presentar-se de nou a les eleccions provincials, però aquest cop no resultà elegit.
Les eleccions a diputat a les Corts espanyoles de 1920 foren a Sabadell d’una duresa extraordinària. Es tractava d’uns comicis convocats el 19 desembre de 1920 per substituir al diputat republicà federal Francesc Layret que havia estat assassinat per pistolers de la patronal el 30 de novembre de 1920. Els republicans federals presentaren a Lluís Companys, mentre que la burgesia local va posar tota la carn a la graella per impedir la seva elecció. Així es formà el Bloc Nacionalista on hi confluïren la Lliga Regionalista, Acció Catalana, Acció Catòlica, Centre Català, l’Acadèmica Catòlica i els Lluïsos. Aquesta coalició conservadora i catalanista estava de fet liderada per Ramon Picart i Felìp, president de la patronal Unió Industrial, cap de la Lliga i home fort del Diari de Sabadell i l’Acadèmia Catòlica. Una comissió encapçalada per Picart va demanar a Folguera i Duran que fos el seu candidat com a reconegut home d’ordre i catalanista. En principi, aquest s’hi va negar, però finalment va acabar acceptant amb la condició de no participar a la campanya. A més, s’hi va presentar pels partits monàrquics el cacic Enric Turull. A la campanya electoral es va acusar a Companys de comunista, espanyolista i anticatalà. Així es feren circular històries terribles i truculentes sobre les atrocitats dels bolxevics i es repartiren senyeres a les escoles demanant als infants que pressionessin als seus pares a votar “per Catalunya”; fins i tot s’acusà Turull de fer el joc als comunistes amb un candidatura que dividia el vot de la gent d’ordre. Folguera va ser presentat com el “vot de la llibertat de Catalunya” i del triomf de la “consciència catalana”. Tanmateix, Companys va vèncer amb 2.357 vots, enfront dels 2.053 de Folguera i els 643 de Turull.
La darrera vegada que va concórrer a les eleccions fou amb motiu dels comicis a la Mancomunitat de juny de 1923 en la candidatura d’Acció Catalana, l’escissió de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista. La nova formació va ser fundada a la Conferència Nacional (1922) en la que va participar el Centre Català de Sabadell i que va gaudir del suport de molts membres de la Unió Catalanista. Folguera i Duran va presentar-se a la candidatura d’Acció Catalana pel districte tercer de Barcelona, però no va obtindre representació al quedar en cinquè lloc al darrera de tres republicans radicals i del representant de la Lliga.
L’aposta per l’escola catalana
A partir de 1914 concentrà les seves energies en l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, una entitat que aconseguí aplegar a tot el moviment catalanista, en favor de l’expansió del català i que presidí fins el 1936. La repressió de la dictadura de Primo de Rivera contra totes les manifestacions polítiques, culturals i socials del catalanisme provocà que creés a París la Societé d’Editions Raimond Llulle per a continuar amb la seva tasca en cas que fou dissolta. Folguera va coordinar un equip format per prohoms del catalanisme com Jaume Bofill i Matas, Alexandre Galí, Pompeu Fabra, Josep Maria Folch i Torres, Joan Estelrich o Rosa Sensat. La filosofia d’aquesta entitat era que l’escola catalana era el millor vehicle per assolir la plena sobirania nacional, fonamentada en la llengua portadora dels trets essencials de la nacionalitat catalana.
A la Segona República, quan ja era una figura patriarcal del catalanisme històric, s’oposà a la seva legislació bilingüe que considerà indigna per a la pàtria i com una plaga que s’havia de combatre aferrissadament, mostrant-se partidari del català com a única llengua oficial del país. Durant aquest anys va col·laborar en l’òrgan de la formació independentista Nosaltres Sols! i La República de les Lletres editada a València. Després de sobreviure a la Guerra Civil i al primer franquisme, morí a Barcelona el novembre de 1951. L’octubre de 1985, l’ajuntament de Sabadell li dedicà un carrer.
Com professional va dirigir la colònia Güell a Santa Maria de Cervelló, on hi residí sis anys, de 1891 a 1896 i on posteriorment hi tingué una segona residència. Allà hi nasqué l’any 1893 el seu fill, el poeta i crític literari Joaquim Folguera i Poal, la mort prematura del qual el 1919 li va suposar un cop molt dur. El 1896 tornà a Sabadell on s’associà amb Narcís Nunell, a l’empresa El Vapor un taller de construccions mecàniques on va planificar el Vapor Pissit i el Vapor Codina i va fer els projectes de les xemeneies del Vapor de ca l’Escapçat (1897), del Vapor de cal Molins (1901) i del Vapor del Pissit (1911).
Bibliografia
BENAUL, J.M, GARRIDO, A. i SUDRIÀ C. Caixa Sabadell, finances i acció social 1859-2009. Fundació Caixa Sabadell, 2008.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res 1904-1918. Edicions Riutort, Sabadell, 1978.
– Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa 1868-1904. Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
FOLGUERA i DURAN, Manuel. Una flama de la meva vida (Memòries) amb estudi introductori d’Isidre Carné. Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències de Catalunya, Sabadell 1996.
MARFANY, Joan-Lluís. La cultura del catalanisme. El nacionalisme català en el seus inicis. Empúries, Barcelona, 1995.
MARÍN, Martí. La Política a Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.