‘L’estat de la ciutat (XXII)’: El futur del Passeig i la degradació del Centre

ANÀLISI: L’ESTAT DE LA CIUTAT

La situació del Passeig de la Plaça Major esdevé un paradigma dels problemes que té Sabadell amb el seu Centre històric, sotmès a diverses i acumulatives operacions urbanístiques de caràcter destructiu i que no acaba de trobar el seu paper al conjunt de la ciutat.

El Passeig, amb La Rambla, havia estat un dels espais emblemàtics de la ciutat. Aquells que tenim una certa edat encara recordem el seu mosaic amb el signes del zodíac, els arbres i els bancs de pedra o el sortidor, que van ser l’escenari de milers de cites i converses. No és que fos una meravella  des del punt de vista arquitectònic, però era un lloc agradable i lligat a la memòria sensible de molta gent.

La primera agressió al Passeig es produí sota l’alcaldia d’Antoni Farrés amb motiu de la remodelació del Mercat Central en el marc del Pla Integral de Renovació del Centre, mitjançant l’Institut per al Desenvolupament Estratègic de Sabadell (IDES) i el suport econòmic del Ministerio de Fomento. El projecte fou redactat al 1998 i les obres s’allargaren fins el març de 2004. Després d’una llarga polèmica entre l’Ajuntament i els paradistes es va arribar a la nefasta decisió de traslladar-ho al Passeig, quan hagués estat perfectament factible instal·lar-ho al pàrking del Vapor Turull, sense destruir-ho.

Sense temps per a recuperar-se i amb un aire de provisionalitat, ja amb l’alcalde Manuel Bustos, tornà a ser destrossat per les obres del Metro del Vallès que s’iniciaren a finals del 2007. La línea havia d’estar en servei al 2012, encara que al 2010, davant els retards i els creixents problemes de finançament aquesta data fou ajornada fins al 2015. Es tractava d’un ambiciós projecte, encapçalat per tripartit d’esquerres i presentat a la ciutat com la gran realització urbanística del segle XXI. Tanmateix, actualment està paralitzat des del juliol de 2011 per manca de finançament, deixant la ciutat potes en l’aire. Tot un símbol del faraonisme constructiu i la manca de previsió de la nostra classe política als anys de la bombolla immobiliària.

El disseny del Metro del Vallès va obrir molts interrogants. La ciutat disposava de tres estacions de RENFE i dos dels FGC, a més d’una acceptable xarxa d’autobusos urbans. Quina necessitat hi havia, per exemple, de traslladar l’estació de La Rambla dels FCG al Passeig, només a 500 metres? No hagués estat suficient amb connectar les estacions i fer intercanviadors? No tenia més sentit dedicar aquests recursos en prolongar la línia cap a Castellar del Vallès i Granollers com va plantejar el col·lectiu Sabadell Cruïlla, posteriorment reconvertit en Via Vallès?

Simulacre de procés participatiu

No podem entrar aquí en el detall del procés de tramitació del projecte que fou sotmès a la preceptiva exposició pública entre juliol i octubre de 2006, ni en l’interessant debat polític i ciutadà generat en torn a les propostes de Cruïlla que donaria matèria per un altre article.

Al 2009, l’Ajuntament de Sabadell impulsà un procés participatiu anomenat Construïm el Passeig, amb l’objectiu que la ciutadania participés en el disseny del nou Passeig. El procés fou coordinat per l’arquitecte sabadellenc i professor a l’Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), Roger Sauquet, que elaborà el document de síntesi que fou presentat en societat l’11 de desembre del 2009 al Casal Pere Quart per ell mateix, l’alcalde Manuel Bustos i Joan Marcet, per l’Oficina de Dinamització del Centre. Paral·lelament es convocà un “concurs d’idees” que va quedar desert al 2010.

Finalment, el 20 juny del 2012 fou presentat l’avantprojecte que l’equip de govern defensà com a producte del procés de participació ciutadana. Una pretensió que fou rotundament desmentida per Roger Sauquet mitjançant una Carta Oberta on assegurava que, des de que el concurs d’idees fou declarat desert, no havia existit cap mena de comunicació amb l’Ajuntament, que l’avantprojecte no recollia les aportacions del procés participatiu i que ell es desvinculà públicament de l’avantprojecte.

Com a prova irrefutable de les seves ànsies de promocionar la participació ciutadana, l’equip de govern va fer coincidir el termini de presentació d’al·legacions amb el mes d’agost. I, amb la represa del curs polític, ha estat objecte de dures crítiques d’Entesa per Sabadell pels suposats entrebancs posats per l’Ajuntament per consultar la documentació.

Certament, com pot apreciar-se realitzant a la visita virtual, l’avantprojecte no està a l’alçada de la centralitat del Passeig. Dona la impressió que s’ha volgut tirar pel dret i satisfer a tothom, amb un tractament fragmentari i fins i tot incoherent d’aquest espai. Algunes de les propostes del concurs d’idees eren infinitament millors, doncs almenys plantejaven un tractament unitari de l’espai en correspondència a la seva importància.

Per la seva banda, l’urbanista i militant d’ICV, Teresa Mira, va publicar un article als mitjans de comunicació locals on assenyalava les moltes inconcrecions i punts febles de l’avantprojecte i deixà sobre la taula una qüestió de fons:

Som la única ciutat europea de més de 200.000 habitants que ha deixat inacabat el cor de la ciutat en plena puixança econòmica i en plena crisi”.

Malgrat sentir un profund escepticisme respecte a les intencions del govern municipal, que ha mostrat la seva voluntat de tirar endavant el seu avantprojecte, encara podem conservar una minsa esperança en el sentit que les al·legacions el milloren substancialment. Tanmateix queda pendent la principal qüestió: quin paper ha de jugar el Centre per al conjunt de la ciutat?

L’implacable remodelació del Centre

Els problemes del Centre de Sabadell es remunten a la dècada de 1990. Llavors l’alcalde Farrés va impulsar la construcció de l’Eix Macià (1992) i la revisió del Pla Urbanístic (1993) que repercutiren directament sobre les tradicionals funcions administratives, comercials, socials i culturals del Centre històric de la ciutat.

L’Eix Macià, amb El Corte Inglés com a mascaró de proa, significà una decidida aposta per crear un centre de negocis, comercial i de serveis d’abast comarcal, on fins i tot estava previst traslladar l’Ajuntament de Sabadell. Un ambiciós projecte que no ha acabat de reeixir, ja que de fet aquesta City del Valles s’ha instal·lat a Sant Cugat, al voltant de la B-30.

La revisió del Pla, sota la filosofia d’ordenar els usos del territori, foragità del Centre les activitats industrials cap als polígons industrials i també una part dels locals d’oci que es tralladaren a la Zona Hermètica. Així doncs el casc antic restava especialitzat com a zona comercial i residencial, alliberant una gran quantitat de sòl per l’habitatge.

Això va comportar una dualitat mal resolta entre els dues centralitats (Centre Històric i Eix Macià) característica de Sabadell i que no es produeix altres ciutats mitjanes de la segona corona de la metròpoli barcelonina com Terrassa o Mataró que han preservat la tradicional estructura centre/perifèria. Ara el Parc Empresarial de Sant Pau de Riu-sec pot afegir una tercera polaritat i una major fragmentació.

A més, l’Ajuntament es va acollir al programa URBAN, de remodelació dels cascs antics de la Unió Europea, i procedí a una notable transformació del Centre de la ciutat. La Rambla, enmig d’un surrealista debat sobre la seva peatonalització, que comptà amb la furibunda oposició del comerciants del Centre, va patir un absurd canvi de pavimentació que la va tenir un parell d’anys potes en l’aire.

Al mateix temps, s’emprengué la destrucció de una sèrie d’espais lligats a la memòria sensible, les lieux de mémorie, que diuen els francesos, començant pels Jardinets de la plaça del Dr. Robert que, amb el pretext de construir un aparcament, foren reconvertits amb una inhòspita plaça dura amb l’estàtua de Sallarés i Pla al mig i una parada d’autobus al costat. La mateixa malaurada sort va patir la Plaça del Gas o els accessos a l’estació de Gràcia dels FGC. Al final de l’era Farrés, l’Euterpe, al començament de La Rambla i uns dels indrets més emblemàtics del casc antic, fou enderrocat per acabar convertit en un solar buit.

En aquest terreny, la política de Bustos s’ha mantingut en estricta continuïtat amb el seu predecessor. Així ho demostra la destrucció de l’antiga plaça de Sant Roc reconvertida en plaça dura amb sortidors, el trist tractament donat a la plaça de l’Imperial i a l’entorn del Mercat Central o que ara ha tornat a manifestar-se amb el pobre projecte per al Passeig. La bella i petita plaça Granados és una de poques excepcions que ha defugit el destí d’aquells agradables espais ombrejats, arrelats a la memòria ciutadana, substituïts implacablement per anònimes i incòmodes places dures.

Els alcaldes Farrés i Bustos s’inscriuen en la llarga i nefasta tradició de les elits locals de menyspreu i destrucció del nostre patrimoni en nom d’una suposada modernitat. Durant el franquisme s’enderrocà el templet modernista, que ara CiU vol reconstruir, la Casa Duran, sota el mandat de l’alcalde Marcet, es va salvar pel pèls després d’una campanya ciutadana i una de les últimes mesures del consistori franquista fou destruir Los Campos, al capdavall de La Rambla, una pèrdua irreparable pel conjunt de la ciutat.

Oportunitats perdudes

El procés de degradació del Centre, sotmès a un forta pressió circulatòria i que ha anat perdent els seus espais emblemàtics, és un reflex de la lenta decadència econòmica i cultural d’una ciutat que sembla no saber trobar el seu lloc en les noves geografies de la globalització i en la nova trama metropolitana. També expressa la mediocritat i miopia de les nostres elits econòmiques, polítiques i tècniques que han palesat la seva incapacitat de resoldre una qüestió de la major importància per al futur de la ciutat.

Així les coses, tot sembla apuntar a que la remodelació del Passeig pot esdevenir una altre de les oportunitats perdudes per redreçar les funcions que ha de tenir el Centre històric per al conjunt de la ciutat.