- “Les PCR massives no tenen sentit enlloc: ni amb els nens ni a la Lliga Futbol Professional. Són un absurd”.
- “El coronavirus ha mostrat algunes misèries que ja existien: com treballen els temporers o als escorxadors o l’estat d’algunes residències”.
El director del Servei de Malalties Infecciones del Parc Taulí, Manuel Cervantes, no fa volar coloms. El coronavirus ha vingut per quedar-se i no marxarà, almenys ràpidament: la vacuna no estarà abans de dos anys i l’anomenada immunitat de ramat està molt i molt lluny. Així que la millor fórmula serà aprendre a conviure amb els riscos de contagi i anar millorant la resposta a la pandèmia, tant des del punt de vista mèdic com també social, econòmic i individual. No en queda una altra, assegura, començant per les escoles.
En aquesta entrevista Manuel Cervantes repassa l’estat actual de la pandèmia a Sabadell, als sis mesos de la seva arribada (i als sis mesos de superar la Covid ja que va ser un dels primers centenars de sabadellencs infectats). Tot a punt de començar el curs escolar després de l’aturada més llarga del segle. Just aquest dissabte 12 de setembre fa sis mesos que es van aturar les classes.
El Parc Taulí va camí dels 80 pacients hospitalitzats per Covid. Són xifres similars a les del mes de maig, quan sortíem d’un confinament sense precedents. Quines són les similituds i les diferències amb aquella situació?
Poques similituds. Al maig estàvem de baixada, i no rebíem gaires pacients nous. Des dels 600 i escaig malalts vam arribar a tenir-ne 4. La corba baixava. Ara és al revés: estem pujant en casos. A partir de les dues setmanes de juliol en vam tenir alguns i ara portem tres setmanes que cada setmana tenim cinc ingressos al dia. La majoria de pacients acaben anant bé, però hem tingut una quinzena de morts, la majoria gent molt gran o gent amb molta patologia. I ara per ara tenim dues plantes de l’hospital plenes.
En les darreres setmanes teníem l’esperança que com a Barcelona estaven baixant els ingressos nosaltres també baixaríem. Però això no ha passat. El pic de moment al Taulí és aquesta setmana. Només hem tingut dos mesos de treva. Ara val a dir que el sistema sanitari no està ni molt menys saturat.
Vostè parlaria que estem ja a la segona onada o encara amb els rebrots?
Si mirem el nombre de casos diagnosticats, seria una segona onada. A l’agost vam diagnosticar els mateixos casos que al març. Però al març no diagnosticàvem amb seguretat i ara fem proves a la mínima, fins i tot sense símptomes.
En canvi si mirem el nombre d’ingressos o sobretot de morts, no estem en una segona onada. Al març cada setmana se’ns morien entre 30 i 40 persones, després 50 per setmana i vam arribar a tenir 70 morts en una sola setmana. I ara en una setmana podem tenir tres morts per Covid com a màxim.
Si acaba així, haurà estat un gran rebrot, que respon a molts rebrots, però lluny de la situació de març. La primera va onada va durar entre 10 i 12 setmanes. Si ara passés el mateix, estem a punt de complir-les. Però hi ha particularitats locals i en la nostra zona el cert és que s’estan produint contagis: no hi ha hagut festa major però estem a la setmana amb més casos des de juliol.
El Parc Taulí ara per ara és l’hospital de Catalunya amb més pacients de Covid. Més que l’hospital del Mar, la Vall d’Hebron o el Moisés Broggi. Quines són les causes?
Tots aquests hospitals van arribar a tenir 60 i 70 malalts ingressats fa dues setmanes però ara han baixat. El rebrot de l’estiu ja els ha començat a baixar, com també ho ha fet a Lleida. Crec que la causa no és que estem pitjor sinó que hem tingut el rebrot més tard. En dues setmanes hauríem de baixar el nombre d’hospitalitzats.
Com s’explica la mortalitat de Sabadell des de l’inici de la pandèmia? Terrassa amb la mateixa població té 270 defuncions des de l’inici de la pandèmia. Sabadell, 374 morts. I si ho fem en funció de la població, només Barcelona, l’Hospitalet i Santa Coloma tenen més defuncions per cada 100.000 habitants que Sabadell.
La mortalitat té molt a veure amb el nombre de pacients majors de 80 anys que s’han atès, a l’hospital i fora de l’hospital. Així que es deu molt probablement a la major presència de residències a Sabadell i el seu àmbit. I pel que sé, malgrat que no en profunditat, hi ha més residències a l’àmbit est del Vallès Occidental. Moltes residències no han tingut ni els més mínims a la primera onada: ni material de protecció ni tan sols personal.
El coronavirus ha destapat algunes misèries que ja existien: la forma de viure dels temporers a les zones de recollida de fruita, la forma de treballar als escorxadors amb poca ventilació i temperatures baixes moltes hores i la forma en que estaven ingressats molts avis en llocs que anomenaven residències. És un dels aspectes que s’haurien de corregir de cara al futur no pel coronavirus sinó en general.
Des de l’inici de la pandèmia, s’ha posat molt el focus en les mesures individuals de protecció: mascareta, ara obligatòria també al carrer, distància de seguretat, higiene de mans, poca activitat social, poc oci nocturn. Quin és el grau de compliment d’aquestes directrius?
La veritat és que si tinguéssim tractament no parlaríem de res de tot això. La gent es curaria amb unes pastilles o uns inhaladors.
Com no tenim tractament ni vacuna l’únic que podem fer és per sentit comú pensar el que ha funcionat amb altres malalties. Però no tenim cap demostració, cap ni una, que pel coronavirus vagi bé o malament portar mascareta, ni la tindrem a curt termini.
Sí s’ha demostrat des de juny que la transmissió aèria existeix malgrat que no és la més important però que pot influir en alguns grups de transmissió. A partir d’aquest coneixement, el missatge podria ser: ‘ventilin’. Si hi ha aire condicionat ventilin igualment i si hi ha calefacció també encara que siguin dolent en termes ambientals. Però enlloc de dir això hem dit: ‘mascareta, mascareta, mascareta’. Encara em sorprèn que hi hagi algú que no proposi portar tres mascaretes. La mascareta redueix molt el risc en un ambient tancat si estàs moltes hores. Però m’ha sobtat molt l’èmfasi que s’ha fet amb la mascareta pel carrer i que ha portat que hi hagi gent detenint persones al carrer, abusant dels seus drets, perquè no porten la mascareta.
El rentat de mans és una mida perfecta. Cap efecte secundari. Mantenir la distància. Bàsic. Quan no es pugui assegurar, posar la mascareta. Això va ser vigent algunes setmanes però al final s’ha imposat la mascareta per tots. És segur pels adults. Però amb els nens la cosa ja canvia. I deixi’m dir que amb els nens s’ha fet molta demagògia. Els nens no han estat font de transmissió de Covid en cap país. No es pot dir que sigui zero, però és mínima la transmissió dels nens als adults. A la Xina els primers mesos es va veure que bastants nens agafaven la malaltia, però l’agafaven per contagi amb els adults a casa seva. Després d’agafar el virus a casa, arribava a les escoles. Ara sembla que morirem tots a l’obrir les escoles. Les escoles han d’obrir. Si l’aïllament ens soluciona la vida, hauríem de deixar els nens tancats, un a cada habituació els propers tres anys. Oi que és absurd?
Per tant, vostè ofereix un missatge tranquil·litzador de cara a l’inici de curs escolar?
L’escolarització és obligatòria. Caldrà vigilar molt i posar mitjans. Quan un nen es posi malalt cal tenir un mecanisme ràpid de visita i diagnòstic. Segurament caldrà tancar algunes aules.
França va reobrir escoles al maig, 42.000 en total. Va tenir 72 brots. No es van tancar les escoles senceres sinó els grups. I no hi va haver cap mort ni cap nen ingressat. Els nens van estar uns dies a casa i després van tornar. Els francesos ja ho van aprendre al maig. Jo hauria reobert les escoles al maig com ells i ara tindríem aquella experiència.
Però ara la tornada a l’escola ens agafa de pujada. No podem fer la vida impossible a la canalla, estigmatitzar-los, fer-los por. Estic una mica enfadat amb la recerca de culpables de perquè el coronavirus està aquí.
El Taulí ha tingut nens hospitalitzats per Covid?
Alguns. La majoria, excepte un cas que tenia una malaltia de base, han estat pocs dies i han marxat a casa.
S’ha fet públic que es faran proves PCR massives a les escoles, 60.000 al Vallès Occidental. Què li sembla?
La Societat Catalana de Pediatria recomana el màxim grau de normalitat. Cal mirar-los quan estan malalts però anar-los a buscar sense símptomes ens portarà a coses negatives: falsos positius de coronavirus i angoixa als infants. Les PCR massives no tenen sentit enlloc: ni amb els nens ni a la Lliga Futbol Professional. Són un absurd. No es pot estar fent frotis a tots els nens perquè quedin angoixats tota la vida quan vegin un frotis.
Tampoc en el cas de cribatges massius com els que s’han fet a la zona sud de Sabadell o Ca n’Oriac?
És diferent. No són cribatges massius sinó cribatges intensius a zones amb increment de casos. És una mesura ideal: detectes que hi ha un problema, busques casos assimptomàtics, fas aïllament i talles les cadenes de transmissió. Ideal. Però això és molt diferent a fer proves PCR a tothom. Si fem proves PCR a tothom, les hauríem de fer cada dos per tres, i amb prevalences molt baixes de la malaltia hi hauria falsos positius. És com tirar una moneda a l‘aire. Sé que en això estic en minoria, però no té justificació.
Com valora els protocols sobre la tornada a l’escola?
Tinc la impressió que passarà el mateix que quan es va intentar prohibir anar a la platja. Els nens no es tocaran? No s’acostaran entre ells? Només faltaria que no ho facin. El que hem de fer és evitar aglomeracions: escalonar els horaris d’entrada és una bona mesura, però no pels nens sinó per evitar aglomeracions de nens, pares o vehicles… Que no tinguin pati tots a l’hora sembla una bona idea. Però quan estiguin al pati s’acostaran i tocaran entre ells siguin de la bombolla o no. I demanar-los el contrari és cruel.
Els nens no són part important de la transmissió. Ara està predominant l’opinió de la por. La por que els nens ho agafin, ho passin als metres i, una cosa que diuen els mestres i els fa por és que després els facin a ells responsables. Tot plegat ha impregnat la tornada a l’escola com si fos un drama nacional. La tornada a l’escola és imprescindible i si no és al setembre serà a l’octubre. Però no pot ser que els nens es quedin a casa un any. No ho fa ningú, no hi base base científica. I a més allà on ja han tornat a l’escola, que és a tot arreu, no hi ha hagut cap desastre. Només hi ha una excepció: una experiència a Israel que no conec a fons però els ha fet preocupar.
És més pràctic pensar que els nens es contagien, que si ho fan la malaltia és més lleu i per tant menys contagiosa, això està clar, i que dura menys dies. I reconèixer que el risc no és zero, que podem tenir casos i que s’hauran de tancar la classe una setmana. Però una setmana. Això dels aïllaments dels 14 dies s’ha d’acabar perquè el promig de transmissió és de cinc o sis dies. Allargar-ho una mica més pot estar bé però el triple? Si els símptomes són lleus, amb un aïllament d’una setmana ja n’hi ha prou. Si els símptomes són greus, caldrà més temps. És raonable anar adaptant les respostes al coneixement que anem tenint.
Abans hem parlat de mesures de prevenció individual. Però l’administració ha fet prou els seus deures? S’està rastrejant com tocaria? S’han implantat mesures socials o econòmiques per garantir els aïllaments?
Al març es van fer algunes mesures extremes, segurament exagerades en el temps. El confinament generalitzat a tot el país no s’hauria de repetir i cal anar a tancaments més localitzats com s’han fet a l’estiu. Però es van fer algunes coses bé. Els ERTOs han sigut importants, perquè han permès mantenir la feina, a nivell precari, i mantenir les empreses. Però han arribat al 50 per cent de la gent que els necessitava i hi ha hagut molts problemes burocràtics. Prorrogar-ho fins al setembre va estar bé i ara veurem què passarà. Caldria resoldre una assignació mínima vital per tothom.
I el rastreig de contactes? Els famosos controladors o gestors COVID? S’està fent bé el seguiment? Es truca a tots els contactes? S’està garantint un bon aïllament?
Pel que conec des de juliol s’ha fet molt bé, s’ha contractat gent, no sé dir si prou o no, però s’ha millorat molt. La dedicació de l’atenció primària ha estat brutal per fer aquesta feina, que no va poder fer al març quan ens va venir una avalanxa a sobre i amb la gran por de la transmissió. Hi ha coses que ens segueixen sorprenent: seguim tenint casos de professionals sanitaris a tots els àmbits, residències, hospitals, primària, que es contagien. Per exemple, a l’hospital a les àrees no Covid hem tingut més contagis entre el personal que a les plantes Covid. Fer les coses bé bàsicament és tenir malalts ben diagnosticats i aplicar una bona organització sempre i quan tinguem el material adequat, que ara ja no s’esgota ni s’esgotarà.
Com s’explica que amb el confinament més llarg d’Europa i les mesures individuals més restrictives d’Europa, Espanya va ser un dels països més afectats a la primera onada però ara també a la segona?
Hi ha molts motius. Però en essència crec que ara perquè fem més proves. Busquem més asimptomàtics. Si miréssim la mortalitat, a Espanya, el Regne Unit, Itàlia, Holanda, va ser impressionant per sobre d’altres països. Encara no està ben estudiat perquè.
Per part meva, no estic molt segur que amb un confinament tan llarg el desconfinament no sigui un dels responsables que ara pugin més els casos. Si confines molt la gent, la sortida és amb molt més risc. La sensació que pots fer el que vulguis no l’hauríem tingut tant amb un confinament menys rígid. Els primers brots van ser a Lleida i el Segrià i a l’Aragó, lligats a les feines temporeres, les zones amb escorxadors i a partir d’aquí van començar en grups de molta vida social: festes nocturnes on ni la distància ni la mascareta se seguien. Vam trigar en veure que la transmissió de Lleida s’extenia a l’àrea metropolitana.
No estic convençut que la gran solució fos el confinament. No és economia contra la salut sinó que si la gent no treballa no farà aïllaments per exemple. Les zones més afectades per barris tenen gran relació amb el nivell socioeconòmic: densitat de població, quanta gent viu a un pis, economia submergida… ja pots posar rastrejadors però si la gent ha de portar material en furgoneta des d’un centre comercial a les cases per poc que baixi la febre s’aniran a repartir de nou. No està bé però és el que ha passat. La forma de què no passi? Assegurant que les quarantenes preventives i els aïllaments tinguin un reconeixement ràpid com a baixa laboral. Si no tens dret a baixa, és més difícil. És el mateix que passarà amb els pares que s’han de quedar a casa amb els seus nens en quarantena perquè un company de classe ha contret el virus. O els pares que treballen però el seu fill té algun símptoma compatible amb el coronavirus. O ho organitzem bé o al nen se li donarà Un Dalsy i anirà a l’escola.
El ministre Illa no concep això.
Ho sé però estic convençut que això passa i passarà perquè la vida és així. Estem pensant que els nens s’hauran d’estar a casa a la mínima sospita?
He vist molt sentit comú en el conseller d’Educació, d’aguantar la por d’algunes famílies i alguns mestres i dir que l’escola s’ha d’obrir sí o sí, recordar que és obligatòria, que s’intentarà que sigui el més segura possible. Mascareta? Primer van dir als 11 anys i vaig pensar ‘bé’. Després als sis. Vaig pensar ‘llàstima’. Però després va afegir: ‘durant 15 dies i si no hi ha brots anirem traient la mascareta a poc a poc’. Em sembla que la conselleria d’Educació ho està fent bé.
Probablement donaria molta tranquil·litat a la població, i als mestres, que totes les escoles tinguessin un referent sanitari. Seria ideal que fos una infermera. Ara diuen que no hi ha temps, però si ho haguessin pensat al maig no s’hagués hagut d’improvisar.
Quines conclusions ha comportat l’estudi serològic que va fer l’hospital de Sabadell entre 3.000 dels seus professionals?
La part més important no s’ha fet encara. Vam fer un estudi al maig, s’ha de fer a l’octubre de nou, que és la part més important per veure quanta gent va fer anticossos i quanta gent la manté. I si podem ho tornarem a mirar a l’any.
En la primera onada del nostre estudi hem tingut algunes conclusions importants. La primera és que la gran majoria de gent que passa la malaltia, el 97 per cent, fa anticossos. És una resposta que esperàvem. La nostra esperança és que molta gent que no havia passat la malaltia també tingués anticossos. I la nostra esperança no s’ha acomplert.
En total, entre uns i altres menys del 10 per cent de la població ha quedat immunitzada. No és cap protecció de manada.
Quan tens molta gent immunitzada la malaltia ja deixa de transmetre’s. Hi ha gent que diu que hauria d’arribar al 60 per cent, altres es conformen al 40 per cent. Però no arribem ni al 10 per cent i estem molt lluny. Farien falta quatre o cinc onades més per aconseguir aquesta immunitat de manada. Sense tractament ni vacuna, hauríem d’estar uns quants anys amb brots de coronavirus cada dos o tres mesos per arribar-hi.
Un concepte que preocupa també la ciutadania són les reinfeccions. Què en saben?
La realitat és que fins ara ningú que ha tingut una malaltia greu per coronavirus ha tornat a tenir una malaltia greu per coronavirus. Zero al món.
Per tant les reinfeccions no existeixen?
Gent que ha tingut malaltia, greu o no, i després han tingut una PCR positiva sí tenim casos. Però no s’ha demostrat una reinfecció, ni tampoc una malaltia per segona vegada. Hi ha el cas de Hong Kong, que fa la malaltia a la Xina al març, es cura i ve a Espanya i quan torna a Hong Kong fa positiu a la PCR. Aquest noi, la segona vegada, no es posa malalt ni de tenir tos. Hi ha dues hipòtesis: la primera és que no és una reinfecció sinó un fals positiu. La segona és que al tenir el virus el primer cop s’ha reinfectat de forma tan lleu que l’ha eliminat sense fer ni tos. Les dues hipòtesis són bones notícies.
També hi ha casos de malalts greus de llarga durada, que en realitat no s’han acabat de curar mai. És la mateixa malaltia i s’associa a malalties prèvies d’afectació al sistema immunitari o al pulmó.
Però quan passi un any no sabem si s’hauran perdut tantes defenses contra el primer coronavirus que potser sí que podem agafar un altre. Fins ara no ha passat i jo ara fa sis mesos que l’he passat però no sabem que passarà. Tampoc sembla que aquest coronavirus, pel que sabem ara i a diferència del virus de la grip, tingui mutacions.
És una mala notícia o és normal que s’hagi aturat la vacuna d’Oxford, de la que Espanya havia encarregat milers d’exemplars?
És normal o, en el fons, una bona senyal. Vol dir que les coses s’estan fent bé. Em deixa tranquil que davant d’un efecte secundari s’aturi l’estudi fins que s’aclareixin les causes de la reacció adversa. Passa molt. Em preocupa més l’estil Trump, o Putin, que ha de ser semblant: a finals d’octubre hem de tenir vacuna perquè al novembre tinc eleccions.
La vacuna no estarà en tres mesos. Confiaria en tenir-la en un parell d’anys a disposició de la gent. Veig molt difícil que estigui abans del 2022. Ara tothom diu que sí, que la indústria ha canviat, però la vacuna que ha trigat menys va trigar set o vuit anys i el més normal són més de 10. Per la SIDA hi ha hagut diners i inversió i fa gairebé 40 anys. Sóc pessimista amb la rapidesa.
En canvi, soc més optimista que si fem les coses millor els brots es puguin controlar més.
Per acabar, quins consells donaria a pares, docents i alumnes de cara a la setmana vinent?
Imaginació i empenta. Si ens organitzem millor, reduirem el risc. Cal entomar la tornada a l’escola amb l’ànim de fer-ho bé per no tenir problemes. Si comencem a la defensiva, anirem malament.
